Molt bones!
Avui porto una ressenya d'indret, o com en diem al blog, la descripció d'una contrada.
Hi ha una muntanya, serreta, carena, o com li vulgueu dir, anomenada el Serradell. Aquest accident es troba entre la vall del Ripoll i les terres altes del Cadafalch, és a dir, està separat pel Ripoll de la gran muntanya.
Em proposo descriure tota la contrada fil per randa, dividint el tros en varis sectors.
Un dels sectors ja l'he escrit i fins i tot publicat: l'article on parlo de les terres de Cal Bord. Aquest article, l'he reciclat, adaptat una mica, i el trobareu inclòs en aquesta ressenya.
Quan vaig escriure l'article de Cal Bord, ho vaig fer pensant en un article aïllat, on volia explicar les feines forestals que s'hi havien fet i els elements interessants que havien sortit de sota el bosc. Per tant, aleshores no vaig donar una visió global, no vaig explicar prou bé el que es el Serradell i com encaixaven les terres de Cal Bord dins d'aquest. La porció de terreny que vaig descriure potser tampoc tenia els limits més naturals, sinò que eren els limits de la finca que haviem de treballar, delimitats per un enginyer, i supeditats al presupost. Tot i així va quedar un sector força llògic, trobant-se l'antic mas de Cal Bord al centre. Per això us demano, sobretot al llegir la part que fa referència al sector de Cal Bord, contextualitzeu amb el que he explicat.
Fetes aquestes disgressions ens disposem a començar aquest article. I per fer-ho el primer que hem de fer és situar-nos, mirem de quina porció de territori volem parlar, en quants sectors l'estructurarem... Comença l'article!
EL SERRADELL
El Serradell no és facil de definir. De forma generalista, podem dir que és una unitat geogràfica, una contrada més de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Està integrada dins el sector de les Arenes. I que entenem per sectors? Doncs una zona concreta del Parc Natural, amb limits més o menys ben definits per fronteres natural, i caracter propi.
Perque el lector s'en faci una idea, alguns dels sectors més importants de Sant Llorenç podrien ser: carena dels Emprius, cingles de les Fogueroses, canal de Santa Agnès, les Arenes...
Alhora aquests sectors poden contenir unitats més petites, per exemple en el cas de les Arenes, dins seu hi trobem relleus destacables amb personalitat propia, com ara el Serradell, el Sot del Carme, la Furriola... Tot això que dic és a nivell personal; no hi ha, fins al moment, una catalogació extensa i reconeguda de la muntanya en sectors/contrades. Tanmateix és clau per al coneixement del terreny el fet de poder subdividir el mapa, concentrar-nos en unitats geogràfiques més petites, i poder-les anomenar pel seu nom.
El Serradell és troba a l'Est del riu Ripoll, dins el terme municipal de Castellar del Vallès. Es una petita serra, o una carena, que neix a la vora del riu. Com a carena, o sigui elevació del terreny, exerceix de divisoria entre dues unitats geografiques contraries, és a dir depresions del terreny (sots/valls). A l'est toca amb el Sot de Turell, i a l'oest amb el Sot del Carme. Al nord toca amb el massís de les Roques d'Aguilar, i al Sud queda tancat pel Riu Ripoll.
Copsem-ho amb una imatge de satel·lit:
També adjunto un dels meus croquis que tracta d'aquesta zona, per empapar-nos de toponimia:
El Serradell té una base molt amplia, i poc a poc es va estretint fins a convertir-se en una fina carena que acaba enganxant-se al massís de les Roques d'Aguilar. En aquest proces d'ascendir a cotes altes, veiem com, de l'ampla base, es destaquen 3 carenes que van ascendint i al final acabaran ajuntant-se totes per formar un sol fil carener. Aquestes tres carenes d'ara endavant els direm, i d'Oest a Est: carena de la Torre, carena Central i carena del Carner. Aquestes carenes que conflueixen donen al Serradell forma de trident, si el mirem a vista de satel·lit, estant el mànec d'aquest al nord-est i les punxes del trident al sud-oest. Podem veure al mapa que del relleu del Serradell en surt una allargassada cua que davalla cap al sud, ben bé fins a trobar el Mas Pinetó. Això, tot i formar part de la mateixa elevació, ja no ho considero com el Serradell, per trobar-se força lluny del conjunt.
Com hem dit, el Serradell és una elevació que exerceix de divisoria entre dues petites valls, la del Carme i la de Turell. Per això, casi totes les aigues que cauen en aquesta contrada alimenten o bé el torrent del Carme, o el torrent de Turell. Tanmateix, les 3 carenes que hem nombrat abans formen entre elles dos petits sots, dues conques internes, que sense passar pel Sot del Carme ni el Sot de Turell desguassen directament al Ripoll. Aquestes dues petites conques és troben exclusivament dins el Serradell. Són el torrent del Senta i el torrent del Serradell (de la toponimia en parlem més tard).
La contrada del Serradell conté molts elements interessants, que anirem desgranant a travès dels diferents sectors. Ja al primer article, el de Cal Bord, vem parlar del principal atractiu, les ruines del mas. Però encara queden per nombrar fonts, cavitats, barraques, i altres curiositats.
Per últim veiem la descripció que en feia l'Antonell: "modest serrat, com afegit al mig del vessant s'ofereix a manera d'escala per ajudar-nos a remuntar el desnivell." Descobrir Castellar, Albert Antonell, 2006.
SECTORS DEL SERRADELL
Com deia abans, he dividit el Serradell en varies zones per a poder-les descriure en articles separats. La partició en zones més petites és quelcom personal, fet per poder-les explicar millor. Sempre cal contextualitzar la informació que trobeu en aquest blog: aquest blog és personal, familiar, i és on hi aboco els meus pensaments. Molts toponims expressats són d'invenció propia i no hi podeu donar una credibilitat absoluta.
Els sectors en que he dividit el Serradell són els seguents:
 |
| Croquis manual i esquemàtic del Serradell |
El Sot està format per dues carenes que el tanquen i un torrent que en solca el tàlveg. Entre el torrent i cada una de les dues carenes hi ha una porció de terreny, que anomenem vessant. Distingim entre la vessant de llevant, o vessant esquerra i vessant dreta o de ponent. La vessant de llevant és més grossa que la de ponent. Totes dues presenten unes pendents similars, no molt acusades, però notories.
El torrent, al que anomeno torrent del Serradell per llògica toponímica, és un torrent sec, que transportarà aigues només quan plogui. Se li ajunten dos petits torrentons que baixen de la vessant esquerra. El que està més al nord, és de molt curt recorregut però ha dibuixat un solc important a la terra. El segon és menys vertical però té més recorregut. A la llera d'aquest torrentó secundari hi trobem fins a 3 exemplars de figueres.
Cal destacar el fet que a la Carena del Carner, és a dir la que tanca el Sot per l'Est, hi ha un punt culminant desprès del qual la carena baixa, és a dir, hi tenim un Turó en tota regla.
La pineda està acompanyada per llentiscles, càdecs, i aladern, i en menys mesura ullastres i arboços. L'alzinar apareix infestat d'arítjols. A part, també s'hi fan altres arbres, però de forma molt marginal. És el cas del roure, del qual en trobem algun exemplar aïllat, que tot i la sequera han brotat amb energia, la pinassa (n'hi ha dues, totes dues mortes és clar), i els pins pinyers, aquests ultims els trobem a les dues carenes, contant-ne quasi bé una vintena. A part he trobat figueres, i un parell de garrofers.
L'arbre més notable que hi he trobat és un càdec, molt crescut per tractar-se de l'especie a la que pertany. També hi han pins de bon diametre repartits per tot el Sot, els quals no m'ha semblat necessari marcar al mapa; no n'hi ha cap que destaqui de forma contundent sobre la resta. Sí que trobarem formoses alzines, totes a la llera del torrent o a tocar d'aquesta. Hi ha algun exemplar realment bonic i gros, però quedant-se lluny de la monumentalitat.
