Sobre el Sot de la Carda, cal dir que està atravessat per una linia d'alta tensió. Esteticament és horrible, aberrant, no es pot dir altra cosa. Tot i així, les pistes que es van obrir per a instal·lar les torres electriques ens poden servir com a enllaços en alguna ocasió.
Adjunto una ortofoto, treta del Google Earth, i el mapa que he fet a partir d'aquesta. Amb aquestes referencies descriuré una mica la geografia del Sot de la Carda.
Llegint aquestes linies i amb el suport del mapa, hauriem de poder copsar la morfologia del Sot.
El Sot és gran, compren unes 260 hectarees (segons l'eina de mesurar superficies del Google Earth, que no sé si és molt acurada la veritat).
En primer lloc parlem de les divisories, els accidents que limiten i tanquen aquest sot.
El Sot de la Carda queda tancat al Sud per la Carena de la Rocassa, i més amunt per la Carena del Sabater. Al Nord, el límit el marca la Carena de l'Illa. A l'Oest és on tenim la capçalera del Sot, és a dir la part més alta del mateix. Aquesta capçalera està formada per tot un seguit de cingles, que pertanyen a la muntanya de la Mola. Cap a l'Est, el Sot va perdent altitud i verticalitat fins que mor al Riu Ripoll.
El Sot de la Carda acull al bell mig el Turó del Muronell, muntanya molt bonica amb cim rocallos, que ofereix vistes espectaculars. Les seves faldes a més, són molt riques en avencs, generats per fenomens càrstics. L'Òscar Masó bateja la zona del turó com a "l'esponja càrstica del Turo del Muronell", en el seu inestimable llibre Descobrint la Castellassa. El Muronell davalla i perd altitud rapidament per la seva cara Est. A l'Oest en canvi, no perd altitud, i forma una carena que va a trobar-se amb la Carena de l'Illa. El punt on aquestes dos carenes es troben es coneix com a Coll Llarg. Molt a prop d'aquest Coll hi ha el Turó de Matalonga, que es veu afegit al mapa, fruit d'una petita correcció que vaig fer a posteriori.
Degut al turó del Muronell, enquadrat al mig del Sot, les aigues de la Carda formen una forca amb un sot secundari, conegut com a Sot del Sabater o Sot del Muronell. El Sot de la Carda, és a dir el sot principal, té més recorregut, i puja fins a dalt del Massis. La seva capçalera està formada per un sistema muntanyos amb definició propia, que resta una mica separat de la mole de la muntanya, i que acull gran quantitat de cingleres, les quals són de Sud a Nord: el Gurugú, els Plecs del Llibre, la paret de la Carda, la paret de les Gralles, la paret de l'hemisferi Nord, el cingle del Bolet de la Castellassa, i per acabar la Castellassa de Can Torras.
Adjunto una foto a vista d'ocell per distingir bé la capçalera del Sot de la Carda, un sistema muntanyos que podriem considerar com una especie de peninsula respecte la muntanya de la Mola.
Aquest sistema muntanyos, aquest petit massis dins el Massis queda limitat per dos sots, dos fondals que s'enfonsen al terreny: el Sot de la Codoleda, al sud, i la Canal Gran al nord.
En aquestes ortofotos es pot veure l'aberració de les urbanitzacions de Matadepera, que pujen fins a tocar els primers cingles de la muntanya.
A continuació adjunto un croquis dels meus sobre aquesta capçalera, per a tal d'absorvir-ne bé la toponímia.
Sobre aquest mapa val a dir que he inclòs alguns toponims que no són oficials. Són noms amb els quals jo em refereixo a aquests accidents: com ara el Cingle de Coll Llarg, o Mirador de Matalonga. Aquest és un més que destacable cingle, amb cim propi (760m), que resta separat del conjunt de la Castellassa per un petit coll. Aquest coll tampoc té nom, però és on desemboca la Canal dels Arítjols, i per pura llògica esdevè el Collet dels Arítjols.
 |
| El cingle en questió. Per l'angle de la foto, sembla que la Castellassa hi reposi al damunt, però no és aixi. Aquest cingle està clarament diferenciat dels de la Castellassa. |
La Napia fa referència al pilar que divideix la bauma del Sot de la Carda en dues, la balma Est i la Balma Oest.
