UN MUSEU BOSCÀ I UNA BONA PINASSA

 Quan hom fa alguna cosa a la muntanya, com ara arreglar un camí, fixar cordes, col·locar un rètol, equipar una via d'escalada, restaurar una barraca, o quelcom similar, ho fa sense esperar res a canvi, més enllà del reconeixement, que és molt agraït. I d'això va aquest article, de reconeixer tota una feina que s'ha fet en un ombrívol raconet del Parc Natural.

Ens situem al Sot de la Matalonga. Aquest és un llarg torrent que davalla de la muntanya i va fins el riu Ripoll. La conca d'aquest sot, que va d'Oest a Est, té dues vessants, la soleia, al nord on hi tenim les contrades de les Guineueres i de la Furriola, i la vessant sud, on hi tenim la contrada de la Obaga de la Matalonga.
La Obaga de la Matalonga és una contrada molt ben definida: recull la porció de terra que es troba entre el tàlveg de la Matalonga i la Carena de l'Illa.

En un racó de bosc de la Obaga de la Matalonga, s'hi ha fet quelcom destacable: es tracta d'un espai de memoria, al mig del bosc, que vol recordar-nos l'ofici del bosc i sobretot la figura dels carboners. Ara descriurem aquest espai, però primer arrivem-hi. Comencem!

Ens situem a l'aparcament de l'antic berenador de les Arenes, també podem dir-li parquing del Platan pel bell exemplar que hi ha al mig del parquing. Per qui no el conegui, agafarem la B-124 direcció Sant Llorenç Savall, i desprès del kilometre 13 i després d'un revolt, veurem a ma esquerra una petita construcció d'obra de color groc (va pintar-se d'aquest color amb motiu dels presos polítics), doncs aquí hem de sortir i ja som a l'aparcament.
Comencem l'excursió, travessem la cadena i avancem. Travessem el torrent i ens trobem amb la Pedra-Fita de les Arenes. Nosaltres seguim recte ignorant l'ermita. Avancem per la la llera, ignorem un camí a ma esquerra que s'enfila i que busca la Carena de l'Illa. Passem sota un marge terròs que va caient recurrentment i ens trobem en un espai obert on hi tenim dos camins.

L'erosionat marge

Un que marxa a ma dreta cap a les terres de la Furriola, és un camí maco però trist de fer, doncs l'indret és un cementiri de pinasses... Ignorem aquest camí i seguim pujant per la llera. A partir d'ara atents perque la primera sortida a l'esquerra que trobem és la nostra. És un petit corriolet, marcat amb un parell de fites, que puja una mica al bosc per desprès anar avançant paral·lels al camí del que veniem. Poc desprès d'haver agafat el corriolet trobem una bifurcació que agafem a la dreta. Si pujessim per l'esquerra acabariem a la carena de l'Illa. Seguim caminant i veiem, en una alzina a la dreta una pintura d'avenc, de recent factura. On hi ha la pintura sortim del camí i baixem uns metres per la traça més que evident que va buscant un petit torrent, en aquest torrentó s'hi encaixa un petit avenc.
Aquest avenc és una troballa molt recent, del 2023!! Fou descobert per en Marc Camí.
Article sobre el descobriment i la primera exploració: ARTICLE CAUDELGUILLE

Seguim avançant, el bosc guanya amplitud, estem en un rodal precios, amb un vol de pinasses i un subvol de bones alzines, amb el sotabosc prou obert i el sòl cobert de fulles de l'alzinar.
Acabem arrivant a una bifurcació. Ja som a l'indret que buscavem. Tots dos camins formen part del, diguem-ne, "museu boscà".  Com he dit al principi, ho definiria com un espai de memoria que vol recordar els carboners. Pujem primer per l'esquerra on arrivarem a la reconstrucció d'una barraca tradicional de carboners. Dintre la barraca hi trobem objectes dels mateixos carboners que devien reposar en aquesta zona. Ceramiques, ferros, una pala... 

Dins la barraca

Dins la barraca

Dins la barraca

La barraca

La barraca

També anem veient repartides pel bosc, fotos antigues relacionades amb l'ofici.

Vist això, creuem una mica pel bosc per arrivar a la segona part de l'espai, que és on haguessim arrivat si a l'ultima bifurcació haguessim anat a la dreta. En aquest indret hi veiem la recreació d'una carbonera, així com més fotos, i una roda de camió, que suposadament deriva del transport del carbó.

Es nota la feina i l'amistat posada en els gestos, sobretot en els marcs de les fotos que són molt macos tot i la seva rusticitat, o potser precisament per això. Vull agraïr des d'aquestes línies el responsable. Tota aquesta feina humana però, es veu eclipsada com sempre per la feina que fa la natura. Em refereixo a la gran pinassa que habita aqui, ben a prop de la roda i la pseudo-carbonera. Aquest arbre és la principal raó d'haver escrit aquesta peça. La Pinassa de la Roda compta amb un diametre de 81 centimetres i és un més que respectable exemplar. La copa es veu debil, força aclarida. La pinassa és viva però la veig feble i està condemnada a morir, com totes les seves germanes.

Vist el museu, vista la pinassa, podem tornar pel camí d'on veniem o seguir endavant i visitar aquests boscos a travès d'una xarxa de belles traces semi-silvestres.

La propera font de l'Arç

Abans de plegar, aprofito que som a la zona de la Matalonga per ubicar una petita troballa. El torrent de la Matalonga travessa el tàlveg d'aquesta vall, i molts camins aprofiten aquesta via i en segueixen el recorregut, fins que l'acaben abandonant per enfilar-se a la muntanya. Desprès de que en surti l'ultim camí, el torrent s'embruta, es fa selva, i cada cop costa més progressar-hi. És en aquest tram, ja més brut, on hi he trobat un jove boix grèvol vigoròs, una especie dificil de veure a Sant Llorenç del Munt.

El Boix Grèvol creix a la mateixa llera