LA VIA XIMPLETA

 Avui porto la ressenya d'una via fàcil, bonica, amb bona roca i equipada amb generositat. Aquets atributs no criden especialment a l'aventura, però sí que són bons reclams per al gaudi, la complaença. En aquestes vies no cal ocupar una part del cervell pensant en el risc i la caiguda, sinó que podem concentrar-nos quasi completament en el plaer del moviment, podem fruir totalment de l'escalada. És una via ben recomanable. 

La via es diu Via Ximpleta, i l'equipador és en Pere Dinarès. He fet un parell de vies d'aquest aperturista, les dues recomanables. Aquesta la Ximpleta i la Farigola Climb. A part sembla ser l'impulsor del sector esportiu de la Canal de les Bruixes.

Ens dirigim cap a la via amb la meva cordada habitual en un dia primaveral increïble, amb molt de sol. Sortim des de Sant Feliu, amb les respectives parelles, elles pujaran caminant l'últim "pis del pastís" de la Mola i nosaltres escalant, i ens trobarem al monestir. El cingle en qüestió que acull aquesta via està situat a la dreta de la Punta d'en Serreta, i clarament forma un relleu propi. Aquest cingle no té nom conegut.

Per arribar-hi pugem pel camí dels Monjos. Abans d'arribar al Roc Colom agafem un trencall a mà esquerra, busquem l'avenc de Can Pobla, i des d'aquí usem la llògica, abandonem el camí i anem planejant per sota els cingles fins arribar al peu de via en qüestió. Ens calcem i amunt, començo obrint jo. Mirem la ressenya:

La via comença per una placa molt bonica, de bona roca i fàcil progressió. La paret es va ajaient i a la reunió hi arribem caminant. Reunió molt còmoda. 

Sortint de la primera reunió

Sortim de la reunió i voregem una mica fins situar-nos sota la línia de parabolts. Puja el company, el perdo de vista i veig que tarda molt. A crits, ens entenem. Fins ara anàvem seguint una línia de parabolts evident i de sobte, aquests desapareixen, el company de primeres no sap per on tirar (després ja s'ubica). La raó és que en aquest segon llarg algú ha espoliat dues assegurances, a mig llarg. El llarg es pot seguir escalant amb seguretat doncs no és un tram difícil, però és una manera ben lletja de trencar la continuïtat de la via i de faltar el respecte a l'aperturista. La raó no és gaire clara, si era una queixa per l'equipament abundant, podria haver tret altres assegurances. Sembla simplement que a algú li feien falta dues xapes i va decidir prendre-les d'una via aliena. Els espàrrecs encara resten a la paret. Adjunto un link del forum de Santllors on es tracta la qüestió. Si no el voleu visitar, a mode de resum, l'aperturista de la via diu no ser el responsable d'aquesta extracció de material.  FORUM SANTLLORS - XAPES SOSTRETES VIA XIMPLETA. Aquesta qüestió ja surt reflectida a la ressenya, on veureu al segon llarg un tram sense expansions. A tot això ens trobem a la segona reunió.

Parabolts sostrets

Segona reunió

Per sortir de la reunió tenim un pas exigent. Faig servir un pont de roca proper per passar-hi una baga de la qual m'estiro. El segueixen uns metres d'escalada molt plaent, i oh sorpresa, passem pel cantó d'un clau antic. Sembla que aquest itinerari trepitja una antiga via, de la qual no hi ha (o no he sabut trobar) cap informació. Aquest podria semblar el motiu que la via hagi estat vandalitzada però no té gaire sentit. Aquest clau el xapo també, aquí no es desprecia res. Canviem d'orientació de la roca, travessant una mena de proa, i més amunt del clau antic entaforo un petit friend que entra a la perfecció. No és gaire necessari a dir veritat. Aleshores creuem un petit bosquet i ens col·loquem sota la dificultat, just a la sortida de la via. 3 parabolts seguits per sortir amb artifo, tot i que amb lliure hagués sortit, pero el company era lluny, la corda tenia molt de "roce" i em vaig cagar. Per sortir de l'últim parabolt, tenim una sortida de piscina que en dic jo, és a dir sortim a peu pla, i déu n'hi do com ha costat. Al final surto i camino fins trobar un pi, d'on asseguro al company.

Baga que m'ajuda a sortir de la reunió

El clau antic

Progressant pel tercer llarg

Ens trobem a la reunió i ja ho tenim! Bonica via, bona roca, ben protegida, i prou recomanable.

