LA PEDRA-FITA DE L'ERMITA DE LES ARENES

Un dels indrets més especials de Castellar del Vallès, i també del PN de Sant Llorenç del Munt és, sense cap mena de dubte, l'Ermita de les Arenes.
És un lloc sagrat, tant pels cristians com pels devots de la muntanya. Tot l'entorn de l'ermita, com la basílica mateixa, són de gran bellesa. La seva antiguitat però, potser és el que la fa més especial. Saber que a traves dels segles aquesta capelleta ha sigut important pels naturals de la zona, així com ara ho és per nosaltres, és un fet molt trascendent sota el meu punt de vista.

Passejant per aqui, aquet mes de novembre, m'he trobat una fita classica, que potser la degradació que el temps aplica a les coses, o potser alguna ma insolent, han decidit tombar al terra. 

Aquesta fita porta molts anys en el mateix indret, tot i que no se quants, ni qui la va col·locar, i si algu té alguna informació en aquest sentit agraïria molt que ho compartissiu en els comentaris.

La fita és troba en la riera-camí que és l'eix principal del Sot de la Matalonga, camí que neix al parquing de l'antic bar de les arenes, que bé podria canviar el nom i dir-se parquing del platan, en honor a l'exemplar que hi creix al bell mig. Aquesta fita indica un camí que sortint d'aquest eix et porta a l'Ermita de les Arenes.

Parquing del Plàtan

La caiguda de la ilustre pedra anava acompanyada d'un reguitzell de brossa. En aquest cas cintes indicadores de la Primera Marató de Muntanya de Catalunya, una cursa molt popular, amb quasi 30 anys d'historia que es celebra a Sant Llorenç Savall.

Amb la segona foto no pretenc assenyalar el Centre Excursionista Llorençà en absolut. Sento un gran respecte i admiració pels centres excursionistes d'arreu de Catalunya, com els grans centres de coneixement que són, i els grans arxius historics  que atesoren. Aquets, pels enamorats més extrems de la terra catalana, poden ser més importants que els del Vaticà; doncs en ells hi han condensades les experiencies de milers d'excursionistes, del passat i coetanis, que exploren la muntanya i comuniquen els seus descobriments a travès de les revistes i butlletins dels centres. Deixat això ben aclarit, penso que si organitzes una cursa de gran magnitud, amb centenars de corredors, bé has de tenir prou infraestructura com per a assegurar-te que no deixes ni mig rastre a la muntanya. Bé, més enlla de l'estampida de dotzenes de corredors que estomaquen la terra sense pietat, amb l'interes principal de competir amb la resta d'esportistes. La contemplació queda del tot desterrada d'aquest tipus d'actes esportius, amb els quals clarament no comparteixo l'estil.

En algun altre article m'agradaria aprofundir més sobre aquesta questió de les curses de muntanya, i la deriva dels Centres excursionistes que se les han fet seves, sabent que l'excursionisme clàssic esta de capa caiguda i els reclams han de canviar. Bé, per buscar-ne alguna cosa bona, podriem dir que si les curses serveixen per seguir donant vida a l'associacionisme excursionista, ja aporten quelcom positiu. 

El plastic ha sigut retirat i la pedra restaurada, desprès de consultar-ho als Amics de les Arenes. Tot i el poc ciment emprat, la unió és solida i si ningu provoca el contrari, aquesta pedra pot seguir molts i molts més anys al lloc que li pertoca, la muntanya.