DOS PINS, UN BLOC, UN GORG I DUES VIES A LA VORA DEL RIU

 Avui farem una breu ressenya sobre un indret molt proper al poble de Castellar del Vallès i amb forces atractius. Ja hem parlat abans del sector del Turó de la Malesa. Aquesta és una modesta elevació (339m), molt propera a la carretera B-124 però separada de la mateixa pel Riu Ripoll. No per modesta és carent d'atractius, ans al contrari, aquest sector recull molts incentius. Sobretot pel que fa a cavitats, hi ha vàries coves i avencs en aquest turó. També molta pedra, i per tant blocs, alguns d'ells escalables com "el Cachalote", pedrot que vem descobrir i netejar amb alguns companys ja fa quasi una dècada (ho podeu recordar en aquest article). A part també hi ha algun pi de bon tamany, construccions humanes antigues, i l'atractiu principal és clar, que és el Gorg del Fitó, un petit estany reprès de forma natural. És la segona acumulació d'aigua més important del Riu al seu pas pel terme castellarenc, per darrere de la Resclosa de la Font de la Riera. Tampoc ens podem oblidar que al Turó de la Malesa s'hi va trobar una àmfora ibèrica sencera. Als anys 70, degut a una rasa que va fer el pagès, es va trobar un jaciment ibèric del qual en sortiren varis materials. L'objectiu de l'article no té a veure amb aquest fet, però qui vulgui aprofundir, aquests fets varen quedar retratats a la revista de l'Arxiu d'Historia de Castellar, la Plaça Vella. Concretament al número 25, any 1988. Article escrit per Joan Manuel Coll i  Ester Planas, conclou afirmant que: "Aquest assentament, de petites dimensions, correspondria a un hàbitat agrícola sedentari , el qual explotaria les terres que conformen el petit altiplà del turo de la Malesa, a més de tindre a escasos metres, el riu i llurs terrasses fluvials, aprofitables també agrícolament. [...] Aquest establiment segurament fou víctima de la crisi del món Ibèric a l'entrar en contacte amb el món colonial romà"
Podeu trobar aquest article clicant aquí

Turó de la Malesa

No vull ressenyar aquest sector sencer, ni molt menys. L'objectiu de l'article és ressenyar unes modestes vies d'escalada que he equipat en unes pedres d'aquesta zona. Per arribar-hi farem una breu passejada i comentarem algunes de les coses que ens apareixen pel camí. Al final de l'itinerari, trobarem les vies d'escalada.
Aquest és, per cert, el meu "coto de caza" preferit quan arriba la temporada d'espàrrecs.

Comencem baixant (a peu) per la carretera de Castellar cap a Terrassa, i uns 50 metres més enllà del Pont Nou que travessa el Ripoll, girarem a la dreta, on se'ns obre una ampla pista de terra. Sobre aquest pont, el savi de l'Albert Antonell ens diu: "Aquest magnífic pont de pedra veié com la gran riuada del 1962 s'enduia les sòlides baranes fetes d'obra i rematades amb pedra picada. Restà arrassat, desprotegit, l'aigua arribà més d'un metre per sobre del pont, cap a les 10 de la nit d'aquell malaurat dia."

Pont nou de la carretera de Terrassa

 Aquest és el camí de Can Juliana i connecta Castellar del Vallès amb Sant Feliu del Racó. Seguim per aquesta pista fins que uns minuts més enllà es bifurca, el camí de l'esquerra fa una abrupta pujada, asfaltada en aquest tram. Aquest camí porta a Can Juliana. A la dreta surt una altra pista que planeja en direcció al riu. És aquesta la que agafarem. 30 metres després de la bifurcació veurem que a mà dreta baixa un camí que va cap als horts. Aquest camí és el que realment hauríem d'haver agafat des de Castellar per no haver de passar per la carretera de Terrassa, però no volia liar la troca. Agafeu-lo per tornar si voleu i ja coneixereu una connexió més de la xarxa del rodal. 

Seguim pel camí planer i passat 1 minut si arriba ens trobem una petita placeta on s'alça un bell pi blanc, ben format, de dues besses. Amida 0'74m de diàmetre. A la seva vora hi ha una olivera plantada, potser en record d'algú, ja que rep moltes atencions.