Sobre tot el rocam que fa de base a la Castellassa, crec que també en podem parlar una mica. A la pagina d'escalada del massís,
http://santllors.com/, es nombra aquest rocam com a Contrafort Sud-Est, nom definitori estricte. Jo havia nombrat aquestes parets amb el nom de Pedestal de la Castellassa en alguna ressenya que havia fet d'aquesta zona ja fa uns anys, pel motiu evident de que la Castellassa s'alça reposant sobre ells. Més tard vaig veure una ressenya d'una via d'escalada que solca aquesta paret, del 1995, i també s'hi refereix amb aquest nom (amb l'incís que ho fa de forma plural, és a dir: Els Pedestals de la Castellassa). Recentment, aquest 2021, aquestes parets han rebut l'assalt de nous escaladors. En concret s'hi han obert dues vies noves, una d'elles pel conegut savi de l'escalada (i referent absolut en quant a ressenyes) Armand Ballart. A la seva ressenya, ell es refereix a la paret com al Sòcol de la Castellassa. La ressenya de l'altra via, oberta també en aquest rocam, s'hi refereix com a Contrafort Sud-Est, nom que suggereix en
 |
| La Cinglera en questió |
Santllors, i a part, a la ressenya hi posa "Parets de la Torna". Sobre aquestes Parets de la Torna la veritat és que no em sona de res aquest nom ni he pogut trobar-ne cap menció enlloc.
Llanço una hipotesi: aquesta cinglera, aquests pedestals, per la seva morfologia s'els pot fer una subdivisió en 3 cingles. És possible que en Ballart, amb el nom de Sòcol, es referís solsament al cingle del mig, que es per on discorre la seva via. "Parets de la Torna", faria referencia a la cinglera al complet. Aquest toponim per això em balla una mica, potser ve derivat d'alguna anecdota de la gent que va equipar la via 'El gran malpas'. Aquests aperturistes són els que fan servir aquest nom, Parets de la Torna, a la seva ressenya. Em sembla molt més adequat, i també més antic, el nom de Pedestals de la Castellassa per referir-se a la cinglera, o en tot cas, Contraforts Sud-Est, descripció acurada d'aquestes parets.
La cosa quedaria així, si assumim que en Ballart només feia referència amb el nom de Sòcol a la paret per la que discorria la seva via (la paret del mig) i no a la totalitat de la cinglera:
Adjunto les ressenyes d'escalada d'aquestes noves vies (i també la del 95), per que jutgeu vosaltres mateixos:
 |
| Via del 1995 |
 |
| Via de 2021 |
 |
| Via de 2021 |
Desprès d'aquestes disgressions, poc interessants per a la majoria, avancem poc a poc cap a l'objectiu d'aquest article. I és que no pretenc fer una ressenya completa, un estudi sobre el Sot de la Carda. El que vull fer és proposar 4 itineraris, 4 corriols molt desconeguts que fan de connexió entre el Sot de la Carda i la seva capçalera, ara que ja tenim aquestes dues unitats geografiques per mà. Així doncs aquest article és, al final, una ressenya sobre camins, una petita guia excursionista que podeu usar per a descobrir nous racons. Abans però deixeu-me fer un incís:
SOBRE EL VOCABULARI EMPRAT, QUE ESDEVINDRÀ MOLT REPETITIU:
En aquest article sovintejara moltissim el nom Sot, Carena, Torrent, Canal... Segur que serà confus, per això vull aclarir una mica.
Les lleis de la geografia són, a grans trets, simples. L'aigua sempre va cap avall. El territori es compon d'elevacions. L'aigua doncs, circulara per la zona més baixa entre aquestes elevacions. En la majoria dels casos, és l'aigua la que ha format aquestes zones baixes.
Quan parlo d'un Sot, em refereixo a una porció de terreny més fonda, recollida per elevacions del territori. El diccionari en diu: "vall petita". L'aigua, circularà pel fons del sot. La linia més profunda d'un sot s'anomena tàlveg. Per aquesta linia més profunda, és per on correrà l'aigua quan plogui: aquest curs pluvial és un torrent. Cada Sot, per tant, té el seu torrent, que porta el mateix nom.
El Sot de la Carda és el Sot principal del que parla aquest article. És una vall petita. Però dins seu, esta compost de molts altres sots, de mides molt més petites. A falta de vocabulari, també anomeno Sots a totes aquestes "minivalls" secundaries. A part del Sot, també sortiran algunes canals a l'article. Podriem dir que, en aquest cas, són sinonims. Tot i que en general Canal es fa servir per parlar d'un pas estret, amb elevacions a banda i banda, veureu com en aquesta zona el mapa parla de dues canals, la Canal de l'Home Mort i la de la Dona Morta, que a efectes pràctics, són iguals que els sots que les envolten.
Les elevacions de terreny, normalment les descriuré com a Carenes, tot i que la definició no sigui sempre la més acurada.
