FITXA TOPONÍMICA - LES FOGUEROSES

FITXA TOPONÍMICA - SECTOR DE LA CASTELLASSA DE CAN TORRAS

FITXA TOPONÍMICA - ROCAMUR

FITXA TOPONÍMICA - LA CASTELLASSA DEL DALMAU

ELS EMPRIUS

Amb aquesta descripció (breu, no massa farragosa) dels Emprius enceto aquesta secció del blog, on aniré parlant de les diferents contrades que contè el Massís. El nostre Parc acull molts racons ben diferenciats entre ells i amb entitat propies.  Als possibles lectors, ja sé que hi trobeu a faltar moltes coses, però aquests posts tampoc tenen com a finalitat fer un registre complet de tots els punts d’interès que podríem trobar a la muntanya (que són moltíssims). 

Els Emprius des de la Vall d'Horta

 Els Emprius són una carena, podríem definir-lo inclús com un petit massís allargassat que s’alça a l’est del Montcau. El Montcau i els Emprius es connecten pel Collet del Llor, situat al sud-oest de la carena. Entre tots dos relleus s’hi forma una vall que es coneix com el Sot de la Vall, on hi discorre el Torrent de la Vall (aquests topònims deuen el seu nom a l’antiga masia de la Vall que es troba en aquesta contrada i que pertany al terme municipal de Mura). La cota màxima d’aquesta carena es troba al Sud d’aquesta, a les Agulles de Finestrelles (o Bota del Jugador) que s’aixequen 879m sobre el nivell del mar. La carena va perdent alçada a mesura que avança cap al Nord, fins que mor al ajuntar-se amb la Carena que conforma el límit Nord de la Vall d’Horta mitjançant el Coll de Pregona. Abans de morir en ramifiquen dues carenetes: la primera que es ramifica del relleu principal és la Carena de la Vall, la segona ramifica no masses metres més enllà i va a buscar la Serra de les Garses (en aquesta careneta hi ha una de les moltes formacions rocoses característiques del massís, l’Ocell de Pedra). 

Els Emprius al mapa de l'Alpina

La carena dels Emprius fa de divisòria natural entre les comarques del Bages, a l’Oest, i el Vallès Occidental a l’Est, així com dels Municipis de Mura i Sant Llorenç Savall.
Al peu de migdia d’aquesta carena hi trobem el cèlebre Marquet de les Roques, del qual també n’adjunto la fitxa donada la proximitat amb l’objecte que estudiem avui.

El Marquet de les Roques

En aquesta carena hi trobem coses molt interessants. Tenim varies agulles (Agulla dels Emprius, la Vella dels Emprius, el Puro...). Tenim un bell monòlit rocos a la seva vessant de llevant, el Queixal Corcat, que està foradat per dins (és evident d’on ve el topònim) i permet l’ascensió fàcilment. Tenim inclús una cavitat molt interessant, el Cau dels Emboscats, mig cova mig balma, per on hi va passar molta gent que s’amagava de les autoritats. En definitiva és una contrada ben plena d’atractius.

La regulació d’escalada del Parc permet escalar en aquesta contrada fora de l’època de nidificació (1 gener – 31 de juliol), tanmateix no hi ha massa vies obertes en aquesta zona tot i l’abundància de roca que s’hi veu a priori.

Sembla ser que el topònim dels Emprius és d’origen medieval. Tal i com s’explica en el llibre El Vessant Desconegut de Sant Llorenç (Editorial Farell), de Miquel Casals i Albert Vicens, es donava aquest nom als terrenys d’ús comunal que eren utilitzats com a pastures pels pagesos dels voltants; per això trobem varis indrets anomenats Emprius arreu de Catalunya.

