LA CONTRADA DE CAL BORD

 Bon dia.

Fa poc he començat a introduir al blog una nova matèria, la matèria forestal, que segons penso prendra prouta rellevancia, tant al blog, com al massís de Sant Llorenç del Munt, i si bé ja fa anys que s'en parla, cada cop s'en parlarà més. Es vol potenciar un sector que, si treballa amb certs criteris ecològics, pot tenir molts beneficis sobre el territori català. Pot mitigar en part algunes problemàtiques del canvi climàtic. I potser algun dia pot esdevenir un sector econòmicament rendible, que aporti riquesa al pais a travès dels seus boscos.

Durant aquest mes de desembre i part del gener, he tingut la gran fortuna de treballar amb la meva colla a boscos de Castellar del Vallès, la meva vila. 

La finca en questió es troba al sector de les Arenes, concretament, darrere les barbacoes de les Arenes.
Faig una breu introducció sobre com arrivar-hi i els principals eixos d'aquesta zona. 
Cal aparcar al parquing de l'Area d'Esplai de les Arenes, molt gros, que trobem al km 12 de la carretera Castellar-Savall, en una llarga recta. Un cop aparcat el cotxe, creuem el riu pel punt més evident, una passera que té una tanca perque no hi entrin els cotxes. Avancem per l'ample camí i aviat veiem quelcom destacable: una grossa i bella alzina ens esguarda a l'esquerra del camí. Té un diametre de 81 centimetres, així que ja us podeu imaginar les dimensions d'aquest monument arbori.

L'alzina de les barbacoes

Passem l'alzina i avancem fins les barbacoes. Trobem un petit edifici, i prop seu un cobert amb taules a sota. Passat el cobert, una ampla pista s'enfila decidida cap amunt. Aquesta pista és l'eix principal de la contrada de Cal Bord. Agafem la pista fins que trobem una bifurcació. Cap de les dues pistes que neixen de la bifurcació no tenen continuitat (de camins i corriols sí, però per circular amb cotxe no), i totes dues variants moren aviat. Veiem com: som a la bifurcació, la variant de la dreta mor en una bassa de bombers, i és necessaria per al manteniment de la mateixa i per a que hi accedeixen les cubes que necessiten el tant preuat liquid. La pista de l'esquerra, és més llarga, però poc més. Acaba morint en una torre d'alta tensió, de la omnipresent linia que travessa aquestes terres. Aquesta pista és necessaria doncs per al manteniment de la torre electrica. En aquest punt de la torre, on mor la pista, tenim una vista prou espectacular, doncs podem veure sota nostre el marcat Sot del Carme, una més de les dotzenes de petites valls que viuen a Sant Llorenç del Munt. El Sot del Carme, sobretot a la part baixa, on hi ha la Font del Carme, i les dues alzines del Carme, és un indret ben especial que penso ressenyar aviat. Aquest Sot queda recollit entre el massís de les Roques d'Aguilar i la carena del Serradell; dos accidents geografics protagonistes d'aquestes terres.

La finca a treballar és un bosc en general assolellat, amb forces codines escampades. Aquesta finca era coberta per un bosc molt dens, que s'ha volgut aclarir en el context del projecte "Cuidem el bosc, el bosc ens cuida", projecte impulsat per l'Associació de Propietaris Forestals de Castellar, Savall, i Gallifa, l'Ajuntament de Castellar del Vallès, i la Federació de propietaris forestals Boscat, subvencionat en part amb diners del fons Next Generation europeus. Aquest projecte ha suposat treballar moltes hectarees d'aquesta zona del Parc Natural, la zona de les Arenes, per fer-la més resilient al foc (entre d'altres coses).
No vull començar a descriure el bosc, ni tampoc les feines, doncs d'aquesta actuació forestal ja en parlaré en un article propi.

Detall de les feines: abans

Detall de les feines: desprès

Del que vull parlar és d'unes ruines que he trobat al mig de la finca a treballar.
Les ruines són d'una masia abandonada, un mas rònec que s'en diu. El nom de ruina ja ho diu tot, i la casa no té sostre, ni portes, ni pis, ni totes les parets. Tanmateix, es prou sencera com per fer-te una idea clarissima de com era aquest mas, i és facil imaginar la preciosa estampa que faria la casa, sencera, penjada d'entre totes les feixes en aquest racó de món, voltada de vinya.  

Si bé algun cop l'havia vist de passada, doncs des de la pista propera se n'endevinen els murs, mai m'hi havia atansat ni preguntat gaire cosa. Així que el primer que calia fer era averiguar-ne el nom. Al mapa de l'ICC no el trobo, tot i que es ressenya una font propera, la font de Cal Bord. Recorro a les escriptures sagrades; al Descobrir Castellar, de l'Albert Antonell. En aquest llibre, al capitol adequat, trobo el que buscava: 

"A l'antigor, tota aquesta zona complementava els assentaments pagesos de les Arenes, l'Illa i el Sabater Vell. Ens ho proven, a part de les nombroses restes de paret seca de les feixes, l'existència de les ruïnes de dos casalots, el casalot del Sabater, petit i totalment derruït, i les restes de Cal Bord, més gran, i que conserva moltes parets i un petit cup. Força a prop un de l'altre, aprofitarien modestament unes terres afavorides per l'existencia de quatre fonts a la vora."
Albert Antonell, Descobrir Castellar, 2006, Forja.

El llibre ens parla de Cal Bord, casa que conserva un petit cup. Efectivament, el cup és molt distintiu de les ruines, així que no tinc dubtes. Per si això no fos prou, el llibre contè una foto del mas; millor impossible.
L'Antoni Ferrando també en parla al seu llibre La Vall del Riu Ripoll:

"Mas en ruïnes del sector de les Arenes, situat sobre la riba esquerra del Ripoll, a la banda oposada del Sabater Vell. L'edifici, que es conserva força sencer, és format per dos cossos que semblen datar del segle XVIII, els quals estan voltats per feixes de conreu abandonades. S'hi arriba fàcilment per pistes forestals que passen a tocar de les ruïnes. Hom recorda haver sentit dir a alguns avis de la zona que els darrers habitants de cal Bord marxaren a viure a Sabadell a les darreries del segle passat."
Antoni Ferrando, La Vall del Riu Ripoll, 1997, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Més endavant he constatat que el mas sortia marcat al mapa de l'Alpina.

El mas vist des de la pista

Hi he passat molts dies en aquesta zona, en direm, la contrada de Cal Bord, i l'he caminada tota. He pogut arrivat a coneixer bé aquest tros de terra, i vull traslladar-ho als lectors interessats. Encara que ho sembli, no és facil definir un terreny, per petit que sigui. Intentaré acompanyar-ho tot de proutes fotos i croquis per ser prou clar. 

Aquesta zona, ara neta desprès de l'actuació que hi hem fet, és de gran bellesa, sobretot per la historia que s'hi respira. Animo tothom a visitar-la abans que el bosc no la torni a engolir.

Adjunto un mapa de la zona que vull descriure. És una petita porció de terreny. 