Al ser aquest blog tant personal, i familiar, a vegades sembla que escrigui més per a mi que una altra cosa. I com que jo ja m'entenc, faig servir paraules equivocades, abuso de la repetició, i caic en errors de primer de geografia. Espero que aquest article sigui prou entenedor.
 |
| Exemple |
LES CONNEXIONS DEL SOT DE LA CARDA AMB EL MASSÍS
En primer lloc cal parlar de dos camins, tots dos són importants. Els 4 corriols que jo descriuré, tots neixen d'un camí i van a petar a l'altre, és a dir que connecten aquestes dues arteries entre sí.
LA PISTA DE LA CARDA
La primera artèria és una ampla pista que recorre tot el Sot de la Carda, i que a partir d'ara anomenarem la Pista de la Carda. Aquesta és grossa, i de tant en tant s'en fa un manteniment, doncs té una funcionalitat. A part de que els guardes del Parc és puguin passejar per aqui, principalment és una pista que en cas d'incendi permetria als bombers apropar-se a cotes altes del massís i atacar aquesta zona. Potser ella mateixa podria exercir de tallafoc doncs és força ampla. Aquesta pista neix a la part més baixa del Sot, és a dir al Sabater Vell, i enllaça directament amb la B-124. Per agafar-la, anant cap a Sant Llorenç Savall, passem pel Mas Pinetó, creuem el Pont del Pinetó, revolt dreta, revolt esquerra, i ja veiem a ma esquerra de la carretera el trencant de la Pista de la Carda (està tancada amb cadena).
A la ortofoto de dalt veiem el traçat de la pista. La segona foto és el traçat vist al mapa. La pista recorre les dues vessants del Sot de la Carda, per una banda va avaçant per la falda del Muronell, coneguda com la Soleia del Muronell, fins que arriva a la capçalera del Sot, aqui es revolta i torna per l'altra vessant, la banda obaga del Sot. Per aquesta banda la pista va fent tota mena de giragonses per superar els torrents que baixen de la muntanya, i que són molts. Aquesta pista va avançant a mitja altura, doncs el tàlveg del sot ens queda força avall. Per cert que la seva llera, al contrari que al Sot de Matalonga, no és practicable. Al punt on la pista arriva més a prop de la muntanya, alla on gira per anar a buscar l'altra vessant, és d'on surten els 4 camins que ressenyaré en aquest article.
EL CAMÍ DELS COLLS
L'altre artèria. La pista de la Carda discorre pel sot, per la vall. En canvi aquest camí és més elevat i avança per la muntanya, per la plena capçalera del Sot de la Carda. Aquest camí neix al Coll de Grua i va a buscar el Coll Llarg, on podriem dir que mor, doncs tot i que té continuitat, a partir d'aqui al camí s'el coneix com a Carena de l'Illa. Com que aquest camí sortirà molt en aquest article, i serveix de connexió entre dos colls molt coneguts de la Mola, en direm el Camí dels Colls. És un camí molt bonic, força planer, que va avançant a vegades per dintre el bosc a vegades per mig del roquetar. Durant el seu recorregut s'hi poden veure curiositats com el Gorg del General, la Font Falsa de les Mosques... i molt bones vistes sobre la vall de l'Alt Ripoll.
En la seguent foto que adjunto hi marco el seu traçat per la muntanya, en color vermell. També he marcat un altre camí, que té un recorregut paral·lel, però més alçat a la muntanya, es el camí de la Castellassa. Entre tots dos camins també hi han varies connexions, que potser ressenyaré en un altre article.
Aquest camí es considerat l'antic Camí Ral entre Sant Llorenç Savall i Terrassa. En cap cas Camí dels Colls és el seu nom oficial, sota cap concepte. Només es una forma de parlar del tram de camí que ens ocupa, que està compres entre Coll de Grua i Coll Llarg. Tots els itineraris van a parar en aquest tram.
LES CONNEXIONS ENTRE LA PISTA DE LA CARDA I EL CAMÍ DELS COLLS
Els corriols que descriurem els farem en sentit ascendent, és a dir, neixen a la Pista de la Carda i moren al Camí dels Colls. Tots arrenquen del tram més alt de la pista, alla on canvia de vessant.
Es tracta de 4 corriols, en molts casos emboscats i perdedors, i també un d'ells, amb pasos exposats i de grimpada. No serien els corriols preferits del clàssic excursionista de cap de setmana que vol pujar a la Mola pel camí dels monjos.
Adjunto dos mapes, on intento reproduir aquesta zona i aquests camins. El primer és més simple, i més entenedor, només compren accidents que toca de ple l'article. El segon és més complet, inclou corves de nivell, més toponims, i recull més territori, però també és més enrevesat i de dificil lectura.
