PESSEBRES MUNTANYENCS

 Les tradicions es nodreixen de la muntanya.
Quan arriva l'aniversari de Jesus, una tradició obligada és la del pessebre.
La muntanya n'és plena de pessebres en aquestes dates. Els pots trobar arreu, però sobretot en cimalls, i si bé no deixen de ser brossa, resulten una tradició ben simpatica als meus ulls, presuposant que tots són recollits a posteriori. Alguns pessebres són fets amb figuretes de plastic i ben poca gracia, i altres són petites obres d'art popular.

Dos bonics pessebres que he vist aquest nadal del 2023 són els seguents:

El primer és el del cim del Turó del Castelló i ve plantat per una familia local que repeteix cada any o així ho posa al pot de registre. Tot fet amb fusta i ben bufó.

I les vistes des del turó...

L'estimada Paret del Dragó

El segon pessebre destacat és un de molt popular, el de la Castellassa de Can Torras, plantat pel Centre Excursionista de Castellar. Bella obra de Josep Llinares.

I les vistes des del cim...

El pessebre retornat al centre

LA FAÇANA ORIENTAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT - FITXA TOPONÍMICA

 

Per veure la fitxa a tot detall, cal obrir la imatge, desprès clicar amb el botó dret i seleccionar: Abrir imagen en una pestaña nueva. S'obrirà en una altra pestanya del navegador on podreu fer la imatge més grossa i navegar per ella.

LA FAÇANA ORIENTAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT - FITXA TOPONÍMICA COMENTADA

Durant aquest 2023 he elaborat la meva fitxa toponímica més ambiciosa, tant pel que fa a tamany com qualitat. Aquesta fitxa retrata tota la vessant llevantina del massís de Sant Llorenç del Munt.
Tot va començar quan, caminant pel poble, veia en un aparador d'una botiga (concretament Esports Castellar) una gran fotografia sobre la muntanya, la qual vaig veure clar que em podia servir de plantilla. Molt amablement em van deixar emportar la fotografia a casa meva per treballar-hi. La fotografia és de Jaume Muntada, excel·lent fotògraf i soci important del Centre Excursionista de Castellar. Els germans Masó li van dedicar una via d'escalada, aquí la bonica ressenya: 

M'ha portat tant de temps fer el dibuix, que no volia penjar-lo aquí com un dibuix més, sinó que el volia acompanyar d'un article que li aportes més suc a l'obra. Així doncs he intentat donar quatre pinzellades sobre els topònims que apareixen en aquesta fitxa. Tenim l'evident pragmatisme del dibuix, que serveix per orientar-nos, i la part teòrica de l'article, parlant de topònims, dirigida a un públic més selecte (selecte com a eufemisme de friqui).
M'agradaria desvestir aquest article de qualsevol oficialitat (una oficialitat que com a simple aficionat, encara que volgués, no li podria atorgar), en el sentit d'espolsar-me responsabilitats, sobretot en els nous topònims que jo mateix he anomenat. Tant el dibuix com l'article són pels meus quatre lectors, entre els quals m'hi sento en família, i donada la personalitat del blog, sento que hi he d'escriure el que vulgui sense cohibir-me.
Per això espero que ningú es prengui aquest article com un tractat inequívoc de la toponímia llorençana. Podeu protestar tot el que vulgueu als comentaris, on sempre us respondré.

La toponímia és una disciplina complexa. Quan parlem de topònims antics, i de buscar-los el significat i l'origen, poden haver-hi varies corrents de pensament, sent la majoritària simplement aquella que suma més adeptes. Ara bé, la majoria tampoc li aportara la veracitat, en molts casos no podem saber a ciència certa perquè els antics van anomenar una muntanya d'una manera o una altra.
Pel que fa a la toponímia moderna, sempre hi ha espai per la controvèrsia. Hom pot anomenar cada turó, carena, o sot com li vingui de gust, i referir-s'en amb el nom que vulgui per a tota la vida, però no pot pretendre que els demés també ho facin. Quan parlem de topònims nous cal un cert consens entre la comunitat d'un indret, és a dir, la gent més activa en l'exploració i divulgació de la terra. Això pot ser complex, degut a les diferents sensibilitats de cadascú. Pot ser que un accident rebi diversos topònims, que poden conviure en el temps, tot i que el normal és que amb el pas dels anys un nom acabi imposant-se, al guanyar adeptes que el fan servir, i sobretot, a l'aparèixer en documents. Diríem que això és el que dona oficialitat a un topònim, aparèixer en llibres, ressenyes, pagines web. Traslladar-se de l'oralitat al paper és un pas important d'un topònim per a consolidar-se. Ara bé, qualsevol tanoca pot tenir una pàgina web on se les dona de savi i parla sobre topònims, i això no li dona la raó (sí, es clar que parlo de mi).
Una apreciació sobre topònims nous: cal que distingim entre aquell que descobreix un avenc, un arbre, una cova totalment desconeguda pels mapes, i com a descobridor la bateja com vol. Sempre o casi sempre aquests noms són acceptats amb total oficialitat. Altra cosa és nombrar un cingle, una paret, que no pot ser desconegut pel simple fet de ser a la vista de tothom. En el cas de Sant Llorenç, amb el passar dels anys, van apareixent noms nous a accidents que havien restat anònims fins els nostres dies, o qui sap si en el passat havien tingut nom però ningú el recorda. Són nombrats per excursionistes, escaladors, estudiosos, que volen nombrar allò que veuen, una conducta d'allò més natural en nosaltres els sàpiens, grans catalogadors del medi que ens envolta.
El meu paper en aquest article, lluny de voler afirmar, negar o inventar-me topònims, és el de recollir-ne el testimoni dels que coneixem i deixar-los per escrit, i també, suggerir noms per accidents importants que crec hauríem de poder anomenar.