Com veiem tota la contrada presenta una certa pendent. Això es perque ens trobem als principis d'una elevació important, la carena del Serradell. El terreny ha començat a enfilar-se des del Ripoll, i segueix pujant en aquesta muntanya del Serradell, que va a connectar amb el massis de les Roques d'Aguilar.
Aquesta pendent és la que ha propiciat que tot el terreny fos esglaonat per feixes de pedra seca, de les quals en parlarem molt. 
Les terres més inmediates del mas queden ben definides, tancades per dos torrents, un al Nord i l'altre al Sud de la casa. Obviament són torrents secs, que només porten aigua quan plou, i la desguassen al Ripoll. Som molt a prop del riu. En aquests torrents, hi ha una gran quantitat de vegetació, sobretot alzines. El tros delimitat entre aquests dos torrents, i on és la casa, té dues zones definides per la seva vegetació. Als entorns de la casa i fins arrivar al torrent sud, la zona és assolellada, i el bosc esta força clapejat de roquetars. Hi han pins blancs, força grossos i prou espaiats, i sota seu hi creixen alzines, la majoria de les quals apareixen brunes, mortes de set per la sequera d'aquest estiu. De la casa fins el torrent Nord, en canvi, el bosc és més obac, i els pins i les alzines s'hi troben en el mateix nombre. Les alzines d'aquesta part són verdes i ufanoses. En moltes zones, hi tenen gran densitat, creixent espigades i molt verticals.
Més amunt de la casa, hi ha una pista feta per els afers forestals, que ha sigut re-oberta aquest desembre (2022). Al final de la pista hi ha una plaça que permet donar la volta.

La contrada per això més gran que no pas el troç de terra definit entre els dos torrents.
Anem a comentar doncs, tots els atractius d'aquesta contrada, que trobem recollits al mapa d'aqui sobre, i començarem per l'element més singular, la casa.

LA CASA DE CAL BORD
Com he comentat, si he visitat tant la zona és per treball, en el marc d'una aclarida forestal que hem fet en aquest bosc.
Fruit d'aquest treball he pogut netejar la casa per dins i per fora. 
La casa estava engolida pels esbarzers i demés arbustos, i ara té l'interior net per a que s'en puguin apreciar tots els detalls. Com és natural, han crescut arbres dins la casa, que no he volgut tirar per por de malmetre l'antiga construcció. D'igual manera, es pot observar una densitat de pins més elevada als voltants de la casa; és pel mateix motiu, no em volia arriscar a que algun pi caigues sobre la casa i enfonses les ruines. Aquests pins blancs, normalment prims, però molt alts, i amb la copa molt concentrada al capdamunt, són dificils d'abatre cap on es vol.

Interior de la casa abans

Interior de la casa desprès

Replà (plaça) front la casa abans

Replà (plaça) front la casa desprès

El Mas es troba elevat, una mica enllomat, a la vessant de la muntanya. Desprès de la neteja forestal de la zona, és ben visible des de la pista. Destaquen la successió de feixes, que comencen a la vora de la pista, i segueixen amunt de la casa. Les feixes són més nombroses, i més notories, a la part Nord de la casa, i més o menys al mateix nivell de la mateixa, on fins a 6 terrasses, creen espais plans aptes per al cultiu, i se succeeixen una sota l'altra. La majoria mostren detalls d'un gran maneig de la pedra seca, i són força senceres i clarament reconeixibles. Aquestes feixes han passat de ser una jungla a un bell bosc mixte de pi blanc i alzina. Desprès d'aquestes feixes, el torrent nord, que presenta en alguns trams una conducció de l'aigua també amb murs de pedra seca, marca el limit de les feixes. A l'altre vessant de la muntanya ja no n'hi ha. 

La casa, més aviat modesta, és de petites dimensions. Reposa damunt d'un petit replà, recollit en una banda per un mur de contenció de pedra seca força destacable. A sobre aquest marge, i davant la casa, hi ha un petit repla, que seria el pati principal de la casa i per on passaven totes les anades i vingudes. També feia una mica de distribuidor, plaça, barri, o digueu-li com vulgueu, doncs totes les portes dels edificis s'encaren a aquest repla. Em sorpren que no estigui enrajolat o empedrat, lo qual el convertiria en una era. Pot ser que ho estigui sota la terra, no hi he furgat massa, però per la quantitat d'arbres que hi creixen, i les arrels que els hi suposo, no crec.

Damunt d'aquest mur està el nivell de la casa

Adjunto un croquis que he fet del mas. Desprès del croquis, farem una descripció de la casa. Amb el croquis com a suport tot serà més facil d'entendre:

El mas esta format per 3 cossos. El cos principal, o el més gros, és el que es troba més al Nord Oest.Aquest tenia dues plantes, doncs es poden veure clarament els forats on anaven les bigues que conformaven el terra del segon pis. La teulada era a dues aigues, que desguassaven cap al Nord i el Sud.
La planta del cos gros feia 32 metres quadrats.

Una porta comunica el cos gros amb el cos mitjà. En realitat, totes dues estances són iguals de tamany, però a un edifici li presuposo dos pisos, i a l'altre un. En aquesta primer cos es poden veure fragments de l'antic enguixat que cobria les parets. També s'hi aprecien una serie de detalls interessants que podrem copsar a les fotos.

Petit emmagatzematge d'obra

Forats de les bigues que sostenien el primer pis, i fragments de l'antic arrebossat interior

Els interiors d'algunes bigues encara aguanten l'erosió

Interior del cos gran. S'aprecia una finestra del segon pis

Petit forat esculpit en una roca del qual en desconec la funció

Porta que uneix l'estança gran amb el cos del mig

El cos mitjà té les mateixes dimensions que el gros més o menys, però crec que només tenia un pis. Bé, no n'estic del tot segur. El fet és que en aquest edifici, també s'observen forats a les parets on hi anirien encaixades les bigues que farien el terra del primer pis. Però aquests forats són en un nivell força inferior dels forats del cos gran. És possible que també tingues dos pisos, pero que tot l'edifici en general estigues a menys altura que el cos gran.
En aquest cos es podria trobar l'entrada principal a la casa, doncs és conserva una llinda preciosa de travertí. Si bé les dimensions de la mateixa no són molt grans, la casa tampoc ho és, i podria ser perfectament la porta principal. És el component més noble que es conserva de l'edifici. El cos gran, podria haver acollit també una porta d'entrada a la casa, amb sortida a la plaça del mas, com la de roca travertina. Però és molt dificil de dir, perque aquell pany de paret on aniria la porta està completament ensorrat, i fa molt dificil intuir si alla hi havia la porta principal, una porta secundaria, o potser no hi havia porta, i només es podia entrar i sortir de Cal Bord per la llinda que he descrit del cos del mig.
La teulada d'aquest cos també era a dues aigues. 

El portal conservat, amb la notable llinda sense inscriure

Interior del cos mitjà, al fons veiem el portal que es conserva sencer

Aqui podem apreciar com la teulada del cos mitjà estava per sota de la del cos gran. 