Seguim avançant per la planera pista, a l'esquerra bosc mediterrani, amb una gran proporció de pins pinyers enfront dels bords. A la dreta camps d'oliveres, i vistes del poble.

Tot planejant arribarem a una altra plaça. Hi veiem un rètol que resa "abocador clausurat". Des d'aquí veiem, a l'altra banda del riu, tot el veïnatge de Fonts Calents. La casa que més destaca és l'antigament coneguda com de Ca la Biela i les seves cabres.

Ca la Biela

La carretera és ben a prop, darrere el petit raval. Veiem una cadena, i aquí comença pròpiament el camí del Turó de la Malesa, que ens endinsa cap al bosc.
Vull fer incís sobre aquest camí. Jo sempre m'he mogut molt per aquesta zona, i abans, per aquí hi passava un estret corriolet, que la malesa anava ocupant segons l'estació que fos. Però al 2020, en el marc del projecte de recuperació del Riu Ripoll que va desenvolupar l'ajuntament, aquí hi va entrar una excavadora i es va ampliar notablement el camí. Gràcies a l'ampliació la maquinària va poder arribar fins el riu, on s'hi va instal·lar una passera per a travessar-lo. Així aquest camí, que abans moria al Gorg d'en Fitó, va poder creuar el riu i connectar amb el camí de Fonts Calents. Adjunto una notícia relacionada, data de 2021.

Castellar del Vallès estrena 3 noves passeres al Riu Ripoll

Dit això, creuem la cadena i avancem pel camí. Ràpidament ens apareix al mig del camí un pi corpulent, el més destacat de la zona. És un Pinus halepensis, sempre li he dit el Pi de la Malesa. El diàmetre és de 0'76m. És un pi molt alt, que veiem molt mutilat en una banda. Això es deu a la caiguda d'arbres germans per ventades, que al caure li van fer mal. Tot i que sembla malmès, a priori no se li aprecia mala salut. A l'esquerra d'aquest arbre, veiem un refugi excavat a la mateixa terra (per les restes de frontisses sabem que havia tingut porta), i també una pedra sortint del marge prou curiosa.

Pi de la Malesa, de mal fotografiar

Totes les branques d'aquesta banda estàn trencades

Perímetre de l'arbre

Refugi/cova

Pedra suspesa

Avancem i aviat trobem un trencall, al cantó d'una figuera, que baixa cap al riu. Aquest corriol porta al bloc del Cachalote, bloc que vem netejar i escalavem amb els companys fa temps.

Corriol de baixada al Cachalote i al riu

El Cachalote. Foto del 2017, enguany la malesa ha guanyat terreny

Seguim avançant pel camí. A la nostra esquerra, el bosc es va tornant frondós, i les alzines van desplaçant als pins. L'alzinar del Turó de la Malesa és destacable, i tot que no del tot visible des del camí, si pugessiu muntanya amunt ben aviat us hi trobaríeu dintre. La roca és present a tot arreu, una roca calcària, molt diferent del conglomerat típic de Sant Llorenç. És una zona molt interessant geològicament i així ho demostren les cavitats que conté. Aquesta roca es trenca, cau, va creant formacions interessants. En cert moment passarem pel cantó d'una antiga pedrera d'on s'extreia aquest material.
Si parlem de roques i cavitats, estic obligat a esmentar un acurat treball que fou publicat el 1981; els autors foren Fernando Aguirre, Miguel-Angel Martinez i Xavier Badiella. Aquest article es va publicar a la revista Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Concretament en el número 23. Aquest número recollia els treballs espeleològics de la SIS (Secció d'Investigacions Subterrànies).

Ni més ni menys que 8 pàgines completes ressenyen les cavitats de la Malesa, amb topografies incloses. Aquest estudi afirma que les cavitats són d'origen tectònic. És un text tècnic, per a experts en la matèria que a mi em costa ( de fet no puc) desxifrar. Però permeteu-me citar alguns fragments interessants: "L'origen dels trencaments caldrà cercar-lo en la formació de la serralada prelitoral catalana que separa les depressions de l'Ebre (Paleogè) situada aquesta al Nord de la serralada i la depressió del Valles- Penedès (Neogè) situada al Sud. En la formació de la serralada es produiren diverses falles, falles inverses, encavalcaments, etc., tot un seguit de fenòmens que es produeixen en la formació brusca de les muntanyes, la formació de la serralada fa sorgir a la superfície els materiales triàsics, Muschekalk i Buntsandstein, degut a que aquests materials sortien de sota, això dóna peu a que encavalquessin sobre els materials que ja eren a la superfície, provocant grans falles i encavalcaments."