Aquest cactus té unes grosses i dures punxes amb les que cal anar amb compte. Només n'he trobat un exemplar, creixent al mig de la codina. Recordo quan feia d'estudiant en pràctiques al Parc Natural de Sant Llorenç. Hem van tenir un parell de dies eliminant aquests cactus que creixien a la zona de davant del Mas Pinetó, creuant la carretera, és a dir a prop d'aquí. Aquesta zona del Pinetó es veu sensiblement afectada per la presencia d'aquesta invasora.
També vull fer menció a la gran quantitat d'avistaments de cabirol, si bé això ja no és noticia.
 |
| Cylindropuntia tunicata |
Cal destacar d'aquest sector la frondositat i l'estat selvàtic en que es troben els torrents, com és natural. Quan hi aneu, us fixareu que segueixen així, salvatges, destacant en contraposició al bosc que es veu aclarit. Resulta que en feines amb sensibilitats "ecologistes", com és aquesta, els enginyers fan deixar algunes porcions de terreny sense treballar, perque exerceixin de refugi i amagatall a la fauna que viuen en aquest tipus de selves. Llogicament el cap de colla sempre deixa aquestes zones allà on és més complicat intervenir. En el cas d'aquesta finca, he limitat les zones sense intervenir al torrent i els dos torrents secundaris, sé que pot semblar contraproduent, ja que en cas d'incendi, el foc podria ascendir per aquests torrents cap a la muntanya. Cal fer un apunt: en general, la vegetació que es troba als torrents és la que té un index d'humitat més elevada i la que hauria de cremar amb més dificultat. A part, els torrents treballats en aquest sot, són molt curts, i hem netejat les seves capçaleres perque el foc no pogues passar als Sots amb els que fa frontera.
També cal indicar que la Gestió Forestal dels despatxos, sempre topa amb la realitat del terreny i del pressupost. Si una zona s'ha de deixar bruta, per indicació de l'enginyer, sempre es deixara la zona que de per si tingui més densitats; això disminuirà la feina a fer, els dies a la finca, la gasolina cremada... etc.
El cas d'aquesta finca és prou especial. És impossible introduir-hi maquinaria; s'hauria d'obrir una pista que seria molt costosa de fer, i a més, s'hauria d'obrir per la zona que toca al Cadafalch, cosa que faria que costes molt més temps arrivar a la finca. Afortunadament, aquesta pista no s'ha fet, i per això, no hi ha aprofitament possible d'aquesta finca, això vol dir que la fusta que es treu es deixa al bosc perque es podreixi, amb l'excepció de les alzines que es troben a la vora del camí, i relativament properes a l'ultim lloc on pot arrivar el cotxe: aquestes alzines s'han baixat a mà i s'han vengut a Castellar del Vallès.
Aquestes finques són les més maques de treballar: el fet de no dependre d'uns resultats extractius permet entrar al bosc amb una òptica no productivista, sinò de millora del bosc. Nosaltres, d'arbres grossos quasi no n'hem tirat, es deixen al territori esperant que algun dia algun d'ells pugui esdevenir monumentals. Els arbres madurs i vells són un gran refugi per a la fauna del bosc.
Al no haver-hi aprofitament, s'ha optat per no tallar pins de forma brusca, per tant, la densitat segueix sent elevada. En general s'han tallat els pins joves, petits, o clarament dominats. Es busca aconseguir una massa de pins madura i regular, és a dir d'edats similars. Això hauria de desembocar en el futur en una superficie continua de copes i ben aixecada del terra. El que es coneix com a "vol". Aquestes copes allunyades del terra conformen el vol. Sota seu, tenim un subvol format per les alzines que poc a poc van creixent sota la seva ombra, i els arbustos propis de la regió.
Aquestes zones s'estan treballant perque els bombers consideren que són critiques si hi hagues un gran incendi forestal en aquestes terres. Per això les actuacions s'orienten sobretot a fer el bosc més resilient als incendis.
Un concepte clau és el de la continuitat vertical: Es vol evitar que un foc generat al terra, i que avança arran de sòl cremant herbes i matolls, pugui arrivar a les copes dels arbres i originar un incendi total, que avanci per terra i pel vol de les copes. Per trencar aquesta continuitat vertical, cal tallar els arbres petits i arbusts que podrien fer de connexió entre el terra i les copes dels pins. Això implica, forçosament, tallar arbusts i arbres petits. Per això, a les feines d'aquest sot, han patit molt especialment els llentiscles, càdecs, i aladerns, també alguns brucs, que de mides mitjanes, són els que donen aquesta continuitat vertical al bosc. i malauradament són els que més cauen. Cal dir que aquests arbusts són exageradament nombrosos al parc natural de Sant Llorenç del Munt, sent la base arbustiva comuna a tot el Parc Natural. També cal aclarir que les feines no s'han basat en fer una erradicació sistèmatica d'aquestes especies. Els que s'han tallat són els que creixien inmediatament sota un arbre i podien connectar el foc amb la copa; exemplars aïllats, o que creixen a una distancia prudencial de l'arbre han quedat dempeus per conservar la biodiversitat del bosc.
Seguint amb el concepte de la continuitat vertical, també cal podar tots els arbres que queden dempeus, per impedir que el foc puji per les seves branques "bajeras" i seques. Per tant s'ha aplicat la poda a tots els arbres, més o menys fins l'alçada del cap de l'operari. Això a part de trencar continuitat vertical, reenvia les energies que feien creixer aquestes branques cap a la punta de l'arbre, que creix més vertical.
Altres conceptes que busca aquesta actuació són els de sempre. Reduir competencia entre arbres, sobretot perque els que queden dempeus puguin abastar els recursos que els fan falta per a viure i creixer. Reduint la competència ens assegurem que els arbres que deixem puguin creixer més, al no haver de barallar-se ferotgament pels recursos i rebre més aigua i llum del sol. Com més creix un arbre, més CO2 absorbeix.
Una altra avantatge que cada cop veureu més a la tele deguda la sequera que vivim és la de l'aigua: si un bosc té una gran densitat d'arbres, i la terra és seca, quan plou, quasi bé tota l'aigua és absorbida pels arbres. Si el nombre d'arbres baixa, el consum d'aigua és forçosament menor. Això fa que l'aigua de la pluja arrivi en major mesura al riu, així com als aqüifers subterranis. Cal però, trobar un equilibri, doncs ja sabem que si d'arbres n'hi ha massa pocs, el sòl queda desprotegit i exposat a l'erosió per les plujes.
També es busca afavorir les alzines per davant dels pins, allà on això és possible, intentant ajudar aquestes a succeïr més rapidament la pineda. No oblidem que l'alzinar i la roureda són els boscos primigenis d'aquestes terres.