Mateix detall

Interior del cos mitjà. Veiem una paret que s'ha enfonsat. També veiem els forats a les parets per posar-hi bigues, això voldria dir que aquest cos també tenia dos pisos. El segon pis, que serien unes golfes, devia tenir el sostre força baix.

Enganxat a aquest cos del mig, hi trobem les corts, o el que jo penso que són les corts. Les corts era la part de les cases on vivien els animals. Si ho crec és perque a la part exterior de l'edifici hi ha un forat, una menjadora, per on es tirava el pinso per alimentar les besties. El fet de que sigui l'estança més petita, i sense finestres, crec que em dona la raó. Les corts no estan connectades amb cap porta amb la resta de l'edifici, tot i que toquen paret amb paret. La porta d'aquest cos es troba al carrer, encarada a la plaça on surt la porta que jo suposo la principal, la porta de travertí de la que hem parlat abans. Aquest edifici és força petit, uns 8 metres quadrats. És possible que també tingues dos pisos, els forats per a bigues aixi ho testimonien.  Aquest cos de l'edifici està una mica penjat, reposant sobre una feixa que esta en un nivell inferior que el de la casa. Sota les corts, hi ha una molt petita estança fosca que no sé quina utilitat tenia. El sostre d'aquesta és una volta de canó que suporta el pes del terra de les corts.
La teulada de les corts també era a dues aigues, ubicades en el mateix sentit que les anteriors. 

Interior de les corts

Porta de les corts (la de l'esquerra). La de la dreta és el portal principal.

Menjadora, forat per on s'abocava el menjar de les besties.

A sota les corts hi ha aquest petit espai. No se quina funció podia tenir. 

Detall de la rústica i molt precaria biga d'aquest espai.

Sobre aquesta volta hi han les corts.

La casa compta, a més, amb un annex que és la major singularitat del conjunt. Es tracta d'un cup, enganxat a la paret nord del cos del mig. De dimensions petites, crec, tot i que no en se gaire de cups, més enllà de que era quelcom destinat a la producció del vi, però no se si tenia importancia en els processos d'elaboració del mateix, o d'enmagatzematge. 

El cup, en bon estat estructural

Interior del cup, conquerit per marfulls

La llinda, de fusta, té els dies comptats

Les parets del cup són de rajoles

Petit enmagatzematge d'obra sobre el cup

A part del cup, encara tenim una altra edificació auxiliar. Aquesta és molt petita, de planta quadrada, i tenia una teulada (ara desapareguda) a una aigua. Aquesta edificació és la unica que està aillada, és a dir no forma part del conjunt del mas. Tot i així es troba a escasos metres, allà on s'acaba el replà o plaça enfront la casa que he nombrat ja tantes vegades. La porta d'aquest edifici mirava cap a la casa.
Suposo que es feia servir com a magatzem, potser d'eines, potser de farratge... No ho sé. A dins aquest edifici hi ha crescut una alzina.

L'edifici en questió

Això ha sigut la descripció de les cinc parts diferenciades de l'edifici (Cos gran, cos mitjà, les corts, el cup, l'edifici aïllat). 
Per cloure amb el tema de la casa, algunes fotos globals:

LA FONT DE CAL BORD
Un altre dels elements d'interès d'aquesta contrada és la Font de Cal Bord, font que subministrava d'aigua el mas. La casa i la font són molt properes.
La font actualment és seca. Si pensem en el passat, ens pot fer enveja el fet que els antics trobessin aigua a molts més llocs dels que trobem ara. La majoria de fonts i deus eren actives, les mateixes que avui dia no deixen anar ni una gota durant tot l'any. La culpa no és de ningu més que dels humans, la seva activitat i sobretot de la sobrepoblació dels mateixos. Estem exprimint els recursos d'un territori que no està preparat per a la pressió que exercim desenes de milers de persones. 
Aquesta tendencia a assecar les fonts és més acusada en els ultims lustres. La font de Cal Bord n'és l'exemple, doncs hi tenia aigua constantment fins fa poc. I si no us ho creieu, llegiu aquest fragment, d'un llibre local, del 2003, que és un extens i treballat recull de totes les fonts de Castellar del Vallès:

"Repeuada en el marge rocós, la font queda enclotada a l'interior d'una mina natural. Al seu redós, hi ha llorers, alzines, joncs i roldors. La deu acumula l'aigua a la cavitat mitjançant un graó davanter, del qual a poc a poc traspua un rajolinet, que alimenta un petit bassal del seu davant. Té poc cabal."
Les fonts de Castellar, Pere Cardona, Josep Sors, Ramon Vila, 2003, Centre Excursionista Castellar.

El llibre ens parla d'una font activa, que si bé tenia poc cabal, per l'explicació s'intueix que aquest era constant. 
El més dificil ha estat localitzar la mateixa font. La ressenya, tot i que escueta, era prou aclaridora. El problema era el terreny: la font estava completament engolida per la malesa, i això que està a tocar de la pista. Dues pedres, una sobre l'altra, em van fer sospitar que eren una antiga fita. I sortint de la fita, hi havia un intent de traça. A quatre grapes, vaig poder arrivar a la font. Bingo! Amb 15 minuts de desbrossadora la font apareixia neta i recuperada per a l'observació dels excursionistes.

Abans

Desprès. Les fotos són preses des del mateix lloc. Tingueu com a referencia un petit arbret vora la fita, i el gros roure que reposa sobre la font.

Interior de la mina. Hi han dues galeries, la més llarga segueix recta, i una més curta surt a mà dreta,

EL ROURE DE LA FONT
Reposant a la feixa inmediata sobre la font, trobem l'arbre més singular d'aquest paratge. S'ha aprofitat de la humitat i les aigues d'aquesta font per creixer amb vigorositat. Destaca molt, entre les alzines i els pins, per ser l'unic representant de la seva especie a aquesta banda de la pista. També destaca per les seves dimensions i la bellesa del seu port.
L'arbre, recte i vertical, s'enforca a 3 o 4 metres del terra. Les dues vesses van pujant cap al cel mentre es ramifiquen i creen una copa prou equilibrada. Té una cicatriu d'una poda potent, li van treure una branca molt grossa que creixia practicament arran de terra. Està molt afectat per la heura, o més ben dit estava. La heura ara és morta i s'assecara amb els anys i tard o d'hora caura. 
D'altura li calculo uns 14 o 15 metres. 
El seu diametre és de 0'43 centimetres (mesurat a 1'30 del terra).

COVETA OBRADA
El terme, coveta obrada, potser fara empipar a més d'un, però no se com dir-li.
He mencionat abans que el treball de la pedra seca, als entorns d'aquesta casa, és d'allò més profesional. Una mostra la trobem en un dels murs que conformen les feixes. Aquest mur es troba just a sota la pista de desembosc, i a l'inici del Torrent Nord. 
En aquest mur podem apreciar, en primer lloc, una escala construida al mateix mur, en forma de lloses que sobresurten del mur. Sempre és interessant apreciar aquestes feines fetes per algun artista de la pedra. Però això no és l'unic, perque un parell o tres de metres a l'esquerra de l'escala, apreciem, a nivell del terra, una petita cavitat, al mig del mur de pedra seca, que aprofita segurament algun forat natural. Crea una petita estança, la funció de la qual suposo que era per guardar les eines. Pujar-les cada cop des de la casa no devia ser gaire eficient, i segur que aquest forat complia a la perfecció la seva tasca.