Com que els mapes són meus, que no tinc cap formació de geografia, i encara menys de belles arts, entenc que la seva qualitat és dubtable. Per això també adjunto un croquis, tret d'una ortofoto del Google Earth (eina a la que li estic treient molt profit), que pot ser més entenible.
COM ARRIVAR A LA PISTA DE LA CARDA - CAMÍ DEL LABERINT
Comencem amb les ressenyes excursionistes propiament dites. Per a trobar els 4 corriols que descric, primer ens hem de situar a la Pista de la Carda, és clar. El més evident és anar-la a buscar alla on comença, a la carretera B-124. Per a això cal deixar el cotxe a l'aparcament de l'area d'esplai de les Arenes, creuar la carretera, anar a buscar el Sabater i arrivar a la pista que hi ha sota seu. Aquesta ja és la Pista de la Carda. A partir d'aqui caldria remuntar-la fins arrivar al seu tram més elevat. Cal dir que pot ser un tramit feixuc, doncs són varis quilometres per pista ampla, en pujada sostinguda, i on és possible perdre-s'hi, doncs s'hi ramifiquen altres pistes (la que s'endinsa al Sot del Muronell, la que va a buscar la Carena de la Rocassa...). Jo normalment no m'acosto a la zona d'aquesta manera, sinò amb una variant que descric tot seguit.
Per anar a buscar la Pista de la Carda per aquesta variant, cal pujar el cotxe fins a dalt de tot de Sant Feliu, i aparcar-lo al Parquing del Girbau, lloc més habitual des d'on Santfeliuencs i Castellarencs van a
buscar el camí dels monjos. Aparquem i caminem la pista cap amunt, i aviat veiem que de la pista surt un camí molt recte i força empinat. La pista però va per la dreta, més planera. Entre tots dos camins hi ha un jove roure de dues vesses. Nosaltres seguim per la pista, és a dir per la dreta. Ben aviat ens trobem en una intersecció de camins. Prenem el primer camí que s'ens ofereix a la dreta, que esta barrat per una cadena. Aquest és l'inici (o més ben dit el final) del camí que recorre la carena de la Rocassa, divisoria entre el Sot de la Carda i el Sot del Guix.
Avancem poca estona per aquesta pista, que és un GR, fins que trobem un trencall a ma esquerra, un camí ample que davalla suaument (aquest camí és un dels que es van obrir amb motiu de la línea d'alta tensió). El seguim i anem baixant, ben aviat passem pel costat d'un curios animal petri, i de seguida arrivem als laberints. El camí ha desembocat en un roquetar, una clariana, que jo conec com els laberints per motius evidents. Hi trobem un laberint al terra, fet de pedres. Aquest té 4 fites que marquen els punts cardinals. Just davant nostre veiem el Turó del Muronell. Tindriem unes vistes magnífiques de la Mola si no fos perque la línia d'alta tensió creua per davant nostre i ens fa el lleig. A la nostra dreta tenim un petit sot, recollit entre la carena de la Rocassa i la carena dels laberints on som ara, que ja és tributari del Sot de la Carda. Aquest sistema de petits sots i fondalades, súbdits de la conca de la Carda, separats per boscoses carenes és característic d'aquesta zona.
 |
| L'animal de pedra |
 |
| Els laberints |
 |
| El petit sot de la nostra dreta està afectat per la sequera |
Prosseguim amb la davallada fins a trobar la torre d'alta tensió, veritable monstre de ferro que s'alça per sobre els boscos. Arrivats a la torre el camí s'ha convertit en corriol, pel qual seguim descendint, primer fent giragonses per un roquetar, i desprès pocs segons per dintre el bosc, fins que desemboquem finalment a la Pista de la Carda. Un cop a la pista, anem cap amunt, és a dir a ma esquerra, a buscar el començament del Camí 1.
 |
| Torre d'alta tensió, marcada amb un 76, amb el Muronell al fons |
 |
| El Turó del Muronell, que hem tingut al davant mentre feiem aquest camí |
 |
| El camí vist des del Muronell |
CAMÍ 1 - CONNEXIÓ DEL COLL DE GRUAEl camí 1 és, dels quatre que ressenyo, el més desconegut. De fet no hi ha camí, és una traça carenera que jo fa anys que li dono ús, però estic molt segur que sóc l'unica persona que hi passa. Amb motiu d'aquest article hi he posat fites de pedra, i l'he obert una mica, tot i així segueix sent un camí perdedor, emboscat, brut... Camí de senglar.
Estic quasi bé convençut de que antigament hi passava un camí per aquí, quan el bosc era treballat i la muntanya estava més humanitzada que ara. Al final és un traçat molt llògic, carener, i els dos sots que separa tenen evidents vestigis de carboneig i de cultius (s'hi poden veure feixes de pedra).