Parlant d'alzines cal destacar que en aquest sot hem trobat centenars d'alzines mortes, seques, amb la copa marró, victimes de la cruel sequera que patim. Aquestes alzines s'han tallat; les soques subterranies brotaran de nou quan el context sigui l'adequat.
 |
| Sempre s'intenta respectar els roures degut a la reduïda població que tenen enfront del pi o l'alzina |
 |
Per començar, com arrivem al Sot? Cal agafar la pista que arrenca en forta pujada des de les barbacoes de les Arenes. Aquesta pista és el principal eix d'aquesta zona i l'accès motoritzat del Serradell. Pujem la pista i rapidament arrivem a una cruïlla. Podem tirar a l'esquerra, passariem pel Cal Bord, i acabariem arrivant a la torre d'alta tensió, on mor la pista. Nosaltres però tirem a la dreta. Fem plans, revoltem, pujem una mica i arrivem a la Bassa del Serradell, bassa de bombers. Sobre aquesta bassa n'adjunto una noticia ben recent: Noticia l'Actual Basses de bombers. Veiem que de la bassa surt un corriol, que ve del Mas Pinetó i que s'enganxa a la pista on som (no l'hem d'agafar pas aquest corriol). Seguim avançant i poc desprès arrivarem a l'ultim punt on es pot deixar el cotxe. La pista que recorriem es transforma en un camí de muntanya que va ascendint per la carena. L'agafem i comencem a pujar. Pocs segons de seguir aquest camí veiem un desviament a mà dreta. Expliquem-lo: aquest camí, que devia obrir-se per algunes feines forestals anteriors, avança paral·lel al torrent del Serradell. Un parell minuts desprès d'haver-lo agafat, fa una curva i va desdibuixant-se fins a perdre la traça enmig del bosc. Veiem com, sota aquesta corva que he comentat, s'ajunten el Torrent del Serradell (principal) i un torrentó secundari, en el que hi creixen figueres més amunt.
Seguim progressant, ara el camí ha virat una mica cap a l'est i seguim pujant; el camí en tot moment exerceix de límit i frontera del Sot del Serradell, això és llogic, és un camí carener i com a tal un punt de divisoria d'aigues. Seguim pel camí i finalment veiem com a ma dreta s'ens uneix un camí, de traça molt menys definida que el nostre. Aquest camí és el que ve de la carena del Carner, i el que tanca el Sot per l'altra banda. La confluència d'aquests dos camins és el final del sector del Sot del Serradell. Ara, si seguissim el camí muntanya amunt, solcariem ja la unica carena del Serradell, que travessa el sector de terres altes (cal recordar que aquests noms són meus per a subdividir el Serradell) fins arrivar a la pista de les Roques d'Aguilar.
Però tornem enrere. Hem de saber on comença i com agafem el camí que ressegueix la carena del Carner. Per a fer-ho, tornem a baix del Sot, allà on els cotxes s'han d'aturar perque s'acaba la pista. Fixem-nos com en aquest punt el torrent fa una giragonsa i canvia de direcció, tot travessant un roquissar. Bé, si pujavem per la pista, ens hem de fixar, uns 30 metres abans que aquesta mori, en un esborradís corriol que marxa a ma dreta. Ara la distinció és facil, doncs aquest corriol exercia de limit de la finca que s'ha treballat, per tant, en una banda veurem el bosc aclarit i treballat i en l'altra el bosc brut. Agafem aquest corriol, que dona mostres de ser molt antic, per uns certs treballs de pedra seca que l'acompanyen. Seguim el caminet fins que rapidament ens apareix a la vista la bellíssima casa del Carner de Turell.
 |
| El Casalot del Carner / Carner de Turell |
És més que evident que aquesta terra, així com casi totes les de la contrada, tenia una funció productiva antigament, una producció que no devia ser forestal sinò agrícola. Com sempre, els marges de pedra seca aixi ho testimonien. Fins i tot hi trobem una barraca de pedra seca: cal dir però, que d'aquesta barraca, veus pedrasequers expertes opinen que podria ser una cabana de pastor.
Els garrofers que hi he trobat són molt joves i em pregunto com han arrivat a aquest indret, si són descendents d'algun antic cultiu en aquesta zona, o les seves llavors han arrivat aqui de forma casual i han prosperat.
D'aquesta forma, podem veure que les terres del Sot quedarien fragmentades en 4 finques, la 65, 66 i 67 senceres, i una petita part de la 63. Pel mapa, sembla clar que el límit entre la parcela 63 i la 65 i la 66 és el torrent del Serradell. Les linies verdes ressegueixen, la de l'Oest la carena de la Torre i la de l'Est la carena del Carner.
La 65 consta a nom de Joan Borell, dedicada a la vinya. La 66 a nom de Pere Girbau, dedicada a la vinya. I la 67, també viticola, és de Miquel Carner. El nom, i la proximitat del camp amb la casa de pagès, fa pensar que Miquel Carner era l'amo del Casalot del Carner.
Ja només ens queda veure els elements més singulars d'aquesta zona. L'actor principal de l'indret és l'avenc del Solei d'Aguilar.
Descriuré els elements de Sud a Nord. Podem observar al mapa gran quantitat d'elements, perque també en surten alguns de les inmediacions. Tanmateix em disposo a descriure exclusivament els que són dins el sot, com ja sabem aquest sot té unes fronteres molt clares així que no hi hauran dubtes.
El Càdec és una conifera molt corrent al nostre pais, li agraden les solanes, i conviu perfectament amb els nostres pins i alzines. És de la familia de les Cupresacies (xipresos) i del gènere Juniperus. Els seus cosins germans són el ginebró i la savina, amb qui comparteix primer nom (Juniperus comunis i Juniperus phoenicia respectivament).
L'arbre es troba al mig d'una vessant que va pujant fins el carener. A l'altre banda del carener hi ha la casa del Carner de Turell. El càdec es troba rodejat de pins bords, que amenacen de tancar-li l'accès al cel, circumstancia que ha canviat arrel de les feines forestals que s'hi estan fent ara mateix, al febrer del 2023.
L'arbre amida 62 centimetres de perimetre, mesurat a 1'30 d'açada. Fa ben bé 8 o 9 metres d'alt.
El tronc té nombroses cicatrius, testimoni d'una vida llarga. L'enginyer que du el control d'obra de les feines forestals, bioleg de carrera, m'ha dit que li suposa una vida molt llarga, tot i que no ha aventurat cap numero.
Les pinasses són, a Sant Llorenç, el més clar testimoni de com el canvi climàtic està canviant el nostre entorn. Hi ha un article, d'aquest mateix blog, on reflexiono sobre el tema. El trobareu aquí: LA MORT DE LES PINASSES
Cal destacar el fet que la barraca, desprès de decàdes a l'atur, ha tornat a la vida laboral, guardant-nos les eines i objectes personals durant les dues setmanes que hem estat per la seva vora.
Sense més interes que el de ser prou inusuals, ressenyo la parella de joves garrofers que he trobat dins el bosc. Són marcats al mapa i n'adjunto alguna foto:
Per trobar aquest avenc, caldra que pujem per la carena del Carner. Arrivats al turó que corona aquesta carena, busquem una traça a ma esquerra, recentment renovada i ben indicada per fites de pedra.
Cal pensar que aquest toponim definiria el mateix accident del Serradell, es a dir, són sinonims.
 |
| Arran les feines forestals, ha quedat ben endreçat i visible |
Petit forat, ubicat a la vessant de ponent del Sot. De poc interès. També descobert per en Jordi Guillemot, adjunto un article seu que es dedica en exclusiva a aquest accident: ARTICLE CAUDELGUILLE AVENCÓ DE LES FEIXES
 |
| És perillos treballar-hi a la vora |
En el punt on es troben la carena de la Torre i la carena Central, trobarem una bonica i vella fita de pedra. Aquesta fita marca els limits de finques entre la propietat de l'Illa i la propietat del Sabater Vell.
Aquesta fita no té cap inscripció ni marca, sols pedra nua. Sí que té una pintada moderna, de color blau, indicant la proximitat d'una cavitat. Sobre aquestes pintades, tant esteses als boscos de Castellar, m'encantaria saber-ne l'autoria.
A tocar de la fita, pujant pel camí, veurem a ma esquerra del camí una bona concentració de boixos. Aquests apareixen vigorosos, d'un verd intens, i esborren les pors del passat, quan creiem que per culpa de la infame papallona ens quedariem sense boixos als nostres boscos.
Es troba al Sud amb el sector de Cal Bord, a l'est amb el Sot del Serradell. Al nord de la torre, les terres baixen rapidament cap al sot del Carme.