L'escala obrada

Detall dels esglaons

El forat, coveta, magatzem, amagatall...

Interior del forat

El conjunt. A l'esquerra, el forat, a la dreta, l'escala.

PETITA BAUMETA
En aquesta zona podem trobar repartides pedres grosses, que en molts casos s'aprofiten construint-hi els murs de pedra seca a sobre seu. Es curios observar que moltes d'aquestes pedres, a sota, no acaben de tocar terra amb pedra, i donen espai a petites baumetes, de no més de 20 o 30 centimetres d'alçada.
Sense més interès que el de la curiositat, n'he volgut ressenyar una, que apareix al mapa de la contrada que trobem al principi de l'article. Aquesta en concret, es troba força per sobre de la casa, i no està integrada a cap feixa, sinò sola al mig del bosc.

Rocam pinyolenc que genera un abalmament sota seu

La petita baumeta

EL CASALOT DEL SABATER
Antigues ruïnes d'una molt modesta casa que subsistia a la vora de Cal Bord. Totes dues són molt properes, però aquesta és a l'altra banda del camí. 
Les ruïnes estan en molt mal estat, però encara queden traçes de l'antiga casa.

http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#CA245 En aquest link, d'una web classica, hi ha fotos de millor qualitat per veure la casa.

LA BALMA DE CAN BORD
La cavitat més gran de la contrada. Per contrada entenem la casa i les seves inmediacions, és a dir un tros petit de terreny. Ho dic perque molt aprop d'aqui hi ha la Cova dels dos Forats, però no, aquesta queda fora dels limits del sector que avui tracto.
Aquesta balma aprofita un gran bloc que hi ha en una vessant soleia. L'espai abalmat és poc i arran de terra, tot i així, s'hi pot seure i quedar completament a recer. Aquesta balma és molt propera a la pista, però bastant dificil de veure des de la mateixa.

AMAGATALL OBRAT
Petita obra de pedra seca que trobem en una de les múltiples feixes de la zona. 
En aquest cas hi ha dues pedres naturals que queden separades una de l'altra per poc espai. Els antics hi van posar una coberta de pedra, i així tenien un petit espai arrecerat on, potser, guardar les eines o el menjar del dia. 

PETIT RECULL DE FOTOS PER CONCLOURE
El que més m'agrada d'aquesta zona és l'intensa activitat que devia contenir. Dues cases de pagès, casi bé a tocar, que devien conformar un petit veïnat, a les que s'afegeix, per molt propera, la casa del Casalot del Carner o el Carner de Turell. Aquesta és una casa, al sud-est de Cal Bord, habitada actualment, que jo creia d'obra nova. Però em van dir recentment que aquesta s'havia aixecat sobre una antiga construcció. Aquestes cases formaven part del sector de les Arenes, i segur que anaven a resar a l'Ermita del mateix nom. Alla es trobaven, per fer missa, almenys un cop per setmana amb les demés families del sector. La gent de les grans cases del Sabater Vell i de l'Illa, els amos del Mas Pinetó, els del mas de les Arenes i els de Can Barceló.
M'imagino una zona amb molta concurrència, amb anades i vingudes, amb mil histories vitals. El paisatge, tant diferent al que observem ara, devia estar arranjat per tot arreu. Feixes, cultius, basses, horta, camins, barraques, fites... Multitud de singularitats on ara només hi ha bosc. 
El que sembla és que no els faltava l'aigua, tal i com senyala el mestre Antonell, aquesta zona és prou abundosa en fonts.
Tot això ja no hi és, forma part del passat.
D'un passat amb una intensa activitat agrícola arrivem a un present amb una intensa activitat forestal.
I es que aquest sector està sent molt treballat recentment. L'any passat és va treballar amb intensitat a la zona de la Font del Carme, fins arrivar a la torre electrica d'alta tensió que s'alça sobre el Sot del Carme.
Aquesta zona queda al Nord de Cal Bord. I aquest any s'ha treballat la zona de Cal Bord, així com les terres més proximes al diposit d'aigua de bombers, que es troba al costat del Carner de Turell. 
D'aquestes actuacions s'en deriva un bosc més resilient als incendis, que optimitza millor l'aigua que hi cau, i alhora s'en treu pi, destinat a trinxat i biomassa, i alzina, destinada a la llenya. 

Mapa en clau forestal. La parcela 52 va ser feta l'any 2021, i la 53, 54, i 54b, entre el desembre del 2022 i el gener del 2023.

Recull de fotos de la contrada:

Les alzines són les mestresses de les zones més obagues i fresques

Detall de la casa

Detall de les feines

El Sabater Vell, proper a aquest sector, però a l'altra banda del riu i la carretera. En destaca el seu gran pi, sobre el que en parlarem aviat, dissortadament

Sistema de feixes proper a la casa de Cal Bord

Un brot amb molt de futur

La casa de Cal Bord, visible ara des del camí

Un dels pins més destacables de la comarca. Si les seguents colles forestals i els desastres climàtics el respecten esdevindra monumental

Feixes que feien possible el conreu de la muntanya

La ruïnes de Cal Bord

El marcat Sot del Carme, amb la linia d'alta tensió que el cobreix per dalt

Detall del bosc

Petit arbre plantat per algú, segurament en record d'alguna persona estimada

Bones eines fan bones feines

La Mola, omnipresent

Ens ha nevat i tot!

UNA NOVA I MOLT ESPERADA APORTACIÓ A LA WEBGRAFIA DE SANT LLORENÇ (I UNA ALTRA D'INESPERADA)

(ARTICLE ESCRIT A PRINCIPIS DEL 2022)

Molt bones!

Sant Llorenç del Munt és una muntanya molt propera a nuclis urbans. Esdevè la primera muntanya amb que topa la plana vallesana, contrada molt habitada. Així doncs la Mola és teló de fons del paisatge de moltes poblacions i de les persones que hi viuen. I per que començo l'article dient això? Doncs per exposar que Sant Llorenç té importancia per a molta gent, i, consequentment, és una muntanya sobre la que hi ha molt material documental.
Sobre aquest massís s'han escrit rius de tinta, s'hi han fet un munt de mapes, se n'ha parlat infinitat d'hores, la majoria de camins han estat trescats moltes vegades... I quants cops s'haura representat la Mola en una pintura? Ves a saber.
Aquesta muntanya nostra és una diva. És protagonista. Sens dubte és una de les més conegudes i estimades del Principat. El causant d'això és la seva proximitat a la gent; i quan dic a la gent vull dir a nuclis amb poblacions molt elevades. Gracies a això tenim molt i molt material sobre la nostra muntanya. Podriem dir que més del que es mereix, si és que ens fixem en d'altres muntanyes i massissos, espectaculars i magnifics també, que arreu del país resten en l'oblit i que són solcats per molt poca gent. 
Per exemplificar-ho comparem el nostre massís amb una altra muntanya, també bellissima, que tinc la sort de coneixer: La Serra de Sant Gervàs, ubicada en ple prepirineu lleidatà, forma part del terme municipal de Tremp (el municipi més gran de Catalunya). Totes dues muntanyes tenen extensions similars. Totes dues contenen paisatges vertiginosos, i les seves altives parets són compostes de conglomerat. Totes dues són habitades des d'antic: les ermites i els masos ho certifiquen. I en materia de fauna, Sant Llorenç perd per golejada; doncs a la serra de Sant Gervàs hi trobem cervols, voltors, i tota la fauna que tenim a Sant Llorenç també. 
Doncs bé; quanta gent coneix Sant Llorenç del Munt i quanta gent coneix la Serra de Sant Gervàs? No puc trobar ni un portal web que es dediqui en exclusiva a aquest espai... I us aseguro que és una terra espectacular.