Salut i muntanya!

EL PLÀTAN DE LA FONT VELLA DE LA SALUT

 Ens allunyem una mica de la muntanya i virem cap a la plana. Anem a la capital de la contrada, una ciutat banyada pel mateix Ripoll que besa les ribes de Castellar del Vallès. Si hi ha alguna cosa a dir de Sabadell és que és una ciutat gran. És just afegir que, a part de gran, és una ciutat lletja, industrial, que ha esborrat tota traça d'un passat medieval, que si bé no és esplèndid, és existent. Una ciutat que ha crescut a base de blocs horrorosos per acollir tota la mà d'obra que li feia falta. Aquesta força de treball va aportar riquesa a la ciutat, i la va fer gran i rica, a canvi però de diluir-ne la catalanor fins a extrems preocupants. Tampoc és que la ciutat tingui un important patrimoni natural, però tot i així, hi ha petits espais bonics que ves a saber com han sobreviscut i han arribat més o menys intactes als nostres temps. Un d'aquets espais és el petit rodal que envolta la Font Vella de la Salut. 

La Font Vella de la Salut

El topònim Salut ens remet al Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Aquest és el temple més important del rodal de Sabadell, l'ermita de la muntanya, enfrontada al temple de Sant Fèlix, l'església urbana, l'església de ciutat, ubicada al bell cantó de l'Ajuntament. 

El temple de la Salut actual va ser acabat l'any 1882, però com passa amb els llocs sagrats, està edificat sobre les restes d'altres temples anteriors. Ja l'any 1323 es documenta una construcció dedicada als sants Iscle i Victoria. I la història d'aquest indret realment ve de molt més enrere, doncs sota el Parc de la Salut hi han restes d'una important vila romana, dedicada a la producció vinícola.
La troballa d'una verge, avui perduda, a la zona del santuari va fer augmentar la popularitat del temple, que des de sempre ha tingut gran importància pels sabadellencs. Així doncs, l'Aplec de la Salut és la festa local per excel·lència. Aquest se celebra el primer dilluns després del segon diumenge de maig i fa més de 300 anys que aplega els ciutadans. 

No és l'únic Santuari de la Salut que tenim a Catalunya. Estic obligat a esmentar, per familiaritat, el Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, el poble dels meus avis. Ells van emigrar de la Garrotxa cap al Vallès cercant oportunitats, fugint de la precarietat del camp cap a la indústria i la modernitat. I ho van fer justament d'una població amb un Santuari de la Salut a una altre que també tenia un Santuari dedicat a la Mare de Déu de la Salut. Coincidències de la vida.

Esglesia de Sant Fèlix

Esglesia de la Salut

Santuari de la Salut, Sant Feliu de Pallerols

Doncs avui ens atansarem a la Font Vella de la Salut, que si bé és propera al temple de qual acabem de parlar, hi guarda una certa distància. Per tant no hi arribarem des del propi santuari sinò per una altra banda. Prendre'm el cotxe i sortirem de Sabadell per la carretera que va a Polinyà, la C-155. Sortirem al trencall de la masia de Can Mauri, ma esquerra. Aquesta és una esplèndida masia del segle XVI que avui dia és coneguda per hostatjar bodes i esdeveniments. 

Can Mauri. Foto extreta de https://canmauri.com/ca/

Bé, sortim de la carretera, passem pel costat d'un seguit de naus, anem avançant i quan veiem un trencall a mà esquerra aparquem el cotxe procurant no molestar. Caminem per aquesta modesta pista, que ens mena a una porta tancada d'entrada d'una finca. No cal arribar-hi, una mica més enrere hi ha una cadena que enceta un camí que es fica cap al bosc. Aquest és el nostre camí, un agradable passeig que mor a la font. El camí va resseguint paral·lel la riera de Canyameres, la mateixa on se suposa que l'ermità va trobar la imatge de la verge. Iniciem doncs la passejada. Al final de tot hi trobarem l'arbre del que va l'article i la font! Cal indicar que jo he visitat aquesta zona en el marc d'unes feines forestals que hi he fet amb la meva colla i de la qual en donaré algunes pinzellades.