La torre es troba al mig d'una carena que es va enfilant fins a fusionar-se amb la carena central del Serradell, quedant integrat el conjunt. De la torre estant, si mirem a l'Est, veiem tota una vessant que va enfilant-se pel Serradell fins arrivar a la carena Central. A l'altra banda del canvi de rasant, hi ha el Sot del Serradell. Aquesta vessant és prou empinada i hi viu una bona comunitat d'aladerns, la més nombrosa de l'indret. Pins i alzines complementen el bosc, de força pendent. Afloren roques pinyolenques arreu, petites franjes, blocs, també algun cingle en miniatura. En aquesta vessant que descrivim hi trobem dos forats i un arbre destacable. Surt indicada al mapa com a Vessant dels Aladerns.
El sector de la Torre està molt proper al Sot del Carme i la majoria dels seus atractius, com són la font homonima, una cova, dues poderoses alzines... Tot i la proximitat no descriure aquests elements, reservant-los per un article proxim dedicat al Sot del Carme.
Les inmediacions de la torre, així com la vessant dels Aladerns, han estat treballats forestalment. Especialment un tros de bosc que es troba sota la torre. En aquest indret hi havia una classica selva llorençana. Petites alzines atapeides, acompanyades d'una maranya impenetrable d'arítjols. Ha estat una feina intensa i d'alta dificultat, també tenint en compte les pendents d'aquest bosc. Allà on hi ha la frontera entre el bosc treballat i el bosc salvatge es pot apreciar la magnitud de tot plegat.
Dificil de definir, aquest sector no té unes fronteres clarissimes i definides com ara el Sot del Serradell.
Tanmateix, podriem dir que el sector s'estructura al voltant de la carena de la Torre. A mitja carena hi trobem la torre d'alta tensió. La carena de la Torre segueix ascendint fins que s'ajunta amb la Carena Central. Entre totes dues carenes es forma un sot, de molt petit recorregut, que va a desguassar al Ripoll, per tant és una de les dues conques internes del Serradell i s'anomena Torrent del Senta. Aquest toponim està extret del magnific llibre de Fonts del Centre Excursionista de Castellar del Vallès. També vaig llegir un altre autor emprar aquest toponim, però no he pogut tornar a trobar la font i no recordo de qui era. Dins d'aquest torrent, hi trobarem la Font del Sabater, que subministra d'aigua, o subministrava, car ara és casi sempre seca, la casa del Sabater Vell.
Una altra opció és agafar el camí del Sot del Carme. Aquest camí arrenca a prop del riu i va remuntant la part baixa del sot fins trobar-se amb la pista esmentada abans. Per agafar-lo, cal entrar a l'aparcament de les Arenes i continuar cap a l'esquerra, com si anessim al poble. Passem el parquing de la font de la Boixa, i aparquem a un petit pla que ens queda a ma dreta. Un cop aparcats, pujem un nivell, una feixa, i veiem com s'ens ofereix un camí. L'agafem, i passarem primer per la Font del Carme, desprès per la Plaça de les Alzines, desprès passem a tocar de la cova dels dos forats, i finalment enllaçem amb la pista principal d'aquest sector, la que neix a les barbacoes. La seguim un parell de minuts per arrivar a la torre.
A banda i banda d'aquest camí podem observar les feines forestals d'aquest 2023.
L'altre corriol surt de la petita placeta que es forma sobre la torre. Aquest corriol, cau a ma esquerra, i ens aboca al Sot del Carme. Aquest és un camí oblidat, que apareixia brut i tancat, i que he recuperat una mica. Aquest corriol va davallant per la selva llorençana que he comentat abans, la qual ha sigut treballada i ha mutat en un alzinar obert on també s'hi troben alguns halepensis aïllats. El camí va davallant, en un cert punt s'arriva on acaben les feines forestals i es penetra en la boscuria, la mateixa que inundava abans tota la parcel·la. Seguim davallant fins arrivar a la llera del Sot del Carme. En aquest racó podem veure un avenc. Sembla que el camí mor aqui, tanmateix, hi ha una antiga traça que travessa el Sot del Carme de dalt a baix pel bell mig per una careneta, un camí que estic recuperant poc a poc, i que ressenyaré quan escrigui l'article del Sot del Carme.
Quan parlem del sector de la Torre, cal dividir-lo entre dues parts prou diferenciades. Per una banda, totes les terres que s'aboquen al Sot del Carme i formen part de la conca d'aquest. Per l'altra, la vessant soleia que es va enfilant pel Serradell fins arrivar a la Carena Central. El camí que remunta la carena de la Torre exerceix de partió entre aquestes dues zones.
A la primera zona, les obagues que cauen cap al Carme estan compostes per un bosc extremadament dens, conegut com a alzinar mediterrani. Es compon sobretot, d'una elevada densitat d'alzines, que malden per arrivar als recursos. Per tant, creixen primes, esveltes, llargues buscant la llum del sol. Si hi ha algun pi a les parts més elevades, van desapareixent a mesura que ens enclotem. El sotabosc és selvàtic i impenetrable, es compon de marfulls, aladerns, arboços, brucs... Tanmateix el que genera la barrera vegetal són els arítjols, una enfiladissa punxeguda increiblement abundant a Sant Llorenç del Munt. Porto mitja vida batallant contra aquests esbarzers, els quals conquereixen tot espai que poden.
Si abans m'hi barallava quan volia obrir un camí, o caminar per dintre el bosc, o per netejar una mica el jardí, ara ho faig a la feina i la frustració és inclus major. Treballar un bosc tant exageradament dens és molt complicat. Els aritjols, s'enfilen pels troncs i es desenvolupen a les copes, on s'agafen a tot arreu, intentant agafar els maxims espais possibles a les capçades. Això genera una xarxa d'aritjols a les copes dels arbres, una xarxa continua que ho agafa i ho lliga tot. Així, quan talles un arbre, aquest no cau a terra, sinò que es queda suspès, levitant a l'aire, agafat per tots els aritjols de la copa i cosit als arbres de la vora. Aleshores ve la feixuga feina d'estirar-lo fins fer-lo caure, o si això no és possible, anar treient els seus arbres veins i debilitant la xarxa d'arítjols que subjecta tota la massa.
En aquest alzinar cal destacar la presencia de forces alzines madures, que conviuen amb les joves i petites (que són majoria) així com un nombre decent de roures que creixen en aquesta zona, un dels quals prou gros.
Les fotos mostren un abans i un desprès, i estan tirades des del mateix indret.
Sóc conscient que les fotos agradaran a uns i desagradaran a d'altres. Podem debatre als comentaris amb els interessats sobre el tema.
Mirem primer com arrivar-hi. Quan pujes per la carena de la Torre, en cert moment es pot veure en un arbre una marca d'avenc, de color blau. Està feta més o menys a la cota dels forats, i representa que hom hauria de sortir aquí del camí per anar-los a buscar. Ja us avanço que amb aquesta indicació és quasi impossible trobar-los, perque queden lluny i el camí no és gens evident.
 |
| Senyal, no gaire util, aporta confusió |
Una aproximació molt més llogica és: pujem per la carena de la Torre, veiem la senyal d'avenc, sí, però l'ignorem i seguim pujant. Arrivem a la carena central, som a la fita de pedra. Girem cap a la dreta i davallem uns 50 metres, fins que arrivem a un indret reconeixible: a la dreta del camí veiem una petita codina amb un isolat i robust halepensis. Sota aquest pi bord, en veiem un altre ben mort i sec. I a ma esquerra del camí hi tenim un pinea, no hi ha perdua. En aquest punt del camí doncs, gir de 90 graus cap a la dreta i anem davallant pels roquissars, baixem una petita feixa rocosa i ens col·loquem al peu de la mateixa, on són els forats. La seguim cap a l'esquerra i en pocs segons trobem els forats.