Ja per acabar de parlar d’aquesta contrada dels Emprius, m’agradaria parlar del personatge d’en Biel Dalmau, fill de la Vall d’Horta. Era un vailet explorador que a mitjans del sXX va transmetre els seus coneixements d’aquesta zona del Parc que coneixia a la perfecció al mític escalador castellarenc Josep M. Torras, i aquest contribuir a la divulgació dels mateixos. Tot i que la gran majoria del massís ja havia sigut àmpliament visitat, estudiat, i registrat els Emprius continuaven sent una incògnita i una zona desconeguda per a tothom menys els locals i els treballadors de la muntanya (carboners, boscaters, pagesos...). Van forjar bona amistat i van fer una bona repassada a la zona, escalant-ne les roques més vistoses i davallant al fons de les cavitats.
Aquesta entranyable historia, de certa importància pels que ens interessa la historia del massís i la toponímia, fou recollida en un article d’un dels savis de la muntanya, l'Oscar Masó, i fou publicada a la revista local de Sant Llorenç Savall, Lacera, concretament al numero 19. Recomano i molt la seva lectura.

Fitxa toponímica dels Emprius

Fitxa toponímica del Marquet

ARESTA DELS CAVALLS – ROCA DEL SALT DE CAVALLS

Aquesta ressenya ens porta a una via clàssica del parc, i possiblement l’equipada més llarga que trobarem a Sant Llorenç, amb una alçada de 120 metres. La via en qüestió es troba a la Roca del Salt de Cavalls, a l’ultima terrassa de la Mola. Vistes increïbles, un equipament segur i un ambient de grans alçades fan d’aquesta via una delícia.

 

Foto de Santllors

Explica la llegenda que el cavaller Spes va pujar al cim de la Mola amb un exercit de cavallers per matar el drac que vivia a la Cova del Drac (Morral del drac). Quan aquest va sortir de l’amagatall i es va enlairar, els cavalls van embogir i van fugir, tot caient i arrossegant els genets per la Roca del Salt de Cavalls; ja sabem d’on li ve la toponímia.

Aproximació: Deixarem el cotxe a l’aparcament del Camí dels Monjos, que trobarem amunt del Carrer Vista Alegre de Matadepera. Cal pujar pel Camí dels monjos (camí històric que enllaça els nuclis monacals de Sant Cugat i Sant Llorenç). El camí és molt evident i ens portarà, al cap d’una mitja hora de caminada a una Cruïlla on una fita ens indica els topònims del Cavall Bernat, Castellar del Vallès, La Mola i Can Pobla. Cal agafar el camí que du a Can Pobla i seguir-lo fins arribar al conjunt arquitectònic de Can Pobla, el qual passarem i tot just desprès hem de buscar la indicació del Bolet de Can Pobla, que ens quedarà a ma dreta. Pugem per aquest camí, que té marques verdes i ens fa pujar en ziga-zaga; des del camí anirem avistant el Cingle de Cavalls, pel qual amb un mínim d’orientació la paret és molt fàcil. El peu de via és molt evident i còmode, i mentre ens preparem s’alça davant nostre l’imponent silueta del cingle.

Material: 8 cintes i una baga savinera opcional.

Descripció de la via: Via que consta de 5 llargs (tot i que se’n pot obviar l’últim), de dificultat moderada (màxima dificultat V), retroequipada amb espits. La roca és variable, més descomposta al primer llarg i de bona qualitat a l’últim, però en general és bona tot i que podem trobar-nos amb còdols dolents. Les reunions estan equipades per rapelar.