Ha quedat clar doncs, Sant Llorenç ha estat observada, estudiada, i divulgada per molta gent. 
Tot aquest coneixement ha quedat recollit en publicacions, llibres, articles... I més recentment, ja ben entrats al segle XXI,  molt d'aquest coneixement s'ha volcat a la web, a internet, com era llogic que passès. L'article d'avui va d'això, de dos portals webs que parlen de la nostra muntanya.

Començaré presentant la web que és la que de fet m'ha portat a escriure aquest article (la meva idea principal era fer un post escuet on explicar l'aparició d'aquesta web, però ja que hi estic posat, faig un article que comporti més de 5 minuts de lectura).

UNA NOVA WEB HA APAREGUT AQUEST 2022
Ja fa un temps que sabia que els germans Masó estaven preparant una web on volcar-hi part de la seva obra. L'espera ha sigut llarga, i la recompensa, més que plaent. Ja tenim la web aquí, l'enllaç és el seguent: https://masogarcia.com/
Els germans Masó no necessiten cap presentació. Per a mi, són referents, i els professo molta admiració. Són dos savis del massís, que des de la vessant de l'escalada, són grans coneixedors del territori, però les seves inquietuds van molt més enllà de la vertical. Són coneguts per aportar molt al coneixement sobre el parc: sobretot en relació a la toponimia, i també en la descoberta que han fet de molts elements que eren desconeguts (sobretot accidents petris com agulles, blocs). Fruit d'aquestes descobertes és la col·laboració que van fer amb l'Alpina, i que permet ubicar sobre el mapa moltes d'aquestes curiositats rocoses. Un clar exemple de com la feina i obra feta per muntanyencs arriva al gran public (doncs el mapa de l'editorial Alpina és el mapa de referencia sobre el Parc).
Els germans també han fet grans aportacions a la bibliografia del nostre massís. Seria inexcusable no nombrar una obra que, per mi, és magnifica: els dos llibres dedicats a la Castellassa de Can Torras, que firma en aquest cas el germa major, l'Oscar. Aquests llibres em van permetre coneixer a fons un territori que pensava que ja coneixia, i del qual només en percebia la part més superficial. Alhora em va fascinar la historia que s'hi explica, les escalades narrades, els classics i llegendaris escaladors que hi posaven setge... En definitiva és una obra imprescindible per a qualsevol enamorat de Sant Llorenç. També vull nombrar un llibre, aquest cop firmat per tots dos, el de Escalades a Montserrat, el Cairat, i Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquests llibres que nombro tenen un lloc privilegiat dins la meva modesta biblioteca.

Que hi trobarem en aquesta web? Abans de començar he de fer un incís: aquesta web recull l'obra i trajectoria dels Masó, i la seva activitat mai s'ha limitat a Sant Llorenç, sinò que hi pren molt protagonisme Montserrat, i també la regió del Cairat, i més marginalment, també hi ha material relacionat amb el Solsonès. És a dir, aquesta web no tracta exclusivament del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, com les altres webs que nombrare. Tanmateix, el material sobre Sant Llorenç és tant i de tanta qualitat que aquesta web esdevè de capçalera.
Aquesta web preten aglutinar l'obra dels germans Masó, que val a dir, han sigut força prolífics. Per això el contingut és enorme, cal parlar d'una web que contè molt material, i al principi pot marejar. S'hi ha de navegar tranquilament, fruïnt d'aquells articles que més interes et desperten. La web ofereix molts continguts, però per a mi els més interessants són els articles que han escrit per a diferents mitjans, els quals es poden llegir i fins i tot descarregar a travès de la web, i el recull de les seves ressenyes d'escalada que són veritables obres d'art, i també es poden gaudir a la web. Moltes d'aquestes vies estan ubicades a Sant Llorenç. 
Us animo a que us perdeu en la web i gaudiu del seu contingut. Donem la benvinguda a una nova web de l'univers llorençà!

Capçalera de la web

UNA ALTRA WEB INESPERADA DE GRAN VALOR
Hi ha una altra web, que ha aparegut de manera quasi paral·lela a la dels germans Masó. Bé, més o menys. Aquesta web porta molts anys a la xarxa, de fet des del 2011, pero romania nua, sense material, orfe de lletres. S'hi podia veure el titol, el fons, i poca cosa més.
La web de la que parlo és, en part, similar a la dels Masó, doncs és una web molt personalista, propietat d'un gran estudios del Parc que  hi aboca el seu material i les seves publicacions. De quina figura parlem? Doncs de l'Antoni Ferrando i Roig, gran autor llorençà i estudios del massís, artífex d'una de les obres majuscules que parlen de la meva terra, el sector llevantí de Sant Llorenç: La Vall del Riu Ripoll (1997).
Aquest home és un personatge cabdal en el material de que disposem sobre la nostra muntanya. Prou concentrat en la part del massís que toca a Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, va prendre testimonis importants de gent del territori, gent de socarrel, que ja no hi és.

Com deia, la web estava buida i jo no tenia gaires esperances de que mai hi hagues res. Però ha sigut aquest 2022, que poc a poc, però sense pausa, s'hi ha començat a pujar contingut que avui és visible per tothom. Hi trobarem croquis, fotos, publicacions... És una web CABDAL, que comparteix desinteressadament molt material de gran valor. Fins i tot podem trobar els seus llibres penjats en format PDF...
La web és aquesta: http://excursionismehistoria.blogspot.com/

Recomano molt visitar-la. Hi trobareu informació relativa a masies, a ruines, a arbres, a patrimoni i arquitectures antigues... Hi ha material per avorrir, de gran qualitat.

Capçalera de la web

Per cloure aquest article, vull deixar ben clar que som uns grans afortunats. Tot el material que hi ha penjat, tant a la pagina dels Masó, com a la pagina del Ferrando, és aclaparador. Tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat. Amb l'aparició d'aquestes dues webs, espectaculars, és clarament el millor moment per estudiar la muntanya. La cantitat de informació valuosa a la xarxa és inmensa, ja no cal fer com els antics, que anaven de biblioteca en biblioteca, buscant els quatre llibres relacionats amb  la muntanya. Això no vol dir que rebutji el paper; ans al contrari, sóc un àvid coleccionista d'obres relacionades amb Sant Llorenç i la meva biblioteca comença a fer goig. 