Cal dir que he marcat amb fites de pedra, així que seguint aquestes n'hi hauria prou. Però hom sap que les fites no duren per sempre, i avui hi són però potser dema no.
 |
| Punt més complicat de l'aproximació: hem de baixar i desprès tornar per aqui |
 |
| En aquesta foto veiem el pi bord, el fals aladern, i el forat del bord |
 |
| Detall de l'halepensis |
 |
| Detall de l'halepensis |
 |
| Forat de les arrels |
 |
| Les "estalactites" |
 |
| Columna en miniatura |
Molt propera a la torre hi tenim aquesta formosa barraca de pastor. Fixem-nos en el punt on el camí que ve de la Font del Carme es troba amb la pista del sector. Ens situem en aquest punt i baixem pel camí com si ens dirigissim a la Font del Carme. Aviat a ma esquerra s'endevina un corriol, marcat amb fites de pedra. El seguim i arrivarem a la barraca.
La barraca sorpren, és de bella factura, construida amb grosses pedres sobretot a la porta.
Dins la barraca trobem un pot de registre, on s'expliquen les desventures de la barraca. Resulta que va patir un esfondrament parcial, i els pedraseques van posar fil a l'agulla el març del 2022. Catalans ferms van tornar-la a aixecar, específicament: Jaume Gual, Joan Roura, Quim Pijoan, Josep Llinares, Pep Aced, Francesc Vilanova, Eudald Sellès.
L'última pagina de la llibreta d'anotacions conclou amb un escrit del padrí, en Joan Avellaneda, explicant que degut a una lesió de la cama, i a l'avançada edat, segurament seria l'ultim escrit i visita a la barraca. Qui fara el relleu a aquests homes, herois del rodal de Castellar?? Es busquen interessats.
 |
| Hi ha una petita olivera plantada a la vora |
Des de la barraca estant, anem baixant per una traça que s'endevina i que tira per on hi ha la petita olivera, i que ens endinsa al sot del torrent d'en Senta. Rapidament arrivem a la font del Sabater, la qual no és facilment identificable, doncs hi ha tota una serie d'instal·lacions hídriques en aquest indret.
Jo crec que la font és el primer que trobes. Hi ha una tapa, de clavegueram per entendre'ns, sota la qual es veu una escletxa en la roca mare, que segons interpreto és la deu original. D'aqui, un tub soterrat dirigeix les aigues a una bassa d'obra tancada molt propera. Es pot obrir la tapa superior d'aquesta bassa, i veure'n un parell de pams d'aigua. Fora murs, també hi ha una acumulació d'aigua, on hi he vist sabaters, capgrossos, i granotes. Estic segur que aquest bassal té un gran interès ecològic. D'aquesta bassa surt un tub negre de PVC que dirigeix les aigues a la masia del Sabater Vell.
La sequera d'aquests ultims anys ha sigut severa amb aquesta masia, així com amb quasi totes les del pais. Cal dir que aquesta font actualment no és capaç d'abastir d'aigua el Sabater, que ha necessitat importar cubes d'aigua recurrentment. Quan jo he visitat la font, ho he fet desprès d'unes anormals plujes que han estat abundoses i que han donat molt aire a aquests boscos, que eren tant secs. Jo passo tots els dies a bosc i he vist com la terra s'ha anat xopant, amarant a poc a poc, es pot dir que ha quedat ben regat aquest maig. Tanmateix l'estiu serà molt llarg, i el que està clar és que tal i com jo he vist la font, amb aigua, humida, i vida, és un miratge, doncs aviat tornarà al penos estat en el que s'ha trobat ultimament.
 |
| La bassa tancada |
 |
| Fora la bassa s'acumula l'aigua |
 |
| Sota aquesta tapa hi ha la que crec és la font original |
 |
| Crec que això és la deu primigenia |
Trobareu repetit, per exemple, l'accès al Serradell, que ve a continuació, i que no vull esborrar, la informació mai sobra:
Faig una breu introducció sobre com arrivar a les terres de Cal Bord i els principals eixos d'aquesta zona.
Cal aparcar al parquing de l'Area d'Esplai de les Arenes, molt gros, que trobem al km 12 de la carretera Castellar-Savall, en una llarga recta. Un cop aparcat el cotxe, creuem el riu pel punt més evident, una passera que té una tanca perque no hi entrin els cotxes. Avancem per l'ample camí i aviat veiem quelcom destacable: una grossa i bella alzina ens esguarda a l'esquerra del camí. Té un diametre de 81 centimetres, així que ja us podeu imaginar les dimensions d'aquest monument arbori.
 |
| L'alzina de les barbacoes |
Passem l'alzina i avancem fins les barbacoes. Trobem un petit edifici, i prop seu un cobert amb taules a sota. Passat el cobert, una ampla pista s'enfila decidida cap amunt. Aquesta pista és l'eix principal de la contrada de Cal Bord. Agafem la pista fins que trobem una bifurcació. Cap de les dues pistes que neixen de la bifurcació no tenen continuitat (de camins i corriols sí, però per circular amb cotxe no), i totes dues variants moriran aviat. Veiem com: som a la bifurcació, la variant de la dreta mor en una bassa de bombers, i és necessaria per al manteniment de la mateixa i per a que hi accedeixen les cubes que necessiten el tant preuat liquid. La pista de l'esquerra, és més llarga, peròno gaire. Acaba morint en una torre d'alta tensió, de la omnipresent linia que travessa aquestes terres. Aquesta pista és necessaria doncs per al manteniment de la torre electrica. En aquest punt de la torre, on mor la pista, tenim una vista prou espectacular, doncs podem veure sota nostre el marcat Sot del Carme, una més de les dotzenes de petites valls que viuen a Sant Llorenç del Munt. El Sot del Carme, sobretot a la part baixa, on hi ha la Font del Carme, i les dues alzines del Carme, és un indret ben especial que penso ressenyar aviat. Aquest Sot queda recollit entre el massís de les Roques d'Aguilar i la carena del Serradell; dos accidents geografics protagonistes d'aquestes terres.
La finca a treballar és un bosc en general assolellat, amb forces codines escampades. Aquesta finca era coberta per un bosc molt dens, que s'ha volgut aclarir en el context del projecte "Cuidem el bosc, el bosc ens cuida", projecte impulsat per l'Associació de Propietaris Forestals de Castellar, Savall, i Gallifa, l'Ajuntament de Castellar del Vallès, i la Federació de propietaris forestals Boscat, subvencionat en part amb diners del fons Next Generation europeus. Aquest projecte ha suposat treballar moltes hectarees d'aquesta zona del Parc Natural, la zona de les Arenes, per fer-la més resilient al foc (entre d'altres coses).
 |
| Detall de les feines: abans |
 |
| Detall de les feines: desprès |
El més important d'aquest sector són unes ruines que he trobat al mig de la finca a treballar.
Les ruines són d'una masia abandonada, un mas rònec que s'en diu. El nom de ruina ja ho diu tot, i la casa no té sostre, ni portes, ni pis, ni totes les parets. Tanmateix, es prou sencera com per fer-te una idea clarissima de com era aquest mas, i és facil imaginar la preciosa estampa que faria la casa, sencera, penjada d'entre totes les feixes en aquest racó de món, voltada de vinya.
Si bé algun cop l'havia vist de passada, doncs des de la pista propera se n'endevinen els murs, mai m'hi havia atansat ni preguntat gaire cosa. Així que el primer que calia fer era averiguar-ne el nom. Al mapa de l'ICC no el trobo, tot i que es ressenya una font propera, la font de Cal Bord. Recorro a les escriptures sagrades; al Descobrir Castellar, de l'Albert Antonell. En aquest llibre, al capitol adequat, trobo el que buscava:
"A l'antigor, tota aquesta zona complementava els assentaments pagesos de les Arenes, l'Illa i el Sabater Vell. Ens ho proven, a part de les nombroses restes de paret seca de les feixes, l'existència de les ruïnes de dos casalots, el casalot del Sabater, petit i totalment derruït, i les restes de Cal Bord, més gran, i que conserva moltes parets i un petit cup. Força a prop un de l'altre, aprofitarien modestament unes terres afavorides per l'existencia de quatre fonts a la vora."