Veiem el dibuix, la il·lustració de la que deriva l'article.

L'original d'aquest dibuix, és a dir el que existeix fisicament, medeix més d'un metre i mig d'ample per 42cm d'alt, és una obra gran. A l'escanejar-la, el document resultant és una imatge de gran tamany i no m'era possible penjar-la aqui al blog, per la qual cosa l'he hagut de reduïr de mida i qualitat. Tanmateix, al meu ordinador tinc l'escanejat original, que puc fer arrivar a qui el vulgui per correu electronic. 

El dibuix el vaig fer a mà, com tots els que faig, i després vaig escanejar-lo.
El dibuix va ser elaborat a partir d'una fotografia. Aquesta fotografia va ser presa des del Balcó de Sant Llorenç, una urbanització de Castellar que és un bon mirador sobre la muntanya; per això cal tenir en compte les perspectives, ja veiem com la Mola apareix en primer pla i ocupant gran part del dibuix, i el Montcau en canvi, hi surt petitó i traient el cap pel fons. La perspectiva canvia el tamany de les coses i suposo que això és evident per a tots els lectors. 
El dibuix no va ser fàcil perque la fotografia estava molt mal definida i tot el conjunt era un, sense apreciar-se els torrents, sots, i diferents cossos de la muntanya. Estic segur que conte errors, tot i que estic prou content amb el resultat final, on he intentat plasmar bé els relleus de la muntanya, gracies a la observació directa de la mateixa, que com a bon castellarenc puc fer des de la finestra de casa meva.
La primera versió era a tot color, pintant tots els boscos de color verd; però el trobava massa recarregat, i costava distingir les fletxes i els noms. Així la versió final només coloreja les parts rocoses.

Abans d'entrar en l'article, cal fer uns quants agraïments. Per a fer aquest petit estudi toponímic he consultat varies obres, les quals vaig nombrant a mesura que avança l'article. Però també he demanat ajut i he plantejat dubtes a alguns savis de la muntanya.
Ramon Suades, Marcel Millanes, Albert Antonell, i Joan Roura s'han prestat a ajudar-me i contestar-me les meves preguntes, alguns telemàtica i d'altres presencialment. Hagi sigut més o menys significativa la seva participació, tots han donat mostres de la seva gran estima per la muntanya i divulgació de la mateixa dedicant-me el seu temps. 
Un important agraïment mereix en Jordi Guillemot, en el seu ajut consultant fonts a les que jo no tinc accés, com ara la Onomàstica de Sant Llorenç Savall - Jaume Valls Vila. Hem compartir conversa molt agradable parlant de toponímia i ha tingut a bé de compartir els seus coneixements amb mi.
Per cloure, cal agrair de forma especial a l'Òscar Masó l'interès que ha mostrat en el dibuix. El seu ajut majúscul ajudant-me a identificar cingles i agulles en la borrosa fotografia. També explicant-me i ensenyant-me toponímia originaria d'en Josep Maria Torras, un dels més prolífics batejadors de la muntanya, així com toponímia propia dels germans Masó, moltes, moltissimes gracies. La comunitat de Sant Llorenç és ben rica gracies a savis com ell, que a part d'acumular molt coneixement, sempre està disposat a compartir-lo.
Durant la descripció dels topònims intento anar donant crédit a les capsules d'informació que m'han anat arrivant, sempre i quant la seva concreció ho permeti, nombrant entre parentesis qui m'ho ha dit. Però tampoc puc escriure darrere cada paraula qui l'ha dita, per això, si algú creu que no té prou crédit que m'escrigui per a esmenar-ho.
Quan veieu noms propis però sense parentesis és perque directament són els batejadors (o suposats batejadors) d'un toponim.

Sot de la Carda:

Sot de Matalonga: El mot Matalonga provè del llatí i significa "bosc llarg". En aquest cas anomena una zona molt boscosa així que té sentit. Tot i això, també podria fer referència a una casa ja desapareguda (Guillemot). He pensat que el fet que aquest cognom pervisqui al Vallès podria donar impuls a aquesta hipotesi. 