Passem la cadena i anem progressant sota l'ombra de plàtans ben formats. El camí va planejant, sorprèn per la seva bellesa i humitat, passem per sota un roure tort i un parell de boniques alzines. Anem veient a la dreta el curs del torrent de Canyameres, que ens acompanyarà tota l'estona. Observem plàtans madurs, alzines madures però també de joves, veiem Troanes, Lledoners juvenils, esbarzers, força població d'arç blanc. També oms i una població important de falgueres, testimoni que som en un rodal humit. També hi veiem canya americana dispersa, encara no ha conquerit aquest espai.

Fem un breu parèntesi per parlar sobre la Troana (Ligustrum lucidum). Aquest és un arbre originari de l'Asia molt implantat al nostre país. Es fa servir sobretot en ciutats i en jardineria per la seva resistència a la poda i a la pol·lució. A aquest arbre al·lòcton, de fàcil dispersió i gran capacitat de rebrot, no li va costar gens començar a colonitzar els rodals urbans, i els individus més valents i exploradors aviat es van fer un lloc en alguns boscos. És el cas dels boscos que envolten el Santuari de la Salut, on aquest arbre és abundant, i des de l'ajuntament de Sabadell se'ns va donar l'ordre d'exterminar-los a tots. 

Bonica floració de la Troana

El tema dels arbres al·lòctons m'interessa molt, ja que la majoria dels arbres invasors, tals com la Troana, la Robinia, o l'Ailant, han sigut portats per voluntat pròpia de terres llunyanes, normalment, per la seva gran resil·liència, poca necessitat de reg, la seva projecció d'ombra, etc. En general per les seves bones qualitats. Aquestes mateixes qualitats, bones a ciutat, fan d'aquests arbres tant resistents i obstinats enemics al bosc, on desplacen fàcilment les espècies autòctones. Passen d'aliats a enemics ben ràpidament, i passem de plantar-los a exterminar-los amb poques dècades de diferència. El cicle vital d'un arbre és ben senzill i previsible, i de fet, és el mateix que el nostre. Sobreviure i reproduir-se. Costi el que costi. 

Seguim avançant pel camí. La feina que s'ens encomana és la d'endreçar una mica tota la zona, fer-la més agradable al passeig, recuperar la font (enterrada sota la malesa) i ampliar la pista per a fer possible l'accés a bombers i altres serveis. 

Ampliació del camí

Rescatem de la malesa aquet mur de pedra

A tot això el camí anirà avançant fins arribar a un muret de pedra, que quedava engolit per la vegetació. En aquest punt a l'esquerra s'enfila un camí que ens portaria a l'església de la Salut en pocs minuts. Aquest camí que puja ha rebut l'atenció d'un grup d'estudiants de l'institut de Castellar del Vallès Les Garberes, que l'han arreglat doncs estava ple d'escorrenties, d'arbres morts pel mig, i molt desdibuixat.

Detall d'aquest camí

Una formosa alzina a la vora el camí

 
Tornem a la cruïlla. El camí que seguíem es tranforma en una preciosa avinguda, on hi trobem una més que destacable plataneda, amb exemplars saludables, alts i prou corpulents a banda i banda del sender.

S'ha desbrossat el sotabosc que hi maldava per pujar, deixant exemplars dispersos d'alzina i roure, assegurant una certa successió. 

La bella plataneda.

 Recorrem aquest bell paratge, i al final del bosquet desemboquem en una passarel·la de fusta que creuarem. A destacar el gros plàtan al cantó de l'inici de la passarel·la.

Després de passar la passarel·la, en un punt concret, tenim una visió bucòlica a la nostra dreta, sobretot si som a la primavera. Un camp ple de badabadocs, i al fons de tot un edifici agrícola, una estampa difícilment sabadellenca que ens transporta mentalment a altres comarques. 

Passem pel cantó d'un bonic saüc. La passarel·la esdevé corriol, cada cop som més propers al torrent, si rellisquem hi caurem. Passem pel cantó d'una bona troana, i per fi, ens apareix davant el plàtan més destacable de tota la contrada, i arbre notable de Sabadell, que he batejat com a Plàtan de la Font Vella de la Salut per pura llògica. 

Aquest arbre gaudeix d'unes poderoses arrels, ben visibles sobre el terra que van a buscar el torrent. Aquest curs d'aigua segur que és irregular, però en el moment de les feines (juny 2025) porta aigua corrent i segurament és la raó de la corpulència d'aquest individu. És un arbre preciós, corpulent, lleugerament vinclat cap a la banda del torrent. A uns 4 metres d'alçada desenvolupa una poderosa creu de la qual en surten 4 branques majors. Aquestes són robustes, s'obren i s'alcen cap al cel amb harmonioses formes i bellíssima silueta. 