Albert Antonell, Descobrir Castellar, 2006, Forja.
El llibre ens parla de Cal Bord, casa que conserva un petit cup. Efectivament, el cup és molt distintiu de les ruines, així que no tinc dubtes. Per si això no fos prou, el llibre contè una foto del mas; millor impossible.
L'Antoni Ferrando també en parla al seu llibre La Vall del Riu Ripoll:
"Mas en ruïnes del sector de les Arenes, situat sobre la riba esquerra del Ripoll, a la banda oposada del Sabater Vell. L'edifici, que es conserva força sencer, és format per dos cossos que semblen datar del segle XVIII, els quals estan voltats per feixes de conreu abandonades. S'hi arriba fàcilment per pistes forestals que passen a tocar de les ruïnes. Hom recorda haver sentit dir a alguns avis de la zona que els darrers habitants de cal Bord marxaren a viure a Sabadell a les darreries del segle passat."
Antoni Ferrando, La Vall del Riu Ripoll, 1997, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Més endavant he constatat que el mas sortia marcat al mapa de l'Alpina.
 |
| El mas vist des de la pista |
Hi he passat molts dies en aquesta zona, en direm, la contrada de Cal Bord, i l'he caminada tota. He pogut arrivat a coneixer bé aquest tros de terra, i vull traslladar-ho als lectors interessats. Encara que ho sembli, no és facil definir un terreny, per petit que sigui. Intentaré acompanyar-ho tot de proutes fotos i croquis per ser prou clar.
Aquesta zona, ara neta desprès de l'actuació que hi hem fet, és de gran bellesa, sobretot per la historia que s'hi respira. Animo tothom a visitar-la abans el bosc no la torni a engolir.
Adjunto un mapa de la zona que vull descriure. És una petita porció de terreny.
Com veiem tota la contrada presenta una certa pendent. Això es perque ens trobem als principis d'una elevació important, la carena del Serradell. El terreny ha començat a enfilar-se des del Ripoll, i segueix pujant en aquesta muntanya del Serradell, que va a connectar amb el massis de les Roques d'Aguilar.
Aquesta pendent és la que ha propiciat que tot el terreny fos esglaonat per feixes de pedra seca, de les quals en parlarem molt.
Les terres més inmediates del mas queden ben definides, tancades per dos torrents, un al Nord i l'altre al Sud de la casa. Obviament són torrents secs, que només porten aigua quan plou, i la desguassen al Ripoll. Som molt a prop del riu. En aquests torrents, hi ha una gran quantitat de vegetació, sobretot alzines. El tros delimitat entre aquests dos torrents, i on és la casa, té dues zones definides per la seva vegetació. Als entorns de la casa i fins arrivar al torrent sud, la zona és assolellada, i el bosc esta força clapejat de roquetars. Hi han pins blancs, força grossos i prou espaiats, i sota seu hi creixen alzines, la majoria de les quals apareixen brunes, mortes de set per la sequera d'aquest estiu. De la casa fins el torrent Nord, en canvi, el bosc és més obac, i els pins i les alzines s'hi troben en el mateix nombre. Les alzines d'aquesta part són verdes i ufanoses. En moltes zones, hi tenen gran densitat, creixent espigades i molt verticals.
Més amunt de la casa, hi ha una pista feta per els afers forestals, que ha sigut re-oberta aquest desembre (2022). Al final de la pista hi ha una plaça que permet donar la volta.
La contrada per això és més gran que no pas el tros de terra definit entre els dos torrents.
Anem a comentar doncs, tots els atractius d'aquesta contrada, que trobem recollits al mapa d'aqui sobre, i començarem per l'element més singular, la casa.
LA CASA DE CAL BORD
Com he comentat, si he visitat tant la zona és per treball, en el marc d'una aclarida forestal que hem fet en aquest bosc.
Fruit d'aquest treball he pogut netejar la casa per dins i per fora.
La casa estava engolida pels esbarzers i demés arbustos, i ara té l'interior net per a que s'en puguin apreciar tots els detalls. Com és natural, han crescut arbres dins la casa, que no he volgut tirar per por de malmetre l'antiga construcció. D'igual manera, es pot observar una densitat de pins més elevada als voltants de la casa; és pel mateix motiu, no em volia arriscar a que algun pi caigues sobre la casa i enfonses les ruines. Aquests pins blancs, normalment prims, però molt alts, i amb la copa molt concentrada al capdamunt, són dificils d'abatre cap on es vol.
 |
| Interior de la casa abans |
 |
| Interior de la casa desprès |
 |
| Replà (plaça) front la casa abans |
 |
| Replà (plaça) front la casa desprès |
El Mas es troba elevat, una mica enllomat, a la vessant de la muntanya. Desprès de la neteja forestal de la zona, és ben visible des de la pista. Destaquen la successió de feixes, que comencen a la vora de la pista, i segueixen amunt de la casa. Les feixes són més nombroses, i més notories, a la part Nord de la casa, i més o menys al mateix nivell de la mateixa, on fins a 6 terrasses, creen espais plans aptes per al cultiu, i se succeeixen una sota l'altra. La majoria mostren detalls d'un gran maneig de la pedra seca, i són força senceres i clarament reconeixibles. Aquestes feixes han passat de ser una jungla a un bell bosc mixte de pi blanc i alzina. Desprès d'aquestes feixes, el torrent nord, que presenta en alguns trams una conducció de l'aigua també amb murs de pedra seca, marca el limit de les feixes. A l'altre vessant de la muntanya ja no n'hi ha.
La casa, més aviat modesta, és de petites dimensions. Reposa damunt d'un petit replà, recollit en una banda per un mur de contenció de pedra seca força destacable. A sobre aquest marge, i davant la casa, hi ha un petit repla, que seria el pati principal de la casa i per on passaven totes les anades i vingudes. També feia una mica de distribuidor, plaça, barri, o digueu-li com vulgueu, doncs totes les portes dels edificis s'encaren a aquest repla. Em sorpren que no estigui enrajolat o empedrat, lo qual el convertiria en una era. Pot ser que ho estigui sota la terra, no hi he furgat massa, però per la quantitat d'arbres que hi creixen, i les arrels que els hi suposo, no crec.
 |
| Damunt d'aquest mur està el nivell de la casa |
Adjunto un croquis que he fet del mas. Desprès del croquis, farem una descripció de la casa. Amb el croquis com a suport tot serà més facil d'entendre:
La planta del cos gros feia 32 metres quadrats.
 |
| Petit emmagatzematge d'obra |
 |
| Forats de les bigues que sostenien el primer pis, i fragments de l'antic arrebossat interior |
 |
| Els interiors d'algunes bigues encara aguanten l'erosió |
 |
| Interior del cos gran. S'aprecia una finestra del segon pis |
 |
| Petit forat esculpit en una roca del qual en desconec la funció |
 |
| Porta que uneix l'estança gran amb el cos del mig |
En aquest cos es podria trobar l'entrada principal a la casa, doncs és conserva una llinda preciosa de travertí. Si bé les dimensions de la mateixa no són molt grans, la casa tampoc ho és, i podria ser perfectament la porta principal. És el component més noble que es conserva de l'edifici. El cos gran, podria haver acollit també una porta d'entrada a la casa, amb sortida a la plaça del mas, com la de roca travertina. Però és molt dificil de dir, perque aquell pany de paret on aniria la porta està completament ensorrat, i fa molt dificil intuir si alla hi havia la porta principal, una porta secundaria, o potser no hi havia porta, i només es podia entrar i sortir de Cal Bord per la llinda que he descrit del cos del mig.