Vall de Mur: Anomenada Quadra de Mur en el passat.

Vall d'Horta: "els noms de la riera i de la vall d'Horta ja consten en documents medievals del segle XI com a llocs habitats. El mateix topònim d'Horta ja ens dona una idea de la importància agrícola de la vall a l'Alta Edat Mitjana." La Vall del Riu Ripoll, p10, Antoni Ferrando.
Segons un altre prominent autor, aquest més antic (Lluís Vergés), en alguns escrits remots apareix aquesta vall amb els noms de Valldorta i Vall-Torta.

Coll de Grua: Toponim molt antic. Ningú dels savis que he preguntat en sap res.

Paret N de Coll de Grua: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor. La primera menció la trobem a l'article Article Coll de Grua, un article on parlava d'aquesta contrada i donava nom als accidents principals.

Cingle gris: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor. La primera menció la trobem a l'article: Article Cingle Gris

Roca de les Onze hores: En Josep Maria Torras indicava que la cinglera "marcava" les onze, igual que hi ha llocs que marquen el "migdia", o "de les dotze" (O. Masó).

Balma del Sot de la Carda: Q. Solbas. Estic segur d'haver llegit que a aquesta balma també se la deia antigament com a Balma de les Trementinaires, però no n'he pogut trobar la font, així que agafem-ho amb pinces. 

El Gurugú: El Gurugú és un toponim molt comú arreu d'Espanya, sobretot per a designar muntanyes, però segons he vist fent una mica de recerca, també barris, carrers, finques, edificis... El seu origen ve del Marroc. Allà, el "Monte Gurugú" és una muntanya del Nord del Marroc, tocant al Mar i propera a Melilla. A principis del s.XX s'hi va donar una important activitat bèlica, arran dels enfrontaments entre l'exercit espanyol i les guerrilles rifenyes. Degut a la gran importancia mediatica que va tenir a l'època el nom de Gurugú, el toponim va entrar de ple en l'imaginari popular, que el va aplicar en gran mesura al territori nacional.

Canal de la dona morta: Nom antic.

Canal de l'home mort: Nom modern que aprofita la toponimia de la canal veina. Albert Antonell atorga antigor al nom de Canal de la dona morta però no al de l'home mort.

Plecs del Llibre: També és conegut com a la Punta dels Carboners, i Cingle de la Codoleda.
Faig menció que a Montserrat també existeixen uns Plecs del Llibre.
Mencionat com a "La Llibreria" a Matadepera i Sant Llorenç del Munt, Miquel Ballbé, p329.
Un apunt d'en Torras i en Masó: el nom Plecs del Llibre té una certa incongruència, doncs un llibre sols té un plec, no diversos, per tant seria millor anomenar-lo Plecs dels Llibres.

Agulla de les Heures: És diu així per ser plena d'heura. La podria haver batejat en Josep Artigas, el seu aperturista l'any 1950, o potser en Barberà, que en fa la primera menció al Sant Llorenç Pam a Pam, Josep Barberà, p22.

Paret de la Carda: Aquesta paret agafa el nom del sot que corona, el Sot de la Carda.

Paret de les Gralles: Molt segurament batejada per J.M Dalmau i company en obrir la via "Jomageest". Sembla que dedicaren el nom de la paret a l'ocell (O. Masó), o qui sap si a l'instrument popular.

El Fus: Aquest toponim apareix al Sant Llorenç Pam a Pam amb primera ascensió a càrrec de Josep Ma Torras i Delfí Feiner (1950), on també es fa referència a una altra denominació: Agulla del Cingle, ja que s'hi arribava fent un ràpel des del Cingle (ara conegut com a Paret de les Gralles). És possible que el nom del Fus li posesin en Torras i Feiner com a primers ascensionistes escalant-lo des de baix. (M. Millanes).

Paret de l'Hemisferi Nord: JM Dalmau va batejar aquesta paret en relació amb la botiga de material de muntanya "Hemisferi Nord" que existia a Sabadell en aquella epoca (anys 90). (M. Millanes)

Canal amagada: Cal fer menció que a aquesta canal, també se l'anomena Canal Lucky Txei. Aquest nom ve derivat del pas equipat que hi ha per ascendir la canal. 