Les mides de l'arbre són, mesurat a 1'30 del terra: 2'97m de perímetre, per tant un diàmetre de 94'6m.

Un cop admirat, passarem de llarg l'arbre per arribar amb pocs segons a la Font Vella de la Salut.
Aquesta font es trobava força abandonada, i després de les feines ha quedat ben arranjada:

Tot treballant la Font

Durant la primavera del 2025 ha rajat, i més enllà no ho puc assegurar però dubto que corri durant l'estiu. A l'octubre també la trobo rajant.
Aquesta és una font amb molta història. Nosaltres només som els últims en beure-hi, però no pas els primers. A través de la seva aigua ens connectem a tots els antics sabadellencs i sabadellenques que han gaudit d'aquest bonic espai. 

Aquesta història de la font, queda ben reflectida en un excel·lent article al Diari de Sabadell de Jaume Barberà Canudas. Si bé podria copiar-lo aquí, crec que és millor adjuntar-ne l'adreça i que gaudiu de la lectura completa. És molt recomanable. S'hi parla de tals coses com l'origen de la plataneda que hem descrit, la troballa de la verge, l'abastiment d'aigua de Sabadell... Fins i tot es parla de Sant Feliu del Racó i la font del Llor. La influència de la muntanya de Sant Llorenç  arriba per suposat fins la capital.

ARTICLE FONT VELLA DE LA SALUT

VIA DEL BOCH PERDUT AL TURÓ DEL GURUGÚ

 El Gurugú és un discret turó adossat al primer pis de cingleres de la Mola, ubicat al sud de la mateixa. Esta situat a l'inici de la muralla que, separada una mica del conjunt de la Mola i amb certa personalitat, exerceix de capçalera del Sot de la Carda. Molt tractat en aquest blog, no aprofundiré. Adjunto una panoràmica recurrent:

El Gurugú sembla un turó discret des de la banda de Matadepera. Tant sols una petita elevació, una humil muntanya a l'ombra de la Mola. Però per la banda de Castellar del Vallès, en podem veure una gran paret conglomerada que cau cap al Sot de la Carda.

Paret del Gurugú

Una marcada traça diagonal solca la paret pel mig i la fa incofusible. També veiem, a la banda dreta i sota un arbust una "cascada" destacable, que creuarem fent la via ressenyada.
Per anar al Gurugú, ho podem fer de dues maneres. Si volem fer cim, ens situarem al Coll de la Castellassa, és a dir als peus dels Plecs del Llibre, i farem cim caminant tranquilament buscant el caminet que puja al capdamunt. Per altra banda, si ens volem apropar al peu de la seva paret, caldrà situar-nos al Coll de Grua, i prendre el Camí Moliner. Poc desprès de passar el Gorg del General ja serem a les seves inmediacions, i veure'm la paret davant nostre, la qual trobarem facilment. 

Turó del Gurugú, foto de https://estanysicims.blogspot.com/

El Gurugú és un cingle marcadament llorençà, el seu rocam és més aviat modest. Això no ha aturat els escaladors locals de fer-hi les seves obertures. Noms com els dels germans Masó, en Jordi Homet, en Sergi Villar, hi han deixat petja. Escalades locals, on has d'estudiar cada pedra que agafes. Només per a romàntics. També escalades belles on la quietud del món t'envolta. La Castellassa domina aquesta contrada i et vigila mentre grimpes. La majoria de vies són modernes, del s.XXI. Evidentment molts altres objectius han motivat els escaladors abans, i només a base d'anar-se escurçant les línies disponibles a les millors parets el Gurugú ha acabat rebent atencions. La seva curta aproximació també ha ajudat a promoure les obertures.