Al proxim article en el que parlarem de webs, parlarem d'una tríada de webs, que tradicionalment han estat les més importants del massis. 
La web de capçalera i segurament la més important de Sant Llorenç, el Cau del Guille. 
Una web on hi ha molta informació, i entrevistes a personatges clau, la clàssica Trail Sant Llorenç.
I una web important pel que fa als mapes i ubicació d'accidents, la Sant Llorenc del Munt.

APROFUNDINT AL SOT DE L'ENRIC

ARTICLE ESCRIT A PRINCIPIS DE 2022 

Molt bones, i bon 2022 a tothom que llegeixi això!

Avui vinc a parlar d'una contrada que conec d'allò més bé, el Sot de l'Enric, i de la que ja vaig parlar en un article anterior, aquest: https://rocamrogenc.blogspot.com/2019/09/contrades-el-sot-de-lenric.html. Tanmateix, rellegint aquest article, del 2019, em dono compte que vaig ser molt breu i que moltes coses van quedar-se al tinter. Amb aquest article vull aprofundir més sobre aquesta zona i aportar coses noves.
Cal fer un apunt. El Sot de l'Enric és una petita fondalada recollida entre la Carena Sud-Oest i la Carena Sud del Castelló. Tanmateix, a l'article no em centrare exclusivament en aquesta petita porció de terra, i potser toquem algun element que quedi fora d'aquest sot tant definit. Podriem dir que parlem de la vessant sud del Turó del Castelló, altiu guarda i vigilant d'aquestes terres. 

El medi natural és molt canviant. A la natura, poques coses es mantenen inmutables, i per això sempre hi ha nova informació per copsar i explicar. Per això vull tornar a parlar d'aquesta contrada, perque hi han coses noves per a explicar. Hi ha un nou i molt petit sector d'escalada, noves vies a la Paret del Dragó, hi ha algun camí nou, la zona ha rebut visitants il·lustres... i molt més.

Començarem la descoberta d'aquesta zona amb un croquis, un dels meus mapes que he fet sobre la zona del Sot de l'Enric.

Aquest croquis no preten ser una guia exacta del terreny, però sí que pot ser de gran ajuda per entendre on trobar els elements d'interes que recull aquesta contrada. Cal pensar que esta fet en "3D", i la perspectiva hi juga el seu paper. Sé que no és dels meus millors croquis, i si no s'està familiaritzat amb la zona pot semblar un garbuix, però sentia la necessitat de recollir el Sot de l'Enric en paper. Tal i com diu la llegenda, el color vermell ens indica la xarxa de camins d'aquesta zona; si bé hi ha alguna traça que a vegades faig servir i no he fet constar, doncs crec que quan deixi de passar-hi quedaran tapades amb poc temps. 
Si us hi fixeu bé hi veureu una zona marcada com la Paret del Castelló; aquest és un petit sectoret d'escalada nou. També m'he pres la llibertat de donar nom a un rocam amb entitat propia que queda practicament enganxat al Castelló, el Contrafort del Castelló. No de forma gratuita, sinò que en parlarem durant l'article i el fet de batejar-lo permet descriure millor el terreny. Bé doncs, hem poso mans a la obra, vull parlar de moltes coses, però no vull que aquest article sigui caotic. Així que anirem punt per punt. Som-hi.                                         

Contrafort del Castelló

                                                                                                  

LA PARET DEL DRAGÓ

La Paret del Dragó és el reclam principal d'aquesta zona, i la que va fer que jo hi vingues tant sovint. Doncs en aquesta paret jo i un company hi vem equipar un sector d'escalada esportiva. Llegint l'article original del Sot de l'Enric, del 2019, em dono compte que quasibé hi vaig passar de puntetes pel tema de la paret, quan en realitat, aquesta ha estat una empresa que ha comportat molts dies de feina, moltes il·lusions, moltes hores pensant en la paret i el seu entorn, molta motivació,  també molta plenitud de saber que hi ha anat gent a escalar i s'ho han passat d'allò més bé. La brevetat en aquell article obeïa a un cert anonimat amb el que ens voliem cobrir. Avui però, ja fa dos anys de l'equipament, i es veu tot amb més perspectiva; vull explaiar-me una mica més sobre l'obertura de la paret, doncs com bé resa la descripció del blog, aquest és un contenidor on puc abocar tot allò que em vingui de gust. Del lector depen llegir-ho o no.

Si bé havia pujat al Castelló forces vegades, mai m'havia fixat en el cingle que s'estenia ben aprop seu. Per a això feia falta portar ulls d'escalador.
Quan ja portava un temps escalant, em cridava molt l'atenció el fet dels equipadors. Aquests eren uns personatges quasi bé mitics, que dedicaven diners (per a comprar els parabolts, és a dir: els "seguros" que es fan servir per progressar per la paret) i moltes hores de feina (feina que, al desenvolupar-se en la vertical, és feina de risc) a muntar vies a les parets per que els demés les poguessim escalar. No és que l'escalada no m'omplis, és que veia el fet de l'equipació com quelcom més enllà, relacionat amb coses que sempre m'han interessat com el canvi en el medi, la creació de nou "patrimoni", la descoberta de llocs nous. Quan vas a escalar a un sector d'escalada, solques un camí ja traçat. En canvi quan vas a equipar, el camí l'obres tu.
Desprès d'equipar un parell de vies al Foio sota la tutela del Tomàs, l'equipador d'aquella paret, ja sortia a la muntanya amb una altra optica, i vaig esmerçar forces dies buscant parets. Els requisits que havia de complir era que estigues aprop de Castellar, que s'allunyes de l'epicentre del Parc Natural (Mola i Montcau) i que estigues en una zona tranquila. En el procès de trobar la Paret del Dragó (PdD a partir d'ara) vaig fixar-me en d'altres, i m'hi arrivava a peu de paret per tocar-les, veure'n la verticalitat, si la roca era prou bona... Van ser unes jornades d'exploració molt xules i van haver-hi embardissades de tots colors.
De tots els cingles que vaig visitar, (quasi tots ubicats a la vora del Ripoll contraria al massis) la PdD era amb diferencia la més vertical, la més alta, la més bonica i captivadora. Val a dir que la roca no era la més dura, però això és Sant Llorenç i com dirien els anglesos: "it is what it is".

El primer a fer quan vaig tenir clar que era l'escollida era obrir-ne un camí. Fins aleshores, jo m'hi arrivava pujant primer al Castelló, i desprès descendint per la carena que hi menava, doncs aquesta oferia una traça més o menys comode i bastant directa. És clar que haver de pujar al Castelló per arrivar a la PdD no tenia cap mena de sentit, doncs suposava pujar per desprès baixar a una cota inferior, fent volta. Així vaig obrir un corriol molt directe que surt de la pista de les Basses del Barceló i s'enfila directissim fins la PdD. Va ser molt facil d'obrir perque la major part d'ell discorre per un roquissar, i la feina de desbrossar va ser minima. 