És l'unic dels quatre itineraris que no té les infames (però utils) marques de pintura taronjes.
 |
| Singular arboç |
Aquest camí recorre una de les carenes que tanquen el Sot del Coll de Grua (CdG a partir d'ara), la carena Nord-Oest. Aquest sot davalla des del CdG fins a trobar el torrent de la Carda. És el sot més ample i gros dels tributaris de la Carda, i dels que més aigua hi desguassa quan plou ja que degut a la seva grandaria en recull més que la resta.
Aquesta carena és més ampla a l'inici i al final del camí, i aquests trams són els més perdedors. Al tram del mig en canvi, la carena es fa estreta, i habilita així un camí sense perdua, doncs només cal seguir el fil carener.
Prosseguim amb la ressenya. Hem fet el camí dels laberints explicat abans i hem anat a petar a la Pista de la Carda. L'agafem cap a l'esquerra, és a dir en pujada, i comencem a caminar per l'ampla pista, guanyant alçada poc a poc. A ma esquerra de la pista, observem els boscos, que van rebre alguna gestió forestal en el passat. Són boscos força nets, que s'estan embrutint poc a poc. Hi abunden les alzines, el pi blanc, i també hi trobem forces Pinasses, alguna d'elles, especialment formosa. Exemplars de roures aïllats... També arboços, un d'ells, de grandaria sorprenent, que trobem a la vora dreta de la pista. La pista de la Carda va fent giragonses, cap enfora a mesura que ha de superar una carena, cap endintre quan ha de travessar un torrent. Fent aquesta pista podem observar el sistema de desguas d'aquestes faldes, que es dirigeixen al torrent de la Carda, desprès al Ripoll, desprès al Besòs, per acabar al mare nostrum. S'ha d'avançar durant una estona per la pista, molt atents a mà esquerra del camí, fins que veiem a la nostra esquerra, un tronc d'un pi molt gros que està caigut a terra, paral·lel al camí. Una fita de pedra l'hauria d'acompanyar. Adjunto foto:
 |
| El bloc i el pi |
 |
| El pi tombat |
És en aquest punt, molt notori, on comença aquest itinerari. Sortim del tronc pujant per l'alzinar, seguint una traça molt dificil de llegir, però continua. Les fites de pedra, tot i que minses i discretes, haurien de ser un ajut. Pujem força rectes durant un minut o dos fins que arrivem a un lloc on el bosc s'obre i és menys atapeït, en aquest punt tirem, més planers, cap a ma esquerra. Trobem un pi (viu) totalment tombat i que fa de barrera molt adequadament. Abans del pi virem a la dreta i seguim pujant. La traça ens ha fet desembocar en molt poc temps a una clariana.
Al mig de la clariana hi ha un petit bloc, on s'hi recolza un pi blanc que va creixent al seu esguard, són companys de per vida. En aquest punt ja podem albirar, a l'esquerra, la
 |
| El roquissar amable |
Paret de CdG. Tenim al davant un petit marge rocòs.Per a superar-lo, cal anar a buscar una rampeta natural, passat el bloc i el pi. Aprofitem l'avinentesa de la rampeta, i pujem per aquí. Seguim ascendint per la traça més neta, que en aquest punt penso és força evident. El bosc ha canviat, ha perdut molta densitat, i ara el rei és el pi. Passem pel costat d'un pi de notable diametre, i just desprès d'aquest travessarem un matollar ple d'estepa blanca, en direcció Oest. Ja podem albirar, a ma esquerra, la totalitat del Sot de Coll de Grua. Seguim pujant sense una traça definida pel matollar, buscant la carena. A mesura que la carena s'estreny, és més dificil la perdua, doncs el que cal fer és buscar la línia més alta, buscant la traça més neta i comoda. Hem arrivat a un punt on la carena és estreta, i fa un traçat planer. Al mig de la carena hi ha una població de romanís. Nosaltres aqui avancem per l'esquerra del matollar, és a dir abocats a la vessant de Sot de CdG, per un roquissar amable. Tenim vista frontal del Sot de CdG. Al mig del roquissar hi ha un petit bloc, o potser hauria de parlar
 |
| La pedra esquarterada |
d'una pedra grossa. Pocs metres passada la pedra, ens enfilem a ma dreta per un clap de fonolls, estepes i romanis, i anem a parar a una pedra esquarterada, singular, que em sembla molt bella. Ja som al fil carener i seguim cap amunt. Avancem per la traça i tornem a penetrar un bosc cada cop més atapeït, però de bon fer. Avancem per la carena, sense perdua. En aquestes alçades, si sou curiosos, podeu fer servir un trencall que marxa de la carena, cap a l'esquerra, i s'endinsa al Sot del Coll de Grua. No l'he marcat, i per trobar-lo cal intuició. Aquest trencall, no és cap camí, però va vorejant planer la vessant Nord del Sot de CdG, per un alzinar molt net, i si seguissim la traça fins al final acabariem a CdG.