· Llarg 1 (30m): El primer llarg comença per un diedre on hem de vigilar les roques que agafem. El primer espit queda una mica amunt, a 5 metres. Es va progressant per la roca seguint la línia d’espits, que es veuen un rere l’altre i viren suaument cap a la dreta. El quart i el cinquè espits estan força separats, coincidint amb un dels passos complicats de la via. Desprès de l’últim espit, fem un petit flanqueig cap a l’esquerra i arribem a la primera reunió, que està en una pedra enorme, és una reunió penjada i força incòmode. Dos metres a l’esquerra, observem una altra reunió, aquesta amb parabolts a sobre de la qual hi ha la primera expansió del següent llarg.
· Llarg 2 (30m): El segon llarg comença amb uns metres força verticals, però ben protegits, i desprès comença a planejar. Llarg per gaudir, ben assegurat, de dificultat molt reduïda, amb un ambient increïble. Seguint els espits arribem a la segona reunió, que és excel·lent.
· Llarg 3 (35m): El tercer llarg és una replica del segon, fàcil de progressar, ben assegurat, vistes increïbles. És força planer, anem progressant fins arribar a la tercera reunió, també molt còmoda.
· Llarg 4 (25m): El quart llarg, vist des de la reunió impressiona força. Alcem el cap i veiem la roca vertical i desplomada. Superarem aquesta barrera pel diedre que s’hi obre, i allà on s’acaba virem a l’esquerra. Compte amb la roca, doncs en aquest tros n’hi ha de descomposta. Seguim progressant i trobem passos aeris i exposats, força físics, però ja amb una roca de qualitat que ens farà fruir com nens petits. Seguim progressant fins que arribem a la reunió, que farem en un espit i una sabina gruixuda. Hi ha l’opció d’obviar aquesta reunió i tirar fins a dalt, però la corda tindrà molt de frec.
· Llarg 5 (5m): Comencem l’últim llarg caminant fins a arribar a l’obstacle, un ressalt que superarem amb un pas de bloc i ja ens trobem a dalt del cim, on veurem fàcilment la reunió.

Un cop a dalt, avancem per l’allargassat cim, amb ambient de cresta i a l’altra banda hi trobarem una reunió per rapelar. Observarem que tenim dues canals a sota nostre, hem d’anar a buscar la que queda a la nostra esquerra, coneguda com la Canal de Cavalls. Fem aquest ràpel, de 25 m a l’aresta nord  i ens trobem a la canal, que hem de seguir cap amunt. És impossible perdre’s sempre que avancem cap amunt, i acabarem al cim de la Mola. Un cop aquí, ja només ens queda baixar pel Camí dels Monjos, imperdible (baixa del monestir i està empedrat) que ens dura finalment al cotxe, desprès d’uns 45 minuts caminant.

Horari: 45 minuts fins a peu de via, 2 horetes d’escalada, i 45 minuts més de descens fins a tornar al punt de sortida.

CIRCULAR DEL MARQUET ALS ÒBITS

Aquesta caminada ens farà gaudir d’una volta que, sortint del cèlebre Marquet de les Roques ens enfilarà per la Canal del Llor fins al Coll d’Eres, d’on buscarem els Òbits seguint la Carena del Pagès. Els Òbits serà el punt més allunyat de la nostra partida; aquí començarem la tornada seguint el camí que ens guia a la Canal de la Revella per baixar cap a la Vall d’Horta altre cop. La canal ens dura fins al Coll Gavatx, als peus de Rocamur fins a assolir altre cop el Marquet de les Roques, punt final de l’excursió.
Es tracta d’una excursió que he elaborat amb la intenció que passi per varis punts de la toponímia Sant Llorençana importants. La ruta conté a més varies desviacions que permeten veure més indrets d’interès si hi han més ganes de caminar i descobrir.
Els temps estan indicats per a un caminar mitjà, si sou de pas tranquil i contemplatiu, hauríeu de tendir a sumar minuts en els temps proposats.

Dades tècniques: Encarem una excursió de 7 quilòmetres, uns 600 metres de desnivell total de pujada, que ens ocuparà unes 4 o 5 hores sense comptar les desviacions.

Com arribar: Per arribar al Marquet de les Roques, on deixarem el cotxe, hem d’agafar la carretera B-124, que connecta Sabadell amb Sant Llorenç Savall. Al km 17 abans de travessar un pont veiem una sortida que té un rètol indicador de la Vall d’Horta. Agafem aquesta pista i seguint les indicacions del Marquet de les Roques arribarem a l’aparcament amb facilitat. L’últim tram de la pista és de terra però en molt bon estat.