Punt on s'inicia aquest camí

Camí que vaig obrir

Em constava que hi havia un altre camí, podriem dir el tradicional, que també menava directe a la PdD des de la pista de les Basses del Barceló, però s'agafava més endavant de la pista i anava a buscar la Carena. Aquest camí el coneixia perque l'Albert Antonell, en el seu llibre (d'imprescindible tinènça) Descobrir Castellar el descrivia. Ell va dedicar aquestes linies a aquest camí tradicional i a la Paret del Dragó: "Cal fer una aproximació pel camí-pista de les basses del Barceló [...] quan el camí ja ha fet una bona revoltada i agafa un traçat decididament horitzontal, planer, ens caldrà fixar-nos bé en el punt que cal deixar-lo i començar el corriol. Aqui hem de casar bé el que ens diu el mapa i el que veiem en el terreny. És evident que la carena que hem d'agafar forma amb el camí un accentuat revolt obert a migdia. [...] Al començament, la carena és ampla i anem pujant pel mig del bosc, però aviat es fa més evident i rocosa quan arribem a un petit cim acinglerat pel cantó dret. És un bon mirador."  Aquest petit cim acinglerat del que parla és la Paret del Dragó, que forma part del que vaig anomenar (per tal d'ubicar-nos en l'article del Sot de l'Enric) com Carena Sud Oest del Castelló. 
Pel que es desprèn de l'explicació de l'Antonell, el camí aleshores ja era de traça amagada i força tancat. Quan jo vaig buscar-lo i el vaig recorrer, em va semblar que del camí en quedava molt poc, que portaria força feina netejar-lo i que a sobre era més llarg que el que jo havia obert per arrivar a la paret (i amb el temps he fet molts viatges a la PdD, i m'he estalviat molt temps anant pel camí més curt), així que mai li vaig fer massa cas. Doncs bé, em satisfà comunicar que aquest camí ha sigut re-obert recentment (ara, a finals del 2021), crec que pels admirats pedraseques, i ara puja ben net per la carena, i ple de fites que fan impossible perdre'l. Més endavant en parlarem més, de la visita dels pedraseques a la zona. 

Camí antic, que solca la carena i ha estat netejat recentment.

Un cop feta la connexió, ja vem treballar la Paret. Ens penjavem dels pins de damunt, buscant les linies més boniques per escalar, aleshores tocava sanejar la roca, provar les vies de top-rope, posar-hi les assegurançes...

Reunió per despenjar-se sobre la paret

Tanmateix no tot es limitava a la vertical, doncs per mi la Paret mai ha sigut l'unica prioritat, sinò també el seu medi, l'entorn on es troba. Totes les singularitats que l'envolten, per a mi són importants. Així vaig anar descobrint totes les connexions, el bosc dels voltants, vaig trobar la Bauma, l'Avenc... La Paret és un atractiu més d'aquesta zona, d'aquesta contrada tant rica i bella. Altres potser hi veuen només un tros de bosc. Ja se sap que "la belleza esta en los ojos del que mira". 

L'equipament de la paret es va fer al 2019, i des de llavors fins ara, he anat visitant molt la paret, a vegades per escalar, a vegades per fer una mica de manteniment, a vegades només per visitar-la. Ha sigut ara a finals de 2021 que l'hem tornat a treballar una mica, amb l'apertura de dues vies noves. A part, hem allargat una mica una de les antigues, pujant la reunió (la reunió és on acaba una via d'escalada) més amunt de la paret per a tal que quedi una via més llarga amb més metres d'escalada.

Recordo una reflexió que vaig recollir en l'article del 2019 de la Paret del Dragó on  deia que aquest sempre seria un sector marginal i que no calia patir per la massificació. Doncs bé, en aquests 3 anys que porta obert el sector, puc contar amb les dues mans les vegades que han vingut escaladors a la paret que no fossim nosaltres els equipadors. De moment, segueix sent un territori desconegut per la comunitat escaladora. Per una banda, això mantè la genuïtat de la paret i la puresa d'aquest espai, la tranquilitat, pau i silenci que s'hi respiren són embriagadors. Per l'altra banda, des de l'optica equipadora, sap greu que ningu gaudeixi de la feina i la inversió que hi ha sobre la paret. Però per ser sincer, preval i per golejada el sentiment de voler mantenir aquest espai anonim. 

Si mai es vol difondre això, la manera per fer-ho és penjar les ressenyes al forum del web http://santllors.com/. Aquest forum fa a dia d'avui d'àgora de la comunitat escaladora de Sant Llorenç. A dir veritat, encara que s'hi penjessin les ressenyes l'afluència seria minima, doncs aquest sector és practicament anecdòtic al costat dels grans sectors llorençans (com ara les populars parets de la Font Soleia), i cal ser sincer: les vies no són gaire llargues, la roca no és massa bona, i les dificultats no són gaire altes. Si parlessim de la qualitat d'aquest sector amb una visió purament escalatoria, rascariem un suficient.

Com que la paret ha patit algunes modificacions, la ressenya ha quedat desfassada. La que adjunto a continuació és l'ultima edició, del desembre del 2021, és a dir és la bona.

LA PARET DEL CASTELLÓ

Nova zona d'escalada al Sot de l'Enric! No és mereix dir-ne sector, doncs tant sols recull 4 vies, de nivell molt baix, en un pany de paret que presentava una certa verticalitat.

Aquestes vies es troben al Turó del Castelló. Aquest turó presenta, a la part més alta, un allargassat roquissar que va davallant cap al Ripoll per la seva Carena Sud, a vegades de forma suau i a vegades de forma més abrupta. Es al principi d'aquest roquissar, és a dir, a baix del cingle, on s'ofereix el pany més vertical del Castelló. Aquest tros de paret, comença just en l'aflorament del Castelló, és a dir, on la terra es converteix en roca. Amb una foto s'entendrà molt millor:

Aquest sector no té cap plantejament ambicios, més aviat és un complement, un acompanyament de la Paret del Dragó. La seva vocació és clarament la de ser, com es coneix en l'escalada, un sector escola; és a dir una paret ideal per iniciar-se en la practica de l'escalada. Què fa que un sector sigui escola? Doncs bé, les dificultats de les vies són molt baixes, i les assegurances estàn prou juntes com perque no hi hagi risc de patir mal en alguna caiguda.

Aquesta paret i la del Dragó es miren de cara, és a dir, tenen orientacions antagòniques. La paret del Dragó (orientació Sud-Est) és un sector ideal per l'hivern, doncs és molt assolellat, i encara que siguem a ple hivern, si no hi ha nuvols, hi estarem de luxe. A l'estiu per contra, i depen del dia, ens hi podem morir de la calor. En canvi la Paret del Castelló (orientació Nord-Oest) està en una zona força obaga, el peu de via cobert per l'ombra que proporcionen unes belles alzines, i a l'estiu s'hi esta molt fresc i a gust. A l'hivern per contra, hi pots passar molt fred, sobretot als matins. El sol no hi penetra fins el migdia. 
Totes dues s'enlairen majestuoses, i recullen als seus peus el Sot de l'Enric. Actuen de capçalera d'aquest sot. Bé, la Paret del Castelló és una petita porció del mateix Castelló, que és qui actua de capçalera en aquest escenari.