Prosseguim amb el nostre itinerari.
Hem seguit pujant per la carena i en aquestes latituds em cal fer una apreciació. Observem, a la nostra ma dreta, un sot sota la carena on ens trobem. La carena que estem recorrent, és la divisoria entre aquest sot i el sot de CdG. La capçalera d'aquest petit sot està presidida per un cingle, de pinta agressiva, i molt tacat d'un gris blavenc. D'aquest cingle i del seu sot en parlarem molt. Aquest cingle li dic, i així l'he marcat als mapes, Cingle Gris, a falta de toponímia o qualsevol referència oficial. La fondalada que baixa a partir del cingle serà, doncs, el Sot del Cingle gris, o Sot gris per abreviar. La carena que tanca el Sot Gris per l'altra banda, és la que recorre el Camí 2. El tàlveg del sot gris és buscat per la Canal de l'Home mort. S'ajunten, i fan l'últim tram plegats abans de trobar el torrent de la Carda junts.
 |
| Cingle gris |
Més endavant hi tornarem, al Cingle Gris i el sot que neix als seus peus, però ara seguim amb l'excursió allà on l'haviem deixat: El camí cada cop és més brut, en aquest tram de bosc crec que només és practicable la meva traça. Avançant pel bosc arrivarem a un dels punts on la carena es mostra més estreta, aqui fa una pujada pronunciada, per superar un petit ressalt rocòs. Desprès d'aquest ressalt, si ens encarem una mica a la nostra dreta, i a la vora d'un isolat pi blanc, tenim una vista directa i propera del Cingle Gris. A sota d'aquest mirador hi ha un barranc, i és que les verticalitats són acusades en aquest tram de la carena. A banda i banda de la carena, el terreny cau rapidament. Hem seguit pujant per la traça i aviat som a la mateixa altura que el Cingle Gris. Us trobareu en una clariana, un petit roquetar. A banda i banda de la carena les vessants davallen molt rapidament. Davant nostre hi tenim un bosc,
 |
| El ressalt rocòs |
que ja s'intueix molt i molt brut. Els arítjols l'han convertit en un mur vegetal impenetrable. Aquest mur només és debil per un punt concret, per trobar aquest punt, hem d'avançar pel roquetar cap a l'esquerra, a la banda del CdG. A mesura que avancem anem guanyant exposició a la caiguda, però en cap moment arriva a ser perillòs. Avançant per aqui aviat veurem la porta per penetrar al bosc, que està just abans d'un ressalt rocòs que ens obligaria a grimpar. Entrem al bosc per aqui i progressem pel camí, que és brut però practicable. Fet aquest petit tram, en 1 minut o menys arrivem a un ressalt rocòs. El camí segueix pujant, i supera el ressalt rocòs per la dreta, dos macos pins en marquen el traçat. Tanmateix, en aquest punt, vull ressenyar una petita desviació. En comptes de superar el ressalt rocòs, avancem a ma esquerra, pel peu d'aquest aflorament pinyolenc, mantenint la corba de nivell. Amb pocs segons ens trobem en un bonic bosquet, mixte d'alzines i pins, on hi destaca per la seva grandaria, i la seva bellesa, un formos pi pinyoner de dues vesses que corpren. Completament desconegut pel món excursionista, esguarda amatent que algu vingui a admirar-lo.
El seu perimetre és, a 1'30m del terra, de 2'30m. Això ja ens dona una idea de la magnitud de l'arbre.