La Castellassa de Can Torras: Buscar informació i fer recerca sobre la Castellassa de Can Torras és una assignatura realment senzilla, i això és gracies a la monumental obra que l'Oscar Masó va dedicar a aquest monolit. Obra repartida en dos llibres dins dels quals trobarem tot allò que volem saber sobre la Castellassa. La informació que resumeixo a continuació surt d'aquesta obra, de lectura inapelable (La Castellassa de Can Torras, Historia, tradició i llegenda. Oscar Masó 2010).
Segons aquesta obra, el toponim de la Castellassa és milenari. La primera menció de la Castellassa és en un escrit del 960 dC, i s'hi menciona amb la forma de Castelle Azano, que traduit del llatí, vindria a ser Castell Eiçà. Sembla ser que aquest Castell Eiçà faria referència a la Castellassa del Dalmau, i que amb el pas dels segles, acabà donant nom al monolit vei, cadascú, amb el cognom del mas que la posseïa. La de Can Torras, Matadepera, i la del Dalmau, Sant Llorenç Savall. La paraula va anar mutant amb el devenir dels segles: de Castelle Azano a Kastellacá, passant per Kastello Azano, Castello Eizano, Castellacan... D'aquí ve l'origen del nom. Em sembla però inclus més interessant, comentar la munió de noms que ha rebut aquesta roca. Com més especial és un accident, més gent l'anomena. Com més gent l'anomena, més variants apareixen. I així, veiem com a la Castellassa de Can Torras també se la coneix com: les Castellasses, el Camell, La Roca del Pastor (aquesta denominació fa referència a una llegenda popular local), el Frare i la Monja, el Gegant i la Geganta, els Reis Catòlics, Les Monges...
Al llibre Matadepera i Sant Llorenç del Munt, Miquel Ballbé, p331, s'hi fa la seguent interpretació sobre el topònim: Roques que semblen torres de castells.

Contrafort Est del Pedestal de la Castellassa: Aquest destacable turó no tenia nom fins fa ben poc.
El que té ara és estrictament definitori, i ha estat batejat per l'Albert Masó en el seu llibre Cims de Sant Llorenç del Munt, Albert Masó, p154. Personalment, aqui al blog m'hi he referit varies vegades com a Cingle de Coll Llarg. També l'havia anomenat Mirador de Matalonga en alguna fitxa toponímica antiga. Crec que el llibre de l'Albert Masó és una molt bona oportunitat per unificar toponimia i per abraçar fermament el nom de Contrafort Est del Pedestal de la Castellassa.
Aquest llibre de l'Albert Masó és un dels ultims a incorporar-se a la biblioteca llorençana, i és un bonissim fitxatge. Toponímicament parlant és molt interesant doncs s'anomenen cimalls no anomenats abans, tots de forma coherent, com el que estem ressenyant ara mateix.                                         

El Pedestal de la Castellassa: Roca que també s'ha anomenat d'altres formes recentment. 
N'hem parlat en un article d'aquest blog. Adjunto el fragment: "Sobre tot el rocam que fa de base a la Castellassa, crec que també en podem parlar una mica. A la pagina d'escalada del massís, http://santllors.com/, es nombra aquest rocam com a Contrafort Sud-Est, nom definitori estricte. Jo havia nombrat aquestes parets amb el nom de Pedestal de la Castellassa en alguna ressenya que havia fet d'aquesta zona ja fa uns anys, pel motiu evident de que la Castellassa s'alça reposant sobre ells. Més tard vaig veure una ressenya d'una via d'escalada que solca aquesta paret, del 1995, i també s'hi refereix amb aquest nom (amb l'incís que ho fa de forma plural, és a dir: Els Pedestals de la Castellassa). Recentment, aquest 2021, aquestes parets han rebut l'assalt de nous escaladors. En concret s'hi han obert dues vies noves, una d'elles pel conegut savi de l'escalada (i referent absolut en quant a ressenyes) Armand Ballart. A la seva ressenya, ell es refereix a la paret com al Sòcol de la Castellassa. La ressenya de l'altra via, oberta també en aquest rocam, s'hi refereix com a Contrafort Sud-Est, nom que suggereix en 

La Cinglera en questió

Santllors, i a part, a la ressenya hi posa "Parets de la Torna". Sobre aquestes Parets de la Torna la veritat és que no em sona de res aquest nom ni he pogut trobar-ne cap menció enlloc.
Llanço una hipotesi: aquesta cinglera, aquests pedestals, per la seva morfologia s'els pot fer una subdivisió en 3 cingles. És possible que en Ballart, amb el nom de Sòcol, es referís solsament al cingle del mig, que es per on discorre la seva via. "Parets de la Torna", faria referencia a la cinglera al complet. Aquest toponim per això em balla una mica, potser ve derivat d'alguna anecdota de la gent que va equipar la via 'El gran malpas'. Aquests aperturistes són els que fan servir aquest nom, Parets de la Torna, a la seva ressenya. Em sembla molt més adequat, i també més antic, el nom de Pedestals de la Castellassa per referir-se a la cinglera, o en tot cas, Contraforts Sud-Est de la Castellassa, descripció acurada d'aquestes parets."

 L'elefant: Aquest cingle té semblança amb el cap de l'animal. Aquesta és una denominació castellarenca que finalment ha permeat i ha agafat categoria d'oficial. Aquest topònim té una explicació ben completa al llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras, Òscar Masó, p87.

La Sardineta: Aquest rocam s'anomena així perque el podem ascendir fent una grimpada senzilla. En aquesta grimpada, hi ha un pas en el qual t'has d'enclastar dins la roca i pujar amb molt poc espai, ben bé com una sardina en una llauna, d'aqui el nom de la paret. Trobareu una explicació molt completa en aquest article del Lluís Hernandez: https://aixoeslamola.blogspot.com/2014/01/emissio-35-la-veritable-cabana-de-les.html

Cinglera del Bolet: Aquesta cinglera es diu així perque acull el Bolet de la Castellassa. Aquesta petita agulla, és diu Bolet per raons estetiques més que evidents. Sembla ser que el nom ve d'antic. La primera ascensió a aquesta agulla fou el 1924.

Els Diedres: Aquest nom fa referència a un sector d'escalada esportiva relativament modern. El nom per tant també és modern i segurament batejat pels mateixos equipadors o escaladors. En general no he aprofundit sobre els noms d'aquest tipus, és a dir derivats d'un sector d'escalada. Si bé he trobat alguna explicació com en el cas de la Paret de l'Hemisferi Nord, la majoria de sectors no rebran explicació. Tals serien els casos de la Paret gran de Font Soleia, la Paret del Silenci, la Placa de l'Heura, els Districtes, el Bombé, el Mur Blau...

Roc Colom: També conegut antigament com la "Panxa contenta". També Roca del Timó per alguns excursionistes (entenc que aquest nom ve de timó=farigola, i no del timó amb el qual maniobren els vaixells). Sant Llorenç Pam a pam, p28. Josep Barberà.
Edito a posteriori: l'explicació que donava que Timó ve de la planta de la farigola és del tot erronea. L'explicació de veritat es recull al llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants, Òscar Masó, p32, i em sembla tant interessant, que la citaré textualment. Ja sabeu que el document original és al llibre d'en Masó, que si no teniu a la biblioteca, farieu bé d'adquirir, és una de les obres capitals de Sant Llorenç del Munt.
"Aquesta grossa roca també s'anomena Panxacontenta i, a més a més, del Timo. Aquest ultim topònim li ve donat arran dels cursets d'escalada que s'hi feien fa dècades. Resulta que els grimpaires novells eren obligats a pujar al seu cim, primer vencent una feixuga i estreta xemeneia del vessant sud per arribar al penjat coll de la roca. Desprès d'arribar exhausts al coll comprovaven, astorats, que per l'altre cantó s'hi podia arribar facilment caminant. D'aquesta manera havien estat víctimes d'un veritable i alliçonador timo (que és, de fet, un barbarisme. El mot correcte és estafa o ensarronada."

L'Hort dels Monjos: Aquest nom fa referència a un indret molt proper al Monestir. És un nom antic, i és conegut així perque en aquesta zona els monjos del monestir hi feien la seva horta. Actualment té importancia des del punt de vista excursionista, ja que hi trobem unes coves i també vies d'escalada.

Monestir de Sant Llorenç del Munt: Dit d'aquesta manera en honor al sant homònim. 
Extret de la viquipedia: Llorenç de Roma fou un dels set diaques de Roma, ciutat en què fou martiritzat en una graella l'any 258. Venerat com a sant per totes les confessions cristianes, la seva festivitat se celebra el 10 d'agost, dia que segons la tradició fou martiritzat. 

Maringes: Un apunt interessantísim sobre aquest antic toponim, que em va dir en Jaume Torrents (Centre excursionista Castellar). Segons ell, aquest nom ve d'una colla de carboners que treballaven en aquelles contrades. Provenien d'un poble francès dit Maringes.

Guaitanda dels Maringes: R. Suades. CD Interactiu.

Cingle de la Cova Roja: P. Graells. Agafa el nom de la cova que trobem en aquesta paret. 

Font Soleia: Nom antic. No hi han gaires dubtes sobre el seu origen. Segons el diccionari català: Solella: vessant d'un relleu muntanyós més assolellat, oposat a l'obac.
Més enllà d'això, el toponim de la Font Soleia és molt important a Sant Llorenç. Aquesta font es troba en un camí que ressegueix per la base tot un seguit de cingleres que en temps moderns han sigut objectiu dels escaladors esportius. Aquests cingles es coneixen com a Parets de Font Soleia o directament Font Soleia. 

Contraforts de la Trona: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor.

La Trona: Entenc que fa referència a una trona o cadira, però sense saber-ne l'antiguitat ni l'origen del nom.
Edito a posteriori: efectivament el nom fa referència a una cadira, però és ben modern. De fet en sabem la data. En Josep Maria Torras i en Joan Nubiola hi van obrir la via "Rèquiem per Pere Pallejà", i quan van arribar al cim, van trobar un seient de roca perfecta d'allò més ergonòmic, i així van nombrar el cingle sencer, com el cingle de la Trona, el gener del 1978.
Tota la historia s'explica al llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants, O. Masó, p48.

Canal del Tro: Em pregunto si fa referència a un tro, fenomen de les tempestes, o més aviat al mot Trona, en relació al gros cingle que té al damunt, volent-ne ser un diminutiu.
Segons Ò. Masó aquest topònim és anterior al topònim de la Trona.

Carena de la Cova de les Ànimes: Toponim derivat de la Cova de les Ànimes que es troba en aquesta contrada. Les ànimes són peces neolítiques amb les quals s'elaboraven penjolls i altres ornaments. En aquesta cova s'hi va trobar un bon dipòsit.

Turó del camí de la Senyora: R. Suades. CD Interactiu.

Castellassa del Dalmau: Ho hem explicat quan parlavem de la Castellassa de Can Torras.

Guaitanda de les Guineueres: Aquest accident el van batejar en Josep Maria Torras i en Joan Nubiola, la cordada centenaria, el 24-11-1990. Està ben explicat a: Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants, Oscar Masó, p162.
"Guaitanda" és un nom que defineix un bon observatori, un punt de bona visió, com un sinonim de talaia. I les Guineueres és el nom que reben els boscos sota la Castellassa del Dalmau. Així doncs una Guaitanda és un bon punt de visió sobre un indret, i és un toponim recurrent a Sant Llorenç. Segons l'important portal web http://santllorencdelmunt.com/ hi tenim la Guaitanda dels Maringes, la de les Guineures, la Guaitanda dels Yayus, la Guaitanda del Ninot, la Guaitanda del Roure llarg... i alguna més. Visiteu el web i a l'apartat de cims dirigiu-vos a la "G" per veure-les totes.

El Palleret: Nom popular, dit així per la semblança amb un antic paller. Tenim més pallers a Sant Llorenç, com ara el Paller de les Fogueroses (el qual apareix al dibuix, però sense etiquetar). 
També anomenat Palleret del Dalmau o Paller del Dalmau.

Canal de la corda: Nom no oficial sota criteri de l'autor, definitori de la canal on hi trobem una ja força deteriorada corda que fariem bé de canviar.

Turó de les 9 cabres: Aquest nom, tant singular, deriva d'una antiga llegenda coneguda localment. Aquesta llegenda narra com, una cabra prenyada va escalar fins al cim, buscant herba fresca. No podent baixar, va parir al capdamunt, i ella i les cries van viure uns bons anys al cim, alimentant-se del que bonament podien. Finalment alguns veins de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les. Van pujar mitjançant unes escales encastades a la roca. A l'arrivar al cim, es van trobar 9 cabres, i d'aquí ve el nom. 
Aquesta llegenda va ser recollida per l'historiador Salvador Cardús, al mas Daví l'any 1929, i afegeix, que em sembla molt interessant: "Tot això succeí fa pocs anys. Se'ns assegura formalment, l'any 1929, que algun dels alliberadors encara vivia a Sant Llorenç Savall".
L'interessant d'aquest toponim és que ha donat nom a tots els cingles veins.  

Turó del Boc, Turó dels Cabrits: Com he senyalat abans, el toponim de les 9 cabres, com a pioner d'aquesta zona, ha permès anomenar els demés cims d'aquesta contrada fent-ne relació. Això ho expliquen els germans Masó en un article de la revista del CEC. Concretament en aquest numero: REVISTA DEL CEC MARÇ 2013
I aqui adjunto l'explicació d'aquests dos topònims (també dels germans Masó, de fet és un fragment de l'article que acabo de comentar)

Paret de la Cabrissa: Encara en aquest sector, a la canal de Santa Agnès. Aquesta paret fou batejada per en Pep Graells i Francesc Alavedra el 1995, seguint el joc de les cabres. Una cabrissa és un estable de cabres.

Turó de la Cova de la Canal del Boc: Seguim al mateix sector. Aquest topònim l'he trobat al Mapa Interactiu d'en Ramon Suades. Per qui no el conegui, és un document de primeríssim nivell quan parlem de Sant Llorenç del Munt i el seu autor, un savi incansable de la muntanya. 
Aquest toponim em confon en el sentit que entre el Turó dels Cabrits, i el Turó de les 9 Cabres hi tenim la Canal del Boc. Tanmateix, el turó del Boc, que dona nom a la canal, queda un xic més allunyat i no toca aquesta canal. Però vaja, el topònim és oficial i dona nom a una cova i a un turó, el turó del que parlem. Per la rellevància i situació als mapes, el toponim que en Suades identifica com a Turó de la Cova de la Canal del Boc ha de ser el que jo indico al mapa. Adjunto foto:

Editat a posteriori: certament, el nom deriva d'un error, en aquest cas d'una gran casa de mapes.
El text que segueix, i que explica la confusió, és integrament de l'Òscar Masó: "el topònim del turó del Boc va ser intercanviat inexplicablement pel turó dels Cabrits en el mapa Alpina (antigament), ignorant els batejos oficials del Torras, tot i que abans ho havien posat bé (més tard i davant les queixes del Torras ho van tornar a arreglar). Aquesta canal va agafar el nom de Boc en aquesta època d'error de l'Alpina, i per això ara hi ha aquesta incongruència, a més que els espeleòlegs no han canviat el nom."

El Barret del Napoleó: Josep Maria Torras (Oscar Masó).

Roca dels Tres Pepets: Nom posat pel Barberà. Deriva del fet que la van escalar per primera vegada tres joseps, en Josep Maria Torras, en Josep Barberà, i en Josep Aspachs l'any 1975.

Roca del costat de la Cadireta del Daví: Josep Barberà. Sant Llorenç Pam a Pam, Josep Barberà, p 62.

Els Òbits: És un nom molt antic. La versió més estesa afirma que el nom vindria a significar "indret d'enterraments", ja que òbit vol dir, planament, mort o defunció. Una altra corrent afirma que ve del mot "obi", que seria una mena de broc d'una font, és a dir quelcom relatiu a l'aigua.
Justament de forma recent, un gran savi de la muntanya, Antoni Ferrando ha publicat una petita monògrafia sobre els òbits, on podreu llegir també sobre l'origen del nom. L'adjunto:
Monografia dels Òbits, obra d'Antoni Ferrando

Font Flàvia: S'esmenta l'any 1185. Flàvia és un nom personal llatí de dona (Guillemot).

Falsos Fibles del Daví: Aquest cingle s'havia anomenat des de fa força temps els Fibles del Daví. Arran d'un comentari en aquest blog, que posava en dubte la veracitat d'aquest toponim, hi vaig dedicar un article, en el que concloïa que aquest toponim era erroni. A l'hora de fer aquesta fitxa toponímica, però, no volia deixar sense nombrar un accident tant especial com és aquesta acolorida paret, tocada per blancs, blaus, grisos, derivats de les baixades de les aigues. Hi he posat Falsos Fibles del Daví.

Trobareu totes les disgressions toponímiques en aquest article: Article Fibles del Daví

La Morella: Coneguda també com el Mugró.

Canal de la Ravella: Estic molt segur d'haver llegit, en algun lloc, una interpetació d'aquest topònim, però no ho aconsegueixo situar a cap obra. 

Paret dels liquens secrets: Nom posat per Armand Ballart, escalador que va obrir-hi una via. El primer cop on llegim aquest nom és en aquest article: Article Paret dels Liquens Secrets

Les Fogueroses: 

Montcau: Del llatí "mons calvus": muntanya pelada.

El cul del Montcau: Aquest curios toponim fa referència a una protuberància de la muntanya. També l'he vist citat com a La Sindria del Montcau.

Monges de la Muntada: Antic toponim, també conegudes com el Gegant i la Geganta del Marquet. Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall, Lluis Vergès, p108.

Cavall Bernat de la Vall: A Sant Llorenç del munt tenim dos Cavalls Bernats, el de Matadepera, el famòs i també conegut com el Burret, i el Cavall Bernat de la Vall. Aquest ultim agafa el cognom de la masia propera per diferenciar-se.
Sobre el terme Cavall Bernat ha corregut força tinta, i els estudiosos semblen posar-se d'acord en que és una deformació de "Carall Trempat", combinació que faria referència a un assumpte fàlic. Sense voler entrar al tema per no tenir res a aportar, adjunto dos interessants articles que furguen en el perquè d'aquesta paraula.
https://llenguanacional.cat/sobre-el-terme-cavall-bernat/
https://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2016/02/els-caralls-trempats-de-la-deessa-terra.html

Rocamur: En primer lloc cal indicar que aquest turó també és conegut com a "la Maquina del Tren", per la seva increible semblança amb una locomotora. D'aqui deriven els tres noms que defineixen els 3 subcims de la muntanya, la xemeneia, la cabina, i la carbonera. Segons Lluís Vergès abans es deia Puig Gabaig i també Castell Gabaig. 
Cal indicar que en aquest turó, antigament, s'alçava un castell medieval. Això propicia que el seu nom aparegui en documentació antiga i s'en pugui fer un cert seguiment. El turó, la muntanya, diguessim la terra com a tal sempre ha agafat el nom que és propi del castell. Així com la muntanya de la Mola, també coneguda com la muntanya de Sant Llorenç del Munt, nom de l'esglesia que hi ha al seu cim (i nom, a la seva vegada, del sant que s''honora a dita esglesia).
Alguns autors aventuren que la primera menció a Rocamur és en un document del s X on s'en diu Castro Eizano. Per a d'altres autors, Castro Eizano fa referència al turó de la Castellassa del Dalmau. Ja al segle XI trobem el nom de Castrum de Rochamur, i altres variables com castro Rocha Muro, que aventuro podrien significar, parets de pedra, fent referència potser al turó rocòs que devia sobresortir per sobre el castell. 
Més apunts: segons Lluís Vergès el turó de Rocamur abans es deia Puig Gabaig i també Castell Gabaig. Actualment, identifiquem el Puig Gavatx (n'hem canviat la gramàtica) en un petit turó de cim molt planer que reposa just sota Rocamur, és a dir molt proper. En canvi però, trobem el Coll Gavatx més amunt que el propi turó, exercint de coll entre masses que no són el Puig Gavatx. El cert és que el Puig Gavatx no és propiament un Puig si mirem les corves de nivell, no té cap punt culminant. No pretenc arrivar enlloc, potser l'autor s'equivocava o potser tenia raó. Per cert que el nom de Puig Gavatx ve a significar Puig del Francès. Gavatx, gabaig, gavatxo=francès.
Vull adjuntar tres documents que tracten sobre l'onomàstica de Rocamur, tots tres escrits per historiadors.
El primer document, és d'Antoni Pladevall i parla sobre la figura d'Albert de Petra i els seus dominis, així hi apareixen Rocamur i també el castell de Pera.
ALGUNES PRECISIONS D'HISTORIA COMARCAL ARRAN DEL TESTAMENT D'ARBERT DE PERA DEL 1162
El segon document, de l'Antoni Ferrando és un article publicat al butlletí de la UES que data del 1983.
UNES RUÏNES OBLIDADES: EL CASTELL DE ROCAMUR
El tercer, de l'Antonio Mora, narra un viatge fet per dos enginyers anglesos per terres vallesanes, i segons el text, tots dos enginyers van inspirar-se en Rocamur per crear la locomotora. La veritat és que no tinc gens clar si l'article és una crònica o una faula.
LA ROCA MUR, TAMBÉ DITA MAQUINA DEL TREN

Cingle de Tanca: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor. Agafant el toponim de la Canal de Tanca que aquest cingle corona.
L'Oscar Masó m'explicava que ell i el seu germa, entre ells s'hi refereixen com a "la Roca plana dels Llamps de Sant Llorenç", per la semblança amb la Roca plana dels Llamps de Montserrat. 
En aquest cingle hi ha la Cova Marta, topònim que també podria donar nom al cingle, si el de Cingle de Tanca no és ben acollit.

Els Emprius: Fa referència a quelcom comunal. Segons l'enciclopedia: "Dret d'aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, per part dels veïns d'un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular" . Cal suposar que els Emprius eren essencialment terres comunes d'aprofitament veinal.

Agulles de Finestrelles: Accident també conegut com a Bota del Jugador per l'incofusible semblança entre una cosa i l'altra.

El Cau dels Emboscats: Dit així per haver donat refugi a molta gent que s'amagava al bosc. Sobretot durant la guerra civil i posguerra. Interessant article sobre el tema d'en Jordi Guillemot: El cau dels emboscats - caudelguille

Queixal Corcat: Dit així per tenir la forma d'un queixal i trobar-se buit per dintre. El nom el va posar el local Biel Dalmau, fill de les Oliveres i gran coneixedor dels entorns de la Vall d'Horta. Us recomano llegir la seva historia en aquest article d'en Masó: Article Biel Dalmau

El Pedrot: Òscar Masó.

Altar d'ànimes: Interessantisim topònim, posat per en Josep Maria Torras, que m'ha explicat l'Òscar Masó. Defineix una llarga cinglera que es troba a la vessant Est dels Emprius (Oscar Masó). Certament és un accident molt destacable, una llarga paret, si bé es troba en un indret poc recorregut i no deu ser gaire visitada. 
És possible que aquest topònim no sigui propi d'en Torras, sinò recollit dels locals de la zona.

Coll de Pregona: Nom derivat de la masia veïna.

Era Ventosa: Aquest nom defineix un pla, amb el terra rocòs. El nom d'Era ens remet a un indret que podria haver estat utilitzat per a batre el cereal. Sembla ser un toponim molt antic, com veurem tot seguit.

Roca Sareny: S'esmenta l'any 1581 com a Roca Sarenya. Fou conegut com a Turó d'Era Ventosa el 1010. El nom de "s'areny" fa referència a la qualitat del gres vermell o arenisca (Guillemot).
El fet que fos conegut com a Turó d'Era Ventosa ens dona una idea de la capitalitat d'aquest toponim vei, i sobretot de la seva antigor.

Castell de Pera: Del llatí "castro petra", Castell de pedra.

Turó d'Abellerols: També escrit com a Baiarols. Lluis Vergès aventura que la toponimia d'aquest turó va lligada als ocells anomenats abellerols. Aquests ocells s'alimenten d'abelles, vespes, borinots. Segons l'autor antigament aquest turó era molt ple d'arnes i ruscos, i això propiciava l'aglomeració d'abellerols.
Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall, Lluis Vergès, p106.
Aquest turó també s'anomena localment com l'Estrella, doncs en una de les bandes hi ha una il·luminaria en forma d'estrella que s'encen per les dates nadalenques.