El cèlebre Marquet de les Roques

L’excursió: Comencem la caminada al pàrquing del Marquet i seguim la pista grossa que ens hi ha portat. Uns 3 minuts desprès arribem al pont del Llor, on hi trobem un rètol indicador del Parc. Virem cap a l’esquerra entrant al bosc. Desprès de 5 minuts llargs veiem una gran roca amb una marca de GR i unes baranes de fusta. Aquí trobem la desviació A que ens porta a la Font del Llor. Tenim un post indicador, seguim la indicació del Coll d’Eres: virem a la dreta i ascendim pel camí esglaonat, on hi trobarem marques de GR, doncs estem transitant el GR-5. 5 minuts més tard arribem a un excel·lent mirador sobre Rocamur (monòlit rogenc que tindrem l’oportunitat de pujar més tard). 15 minuts desprès de seguir pujant arribem al Collet del Llor on hi trobem un pal indicatiu, i seguim transcorrent el GR-5 amb direcció al Coll d’Eres, deixant a la nostra esquena l’increïble carena dels Emprius. 3 minutets desprès del Collet trobarem un altre pal indicatiu: seguim les indicacions al Coll d’Eres i avancem pel camí vorejant la muntanya. Tot i que el camí és força evident, les marques de GR que tant ens ajuden brillen per la seva absència, i les que hi són estan molt esborrades; cal no desviar-se del camí, doncs podríem veure alguns trencalls amb bona pinta, però que acaben sent torrents o camins de senglar. Anirem trobant pals indicatius del Parc, fins a dos des de l’últim que hem trobat fins el que ens indica la Cova Simanya. Uns 40 minuts desprès d’haver sortit de la Font del Llor, arribem a la desviació de la Cova Simanya, imperdible doncs hi ha un pal indicador. És la desviació B.
Seguim pujant pel GR-5, i uns 5 minuts desprès de la desviació de la Cova el camí (que en l’últim tram està molt esglaonat) ens deixa al Coll d’Eres. Cruïlla de camins important a Sant Llorenç, tenim quatre opcions: un camí que va cap a la dreta (el Nord) que ens menaria fins al cim del Montcau; és la desviació C.

El Coll d'Eres, important cruïlla de camins

Un camí que apareix davant de per on hem sortit, que ens duria al Coll d’Estenalles, i el camí que tenim a la nostra esquerra, que és el que agafarem. En aquest punt la nostra ruta i el GR-5 es separen, així que les marques blanques i vermelles ja no són la referencia. Enfilem doncs l’ample camí, que recorre la carena del Pagès, aquesta uneix els cims de la Mola i el Montcau. Si fem aquesta ruta en festiu, aquest camí sempre va ple de gent; però no patiu, tornarem a la solitud. Uns 5 minuts llargs desprès d’haver sortit del Coll d’Eres, observem que el camí vira suaument a la dreta i també hi veurem un pal indicador. Observem un trencall a mà esquerra, i hi ha una petita esplanada entre els dos camins. El camí que gira a l’esquerra ens duria a la Roca Encavalcada; és la desviació D. 

Seguim el camí i amb un parell de minuts a la mà dreta del camí podrem veure el Roure de Palau, arbre destacable del parc. Desprès d’uns 15 minuts d’haver passat la desviació D, trobarem un post que ens indica Els Òbits, la Font Flàvia i les Pinasses a mà esquerra, on un camí surt del principal. És el que agafem. Seguim aquest camí que ens condueix a estones entre pins i alzines, a estones entre romaní i estepa, i abans de 5 minuts el camí ens du a damunt d’una cinglera: som just damunt dels Òbits. Superarem el desnivell pel camí, que baixa empinat, emboscat, i una mica engorjat a la nostra mà dreta. Es complica una mica però és practicable en tot moment. 1 o 2 minuts ens portarà baixar aquesta canaleta que ens farà desembocar en un camí del tot perpendicular. Si viréssim a la dreta, tornaríem a la Carena del Pagès. Nosaltres ens encarem cap a l’esquerra i caminant uns metres ja ens trobem als Òbits, on hi trobarem la famosa balma obrada. 