La teulada d'aquest cos també era a dues aigues.
 |
| El portal conservat, amb la notable llinda sense inscriure |
 |
| Interior del cos mitjà, al fons veiem el portal que es conserva sencer |
 |
| Aqui podem apreciar com la teulada del cos mitjà estava per sota de la del cos gran. |
 |
| Mateix detall |
 |
| Interior del cos mitjà. Veiem una paret que s'ha enfonsat. També veiem els forats a les parets per posar-hi bigues, això voldria dir que aquest cos també tenia dos pisos. El segon pis, que serien unes golfes, devia tenir el sostre força baix. |
Enganxat a aquest cos del mig, hi trobem les corts, o el que jo penso que són les corts. Les corts era la part de les cases on vivien els animals. Si ho crec és perque a la part exterior de l'edifici hi ha un forat, una menjadora, per on es tirava el pinso per alimentar les besties. El fet de que sigui l'estança més petita, i sense finestres, crec que em dona la raó. Les corts no estan connectades amb cap porta amb la resta de l'edifici, tot i que toquen paret amb paret. La porta d'aquest cos es troba al carrer, encarada a la plaça on surt la porta que jo suposo la principal, la porta de travertí de la que hem parlat abans. Aquest edifici és força petit, uns 8 metres quadrats. És possible que també tingues dos pisos, els forats per a bigues aixi ho testimonien. Aquest cos de l'edifici està una mica penjat, reposant sobre una feixa que esta en un nivell inferior que el de la casa. Sota les corts, hi ha una molt petita estança fosca que no sé quina utilitat tenia. El sostre d'aquesta és una volta de canó que suporta el pes del terra de les corts.
La teulada de les corts també era a dues aigues, ubicades en el mateix sentit que les anteriors.
 |
| Interior de les corts |
 |
| Porta de les corts (la de l'esquerra). La de la dreta és el portal principal. |
 |
| Menjadora, forat per on s'abocava el menjar de les besties. |
 |
| A sota les corts hi ha aquest petit espai. No se quina funció podia tenir. |
 |
| Detall de la rústica i molt precaria biga d'aquest espai. |
 |
| Sobre aquesta volta hi han les corts. |
La casa compta, a més, amb un annex que és la major singularitat del conjunt. Es tracta d'un cup, enganxat a la paret nord del cos del mig. De dimensions petites, crec, tot i que no en se gaire de cups, més enllà de que era quelcom destinat a la producció del vi, però no se si tenia importancia en els processos d'elaboració del mateix, o d'enmagatzematge.
 |
| El cup, en bon estat estructural |
 |
| Interior del cup, conquerit per marfulls |
 |
| La llinda, de fusta, té els dies comptats |
 |
| Les parets del cup són de rajoles |
 |
| Petit enmagatzematge d'obra sobre el cup |
A part del cup, encara tenim una altra edificació auxiliar. Aquesta és molt petita, de planta quadrada, i tenia una teulada (ara desapareguda) a una aigua. Aquesta edificació és la unica que està aillada, és a dir no forma part del conjunt del mas. Tot i així es troba a escasos metres, allà on s'acaba el replà o plaça enfront la casa que he nombrat ja tantes vegades. La porta d'aquest edifici mirava cap a la casa.
Suposo que es feia servir com a magatzem, potser d'eines, potser de farratge... No ho sé. A dins aquest edifici hi ha crescut una alzina.
 |
| L'edifici en questió |
Per cloure amb el tema de la casa, algunes fotos globals:
LA FONT DE CAL BORD
Un altre dels elements d'interès d'aquesta contrada és la Font de Cal Bord, font que subministrava d'aigua el mas. La casa i la font són molt properes.
La font actualment és seca. Si pensem en el passat, ens pot fer enveja el fet que els antics trobessin aigua a molts més llocs dels que trobem ara. La majoria de fonts i deus eren actives, les mateixes que avui dia no deixen anar ni una gota durant tot l'any. La culpa no és de ningu més que dels humans, la seva activitat i sobretot de la sobrepoblació dels mateixos. Estem exprimint els recursos d'un territori que no està preparat per a la pressió que exercim desenes de milers de persones.
Aquesta tendencia a assecar les fonts és més acusada en els ultims lustres. La font de Cal Bord n'és l'exemple, doncs hi tenia aigua constantment fins fa poc. I si no us ho creieu, llegiu aquest fragment, d'un llibre local, del 2003, que és un extens i treballat recull de totes les fonts de Castellar del Vallès:
"Repeuada en el marge rocós, la font queda enclotada a l'interior d'una mina natural. Al seu redós, hi ha llorers, alzines, joncs i roldors. La deu acumula l'aigua a la cavitat mitjançant un graó davanter, del qual a poc a poc traspua un rajolinet, que alimenta un petit bassal del seu davant. Té poc cabal."
Les fonts de Castellar, Pere Cardona, Josep Sors, Ramon Vila, 2003, Centre Excursionista Castellar.
El llibre ens parla d'una font activa, que si bé tenia poc cabal, per l'explicació s'intueix que aquest era constant.
El més dificil ha estat localitzar la mateixa font. La ressenya, tot i que escueta, era prou aclaridora. El problema era el terreny: la font estava completament engolida per la malesa, i això que està a tocar de la pista. Dues pedres, una sobre l'altra, em van fer sospitar que eren una antiga fita. I sortint de la fita, hi havia un intent de traça. A quatre grapes, vaig poder arrivar a la font. Bingo! Amb 15 minuts de desbrossadora la font apareixia neta i recuperada per a l'observació dels excursionistes.
 |
| Abans |
 |
| Desprès. Les fotos són preses des del mateix lloc. Tingueu com a referencia un petit arbret vora la fita, i el gros roure que reposa sobre la font. |
 |
| Interior de la mina. Hi han dues galeries, la més llarga segueix recta, i una més curta surt a mà dreta, |
EL ROURE DE LA FONT
Reposant a la feixa inmediata sobre la font, trobem l'arbre més singular d'aquest paratge. S'ha aprofitat de la humitat i les aigues d'aquesta font per creixer amb vigorositat. Destaca molt, entre les alzines i els pins, per ser l'unic representant de la seva especie a aquesta banda de la pista. També destaca per les seves dimensions i la bellesa del seu port.
L'arbre, recte i vertical, s'enforca a 3 o 4 metres del terra. Les dues vesses van pujant cap al cel mentre es ramifiquen i creen una copa prou equilibrada. Té una cicatriu d'una poda potent, li van treure una branca molt grossa que creixia practicament arran de terra. Està molt afectat per la heura, o més ben dit estava. La heura ara és morta i s'assecara amb els anys i tard o d'hora caura.
D'altura li calculo uns 14 o 15 metres.
El seu diametre és de 0'43 centimetres (mesurat a 1'30 del terra).
COVETA OBRADA
El terme, coveta obrada, potser fara empipar a més d'un, però no se com dir-li.
He mencionat abans que el treball de la pedra seca, als entorns d'aquesta casa, és d'allò més profesional. Una mostra la trobem en un dels murs que conformen les feixes. Aquest mur es troba just a sota la pista de desembosc, i a l'inici del Torrent Nord.
