Castellar
del Vallès pot presumir de tenir un dels entorns més bonics de
Catalunya, i ho dic creient-ho fermament. No en va barcelonins i
sabadellencs acudeixen en massa a buscar un habitatge proper a la
boscúria, saturant i encarint un mercat ja de per si abusiu. Però
el text no va d'això, jo vull parlar de boscos, tan abundants al
nostre terme. Dins el bosc castellarenc les espècies cabdals i que
formen les poblacions més nombroses són el pi blanc, conqueridor de
totes les terres baixes, i l'alzina, que acompanya aquestes contrades
des de molt i molt antic. A banda d'aquests dos protagonistes, un
seguit d'actors secundaris aporten varietat i bellesa als nostres
boscos, com ara el Roure, arbre noble per excelencia, el Pi pinyer, que ens ofereix un preuat fruit, el Lledoner, associat a les cases de pagès, el Pollancre, a la vora del riu, el
Til·ler, aromàtic i molt dificil de veure... I la Pinassa, altiva i majestuosa conífera, remanent de
vetustes arbredes que abundaven a casa nostra.
La
Pinassa, Pinus nigra en
llatí, és un arbre molt bell, amb llargues acícules (fulles) de
color verd fosc. Les pinyes són petites, i la fusta de l'arbre és
prou valorada. Destaca el seu tronc, de color gris clar, que acostuma
a ser molt recte, i que s'alça per sobre de la resta, regnant sobre
les altres espècies, com si de pastors d'arbres es tractessin. I és
que dels pins catalans la pinassa és la que agafa més altura.
Les
pinasses han tingut una presència destacable a Sant Llorenç del
Munt, i encara perviuen a la nostra muntanya, en els boscos
muntanyencs i obacs situats a les faldes de la Mola. Tot i que de
forma més o menys testimonial estan per tota la muntanya, els seus
últims grans refugis són les obagues de les valls de la Matalonga i
de Mur, a la zona de frontera amb Sant Llorenç Savall. La majoria
dels millors rodals els trobem als indrets coneguts com la Baga
de Matalonga, el Racó de la Furriola, el Clot de les
Pinasses, l'Adernar, i al Bosc Vell del Dalmau, la joia de la
corona.
Només
cal passejar per aquests indrets per donar-se compte que les
pinasses, aquest arbre tan bell i antic, està molt amenaçat. Els
peus secs, amb la copa morta, abunden arreu. Algunes, després d'anys
restant mortes dempeus, cedeixen a la gravetat i cauen a terra, en un
últim tribut al bosc, on hi abocaran
el seu carboni.
La
pinassa és un arbre que necessita més aigua que el pi blanc, el seu
cosí germà, tant resistent a la sequera i adaptable a sòls pobres.
A més, la pinassa també valora ambients frescos, una temperatura
moderada, i necessita de la humitat
del sòl. Totes aquestes eren condicions que els boscos castellarencs
complien a la perfecció, però degut al canvi
climàtic (aquell procés contrastat per tota la comunitat
científica, però que molts il·luminats s'atreveixen a negar) la
temperatura augmenta any rere any i la pluja escasseja cada cop més
i més. És molt notòria la sequera d'aquest any, i els boscos del
poble ho han acusat molt. És increïble el gran nombre d'alzines que
s'han assecat aquest 2022 i que romanen al bosc, vestides de marró.
Hom no pateix en excés, puix que les alzines, si no es refan,
deixaran morir la seva part àrea, i quan les condicions siguin
més propícies rebrotaran de la soca i tornaran a ocupar el seu
espai. Les pinasses, en canvi, només neixen del pinyó, i quan la
falta d'aigua i la violència del sol les ha assecat i mort, no hi
ha volta enrere.
Som
espectadors directes d'una transformació del bosc on les espècies
menys resistents a l'aridesa aniran desapareixent progressivament.
L'escalfament del planeta està canviant el nostre entorn, a marxes
accelerades, i nosaltres som capaços de copsar-ho amb el curt
testimoni que dona una vida humana. En el futur ens espera un ambient
desèrtic. Jo m'imagino un Castellar amb les terres baixes plenes de
matollars, si tenim sort barrejats amb
pi bord i alzines xates. Una mica de bosc al voltant del Ripoll, si
és que hi baixa alguna gota clar, i alguns roures i pinasses
confinades a les obagues capçaleres de la Mola, últims vestigis del
que havia sigut el bosc durant tants segles. Espero que aquesta visió
no s'acompleixi.