La bauma obrada dels Òbits

Desprès de l’obligada contemplació, continuem recorrent el camí que ens ha menat fins als Òbits. 1 o 2 desprès d’haver arrancat, sembla que trobem un camí que puja suaument cap a l’esquerra i passa al costat d’un bloc petit: l’obviem i seguim per la nostra dreta, el camí baixa suaument mentre s’endinsa per l’alzinar. Uns cuatre o cinc minuts desprès del trencall que hem ignorat, travessem un petit roquissar per dalt, i uns metres més enllà  trobem un altre cami que puja suaument i discret cap a l’esquerra: l’ignorem altra vegada. Vora deu minuts desprès d’haver sortit dels Òbits trobarem, a mà esquerra del camí el profund Avenc del Daví. Hi trobem el post corresponent, que ens indica a més la seva fondària: 65 metres. Un parell de minuts desprès d’haver passat per l’avenc s’arriba a un lloc on sembla que el camí es perd i hem sembla interessant referenciar. Seguint pel camí hem arribat, desprès d’una baixada més acusada, a un roquissar. A mà dreta i a la llunyania observem els cingles de Gallifa, i sota seu, el poble de Sant Llorenç Savall. S’estén als nostres peus un roquissar amb força pendent, on sembla que el camí s’hi perd. El camí va per l’esquerra del roquissar sense travessar-lo en cap moment i s’endinsa cap al bosc. L’entrada queda una mica amagada i emboscada, però un cop l’haguem trobat i havent recorregut uns metres veurem que torna a semblar el camí pel que transitàvem.

2 minuts desprès del tram dubtós, desemboquem a un camí més gros que ens presenta dues opcions, pujar a mà esquerra per un roquissar, o baixar cap a la dreta, on hi veiem un torrent. Agafem l’ultima opció, travessem el torrent i seguim avançant. Pocs minuts més tard, desprès d’un tram de bosc net i clar on el camí no està massa dibuixat desemboquem a un roquissar que creuarem per sota, seguint el nostre camí. Uns metres desprès d’haver travessat el roquissar passarem entre dos majestuosos pins que, a vora i vora del camí sembla que ens ofereixin una porta oberta. Un minut o dos més tard, arribem a un collet on observem un camí (marcat amb fita de pedres) que surt a la nostra esquerra. És el camí que ens endinsa a la Canal de la Revella i ens permetrà salvar el desnivell que ens falta per arribar a la Vall d’Horta. Fa uns 20 i pocs minuts que hem sortit dels Òbits. Uns 5 o 6 minuts desprès d’haver agafat la canal, veurem a la dreta d’un revolt on hi veiem unes línies de pedres tancant-lo, l’Avenc de la Revella. Seguim descendint pel camí. Uns 20 minuts desprès d’haver començat a baixar la canal, desemboquem a un caminet que veiem que segueix a mà dreta, tot i que força desdibuixat. Nosaltres l’agafem el que mena cap a l’esquerra, i ens porta, planell, per dins del bosc. Seguint per aquest camí, quan abandonem el recer del bosc veiem davant nostre l’imponent cim de Rocamur, que ens saluda amb les seves parets rogenques. Uns quatre minuts desprès d’haver començat el camí on ens ha deixat la Canal, arribem a un roquissar amb vistes increïbles que val la pena esmentar. Davant nostre veiem la carena dels Emprius, a la nostra dreta Rocamur, i a la nostra esquerra, les parets de les Fogueroses, destacant contra el cel amb la creu al capdamunt, l’Agulla Petita de les Fogueroses; si ens hi fixem una mica, a l’esquerra d’aquesta podem veure la Roca Encavalcada. Entre els Emprius i Rocamur, la vall d’Horta. Deixem el mirador i seguim baixant pel camí que fa un revolt cap a la dreta. 5 minuts més tard arribem a una cruïlla de quatre camins que formen una creu, agafem el que segueix recte. 3 minuts més tard, el camí mor en arribar a un altre que li és perpendicular al nostre. Som al Coll Gavatx, d’on surt la desviació E.
Virem cap a l’esquerra on, si ens hi fixem, just al girar un pi davant nostre té un rètol que mena: Cap al Marquet. Aquest camí va baixant, fent-nos travessar un bosc ombrívol i humit. A vegades el camí esdevé torrent, a vegades hi avancem paral·lel. La qüestió és que no hi ha cap trencall evident i perdre’s seria impossible. Abans de caminar 10 minuts des del Coll Gavatx el camí surt del bosc. Ens trobem en una clariana on , veiem que a mà esquerra surt un camí que puja cap a la muntanya: òbviament no l’hem d’agafar. Desprès d’uns 20 minuts d’haver sortit del Coll Gavatx, la pista va baixant i en cert moment el Marquet de les Roques s’ens apareix, majestuós davant nostre. Encara abans d’arribar a la pista de la Vall, per això, a mà dreta trobem un forn de pega. Ja som al Marquet, on tenim aparcat el cotxe, i donem per conclosa la ruta.