Detall del camí

No hem deixat el camí, fem una suau baixada que ja ens aboca al pla del Gorg del Fitó. Però just abans d'arribar-hi, veiem un corriol que s'enfila fort muntanya amunt, passant per sota uns cingles de pedra. Aquest camí ens endinsa cap al Turó de la Malesa, i no és l'objectiu d'avui. Tanmateix us animo a seguir-lo uns pocs metres, tot resseguint la paret, fins que ens trobarem al peu de la mateixa la Cova 1 del Gorg del Fitó. L'estudi del qual hem parlat abans contempla que: "La cova del Gorg d'en Fitó no és d'origen tectònic: aquesta cova és una petita sorgència que recollia l'aigua del turó de la Malesa." (X. Badiella)

Ja hem vist la cova. El corriol va pujant, animo tothom a explorar cap amunt. En tot cas, nosaltres baixem per tornar al camí. Avancem una mica, el bosc desapareix i ja som al Gorg d'en Fitó. És una acumulació d'aigua d'origen natural, prou grossa, que en general sempre es veu plena. L'aigua hi va neta.

Com he comentat abans una actuació de l'ajuntament l'any 2020 va ampliar el camí i ho va anunciar per activa i per passiva. Això va provocar que molts ciutadans coneguessin aquest indret. Que no el coneguessin d'abans és prou trist, la veritat és que la majoria de la gent no es dedica a voltar pel rodal, no tenen la curiositat de conèixer els camins, conèixer l'entorn. Deuen tenir curiositat per altres coses i assumptes d'igual importància, tot té el seu valor. Bé, la qüestió és que aquelles actuacions van apropar aquesta zona al poble, i molta gent ho ha conegut i ara hi passeja. Això manté els camins oberts i practicables, cosa positiva. Aquest indret no sempre ha estat com el veieu ara, típicament i en els anys que jo el recorria tenia un caràcter més aviat selvàtic. Perque em creieu, adjunto un article dels "pedrasequers" on veureu que abans del camí aquesta zona feia honor al seu nom: Article dels pedrasequers 2015. Les fotografies que hi podeu veure són de l'entrada del camí al pla del Gorg del Fitó. 

El Gorg d'en Fitó.

Si us hi fixeu, a sota la cova que hi ha sobre l'aigua s'hi veu un objecte, una plataforma. I és que en aquell racó hi havia hagut una escultura d'en Josep Llinares fa pocs anys. La van instal·lar els pedrasequers el maig del 2022. L'escultura fou prou efímera, però era realment curiós de veure la serp surant sobre l'aigua. Us adjunto una foto i també el link per llegir el Butlletí del Centre Excursionista on s'explica la instal·lació.

Butlletí CEC juny 2022

A l'estiu s'hi pot veure algun banyista.

Un banyista nedant al Gorg

A sobre les parets del Gorg, des que jo el conec, sempre hi ha hagut una població peculiar de figueres. Aquestes pengen les seves branques, molts cops fins a tocar l'aigua. Avui dia no es veuen tant maques com d'altres anys, i veig que s'hi ha fet alguna actuació per tallar-ne alguns peus. Però adjunto una foto del 2017 on es veu això que explico.

Foto de 2017

Recentment han tallat una grossa alzina que hi havia aquí, foto actual.

Vist el Gorg creuarem el riu per la nova passera, feta de grans blocs de pedra. 

Desprès de creuar el riu podem buscar, a la dreta del camí i molt proper al curs d'aigua, una font que no es dificil de veure rajar. És la font del pi. Enguany l'herba no ho deixa veure, però al costat de la font hi ha gravat la data "1950". Aquesta és la moderna font del pi, a la seva vora n'hi ha una de més antiga que ja no raja. 

Ja hem vist la font. Prenem el camí i veiem com hi comença a aparèixer roca. El camí es fa petit i comença a pujar. Just aquí, a les roques de la vora, hi ha les vies que vol mostrar aquest article. 

Veiem com totes les roques van plenes de pintades, obra d'algun brètol molt allunyat de ser un artista. Aquestes pintades són ben recents. Si busquem els parabolts ràpidament localitzarem les vies. La primera, a l'esquerra de tot, comença just davant d'un bon lledoner. Es bifurca donant dues opcions per acabar i té una graduació de 6a+, pel pas del principi més que res. És una via molt curta, tant sols hi ha 2 parabolts, suficients per escalar la via amb seguretat. És massa llarga i el terreny massa irregular com per escalar-la amb tècniques de bloc (és a dir amb matalassos a terra).

Via 1

A la dreta d'aquesta via, veiem una línia amb caps de burí prou antics. En comptem fins a 4. Si algú té cap informació sobre aquesta via ho podeu plasmar als comentaris, gracies.

Línia dels caps de burí

Vistes aquestes anem per la via més interessant. Pugem un nivell més del camí, ens col·loquem dalt d'un marge i és molt evident el tram de roca per on es desenvolupa la línia. Té 3 xapes i una graduació de 6b+. La roca és molt i molt sòlida. Tanmateix sota seu hi ha un gros aladern, que no vaig voler tallar i que podria fer afegir complicació a alguna caiguda. 

Foto més antiga, sense la pintada

I aquestes són les vies d'aquest raconet. No tenen cap, o molt poc interès escalatori, i responen més aviat a la necessitat de coneixer el territori, treballar-lo, i ocupar unes boniques tardes d'estiu. També per a no perdre la pràctica en això de l'equipació. Tot seguir la ressenya del sectoret:

Vistes les vies ens podem enfilar uns segons amunt fins a veure un corriol que puja a l'esquerra. Va a parar (en pocs metres) a la Cova 2 del Gorg del Fitó. Aquesta no va ser trobada, o almenys ressenyada, durant la campanya d'exploració de la SIS d'aquesta zona. 

Vista la cova hem acabat amb l'itinerari i els seus atractius. Podem acabar de pujar aquesta ombrívola canal, curulla d'alzines i lledoners, i anar a parar al camí de Fonts Calents, que ens retornara rapidament cap al poble. O pel contrari, podem fer mitja volta, i desfer el camí, explorar el Turó, tornar per noves connexions... A gust del lector.

Salut i muntanya!

LA VIA XIMPLETA

 Avui porto la ressenya d'una via fàcil, bonica, amb bona roca i equipada amb generositat. Aquets atributs no criden especialment a l'aventura, però sí que són bons reclams per al gaudi, la complaença. En aquestes vies no cal ocupar una part del cervell pensant en el risc i la caiguda, sinó que podem concentrar-nos quasi completament en el plaer del moviment, podem fruir totalment de l'escalada. És una via ben recomanable. 

La via es diu Via Ximpleta, i l'equipador és en Pere Dinarès. He fet un parell de vies d'aquest aperturista, les dues recomanables. Aquesta la Ximpleta i la Farigola Climb. A part sembla ser l'impulsor del sector esportiu de la Canal de les Bruixes.

Ens dirigim cap a la via amb la meva cordada habitual en un dia primaveral increïble, amb molt de sol. Sortim des de Sant Feliu, amb les respectives parelles, elles pujaran caminant l'últim "pis del pastís" de la Mola i nosaltres escalant, i ens trobarem al monestir. El cingle en qüestió que acull aquesta via està situat a la dreta de la Punta d'en Serreta, i clarament forma un relleu propi. Aquest cingle no té nom conegut.

Per arribar-hi pugem pel camí dels Monjos. Abans d'arribar al Roc Colom agafem un trencall a mà esquerra, busquem l'avenc de Can Pobla, i des d'aquí usem la llògica, abandonem el camí i anem planejant per sota els cingles fins arribar al peu de via en qüestió. Ens calcem i amunt, començo obrint jo. Mirem la ressenya:

La via comença per una placa molt bonica, de bona roca i fàcil progressió. La paret es va ajaient i a la reunió hi arribem caminant. Reunió molt còmoda. 

Sortint de la primera reunió

Sortim de la reunió i voregem una mica fins situar-nos sota la línia de parabolts. Puja el company, el perdo de vista i veig que tarda molt. A crits, ens entenem. Fins ara anàvem seguint una línia de parabolts evident i de sobte, aquests desapareixen, el company de primeres no sap per on tirar (després ja s'ubica). La raó és que en aquest segon llarg algú ha espoliat dues assegurances, a mig llarg. El llarg es pot seguir escalant amb seguretat doncs no és un tram difícil, però és una manera ben lletja de trencar la continuïtat de la via i de faltar el respecte a l'aperturista. La raó no és gaire clara, si era una queixa per l'equipament abundant, podria haver tret altres assegurances. Sembla simplement que a algú li feien falta dues xapes i va decidir prendre-les d'una via aliena. Els espàrrecs encara resten a la paret. Adjunto un link del forum de Santllors on es tracta la qüestió. Si no el voleu visitar, a mode de resum, l'aperturista de la via diu no ser el responsable d'aquesta extracció de material.  FORUM SANTLLORS - XAPES SOSTRETES VIA XIMPLETA. Aquesta qüestió ja surt reflectida a la ressenya, on veureu al segon llarg un tram sense expansions. A tot això ens trobem a la segona reunió.

Parabolts sostrets

Segona reunió

Per sortir de la reunió tenim un pas exigent. Faig servir un pont de roca proper per passar-hi una baga de la qual m'estiro. El segueixen uns metres d'escalada molt plaent, i oh sorpresa, passem pel cantó d'un clau antic. Sembla que aquest itinerari trepitja una antiga via, de la qual no hi ha (o no he sabut trobar) cap informació. Aquest podria semblar el motiu que la via hagi estat vandalitzada però no té gaire sentit. Aquest clau el xapo també, aquí no es desprecia res. Canviem d'orientació de la roca, travessant una mena de proa, i més amunt del clau antic entaforo un petit friend que entra a la perfecció. No és gaire necessari a dir veritat. Aleshores creuem un petit bosquet i ens col·loquem sota la dificultat, just a la sortida de la via. 3 parabolts seguits per sortir amb artifo, tot i que amb lliure hagués sortit, pero el company era lluny, la corda tenia molt de "roce" i em vaig cagar. Per sortir de l'últim parabolt, tenim una sortida de piscina que en dic jo, és a dir sortim a peu pla, i déu n'hi do com ha costat. Al final surto i camino fins trobar un pi, d'on asseguro al company.

Baga que m'ajuda a sortir de la reunió

El clau antic

Progressant pel tercer llarg

Ens trobem a la reunió i ja ho tenim! Bonica via, bona roca, ben protegida, i prou recomanable.

Salut i muntanya!

EL PLÀTAN DE LA FONT VELLA DE LA SALUT

 Ens allunyem una mica de la muntanya i virem cap a la plana. Anem a la capital de la contrada, una ciutat banyada pel mateix Ripoll que besa les ribes de Castellar del Vallès. Si hi ha alguna cosa a dir de Sabadell és que és una ciutat gran. És just afegir que, a part de gran, és una ciutat lletja, industrial, que ha esborrat tota traça d'un passat medieval, que si bé no és esplèndid, és existent. Una ciutat que ha crescut a base de blocs horrorosos per acollir tota la mà d'obra que li feia falta. Aquesta força de treball va aportar riquesa a la ciutat, i la va fer gran i rica, a canvi però de diluir-ne la catalanor fins a extrems preocupants. Tampoc és que la ciutat tingui un important patrimoni natural, però tot i així, hi ha petits espais bonics que ves a saber com han sobreviscut i han arribat més o menys intactes als nostres temps. Un d'aquets espais és el petit rodal que envolta la Font Vella de la Salut. 

La Font Vella de la Salut

El topònim Salut ens remet al Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Aquest és el temple més important del rodal de Sabadell, l'ermita de la muntanya, enfrontada al temple de Sant Fèlix, l'església urbana, l'església de ciutat, ubicada al bell cantó de l'Ajuntament. 

El temple de la Salut actual va ser acabat l'any 1882, però com passa amb els llocs sagrats, està edificat sobre les restes d'altres temples anteriors. Ja l'any 1323 es documenta una construcció dedicada als sants Iscle i Victoria. I la història d'aquest indret realment ve de molt més enrere, doncs sota el Parc de la Salut hi han restes d'una important vila romana, dedicada a la producció vinícola.
La troballa d'una verge, avui perduda, a la zona del santuari va fer augmentar la popularitat del temple, que des de sempre ha tingut gran importància pels sabadellencs. Així doncs, l'Aplec de la Salut és la festa local per excel·lència. Aquest se celebra el primer dilluns després del segon diumenge de maig i fa més de 300 anys que aplega els ciutadans. 

No és l'únic Santuari de la Salut que tenim a Catalunya. Estic obligat a esmentar, per familiaritat, el Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, el poble dels meus avis. Ells van emigrar de la Garrotxa cap al Vallès cercant oportunitats, fugint de la precarietat del camp cap a la indústria i la modernitat. I ho van fer justament d'una població amb un Santuari de la Salut a una altre que també tenia un Santuari dedicat a la Mare de Déu de la Salut. Coincidències de la vida.

Esglesia de Sant Fèlix

Esglesia de la Salut

Santuari de la Salut, Sant Feliu de Pallerols

Doncs avui ens atansarem a la Font Vella de la Salut, que si bé és propera al temple de qual acabem de parlar, hi guarda una certa distància. Per tant no hi arribarem des del propi santuari sinò per una altra banda. Prendre'm el cotxe i sortirem de Sabadell per la carretera que va a Polinyà, la C-155. Sortirem al trencall de la masia de Can Mauri, ma esquerra. Aquesta és una esplèndida masia del segle XVI que avui dia és coneguda per hostatjar bodes i esdeveniments. 

Can Mauri. Foto extreta de https://canmauri.com/ca/

Bé, sortim de la carretera, passem pel costat d'un seguit de naus, anem avançant i quan veiem un trencall a mà esquerra aparquem el cotxe procurant no molestar. Caminem per aquesta modesta pista, que ens mena a una porta tancada d'entrada d'una finca. No cal arribar-hi, una mica més enrere hi ha una cadena que enceta un camí que es fica cap al bosc. Aquest és el nostre camí, un agradable passeig que mor a la font. El camí va resseguint paral·lel la riera de Canyameres, la mateixa on se suposa que l'ermità va trobar la imatge de la verge. Iniciem doncs la passejada. Al final de tot hi trobarem l'arbre del que va l'article i la font! Cal indicar que jo he visitat aquesta zona en el marc d'unes feines forestals que hi he fet amb la meva colla i de la qual en donaré algunes pinzellades.

Passem la cadena i anem progressant sota l'ombra de plàtans ben formats. El camí va planejant, sorprèn per la seva bellesa i humitat, passem per sota un roure tort i un parell de boniques alzines. Anem veient a la dreta el curs del torrent de Canyameres, que ens acompanyarà tota l'estona. Observem plàtans madurs, alzines madures però també de joves, veiem Troanes, Lledoners juvenils, esbarzers, força població d'arç blanc. També oms i una població important de falgueres, testimoni que som en un rodal humit. També hi veiem canya americana dispersa, encara no ha conquerit aquest espai.

Fem un breu parèntesi per parlar sobre la Troana (Ligustrum lucidum). Aquest és un arbre originari de l'Asia molt implantat al nostre país. Es fa servir sobretot en ciutats i en jardineria per la seva resistència a la poda i a la pol·lució. A aquest arbre al·lòcton, de fàcil dispersió i gran capacitat de rebrot, no li va costar gens començar a colonitzar els rodals urbans, i els individus més valents i exploradors aviat es van fer un lloc en alguns boscos. És el cas dels boscos que envolten el Santuari de la Salut, on aquest arbre és abundant, i des de l'ajuntament de Sabadell se'ns va donar l'ordre d'exterminar-los a tots. 

Bonica floració de la Troana

El tema dels arbres al·lòctons m'interessa molt, ja que la majoria dels arbres invasors, tals com la Troana, la Robinia, o l'Ailant, han sigut portats per voluntat pròpia de terres llunyanes, normalment, per la seva gran resil·liència, poca necessitat de reg, la seva projecció d'ombra, etc. En general per les seves bones qualitats. Aquestes mateixes qualitats, bones a ciutat, fan d'aquests arbres tant resistents i obstinats enemics al bosc, on desplacen fàcilment les espècies autòctones. Passen d'aliats a enemics ben ràpidament, i passem de plantar-los a exterminar-los amb poques dècades de diferència. El cicle vital d'un arbre és ben senzill i previsible, i de fet, és el mateix que el nostre. Sobreviure i reproduir-se. Costi el que costi. 

Seguim avançant pel camí. La feina que s'ens encomana és la d'endreçar una mica tota la zona, fer-la més agradable al passeig, recuperar la font (enterrada sota la malesa) i ampliar la pista per a fer possible l'accés a bombers i altres serveis. 

Ampliació del camí

Rescatem de la malesa aquet mur de pedra

A tot això el camí anirà avançant fins arribar a un muret de pedra, que quedava engolit per la vegetació. En aquest punt a l'esquerra s'enfila un camí que ens portaria a l'església de la Salut en pocs minuts. Aquest camí que puja ha rebut l'atenció d'un grup d'estudiants de l'institut de Castellar del Vallès Les Garberes, que l'han arreglat doncs estava ple d'escorrenties, d'arbres morts pel mig, i molt desdibuixat.

Detall d'aquest camí

Una formosa alzina a la vora el camí

 
Tornem a la cruïlla. El camí que seguíem es tranforma en una preciosa avinguda, on hi trobem una més que destacable plataneda, amb exemplars saludables, alts i prou corpulents a banda i banda del sender.

S'ha desbrossat el sotabosc que hi maldava per pujar, deixant exemplars dispersos d'alzina i roure, assegurant una certa successió. 

La bella plataneda.

 Recorrem aquest bell paratge, i al final del bosquet desemboquem en una passarel·la de fusta que creuarem. A destacar el gros plàtan al cantó de l'inici de la passarel·la.

Després de passar la passarel·la, en un punt concret, tenim una visió bucòlica a la nostra dreta, sobretot si som a la primavera. Un camp ple de badabadocs, i al fons de tot un edifici agrícola, una estampa difícilment sabadellenca que ens transporta mentalment a altres comarques. 

Passem pel cantó d'un bonic saüc. La passarel·la esdevé corriol, cada cop som més propers al torrent, si rellisquem hi caurem. Passem pel cantó d'una bona troana, i per fi, ens apareix davant el plàtan més destacable de tota la contrada, i arbre notable de Sabadell, que he batejat com a Plàtan de la Font Vella de la Salut per pura llògica. 

Aquest arbre gaudeix d'unes poderoses arrels, ben visibles sobre el terra que van a buscar el torrent. Aquest curs d'aigua segur que és irregular, però en el moment de les feines (juny 2025) porta aigua corrent i segurament és la raó de la corpulència d'aquest individu. És un arbre preciós, corpulent, lleugerament vinclat cap a la banda del torrent. A uns 4 metres d'alçada desenvolupa una poderosa creu de la qual en surten 4 branques majors. Aquestes són robustes, s'obren i s'alcen cap al cel amb harmonioses formes i bellíssima silueta. 

Les mides de l'arbre són, mesurat a 1'30 del terra: 2'97m de perímetre, per tant un diàmetre de 94'6m.

Un cop admirat, passarem de llarg l'arbre per arribar amb pocs segons a la Font Vella de la Salut.
Aquesta font es trobava força abandonada, i després de les feines ha quedat ben arranjada:

Tot treballant la Font

Durant la primavera del 2025 ha rajat, i més enllà no ho puc assegurar però dubto que corri durant l'estiu. A l'octubre també la trobo rajant.
Aquesta és una font amb molta història. Nosaltres només som els últims en beure-hi, però no pas els primers. A través de la seva aigua ens connectem a tots els antics sabadellencs i sabadellenques que han gaudit d'aquest bonic espai. 

Aquesta història de la font, queda ben reflectida en un excel·lent article al Diari de Sabadell de Jaume Barberà Canudas. Si bé podria copiar-lo aquí, crec que és millor adjuntar-ne l'adreça i que gaudiu de la lectura completa. És molt recomanable. S'hi parla de tals coses com l'origen de la plataneda que hem descrit, la troballa de la verge, l'abastiment d'aigua de Sabadell... Fins i tot es parla de Sant Feliu del Racó i la font del Llor. La influència de la muntanya de Sant Llorenç  arriba per suposat fins la capital.

ARTICLE FONT VELLA DE LA SALUT