Les possibilitats d'autoprotecció en aquesta paret són molt limitades. Per això les vies que s'hi desenvolupen han hagut de recorrer a les expansions. 
Podem dividir la paret en dues, primer, el gran cingle inferior que puja en sec fins a trobar-se una franja de bosc. Per sobre aquesta franja, la roca baixa de qualitat i en alguns trams esdevè una mena de fang compactat que hom no enten com aguanta dempeus. 
La paret ha rebut forces atencions en la present decada. Va començar el Jordi Homet obrint la seva via "Cabirol", la de major dificultat del cingle, el 2020. El Jordi és tant bon escalador com prolífic, com discret i poc divulgador de la seva activitat. Tanmateix trobareu un article detalladíssim de la via al blog d'en Jaume Planell: Article Via Cabirol. Un any desprès en Sergi Villar i companyia obrien la via "Guillem Agulló", aquesta via va per la dreta de la grossa diagonal que solca la paret i que n'estableix una divisoria, entre les vies a l'esquerra i a la dreta de la mateixa. D'aquesta via en tenim més testimoni, ja que varis dels aperturistes són de l'esfera blogaire llorençana, i aquí en podeu llegir els articles parlant de la via: Blog Sergi Villar - Blog Manel i Ita. Desprès d'aquestes dues, que podriem anomenar "les vies del Covid", la paret restava uns anys tranquila fins el 2025, any present en què hem obert aquesta via, la més modesta del cingle, omplint un tros de paret verge i buscant una interesant sortida  per arribar al bosquet de mitja paret.

LA VIA DEL BOCH PERDUT

Rep el nom d'un cabró perdut, o abandonat, que donava voltes per la muntanya i amb el que tant el meu company com jo vem tenir topades, per separat, en dies i indrets diferents del massís. Era un bitxo valent, forçut i bel·licos.

La via ha estat oberta des de baix, entre el juny i el juliol de 2025, en varis atacs, sense cap tipus de pressa, per Aleix Schkot i Carles Bernal.

ACCÈS, CAMINS I CORRIOLS

Per arribar a la via, ens situem al Coll de Grua, i prenem el Camí Moliner en direcció a la Castellassa de Can Torras. Durant el trajecte anirem albirant la paret del Gurugú. Poc desprès de passar el Gorg del General, un bassal excavat a terra a ma esquerra del camí, serem ja molt a prop. Un sota la paret, però encara al camí principal, tenim dues opcions de corriols. 

Cal tenir bona vista per identificar on arrenquen els corriols:

1- El primer, és el que mena a la via "Guillem Agulló", ampliat per facilitar-ne el pas. En aquest corriol, uns metres abans d'arribar al ressalt de mala pedra on s'hi arrapa un pi (començament de la via Guillem Agulló), ens surt una variant a ma dreta. Oberta de nou, aquesta variant ens permet avançar paral·lels a la paret, i pocs metres enllà ens dura a una petita baumeta, tot just trobada durant la obertura d'aquest caminet. Aquesta baumeta la forma un gran bloc, o més aviat un ressalt, un sortint de la mateixa paret. La via comença just sobre aquest ressalt. Per tant, vista la baumeta, seguim avançant, ens col·loquem davant per davant del ressalt i el grimpem, fins arribar a una grossa alzina, on ens lligarem per començar la via. Si en comptes de pujar al ressalt seguim avançant pel corriol sortim a un ample roquetar, la base més septentrional del Gurugú. En aquesta codina comença la variant d'entrada a la via. 

Baumeta

Baumeta

2- El segon corriol és nou i ens mena directament a la codina on arrenca la variant d'entrada. Està passat el primer corriol, en un lloc que s'obre i fa una mica de codineta. Veure'm l'entrada del corriol marcat per una fita de pedres, i també, hi ha un tronc mort de pi prou reconeixible. En aquest punt tenim visió de les Parets de les Gralles, el Fus, la Castellassa... Penetrem al bosc, passem per sota un arboç que fa una mena de portal, veiem unes alzines molt boniques, i ja tocant el roquetar, una alzina que les pluges han aixecat tot el pa de terra i l'han fet torçer, però encara és viva. Sortim del camí i som al mateix cingle. Per la dreta, el llom del Gurugú va pujant fins al bosquet de mitja paret. És practicable i es pot caminar.
Veiem una cascada, un tros de la paret de color més clar que la resta. Per allà la vora discorrè la variant d'entrada. Per agafar la via, ens desplaçem cap a l'esquerra per buscar el ressalt on comença la mateixa.

Punt on abandonem el camí moliner

Inici del corriol. Pi mort

Inici del corriol

Corriol

Sortida del corriol al roquetar

Alzina tombada

LA RESSENYA

L'ESCALADA

Aquesta és una via molt facil pel que fa al grau. Està protegida amb parabolts degut a la impossibilitat d'autoprotegir-se amb flotants. La dificultat de la via rau en coneixer la roca llorençana, acaronar-la i intentar no quedar-se amb pedres a la ma, o no recolzar tot el pes sobre un peu que pugui marxar i fer-nos volar. El rocam d'aquesta via és, simple i planament, mediocre.