En aquest mur podem apreciar, en primer lloc, una escala construida al mateix mur, en forma de lloses que sobresurten del mur. Sempre és interessant apreciar aquestes feines fetes per algun artista de la pedra. Però això no és l'unic, perque un parell o tres de metres a l'esquerra de l'escala, apreciem, a nivell del terra, una petita cavitat, al mig del mur de pedra seca, que aprofita segurament algun forat natural. Crea una petita estança, la funció de la qual suposo que era per guardar les eines. Pujar-les cada cop des de la casa no devia ser gaire eficient, i segur que aquest forat complia a la perfecció la seva tasca.
 |
| L'escala obrada |
 |
| Detall dels esglaons |
 |
| El forat, coveta, magatzem, amagatall... |
 |
| Interior del forat |
 |
| El conjunt. A l'esquerra, el forat, a la dreta, l'escala. |
PETITA BAUMETA
En aquesta zona podem trobar repartides pedres grosses, que en molts casos s'aprofiten construint-hi els murs de pedra seca a sobre seu. Es curios observar que moltes d'aquestes pedres, a sota, no acaben de tocar terra amb pedra, i donen espai a petites baumetes, de no més de 20 o 30 centimetres d'alçada.
Sense més interès que el de la curiositat, n'he volgut ressenyar una, que apareix al mapa de la contrada que trobem al principi de l'article. Aquesta en concret, es troba força per sobre de la casa, i no està integrada a cap feixa, sinò sola al mig del bosc.
 |
| Rocam pinyolenc que genera un abalmament sota seu |
 |
| La petita baumeta |
EL CASALOT DEL SABATER
Antigues ruïnes d'una molt modesta casa que subsistia a la vora de Cal Bord. Totes dues són molt properes, però aquesta és a l'altra banda del camí.
Les ruïnes estan en molt mal estat, però encara queden traçes de l'antiga casa.
http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#CA245 En aquest link, d'una web classica, hi ha fotos de millor qualitat per veure la casa.
LA BALMA DE CAN BORD
La cavitat més gran de la contrada. Per contrada entenem la casa i les seves inmediacions, és a dir un tros petit de terreny. Ho dic perque molt aprop d'aqui hi ha la Cova dels dos Forats, però no, aquesta queda fora dels limits del sector que avui tracto.
Aquesta balma aprofita un gran bloc que hi ha en una vessant soleia. L'espai abalmat és poc i arran de terra, tot i així, s'hi pot seure i quedar completament a recer. Aquesta balma és molt propera a la pista, però bastant dificil de veure des de la mateixa.
AMAGATALL OBRAT
Petita obra de pedra seca que trobem en una de les múltiples feixes de la zona.
En aquest cas hi ha dues pedres naturals que queden separades una de l'altra per poc espai. Els antics hi van posar una coberta de pedra, i així tenien un petit espai arrecerat on, potser, guardar les eines o el menjar del dia.
PETITA DISGRESSIÓ
El que més m'agrada d'aquesta zona és l'intensa activitat que devia contenir. Dues cases de pagès, casi bé a tocar, que devien conformar un petit veïnat, a les que s'afegeix, per molt propera, la casa del Casalot del Carner o el Carner de Turell. Aquesta és una casa, al sud-est de Cal Bord, habitada actualment, que jo creia d'obra nova. Però em van dir recentment que aquesta s'havia aixecat sobre una antiga construcció. Aquestes cases formaven part del sector de les Arenes, i segur que anaven a resar a l'Ermita del mateix nom. Alla es trobaven, per fer missa, almenys un cop per setmana amb les demés families del sector. La gent de les grans cases del Sabater Vell i de l'Illa, els amos del Mas Pinetó, els del mas de les Arenes i els de Can Barceló.
M'imagino una zona amb molta concurrència, amb anades i vingudes, amb mil histories vitals. El paisatge, tant diferent al que observem ara, devia estar arranjat per tot arreu. Feixes, cultius, basses, horta, camins, barraques, fites... Multitud de singularitats on ara només hi ha bosc.
El que sembla és que no els faltava l'aigua, tal i com senyala el mestre Antonell, aquesta zona és prou abundosa en fonts.
Tot això ja no hi és, forma part del passat.
D'un passat amb una intensa activitat agrícola arrivem a un present amb una intensa activitat forestal.
I es que aquest sector està sent molt treballat recentment. L'any passat és va treballar amb intensitat a la zona de la Font del Carme, fins arrivar a la torre electrica d'alta tensió que s'alça sobre el Sot del Carme.
Aquesta zona queda al Nord de Cal Bord. I aquest any s'ha treballat la zona de Cal Bord, així com les terres més proximes al diposit d'aigua de bombers, que es troba al costat del Carner de Turell.
D'aquestes actuacions s'en deriva un bosc més resilient als incendis, que optimitza millor l'aigua que hi cau, i alhora s'en treu pi, destinat a trinxat i biomassa, i alzina, destinada a la llenya.
 |
| Mapa en clau forestal. La parcela 52 va ser feta l'any 2021, i la 53, 54, i 54b, entre el desembre del 2022 i el gener del 2023. A la dreta de la parcela 54, tot i no apareixer al mapa, hi ha la parcela 54C, que compren tot el Sot del Serradell. |
RECULL DE FOTOS SECTOR DE CAL BORD:
 |
| Les alzines són les mestresses de les zones més obagues i fresques |
 |
| Detall de la casa |
 |
| Detall de les feines |
 |
| El Sabater Vell, proper a aquest sector, però a l'altra banda del riu i la carretera. En destaca el seu gran pi, moribund, del que ja n'hem parlat en articles anteriors. |
 |
| Sistema de feixes proper a la casa de Cal Bord |
 |
| Un brot amb molt de futur |
 |
| La casa de Cal Bord, visible ara des del camí |
 |
| Un dels pins més destacables de la comarca. Si les seguents colles forestals i els desastres climàtics el respecten esdevindra monumental |
 |
| Feixes que feien possible el conreu de la muntanya |
 |
| La ruïnes de Cal Bord |
 |
| El marcat Sot del Carme, amb la linia d'alta tensió que el cobreix per dalt |
 |
| Detall del bosc |
 |
| Petit arbre plantat per algú, segurament en record d'alguna persona estimada |
 |
| Bones eines fan bones feines |
 |
| La Mola, omnipresent |
 |
| Ens ha nevat i tot! |
Recordem els sectors en que hem dividit el Serradell:
Ens fixem en el bosc i el veiem salvatge, ja que aquestes terres no han sigut afectades per les feines forestals, degut a la seva llunyania i poca accessibilitat. Per la carena observem una pineda mixta amb alzines. A mesura que ens enclotessim a una o altra vall de les que ens rodejen, els pins anirien retrocedint progressivament enfront l'alzina.
Pel que fa als elements d'interès d'aquesta zona, he de ser sincer: no l'he explorat gaire.
Tanmateix hi ha dos avencs, que són de menció obligada.
Com hem dit, en aquest sector de la muntanya avancem per un fil carener, prou estret. Doncs aquests dos avencs es troben un a cada banda.
Situem-nos a l'ultim punt de confluència de carenes, això és, on s'ajunten la Carena Central i la Carena del Carner, formant un sol fil carener. Avancem 5 minuts escassos per aquest fil carener, fins que arrivem a una petita codina, queda a ma dreta del camí. S'endevina una fita de pedra. L'avenc és aqui sota, una mica amagat, si bé no gaire lluny, unes quantes voltes per aqui sota us l'acabaran trobant. No hi ha un camí definit i clar.
Adjunto un article que parla d'aquest avenc: Trail Sant Llorenç : avenc dues boques
I algunes fotos, és clar:
La meva intenció és dibuixar un tros de terra amb lletres, i això és d'allò més dificil.
 |
| Torrents salvatges |
 |
| La torre d'alta tensió |
 |
| La farigola explota a la primavera |
 |
| I el marfull també |
 |
| Fa poc hem afegit la STIHL MS241 a la plantilla. Són compactes i lleugeres, si bé a vegades es troba a faltar una mica de potència i de qualitat en els materials. |
 |
| Vistes de la muntanya |
 |
| Vistes de la muntanya |