Sembla
que els humans ens esforcem a destruir tot lo bell que
la naturalesa, en la més profunda generositat, ens regala. El canvi
climàtic és un enemic mortal de les pinasses. Però almenys aquest
les mata lentament; hi ha hagut enemics molt més definitius. Com ara
l'administració borbònica del s. XVIII, la qual, amb Ferran VI de
rei, i per alimentar la necessitat de fusta d'una flota decadent i
caduca, va passar per la destral centenars de gegants pinasses dels
boscos castellarencs i sobretot llorençans. Això fou possible
gràcies a la infame Ordenanza de montes y plantío,
eina que havia de servir per promoure la conservació i ampliar les
zones boscoses espanyoles, però que en realitat era un aparell de
l'estat per a dur a terme tales descomunals. Les pinasses eren
objectius prioritaris, sobretot les més rectes i altes, ja que
esdevenien els millors mastils de
vaixell. Els autors Miquel Casals i Albert Vicens, tots dos de
Sant Llorenç Savall, que tracten el tema en el seu llibre El vessant
desconegut de Sant Llorenç (obra cabdal en qualsevol
biblioteca dedicada a Sant Llorenç, d'on he tret la informació) parlen d'una autèntica tragèdia, doncs se
sap que en les obagues de la Matalonga, Vall de Mur i Vall
d'Horta, hi havia veritables tresors, boscos madurs i antics, que
havien prosperat sota una bona gestió forestal dels amos de les
terres (cal fer una menció especial a la nissaga dels Dalmau).
Aquests boscos devien ser plens d'arbres monumentals, que si no fos
per l'espoli, podrien haver arribat als nostres dies (com ho han fet
alguns poquíssims exemplars) i avui dia constituirien un dels boscos
més formidables del continent. Cal dir que això és força
fantasiós, ja que difícilment tals reserves de fusta podrien
resistir la voracitat humana durant tres segles.
Aturar
la cobdícia dels polítics borbònics i la massacre que van
desencadenar hagués estat difícil, però segur que es podria haver
fet. Aturar el canvi climàtic, tanmateix, s'endevina com una feina
quimèrica. Això no vol dir que no haguem de
fer tot el possible per reduir la nostra petjada ecològica.
El
que està fet, però, ja no es pot canviar. Potser fou una mala idea
farcir d'urbanitzacions les faldes de les muntanyes, afegint una
pressió brutal als recursos hídrics de la zona. O potser es podria
haver evitat duplicar la població de la vila en poques dècades; ja
que els aqüífers i el riu són els mateixos que hi ha hagut sempre,
però ara, som molts més els que en xuclem el preciós líquid. No
és d'estranyar que el Ripoll, a l'estiu, tingui trams per on no raja
ni una gota: un riu que en el passat tenia la potència suficient per
a fer rodar molts molins distribuïts pel seu curs. Potser no caldria
tenir un polígon industrial més gran que el poble mateix, per no
parlar que no era necessari tallar el bosc de can Bagès per
fer-hi un polígon fantasma.
Tot
això ens faria un poble més sostenible i més verd, però bé, les
pinasses moririen igual, perquè el canvi climàtic és quelcom
global i paguem justos per pecadors.
Per
concloure, no val la pena mirar al passat, i és força descoratjador
fer-ho. És millor que mirem al futur i sobretot al present. Per això
animo a tothom a visitar aquests magnífics boscos als quals he posat
nom abans i a cercar-ne els gegants més destacats. Hi ha arbres
realment especials, sent els més coneguts la Pinassa de la Vinya
Vella, la Pinassa de la Soleia de la Matalonga, la Pinassa del
Dalmau, i la Pinassa del Bosc Vell. Aquests arbres tan singulars,
s'alcen com a veritables gegants, monuments d'una realitat que mai
podrem explicar del tot, grans obres d'enginyeria botànica que s'han
anat gestant a poc a poc, creixent a traves dels
lustres, testimonis d'una època que ja no tornarà. Quan hi ets al
peu el més normal és sentir-se corprès. Qualsevol persona sensible
se sentira embriagada
de respecte i veneració. Recomano trobar-los i admirar-los,
visitar-los, com a forma d'homenatge cap a uns éssers amb els qui
potser d'aquí poc ja no tindrem la fortuna de conviure-hi.
L'article, més curt i sense critica política que va sortir a l'Actual:
