miércoles, 23 de mayo de 2018
viernes, 18 de mayo de 2018
ELS BLOCS DE CASTELLAR
INTRODUCCIÓ
En aquest article vull presentar un seguit de blocs que tenim al nostre poble, i que amb alguns amics vem dedicar-nos a netejar durant l'estiu del 2017 (i espero que aquest 2018 seguim amb la feina).
Això fou possible gracies al Tomas, ja vaig parlar d'ell a l'article del Foio. Aquest home és un gran coneixedor dels entorns de Castellar, i ens va ensenyar varis blocs bruts amagats pels boscos del poble. Aleshores vem començar a netejar-los plegats, i van sortir alguns blocs macos d'escalar, on surten problemes interessants, en raconades boniques. Aquestes roques estan desperdigades per arreu, però es concentren sobretot a la Vall de Canyelles. En aquest article vull ubicar-los i descriurels per a qui vulgui escalar-los. Espero que ningú que llegeixi això i decideixi emboscar-se a buscar aquests blocs, tingui la intenció de trobar un gran sector i un gran dia d'escalada; són blocs d'interès local, on s'hi pot escalar, és clar, però sense grans pretensions. Amb això no els vull desmereixer, doncs són racons que m'encanten i rere les pedres hi ha feina, el que vull dir és que si algú es dirigeix a aquests blocs amb finalitats purament esportives, "d'apretar", acabará decepcionat.
Val a dir que mai m'ha agradat massa això de fer bloc; el fet de netejar aquestes pedres i ressenyar-les respon a una altra afició, la de coneixement del territori i passar estones ocupat a la muntanya. I és degut a la meva desafecció al bloc, que ni he sigut l'artífex ni el que més hi ha treballat, en la neteja d'aquestes pedres. Bé, començo amb la seva enumeració i ho faré per un bloc que resta força aïllat de la majoria.
EL CACHALOTE
El primer bloc, de roca calcaria, el trobem just al costat del Riu Ripoll, al seu pas per la zona de Fontscalents. Ens el va ensenyar el Tomas. El Cachalote es troba a la zona del turó de la Malesa, una contrada molt interessant i molt propera al poble amb molts elements d'interès (com ara el Gorg d'en Fitó) que espero ressenyar aviat.
Per arrivar a aquest bloc hem d'agafar la carretera de Castellar cap a Terrassa, i uns 50 metres més enllà del pont (anomenat Pont Nou) que travessa el Ripoll, hem de girar cap a la dreta, on s'obre una ampla pista. Aquesta pista és el camí de Can Juliana, i connecta Castellar del Vallès amb Sant Feliu del Racó. Ara cal seguir aquesta pista fins que uns minuts més enlla es bifurca: tenim una pista que fa una abrupta pujada, asfaltada en aquest tram, i una pista de terra que segueix planejant. en direcció al Ripoll. Aquesta última és la que hem d'agafar. Desprès d'uns minuts de molt bon caminar, i obviant una pista que hem trobat i que pujava a ma esquerra, arrivem a un abocador clausurat. Ja som al Turó de la Malesa. Seguim el camí, que a l'abocador es transforma en corriol; i avancem per aquest bosc espès, passant pel costat d'un refugi excavat a una terrossa paret, i un pi blanc ben imponent. Amb pocs minuts seguint aquest camí apareix un trencall a ma dreta, que fa força baixada i que està indicat amb una fita de pedres. Aquesta baixada ens durà de pet al Cachalote, que està just a la riba dreta del Ripoll. Si el camí us acaba portant a un gran gorg, (Gorg d'en Fitó) és que us heu saltat el trencall, torneu enrere i busqueu-lo: és força facil de trobar.
Pel que fa a l'escalada, la roca és prou bona, i ofereix alguns problemes facils, i un de dificil a la zona més desplomada.
En aquest article vull presentar un seguit de blocs que tenim al nostre poble, i que amb alguns amics vem dedicar-nos a netejar durant l'estiu del 2017 (i espero que aquest 2018 seguim amb la feina).
Això fou possible gracies al Tomas, ja vaig parlar d'ell a l'article del Foio. Aquest home és un gran coneixedor dels entorns de Castellar, i ens va ensenyar varis blocs bruts amagats pels boscos del poble. Aleshores vem començar a netejar-los plegats, i van sortir alguns blocs macos d'escalar, on surten problemes interessants, en raconades boniques. Aquestes roques estan desperdigades per arreu, però es concentren sobretot a la Vall de Canyelles. En aquest article vull ubicar-los i descriurels per a qui vulgui escalar-los. Espero que ningú que llegeixi això i decideixi emboscar-se a buscar aquests blocs, tingui la intenció de trobar un gran sector i un gran dia d'escalada; són blocs d'interès local, on s'hi pot escalar, és clar, però sense grans pretensions. Amb això no els vull desmereixer, doncs són racons que m'encanten i rere les pedres hi ha feina, el que vull dir és que si algú es dirigeix a aquests blocs amb finalitats purament esportives, "d'apretar", acabará decepcionat.
Val a dir que mai m'ha agradat massa això de fer bloc; el fet de netejar aquestes pedres i ressenyar-les respon a una altra afició, la de coneixement del territori i passar estones ocupat a la muntanya. I és degut a la meva desafecció al bloc, que ni he sigut l'artífex ni el que més hi ha treballat, en la neteja d'aquestes pedres. Bé, començo amb la seva enumeració i ho faré per un bloc que resta força aïllat de la majoria.
EL CACHALOTE
El primer bloc, de roca calcaria, el trobem just al costat del Riu Ripoll, al seu pas per la zona de Fontscalents. Ens el va ensenyar el Tomas. El Cachalote es troba a la zona del turó de la Malesa, una contrada molt interessant i molt propera al poble amb molts elements d'interès (com ara el Gorg d'en Fitó) que espero ressenyar aviat.
Per arrivar a aquest bloc hem d'agafar la carretera de Castellar cap a Terrassa, i uns 50 metres més enllà del pont (anomenat Pont Nou) que travessa el Ripoll, hem de girar cap a la dreta, on s'obre una ampla pista. Aquesta pista és el camí de Can Juliana, i connecta Castellar del Vallès amb Sant Feliu del Racó. Ara cal seguir aquesta pista fins que uns minuts més enlla es bifurca: tenim una pista que fa una abrupta pujada, asfaltada en aquest tram, i una pista de terra que segueix planejant. en direcció al Ripoll. Aquesta última és la que hem d'agafar. Desprès d'uns minuts de molt bon caminar, i obviant una pista que hem trobat i que pujava a ma esquerra, arrivem a un abocador clausurat. Ja som al Turó de la Malesa. Seguim el camí, que a l'abocador es transforma en corriol; i avancem per aquest bosc espès, passant pel costat d'un refugi excavat a una terrossa paret, i un pi blanc ben imponent. Amb pocs minuts seguint aquest camí apareix un trencall a ma dreta, que fa força baixada i que està indicat amb una fita de pedres. Aquesta baixada ens durà de pet al Cachalote, que està just a la riba dreta del Ripoll. Si el camí us acaba portant a un gran gorg, (Gorg d'en Fitó) és que us heu saltat el trencall, torneu enrere i busqueu-lo: és força facil de trobar.
Pel que fa a l'escalada, la roca és prou bona, i ofereix alguns problemes facils, i un de dificil a la zona més desplomada.
 |
| El perque del seu nom és força evident |
 |
| Roca que hi ha al cantó del Cachalote |
LA ROMA
La seguent roca a comentar és la meva preferida, i també la més propera al poble. De fet, hi està molt i molt a prop. És un bloc calcari de formes molt arrodonides i llimades. Ofereix tres problemes per escalar, amb graus que volten el sisè. Aquesta roca s'alça molt a prop del Torrent de Canyelles, i de fet a l'altra banda d'aquest ja tenim les primeres cases del poble. Tanmateix aquest racó on hi ha la roca queda amagat per la vegetació que l'envolta, i que crea un espai recollit, íntim i maco.
Per a trobar aquesta roca hem d'anar a buscar el carrer de Sant Sebastià i fer-lo de baixada. Al primer revolt fort que trobem, cap a l'esquerra, ens hem de fixar i sortir pel colze d'aquest. Hi ha una petita rampa descendent de formigó; al baixar-la ens trobarem uns esglaons fets a la terra.
En aquest punt elevat, veiem a sota nostre el tàlveg que crea el torrent de Canyelles, i a l'altra banda un bosquet on s'amaga el nostre bloc. La foto és de la vista que es té des d'aquest punt, i senyala on queda amagat el bloc. Així doncs des d'aquest punt, baixem les escales, i agafem aquest camí que primer vira a l'esquerra, i desprès ja comença a baixar per tal de travessar el torrent. El travessem (mai acostuma a portar molta aigua) i ens enfilem per l'altra vessant en direcció a la pedra. Uns instants desprès trobem una especie de repla cobert d'herba. Hem de pujar pel cantó d'unes feixes ja en estat crític, i al ser sobre la segona, virar cap a la dreta, i seguir per aqui per a trobar amb pocs segons la pedra en questió.
Té altres accessos, ja que també es pot agafar el trencall a ma esquerra que surt de la pista de Canyelles i que es dirigeix a Can Borrell i l'airesol. Seguint aquest camí aviat apareix una torre d'alta tensió a ma esquerra del camí. Entre aquesta torre i el torrent de Canyelles acabarieu trobant La Roma.
Adjunto fotos de la roca en questió, però he d'aclarir que l'aparell amb el que fotografio normalment està de baixa, i aquestes fotos les ha fet un mobil vell que tinc. Deixo pendent d'anar a prendre fotos de més qualitat.
Aquest bloc es troba en un indret replet de feixes de pedres, que testimonien l'ús agrícola que es donava a tots aquets rodals. Just als peus de la pedra, hi ha una feixa, mig enrunada com totes, on encara hi aguanta una escala, feta amb lloses del mateix mur.
Sens dubte aquesta gent sabia el que es feia...
Cal destacar una roca que es troba molt a prop d'aquesta.
Un cop a la roma, hi ha un corriol que va paral·lel al torrent de Canyelles, en direcció N. Si l'agafem, amb mig minut ens dura a un altre bloc, que també és net. Dubto que aquest sigui mai escalat, doncs el terra és molt irregular, ple d'esbarzers, i queda quasi bé sobre la llera del torrent. Tanmateix trobo interessant ressenyar-la, és un element més dels que conformen el nostre entorn, i a mi m'agradaria coneixe'ls tots.
EN CONSTRUCCIÓ
La seguent roca a comentar és la meva preferida, i també la més propera al poble. De fet, hi està molt i molt a prop. És un bloc calcari de formes molt arrodonides i llimades. Ofereix tres problemes per escalar, amb graus que volten el sisè. Aquesta roca s'alça molt a prop del Torrent de Canyelles, i de fet a l'altra banda d'aquest ja tenim les primeres cases del poble. Tanmateix aquest racó on hi ha la roca queda amagat per la vegetació que l'envolta, i que crea un espai recollit, íntim i maco.
Per a trobar aquesta roca hem d'anar a buscar el carrer de Sant Sebastià i fer-lo de baixada. Al primer revolt fort que trobem, cap a l'esquerra, ens hem de fixar i sortir pel colze d'aquest. Hi ha una petita rampa descendent de formigó; al baixar-la ens trobarem uns esglaons fets a la terra.
En aquest punt elevat, veiem a sota nostre el tàlveg que crea el torrent de Canyelles, i a l'altra banda un bosquet on s'amaga el nostre bloc. La foto és de la vista que es té des d'aquest punt, i senyala on queda amagat el bloc. Així doncs des d'aquest punt, baixem les escales, i agafem aquest camí que primer vira a l'esquerra, i desprès ja comença a baixar per tal de travessar el torrent. El travessem (mai acostuma a portar molta aigua) i ens enfilem per l'altra vessant en direcció a la pedra. Uns instants desprès trobem una especie de repla cobert d'herba. Hem de pujar pel cantó d'unes feixes ja en estat crític, i al ser sobre la segona, virar cap a la dreta, i seguir per aqui per a trobar amb pocs segons la pedra en questió.
Té altres accessos, ja que també es pot agafar el trencall a ma esquerra que surt de la pista de Canyelles i que es dirigeix a Can Borrell i l'airesol. Seguint aquest camí aviat apareix una torre d'alta tensió a ma esquerra del camí. Entre aquesta torre i el torrent de Canyelles acabarieu trobant La Roma.
Adjunto fotos de la roca en questió, però he d'aclarir que l'aparell amb el que fotografio normalment està de baixa, i aquestes fotos les ha fet un mobil vell que tinc. Deixo pendent d'anar a prendre fotos de més qualitat.
 |
| L'escala de la feixa |
Sens dubte aquesta gent sabia el que es feia...
Cal destacar una roca que es troba molt a prop d'aquesta.
Un cop a la roma, hi ha un corriol que va paral·lel al torrent de Canyelles, en direcció N. Si l'agafem, amb mig minut ens dura a un altre bloc, que també és net. Dubto que aquest sigui mai escalat, doncs el terra és molt irregular, ple d'esbarzers, i queda quasi bé sobre la llera del torrent. Tanmateix trobo interessant ressenyar-la, és un element més dels que conformen el nostre entorn, i a mi m'agradaria coneixe'ls tots.
 |
| La roca del cantó, desplomada |
EN CONSTRUCCIÓ
lunes, 7 de mayo de 2018
EL XARAGALL DEL FOIO
Avui vull descriure una contrada que conec d'allò més bé, un racó molt proper a Castellar i de molt facil accès, el Xaragall (o Torrent) del Foio. Aquest sot, el trobem a la vessant Oest del turó del Puig de la Creu (668m), i pel tàlveg passa un torrent, sec quasi sempre, que desguassa al Torrent de Canyelles. És una zona ombrívola, humida, plena de malesa, que el gran coneixedor dels entorns de Castellar, l'Albert Antonell, descriu en en el seu llibre Descobrir Castellar com: "pregon, escabròs, i salvatge xaragall".
I tanmateix, avui dia és una contrada amb força popularitat, on és habitual trobar-hi gent. Això es deu a la obertura d'un sector d'escalada esportiva, que pren el mateix toponim tradicional i es coneix com El Xaragall del Foio, o El Foio a seques. La obertura fou possible gracies a que a la riba esquerra del torrent, s'aixeca una paret de calcari molt bo, no massa alta (maxim de 18 metres), que va permetre als equipadors fer-ne un sector; la qual cosa no fou facil, tal i com explicaré més endavant.
El sector es diveix en tres subsectors, donats per l'alçada a que els trobem, ja que a la practica formen la mateixa franja de paret. Són, d'esquerra a dreta: Canyetes (el més elevat), Central, i Foio (el sector a la part més baixa del torrent).El Foio és properíssim al poble, contè graus baixos, i està ben equipat, per tant es pot parlar d'aquest sector com un sector escola. És el lloc on jo vaig aprendre a escalar, i com jo forces amics meus. I no som pas els unics no... Jo i el meu company de cordada més habitual hem passat moltissimes hores aqui, no només escalant, sino molts cops simplement sent-hi; sobretot als estius, que s'hi esta fresc. Les vies no són moltes, i les sabem de memoria, pero això mai ens impedeix de tornar a un racó com aquest que sentim tant nostre.
HISTORIA DEL FOIO
El Foio és un sector jove, va ser equipat el 2012 (amb parabolts de 12mm) per en Gerard Cantero, Jordi Homet, i Tomàs Valverde, i amb l'ajut de CanGlomerat, rocodrom i club d'escaladors de Castellar. Dels equipadors, el Tomàs és qui segueix més connectat al sector, fent-hi feina continuament, i ja que tots dos hi anavem/anem amb frequencia (ell segur que molt més) ens vem coneixer. És una persona amb molts coneixements sobre tots aquests territoris i paratges, que coneix tot el rocam amagat en aquests boscos espessos. Ell va ser qui ens va ensenyar un seguit de blocs per Castellar que amb els amics vem netejar, i que espero poder publicar algun dia.
El Foio és un sector en canvi constant, ja que, a ritme més lent o rapid sempre s'hi va treballant, això sumat a que és un lloc força concorregut, ens donen un lloc amb una morfologia canviant.
Quan es va obrir el sector, jo no en vaig ser testimoni, però sé que va ser una feina molt grossa, rebaixant terra de la paret perque en sortissin vies més llargues i un peu de via decent. A part, la feina de desemboscar i desbrossar devia ser també molt intensa. Encara s'endevinen els nivells anteriors de terra. Mirant les parts d'aquest torrent que no s'han modificat (molt selvàtiques), es pot imaginar com devia ser el sector abans de la transformació antròpica, i fer-se carrec de la feina que va comportar obrir-lo.
Desprès de l'equipació, tal i com deia s'hi ha seguit treballant, i amb els anys han anat apareixent altres vies (fetes pels equipadors inicials) com la Insumisió i la Hostia puta. En aquestes ultimes vaig ajudar en l'equipament, va ser al 2016. La "hostiaputa" va esdevenir la primera via de la paret (situada més a l'esquerra, amunt de tot) i va necessitar de força retirada de terra i un gran bloc que restava enterrat. També d'una intensa neteja de la paret, que al ser la més occidental del sector estava ben bruta, plena de terra i liquens. Va sortir un IV amb un pas inicial divertit i un tramet de placa a la part de dalt. La insumisió es troba al mig del sector, entre el Sector Central i el Sector Foio; és un V que a mi m'agrada força. Per a aquesta es va excavar al seu peu, on hi ha quedat una rampa prou pronunciada que de ben segur s'anira rebaixant. Va ser també durant aquest 2016 o potser 2017 que també vem començar a retirar una illa de terra que s'hi havia quedat isolada i que està enganxada a la paret. La teoria és que aqui sortiran dos vies més, mediocres segurament, pero que augmentaran l'oferta per escalar en aquest racó. Al retirar tot aquest volum de material, es va acumular a la part inmediata de sota, creant una rampa alla on abans hi pujava el corriol. Per això parlo de que té una morfologia canviant i variable, sempre per culpa del humans és clar. Més d'un cop des de la meva perspectiva ecologista
em plantejo aquestes accions, que suposen una transformació força radical d'un lloc natural com aquest. Però seria molt hipocrita criticar-ho desprès d'haver-ho aprofitat i passat tantes hores aqui. Aquesta raconada tampoc era una zona d'alt interes ecologic, és un torrent força selvàtic, sense restes de patrimoni, i travessada per una línia d'alta tensió. El cert és que ara el lloc és conegut i estimat per molta gent, quan abans era un indret ferèstec intransitable. Suposo que si li poguessim preguntar al territori ens diria que estava millor abans, d'això n'estic prou segur.
Tornant a la materia que ens ocupa, l'ultim cop que vaig pujar vaig veure que el Tomàs ha seguit excavant i rebaixant aquesta illa de sediments. Aquest home és incansable... Tothom que ha escalat al
sector li deu agraïment per la feina feta. I als altres equipadors també, és clar. Però llogicament jo només parlo del cas que conec, que és el seu.
Sobre la historia de l'indret abans de l'obertura del sector, no hi ha massa a dir. A les parts més baixes del torrent hi han feixes i devia ser una explotació de vinya, que m'imagino que no devia ser extensiva a tot l'indret degut a l'orografia d'aquest racó. Al llibre (imprescindible) Descobrir Castellar, trobem un parell d'apunts sobre aquesta contrada. L'any 1948, un "bon mestre d'obres i zahorí afeccionat" es va dedicar a fer prospeccions d'aigua al Xaragall, sense bons resultats. El llibre indica que va esmerçar temps i diners en la recerca. També hi ha un apunt, més aviat anecdòtic: diu que hi havia molts rumors entre la gent de Castellar de l'existencia en aquest indret d'una serp gegantina. De moment no sembla que cap escalador se l'hagi trobada per sort 😄
ELS CAMINS DEL FOIO
Hi ha dues maneres d'arrivar al Foio, que he etiquetat com a Camí 1 i Camí 2.
CAMÍ 1: Aquest camí és el camí que s'havia dissenyat per a exercir de camí principal. Val a dir que no el fa servir ningú, tothom va pel Camí 2. Per anar a aquest camí hem d'agafar la Pista dels Bombers, pista que porta fins a dalt del Puig de la Creu, i que es diu així perque antigament el Parc de Bombers es trobava en aquesta zona. Comença al final del Carrer Sot de Goleres. Hi ha una cadena on comença la pista, la passem i seguim cap amunt per la pista, ampla i de pujada suau i mantinguda. Quan arrivem al primer revolt agafem el camí que surt del colze que fa la pista. Aquest camí planer ens porta amb un parell de minuts al punt on comença el corriol, més empinat i que ja acaba al Sector. Les fites que hi han per tot el camí fan quasibé impossible la perdua. Sobre l'indret de la foto, m'agradaria destacar que el Tomàs hi havia fet moltes fites curiosisimes, autentiques obres d'art, fites que desafiaven les lleis de la gravetat i l'equilibri i creaven formes capricioses. L'estiu passat algu les va tirar a terra i ja no les podem veure. Tot i així n'hi han de noves, menys elaborades, pero que no deixaran que ens perdem.
El Camí 1 és el que casi sempre faig servir, el prefereixo perque és més planer i el pas per ell erosiona menys la muntanya que el 2, perque hi han vistes sobre la Vall de Canyelles i el poble, perque té un recorregut més logic, i perque d'aquesta manera no cal passar per davant de la casa que hi ha al Camí 2. Tanmateix, aquest camí és més llarg que l'altre, i la majoria d'escaladors esportius no són gaire amants de les caminades... La questió és que aquest camí resta oblidat.
CAMÍ 2: El camí dos comença i ressegueix la pista de Can Cadafalch, un camí important i molt usat, doncs condueix a les terres de Can Cadafalch, al Puig de la Creu, a Coll Munné, a Sant Llorenç Savall, etc... Aquesta pista travessa la vall de canyelles i és l'accès principal de tota aquesta contrada.
La pista comença alla on acaba el Carrer Can Cadafalch, on s'hi pot deixar el cotxe. Hi ha qui segueix per la pista amb el cotxe i aparca més endavant (foto).
Seguim la pista de Can Cadafalch, ampla i planera. Amb pocs minuts de camí arrivarem al trencall que es dirigeix al Foio, és també una pista (no tant ampla) que comença a ascendir suaument. Aquesta pista ens durà a un racó on hi tenim la Font dels Casots, i a ma dreta del camí una specie de casa-xabola.
No cal entretenir-s'hi ni és l'objectiu de l'article, però val a dir que aquests veins no són massa dessitjables.
En aquest punt comença el corriol que ens durà sense perdua al Foio.
Agafem el corriol, que molts cops va brut a causa del mal estat del bosc i els arbres que cauen de tant en tant. El corriol va avançant i pujant i ofereix un parell de camins (emboscats i dificils de veure) per si volguessim travessar el torrent. Durant la pujada veiem feixes de pedra seca al voltant del camí, segurament aquest rodal era una explotació de vinya, com quasi tots els afores del poble en èpoques passades. Durant la pujada trobem cordes per pujar. Aquestes cordes són robades en algunes ocasions i, amb més o menys dilació, s'acostumen a tornar a posar.
Arriva un moment que el corriol s'ajunta amb el Camí 1, i es torna planer. Virem a l'esquerra i ja som al sector.
RESSENYES
El Foio contè, actualment (abril del 2018) 36 vies equipades, i dues fissures desequipades per a fer amb trastos propis. El grau que predomina és el cinqué i el sisé, i la màxima dificultat del sector és un 6c+. Ofereix molts tipus de preses, i una escalada força tecnica a les seves vies més dificils; jo diria que una escalada molt divertida, amb passos bonics i macos de fer. Al final suposo que com a tot arreu. Les ressenyes estan penjades al mateix sector, i molts peus de via tenen escrits la via a la que pertanyen. Ubicar-se no és dificil, tot això tinc fetes unes ressenyes, força cutres pero útils. Falta el subsector Canyetes (el de dalt de tot) ja que és impossible treure una bona foto. Les fotos del subsector de baix, es poden treure des del mateix indret ja que el peu de via és força ampli. Per treure unes fotos minimament decents del subsector del mig has de travessar el torrent i pujar a dalt de l'altra vessant, des d'on ja és dificil treure bones fotos per la vegetació del torrent. Per a fer fotos del subsector de dalt, és impossible, hi ha massa vegetació. M'haure d'esperar a tenir un drone.
EL BOSC
El bosc d'aquesta zona és el mateix que el que cobreix la majoria dels voltants de Castellar, bosc mediterrani de pi blanc (Pinus halepensis), un tipus de bosc que, abandonat, esdevè molt brut, amb molta biomassa, i un autentic polvorí en epoques de sequera. Aquests boscos del Foio van ser molt afectats per les ventades del 2014, que van ser ferotges pels boscos castellarencs i vallesans en general, on molts arbres van ser tombats. Tant el camí 1 com el camí 2, (però sobretot el Camí 1) ens ofereixen vistes a banda i banda del camí d'arbres caiguts i secs. És un bosc ben brut: de moment no sembla que l'ajuntament tingui cap interès en netejar aquesta forest tan propera al poble. Cal dir també que el Camí 2 apareix molts cops amb el pas barrat per arbres caiguts. Ara mateix n'hi ha un al començament del corriol que us fara ajupir.
ELEMENTS D'INTERÈS DEL FOIO
El Xaragall del Foio és una zona amb moltes curiositats i singularitats geologiques. És una llastima que jo no en sapiga, perque em penso que un geoleg expert podria explicar moltes coses interessants sobre aquesta contrada. Sí que puc ressenyar algunes curiositats que hi trobem.
Començo amb una escletxa que es troba al cantó de la confluència dels camins 1 i 2. No sé si se li podria dir avenc a aquest forat. Caminant uns metres més, direcció al sector, trobem un altre forat, més petit a priori, però d'aquest no es pot veure el fons degut a la foscor. L'ultima cavitat interessant està també al mateix cantó del sector i és una cova, que sembla que podria tenir continuitat.
Em penso que aquestes cavitats no tenen un origen càrstic, sinò tectònic.
Tal i com arrivem al Foio, uns metres abans d'arrivar al sector propiament dit, s'alça una franja de paret desplomada, d'uns tres metres d'alçada i roca ben dura. A la paret hi veiem restes d'epoxi i roca picada.
Una altra roca curiosa la trobem al cantó del Parquing avançat del Camí 2 del que he parlat abans.
És un sostre desplomat molt atractiu, em penso que hi ha algun parabolt posat.
Seguim amb el que segurament és el més important per historia d'aquesta zona, que és la Font dels Casots. La trobem al Camí 2, a sota la casa-xabola de la que he parlat abans. Aquesta font és coneguda per la bona aigua que contenia, la qual venia a recollir gent de tot el poble. Era doncs una font important, de la qual la gent en destacava la seva qualitat. Avui dia, aquesta font casi no raja, segurament degut a la construcció de la casa. Aquesta dada ve recollida al Descobrir Castellar, com també s'hi explica l'origen del toponim. A sota la font hi ha una part de bosc, molt selvatica, on es pensa que abans hi havien un antic assentament, anomenats Els Casots.
RECULL DE FOTOS
I tanmateix, avui dia és una contrada amb força popularitat, on és habitual trobar-hi gent. Això es deu a la obertura d'un sector d'escalada esportiva, que pren el mateix toponim tradicional i es coneix com El Xaragall del Foio, o El Foio a seques. La obertura fou possible gracies a que a la riba esquerra del torrent, s'aixeca una paret de calcari molt bo, no massa alta (maxim de 18 metres), que va permetre als equipadors fer-ne un sector; la qual cosa no fou facil, tal i com explicaré més endavant.
El sector es diveix en tres subsectors, donats per l'alçada a que els trobem, ja que a la practica formen la mateixa franja de paret. Són, d'esquerra a dreta: Canyetes (el més elevat), Central, i Foio (el sector a la part més baixa del torrent).El Foio és properíssim al poble, contè graus baixos, i està ben equipat, per tant es pot parlar d'aquest sector com un sector escola. És el lloc on jo vaig aprendre a escalar, i com jo forces amics meus. I no som pas els unics no... Jo i el meu company de cordada més habitual hem passat moltissimes hores aqui, no només escalant, sino molts cops simplement sent-hi; sobretot als estius, que s'hi esta fresc. Les vies no són moltes, i les sabem de memoria, pero això mai ens impedeix de tornar a un racó com aquest que sentim tant nostre.
HISTORIA DEL FOIO
El Foio és un sector jove, va ser equipat el 2012 (amb parabolts de 12mm) per en Gerard Cantero, Jordi Homet, i Tomàs Valverde, i amb l'ajut de CanGlomerat, rocodrom i club d'escaladors de Castellar. Dels equipadors, el Tomàs és qui segueix més connectat al sector, fent-hi feina continuament, i ja que tots dos hi anavem/anem amb frequencia (ell segur que molt més) ens vem coneixer. És una persona amb molts coneixements sobre tots aquests territoris i paratges, que coneix tot el rocam amagat en aquests boscos espessos. Ell va ser qui ens va ensenyar un seguit de blocs per Castellar que amb els amics vem netejar, i que espero poder publicar algun dia.
El Foio és un sector en canvi constant, ja que, a ritme més lent o rapid sempre s'hi va treballant, això sumat a que és un lloc força concorregut, ens donen un lloc amb una morfologia canviant.
Quan es va obrir el sector, jo no en vaig ser testimoni, però sé que va ser una feina molt grossa, rebaixant terra de la paret perque en sortissin vies més llargues i un peu de via decent. A part, la feina de desemboscar i desbrossar devia ser també molt intensa. Encara s'endevinen els nivells anteriors de terra. Mirant les parts d'aquest torrent que no s'han modificat (molt selvàtiques), es pot imaginar com devia ser el sector abans de la transformació antròpica, i fer-se carrec de la feina que va comportar obrir-lo.
 |
| Nivell de terra anterior a l'equipament |
 |
| Nivell de terra a la via "Hostiaputa" |
 |
| Com era l'illa abans |
 |
| La terra de l'illa ha creat aquesta rampa |
Tornant a la materia que ens ocupa, l'ultim cop que vaig pujar vaig veure que el Tomàs ha seguit excavant i rebaixant aquesta illa de sediments. Aquest home és incansable... Tothom que ha escalat al
 |
| La illa de terra ja no està enganxada a la paret |
Sobre la historia de l'indret abans de l'obertura del sector, no hi ha massa a dir. A les parts més baixes del torrent hi han feixes i devia ser una explotació de vinya, que m'imagino que no devia ser extensiva a tot l'indret degut a l'orografia d'aquest racó. Al llibre (imprescindible) Descobrir Castellar, trobem un parell d'apunts sobre aquesta contrada. L'any 1948, un "bon mestre d'obres i zahorí afeccionat" es va dedicar a fer prospeccions d'aigua al Xaragall, sense bons resultats. El llibre indica que va esmerçar temps i diners en la recerca. També hi ha un apunt, més aviat anecdòtic: diu que hi havia molts rumors entre la gent de Castellar de l'existencia en aquest indret d'una serp gegantina. De moment no sembla que cap escalador se l'hagi trobada per sort 😄
Hi ha dues maneres d'arrivar al Foio, que he etiquetat com a Camí 1 i Camí 2.
CAMÍ 1: Aquest camí és el camí que s'havia dissenyat per a exercir de camí principal. Val a dir que no el fa servir ningú, tothom va pel Camí 2. Per anar a aquest camí hem d'agafar la Pista dels Bombers, pista que porta fins a dalt del Puig de la Creu, i que es diu així perque antigament el Parc de Bombers es trobava en aquesta zona. Comença al final del Carrer Sot de Goleres. Hi ha una cadena on comença la pista, la passem i seguim cap amunt per la pista, ampla i de pujada suau i mantinguda. Quan arrivem al primer revolt agafem el camí que surt del colze que fa la pista. Aquest camí planer ens porta amb un parell de minuts al punt on comença el corriol, més empinat i que ja acaba al Sector. Les fites que hi han per tot el camí fan quasibé impossible la perdua. Sobre l'indret de la foto, m'agradaria destacar que el Tomàs hi havia fet moltes fites curiosisimes, autentiques obres d'art, fites que desafiaven les lleis de la gravetat i l'equilibri i creaven formes capricioses. L'estiu passat algu les va tirar a terra i ja no les podem veure. Tot i així n'hi han de noves, menys elaborades, pero que no deixaran que ens perdem.
 |
| Punt on el camí es converteix en corriol |
 |
| Camí 1 |
CAMÍ 2: El camí dos comença i ressegueix la pista de Can Cadafalch, un camí important i molt usat, doncs condueix a les terres de Can Cadafalch, al Puig de la Creu, a Coll Munné, a Sant Llorenç Savall, etc... Aquesta pista travessa la vall de canyelles i és l'accès principal de tota aquesta contrada.
La pista comença alla on acaba el Carrer Can Cadafalch, on s'hi pot deixar el cotxe. Hi ha qui segueix per la pista amb el cotxe i aparca més endavant (foto).
 |
| Parquing més avançat |
 |
| Trencall de la pista Cadafalch |
 |
| La casa de sobre la Font |
 |
| Comença el corriol |
Seguim la pista de Can Cadafalch, ampla i planera. Amb pocs minuts de camí arrivarem al trencall que es dirigeix al Foio, és també una pista (no tant ampla) que comença a ascendir suaument. Aquesta pista ens durà a un racó on hi tenim la Font dels Casots, i a ma dreta del camí una specie de casa-xabola.
No cal entretenir-s'hi ni és l'objectiu de l'article, però val a dir que aquests veins no són massa dessitjables.
En aquest punt comença el corriol que ens durà sense perdua al Foio.
Agafem el corriol, que molts cops va brut a causa del mal estat del bosc i els arbres que cauen de tant en tant. El corriol va avançant i pujant i ofereix un parell de camins (emboscats i dificils de veure) per si volguessim travessar el torrent. Durant la pujada veiem feixes de pedra seca al voltant del camí, segurament aquest rodal era una explotació de vinya, com quasi tots els afores del poble en èpoques passades. Durant la pujada trobem cordes per pujar. Aquestes cordes són robades en algunes ocasions i, amb més o menys dilació, s'acostumen a tornar a posar.
 |
| Antigues feixes |
 |
| Tram del camí 2 |
 |
| Confluècia entre el Camí 1 i el 2 |
 |
| Ressenyes penjades |
El Foio contè, actualment (abril del 2018) 36 vies equipades, i dues fissures desequipades per a fer amb trastos propis. El grau que predomina és el cinqué i el sisé, i la màxima dificultat del sector és un 6c+. Ofereix molts tipus de preses, i una escalada força tecnica a les seves vies més dificils; jo diria que una escalada molt divertida, amb passos bonics i macos de fer. Al final suposo que com a tot arreu. Les ressenyes estan penjades al mateix sector, i molts peus de via tenen escrits la via a la que pertanyen. Ubicar-se no és dificil, tot això tinc fetes unes ressenyes, força cutres pero útils. Falta el subsector Canyetes (el de dalt de tot) ja que és impossible treure una bona foto. Les fotos del subsector de baix, es poden treure des del mateix indret ja que el peu de via és força ampli. Per treure unes fotos minimament decents del subsector del mig has de travessar el torrent i pujar a dalt de l'altra vessant, des d'on ja és dificil treure bones fotos per la vegetació del torrent. Per a fer fotos del subsector de dalt, és impossible, hi ha massa vegetació. M'haure d'esperar a tenir un drone.
EL BOSC
El bosc d'aquesta zona és el mateix que el que cobreix la majoria dels voltants de Castellar, bosc mediterrani de pi blanc (Pinus halepensis), un tipus de bosc que, abandonat, esdevè molt brut, amb molta biomassa, i un autentic polvorí en epoques de sequera. Aquests boscos del Foio van ser molt afectats per les ventades del 2014, que van ser ferotges pels boscos castellarencs i vallesans en general, on molts arbres van ser tombats. Tant el camí 1 com el camí 2, (però sobretot el Camí 1) ens ofereixen vistes a banda i banda del camí d'arbres caiguts i secs. És un bosc ben brut: de moment no sembla que l'ajuntament tingui cap interès en netejar aquesta forest tan propera al poble. Cal dir també que el Camí 2 apareix molts cops amb el pas barrat per arbres caiguts. Ara mateix n'hi ha un al començament del corriol que us fara ajupir.
ELEMENTS D'INTERÈS DEL FOIO
 |
| L'avenc |
 |
| L'escletxa |
 |
| La Cova |
Començo amb una escletxa que es troba al cantó de la confluència dels camins 1 i 2. No sé si se li podria dir avenc a aquest forat. Caminant uns metres més, direcció al sector, trobem un altre forat, més petit a priori, però d'aquest no es pot veure el fons degut a la foscor. L'ultima cavitat interessant està també al mateix cantó del sector i és una cova, que sembla que podria tenir continuitat.
Em penso que aquestes cavitats no tenen un origen càrstic, sinò tectònic.
Tal i com arrivem al Foio, uns metres abans d'arrivar al sector propiament dit, s'alça una franja de paret desplomada, d'uns tres metres d'alçada i roca ben dura. A la paret hi veiem restes d'epoxi i roca picada.
Una altra roca curiosa la trobem al cantó del Parquing avançat del Camí 2 del que he parlat abans.
És un sostre desplomat molt atractiu, em penso que hi ha algun parabolt posat.
 |
| El sostre |
ELS MALS USOS DEL FOIO
Ja he comentat abans sobre les cordes del camí robades i les fites destruides. Al final, donada la condició humana, és molt normal que passin aquestes coses en un espai pel que passa tanta gent.
El Foio és un sector on no és estrany observar-hi bruticia, tampoc és que sigui un sector molt brut, que les deixalles molestin, pero semrpe pots trobar-hi alguna cosa.
Fa un temps la situació era pitjor, doncs al Foio s'hi trobava habitualment restes de "botellon". Resulta que alguns joves del poble tenien com a costum pujar al Foio a beure, fumar, i també acampar, i els resultats eren desastrosos. Llogicament tota la bruticia es quedava al sector, i la vista era esfereïdora. Sembla que ja no hi pujen massa per sort.
Fa un temps la situació era pitjor, doncs al Foio s'hi trobava habitualment restes de "botellon". Resulta que alguns joves del poble tenien com a costum pujar al Foio a beure, fumar, i també acampar, i els resultats eren desastrosos. Llogicament tota la bruticia es quedava al sector, i la vista era esfereïdora. Sembla que ja no hi pujen massa per sort.
Un altre episodi negre va ser a l'estiu del 2017, un dia com qualsevol altre pujant al Foio, i ens vem trobar pintades al Sector de sota. Sembla que es van difuminant amb el temps... Què pot empenyer algu a pintar en un lloc així? És dificil d'entendre.
 |
| Placeta del sector de dalt |
 |
| Punt on acaba el sector: un corriol mig grimpant ens connecta amb un camí que hi ha a sobre el Torrent |
 |
| La llera del torrent |
 |
| Singularitat |
 |
| Placeta del sector de baix |
 |
| Un dia més... |
Afegit a posteriori: Ressenyes noves
Suscribirse a:
Entradas (Atom)