PRIMER LLARG: Ens lliguem a l'alzina on comença la via per comoditat i per ancorar-nos a alguna cosa. La via comença per un tram terròs, ull. Passem per sobre uns romanís i seguim avançant fins arrivar a la roca, més fosca, de la propia paret. Entre aquesta crosta terrosa i la paret trobem un clau. Avancem en vertical, un parabolt primer, desprès un altre. Passat aquest, mirem a la diagonal esquerra nostre. Ben lluny i afinant la vista podrem veure el seguent parabolt. L'anem a buscar per terreny molt facil, però vigilant la roca. Arribats a aquest parabolt, a la nostra dreta i a uns 6 o 7 metres trobarem la reunió feta amb parabolts.

Començament del primer llarg

Primera reunió comoda i fotogènica

VARIANT: La via discorre per la dreta de la cascada, per tant cal no perdre-la de vista. Grimpem per la zona fins que la paret es posa vertical, ens trobem un parabolt, i proper i vertical, un altre. Passos de IV+. Sortim d'aquest ressalt i ens dirigim a una grossa savina que tenim davant nostre, la qual llacem. És l'ultima assegurança, ara, passem la savina per sota i per l'esquerra i emprenem una grimpada molt facil, traçant una diagonal esquerra i buscant la reunió. Reunió feta amb dos parabolts.

Escalarem per la dreta de la cascada. Treu el cap la savina per sobre.

SEGON LLARG: Sortim de la reunió per terreny molt facil. La paret va posant-se dreta gradualment, fins arribar al primer parabolt. En total n'hi ha 4 amb els que superarem aquest tram més dret i més interessant de tota la via. La sortida de la paret es de V. Sortim i caminem una mica amb tendència a l'esquerra, trobarem un aladern robust on muntem reunió. 

Robust aladern on muntarem reunió

ENTRELLARGS: Arribats a aquest punt tenim varies opcions. Els més "comodons" poden muntar un ràpel a la R2 i baixar fins al costat del bosquet de mitja paret, on podem posar peu pla. Aleshores caminarem, amb cura de no precipitar-nos, fins al llom del Gurugú, i el baixarem caminant/desgrimpant (és molt facil) fins l'inici de la via.

Si volem sortir per dalt, tenim varies opcions. Una és escalar l'últim llarg de la via veina "Guillem Agulló". La roca és igual de dolenta però aquest llarg de la Agulló va farcit de parabolts i dona una certa seguretat. També podriem caminar més lluny per aquesta franja boscosa i arribar-nos a la via masonica "Sargent Pepper", i escalar-la. Tanmateix, l'opció més orgànica és pujar pel tercer llarg de la via aqui ressenyada, però tenint clar que no és una escalada plaent. Si volem completar la via sencera: Des de la reunió estant pujem en vertical pel bosquet pel camí que hi ha obert. Com tots els camins de la muntanya, es tancarà amb els mesos. Encara que estigui tancat s'ha de pujar en vertical de forma molt obvia fins trobar altre cop la paret de pedra. Un cop a la paret anem cap a l'esquerra, fins a trobar un bonic arboç a peu de paret. Si ens fixem veure'm un parabolt davant seu. 

Caminet que creua la franja boscosa

TERCER LLARG: (Nosaltres) pujem ajudant-nos dels arbres fins xapar la primera assegurança, hi posem uns estreps i pujem a la terrassa de sobre. Grimpem cap a l'esquerra sobre rocam sorprenentment bo. Arribem a un altre parabolt, i 2 metres per sobre d'aquest, fem servir un pont de roca. Desprès d'aquest tros de roca, s'obre la incertesa. Tenim davant nostre una franja de fang compactat per la qual progressarem com millor podrem. Primer, ens atansem a un parabolt proper. Aquest està clavat sobre el fang i té una funció més aviat psicologica que no pas mecànica. Un cop lligats al parabolt, veiem a mà dreta una franja terrossa on podem posar peus i intentar avançar. L'objectiu és la ferma alzina que tenim a sobre nostre. Hi arribem com sigui, la llacem, i aleshores ja només ens queda sortir de la paret, per un tram molt facil però brut i terròs, on ens podrem ajudar dels romanís, boixos i savines. Arribem a un prim però ferm aladern on podem muntar reunió. Sortim de la paret i caminant cap amunt atansarem el cim del Gurugú.

Primers passos pujant gracies a l'arboç

Progressant pel rocam delicat

Ja sortint al cim