En totes les desviacions, un cop arribem al lloc d’interès tornarem pel mateix camí.
A - La font del Llor: En comptes de seguir la ruta, pugem recte per les escales de pedra i amb 1 minut estarem a la Font del Llor. És una font mil·lenària, de les més important del massís, i brolla durant tot l’any. L’aigua és potable i bona; inclus va ser embotellada i venuda durant el s XX.
B – La cova Simanya: Seguim el corriol que ens indica el pal, i amb 2 o 3 minuts trobarem la cova. L’entrada és prou recognoscible i s’hi ha de fer una petita grimpada per entrar-hi. La Cova Simanya (del romà Sima Magna, Cova gran) és una de les més grans del massís. Té un recorregut total de més de 350 metres, dividits en quatre galeries. Ha sigut des de sempre un lloc de mites i llegendes; i s’hi han trobat restes neolítiques.
C – El Montcau: Des del Coll d’Eres, agafem el camí que ens queda a la dreta. És totalment imperdible, comencem l’ascensió que ens dura al cim del Montcau en uns 25 o 30 minuts. Frontera natural entre el Bages i el Vallès, és una impressionant talaia.
D -  La Roca Encavalcada: Sens dubte la desviació que ens porta a l’indret més impressionant, i també el més difícil de trobar. Per estar segurs que som al corriol indicat, quatre passes desprès d’agafar el desviament veiem una fita molt grossa de pedres a mà dreta. Seguim pel corriol que, al cap de 2 o 3 minuts es bifurca, agafem el camí de l’esquerra marcat amb una petita fita de pedres. El camí desemboca en un mirador sobre la Vall d’Horta i Rocamur, coneguda com la Roca del Tren. Un cop arribats al mirador, a sobre d’un roquissar, comencem a baixar cap a mà esquerra per tot just desprès virar a la dreta, per superar la baixada del roquissar. Ens apareix un corriol a davant que s’endinsa cap al bosc i amb força desnivell negatiu. Aquest camí, que és feréstec i empinadot però practicable desemboca en pocs minuts a un camí perpendicular que agafem cap a l’esquerra. Uns segons desprès de seguir-lo, ens porta just davant de la Roca Encavalcada, probablement la formació geològica més impressionant del parc. Compte amb les altures, sobretot si porteu nens.

E- Cim de Rocamur: A l’arribar al camí perpendicular, el seguim cap a la dreta. El camí s’empina en una direcció claríssima cap a Rocamur. De 15 a 20 minuts d’ascensió ens duran al cim. Pels més engrescats, sapigueu que es pot pujar a dalt del cim amb una grimpada pel seu cantó més assequible, on a més hi trobem cordes fixes.

La Roca Encavalcada