 |
| El tronc és força tombat, però es mantè ferm |
 |
| L'arbre destaca per sobre dels seus companys |
 |
| El camí no va per aqui |
Vist aquest pi, tornem al camí. Superem el ressalt rocòs, i avancem pel camí que es dirigeix suaument cap a l'esquerra, sempre en pujada. Inmediatament desemboquem a una petita clariana, sota la qual es veu el pi "monumental" (no ho és, però ho serà d'aqui uns quants lustres). Veiem un pi mort tombat al mig de la codina, molt apropiadament doncs el camí no va per alla, sinò que s'enfila per la dreta, cap una traça que es veu neta, passant pel costat d'un pi força gros (adjunto fotos d'aquests dos accidents). Superat aquest pas veiem que la traça progressa amb tendència esquerra. Avancem per alla on podem, intentant seguir la traça (aqui la carena s'ha tornat a eixamplar, i el fil carener és molt ample) i amb menys d'un minut desemboquem a un camí, que ja es veu que és un sender de veritat, comparat amb la traça senglanera de la que venim. La traça que nosaltres veniem seguint, dibuixa una "T" quan es troba aquest camí. Podriem
 |
| Sinò que va per aquí |
dir que és el final de l'itinerari 1, però encara hem de connectar amb el camí dels colls. Tornem a la ressenya; hem desembocat en un camí més trepitjat. Si el seguissim a l'esquerra, acabariem amb pocs minuts al Coll de Grua, més avall de la sortida del Camí dels Colls. Nosaltres virem a la dreta, el camí es fa planer per uns segons, amb vistes bellíssimes de la Castellassa, però de seguida tornem a entrar al bosc, i a pujar, seguim el camí, que fa un parell de giragonses molt tancades, i ja amb un traçat molt evident, ens durà, amb uns segons, al Camí dels Colls, punt final d'aquest corriol.
 |
| Primera cruïlla |
 |
| Segona i definitiva cruïlla |
RECULL FOTOGRÀFIC DE L'ITINERARI PRIMER
 |
| El tàlveg del Sot de CdG es creua amb la pista de la Carda |
 |
| Detall del camí |
 |
| Punt d'inici del camí 1 |
 |
| Aquesta zona és ben plena de cabirols; es deixen veure |
 |
| La capçalera del Sot de la Carda, sempre present |
 |
Els boixos rebroten amb noves esperances.
Ho han passat molt malament. |
 |
| Detall del camí |
CAMÍ 2 - CAMÍ DEL CINGLE GRIS
El camí 2 recorre una carena paral·lela a la del camí 1, i que es troba més al nord d'aquesta, amb la depressió corresponent entre totes dues. Sobre la toponimia d'aquesta zona, adjunto un croquis que, més enllà de la seva trista estètica, farà un bon paper de suport.
Bé, entre el sot de Coll de Grua, i la Canal de l'Home Mort, hi trobem una fondalada sense nom, amb caràcter propi. Al capdamunt d'aquest sot, hi ha un Cingle notori que en fa de capçalera. D'aquest cingle en dic Cingle Gris, i del sot que presideix, sot de Cingle Gris. D'aquesta manera, el Camí 1 recorre la carena que fa de divisoria entre el Sot de CdG i el Sot de Cingle gris, i el camí 2, recorre la carena divisoria entre el Sot de Cingle Gris i la Canal de l'Home Mort. Podriem dir que el Sot del Cingle Gris és tributari del de l'Home Mort, ja que s'ajunten, i aquest ultim és el més important dels dos.
Aquest camí, a diferencia del camí 1, és conegut pel món excursionista, i està marcat amb les abusives marques d'espray taronja i també amb fites de pedra.
Comencem amb la descripció. De moment hem de veure com agafar aquest camí, a partir de l'últim punt de referència, aquest és: l'inici del camí 1. Sortim del pi tombat on comença el camí 1, seguint la pista de la Carda cap amunt. Fem un revolt esquerra, creuem un torrent, aquest té la part de la llera que creua la pista reforçat amb formigó. Tornem a virar a la dreta, seguint el dibuix característic d'aquesta
 |
| Inici camí |
pista. Comencem a pujar, i abans que baixi, ens trobem en una elevació del camí. Just aqui, a mà esquerra, surt el camí. Hi ha un matollar de brucs, i observem una fita feta de pedres molt grosses que marca el camí.
Ens endinsem al camí. Els primers metres són per aquest matollar de brucs i roldors, i aviat entrem al bosc mixt de pi i alzina. Amb menys d'un minut, s'ens ofereix un trencall a la dreta. Aquesta és una connexió amb el camí 3. Cal seguir rectes, progressant pel camí. El bosc, en el seu primer tram, és força planer, i té molts testimonis d'un passat de treball, amb notories feixes. Seguim avançant pel bosc, i creuem la llera d'un torrent; aquest és el de l'Home Mort, que va ajuntar-se amb el de Cingle Gris, i faràn l'ultim tram fins a trobar el Sot de la Carda junts. Poc desprès de superar el torrent, sembla que el camí, per tendència natural, seguiria recte. Nosaltres, però, virem a la dreta, i comencem a avançar, ara sí, amb forta pujada. Les marques d'espray taronjes són
 |
| Pals barrant el pas erroni |
ben presents arreu del camí, i en punts dubtosos com aquest, cal buscar-les.
Pujem ben costeruts, alternant clarianes rocateres amb trams de bosc. En certa curva del camí, visualitzem davant nostre el Cingle Gris, i, tancant-lo per l'altra banda, veiem la carena per la que puja el Camí 1. Seguim ascendint amb forta pendent, però en cap moment cal grimpar. Poca estona desprès, ens trobem una pedra al mig del camí, la qual acull una marca de pintura curiosa i matussera, una O molt grossa de color verd. Més enllà de l'opinió que em mereix aquesta marca, cal dir que ens serà molt útil, doncs és en aquest punt, on podem anar a buscar el cingle gris i posar-nos a peu de paret.
El camí, segueix cap amunt recorrent la carena, però ara descriure la desviació cap al cingle gris, molt recomanable. En aquesta marca de pintura, agafem i tirem cap a l'esquerra, tot seguint la corba de nivell en la que ens trobem. Hem de fer planers. Seguim una traça que, si bé no se li pot dir camí, permet millor del que
sembla el pas humà. Seguim avançant, creuem una mica de malesa, i ens trobarem al peu del Cingle Gris. Aquest és un desconegut del Parc (cosa normal, doncs és un accident menor i de dificil aproximació), que manca de toponimia oficial. En aquest cingle podreu observar una singularitat, i un autentic miracle de la vida com és una alzina que creix, totalment penjada, i sortint de la mateixa roca.
Aquest cingle també forma, al seu peu, una petita cova, a recer de la qual hi creix una figuera.
Veient lo agrest del paisatge, l'aspror del sot, hom podria pensar que està en un territori verge. Però això és Sant Llorenç, i per tot arreu hi ha petja humana. Així doncs, he localitzat en una pedra una pintada que identifica la cova com a "Cova canal de l'home mort". Hem sembla que aquest toponim és clarament erroni. La Canal de l'Home Mort, és paral·lela a la canal on ens trobem, i la separació entre una i altra és clarament notoria. També crec que és erronea des d'un punt de vista de forma, doncs dir cova a aquest forat és una exageració. No he trobat referències d'aquesta cova enlloc, per la qual cosa em fa pensar que es força desconeguda, i em recolza en els meus dubtes sobre el seu nom, el qual crec que s'hauria de sotmetre a revisió.
 |
| La coveta |
 |
| Pedra amb la pintada |
 |
| Detall del Cingle Gris |
 |
| L'alzina penjada, neix de la roca |
 |
El Cingle Gris, fa de capçalera del seu Sot
|
Ja hem vist el cingle i les seves curiositats, i tornem enrere fins a trobar la pintada verda en forma de O.
En aquest punt també és interessant, desviar-se uns pocs segons, i tal i com hem fet per arrivar al Cingle Gris, fer el mateix cap a l'altra banda. Avancem uns metres cap a la dreta, sense perdre la corba de nivell, i d'aquesta forma ens aboquem a la Canal de l'Home Mort, i en podem copsar el recorregut i l'estretor de la mateixa. En aquest punt, i mirant cap a dalt, veiem un petit sostre a sota els Plecs del Llibre, molt atractiu; algun dia intentaré arrivar-hi.
Tornem al camí, i ens enfilem cap amunt. No hi han gaires coses més significatives en el que queda de camí. Seguim progressant, en pujada. Ens plantem davant del Gurugú i tenim una vista total de la seva façana. Seguim avançant, passem pel costat d'una alzina amb unes taques de liquen curioses, i poc temps desprès ja sortirem al Camí dels Colls, punt final de l'itinerari numero 2.
RECULL FOTOGRAFIC DE L'ITINERARI 2
 |
| Fites |
 |
| Fites |
 |
| El Gurugú |
 |
| Petit sostre sota els Plecs del Llibre |
 |
| Liquens curiosos |
buscar el camí dels monjos. Aparquem i caminem la pista cap amunt, i aviat veiem que de la pista surt un camí molt recte i força empinat. La pista però va per la dreta, més planera. Entre tots dos camins hi ha un jove roure de dues vesses. Nosaltres seguim per la pista, és a dir per la dreta. Ben aviat ens trobem en una intersecció de camins. Prenem el primer camí que s'ens ofereix a la dreta, que esta barrat per una cadena. Aquest és l'inici (o més ben dit el final) del camí que recorre la carena de la Rocassa, divisoria entre el Sot de la Carda i el Sot del Guix. 
sembla el pas humà. Seguim avançant, creuem una mica de malesa, i ens trobarem al peu del Cingle Gris. Aquest és un desconegut del Parc (cosa normal, doncs és un accident menor i de dificil aproximació), que manca de toponimia oficial. En aquest cingle podreu observar una singularitat, i un autentic miracle de la vida com és una alzina que creix, totalment penjada, i sortint de la mateixa roca.