Aquesta paret la vaig mirar i tocar quan buscava parets, abans de trobar la PdD. Llogicament va restar oblidada durant l'equipament de la PdD, que la superava en tot. Tot i així ja tenia la idea de muntar-hi alguna via, doncs la roca m'havia semblat força bona, i tot i que sabia que les vies serien molt facils, em semblava interessant muntar-ne un parell per venir a escalar amb nens petits o gent inexperta. 
La paret es va muntar entre el 2019 i el 2021, molt a poc a poc, amb un espaiament molt gran en el temps dels dies de feina; potser s'hi treballava un dia cada tants mesos. Però en tenia constancia en tot moment i he anat fent, fins ara, nadals del 2021. 
El que més feina ha portat en aquesta paret, no ha sigut la feina vertical, sinò la horitzontal, doncs el peu de paret era absolutament selvàtic. En el petit replà que s'obre a redòs de la paret, hi han unes alzines força altes, i d'aquestes penjaven un exercit d'arítjols que feren de la tasca de neteja una feina àrdua. Desprès de la neteja però, ha quedat un peu de via molt agradable, ombrívol, net, i bonic, que no té res a veure amb el peu de via de la PdD, que si bé està net perque es troba en un roquissar, no es gaire agradable perque sempre hi ha el perill de caure avall.

L'agradable peu de via, ben net

La paret

Curiosa i afilada roca que surt del terra

Per a arrivar a aquest sector, el camí és clar i directe. Del parquing habitual per a accedir a aquesta zona, en comptes d'anar cap a la Font del Platan, agafem l'altra pista, que va paral·lela al riu. Creuem la cadena, desprès el Torrent del Castelló, i tot just passat aquest a ma dreta surt un camí. Aquest camí és el que busca la Carena Sud del Castelló, i porta de manera directa al sector. Quan arrivem al punt de l'aflorament rocòs del Castelló, virem a l'esquerra i ja som a la paret.

Un cop a la paret, podeu veure que hi ha una traça que té més recorregut. Aquesta és força visible, té fites, i s'enfila a dalt el Castelló per una canaleta que discorre entre el Turó i el Contrafort.

Tot seguit adjunto la ressenya d'aquestes poques vies:

VISITANTS DEL SOT

El Castelló és un turó de molta afluència, és facil trobar gent a dalt. Al trobar-se en un punt intermig, tant llorençans com castellarencs s'hi acosten a gaudir de l'escenari que ofereix. Crec que la majoria, però, ho fan per l'ample pista que hi arriva per darrere, per la xarxa de pistes que uneixen Castellar i Sant Llorenç pel sector del Cadafalc. Crec que és la minoria la que s'aventura al Sot, els que baixen a tocar la paret, o davallen per les dues carenes que van a buscar el Ripoll. Però segur que també hi han hagut forces visitants que han gaudit d'aquesta zona. 
Dels que jo vull parlar és dels visitants que han deixat petja, el rastre dels quals és molt facil de reconeixer.

Comencem amb els Pedraseques de Castellar, un grup del Centre Excursionista de Castellar, que no limiten la seva activitat a restaurar barraques, sinò que el seu manteniment del rodal de Castellar del Vallès va molt més enllà. Crec que no necessiten presentació, i si el lector hi està una mica ficat ja sap de qui parlo. 
Bé doncs a finals d'aquest 2021 aquesta gent, a qui professo molta admiració, han fet una visita a la Paret. Ho sé perque han deixat una nota al pot de registre, deixant constancia del seu pas per la contrada.

Pot de registre

 Aquesta gent, és molt treballadora, i el seu pas pel Sot ha sigut molt notable, doncs han contribuit i molt a l'arranjament d'aquest tros de territori.

 He de dir que no puc afirmar del tot que ells hagin sigut els responsables de les   feines que descriuré, doncs jo tot el que tinc és una nota escrita que   testimonia el seu pas per la paret. Però m'extranyaria molt que les feines no les   haguessin fet ells, sabent del seu tarannà i podent-los ubicar al 100% en aquest   indret.

 Una de les coses que han fet ha estat marcar, amb pintura blava, l'existencia de   l'Avenc del Ramon, i de la Bauma de l'Enric. També han fet fites en punts   conflictius, per exemple per marcar el corriol que, de dalt de la Carena SO                                                davalla cap al sector d'escalada. 

Això pel que fa a l'inmediatesa de la paret. Però si ens allunyem una mica, hi veurem més actuacions.

Han arranjat i netejat el camí del que he parlat abans, aquell que surt de la pista de les Basses del Barceló i que va descriure l'Antonell. Aquest camí enfila tota la Carena Sud Oest del Castelló fins a arrivar al cim del mateix, i a mig camí passa per damunt de la Paret del Dragó.
Ara, torna a estar obert i net, i al punt on comença hi han fet una de les seves marques blaves. Aquesta marca al principi em va sorprendre, doncs pensava que hi havia alguna singularitat alla a la vora. Desprès de buscar una mica i no trobar, crec que amb aquesta marca es volen referir a l'avenc i la bauma que es troben a tocar de la Paret.

És en aquest camí, però ja a la part més superior, molt aprop del cim del Turó, on vaig veure una de les seves marques indicant un avenc. Sorpres perque no en tenia coneixènça, vaig pentinar aquell tros fins que vaig trobar al que es referien. És una mena d'avencó, molt ple de terra i fulles. Al fons de l'accident, sembla que el forat s'enfonsi una mica a terra, però és dificil de dir. En tot cas és una petita singularitat, una troballa, de la que n'adjunto fotos:

També han netejat la part frontal de la Bauma de l'Enric, que quedava amagada dins del bosc i a la qual s'hi accedeix per darrere.
Parlar de la Bauma em porta a parlar d'un altre visitant il·lustre. En aquest cas en Quim Solbas, savi de la muntanya s'hi va deixar caure i va escriure'n el nom dins de la mateixa. Així, tot visitant en podra saber el toponim. Crec que ell és l'autor doncs em consta que fa aquests escrits, que he vist en moltes altres coves i baumes del massís. Això no ha sigut recent com la visita dels pedrasequers sinò que va ser a finals de 2019 o principis de 2020.
La Bauma de l'Enric és l'unica troballa "d'importancia" que he fet a la muntanya, i veure que rep tantes atencions em fa molt cofoi.

Uns altres visitants habituals del Sot són els "llentisclers". Aquest és un fet molt repetit al Parc des de fa molt temps. Els llentisclers són colles, que a la tardor i l'hivern acudeixen al bosc i recol·lecten branques de llentiscle. Crec que la finalitat és fer servir aquest llentiscle en rams fúnebres o bé rams de nadal. A la seva manera fan un aprofitament del bosc, llogicament il·legal, perque sobre el paper no et pots endur ni una flor d'un Parc Natural. Tanmateix, no crec que ho facin per vocació i segur que ells voldrien treballar en alguna feina reglada, i de més benefici. Sí que ho veig una mica perillòs, doncs els llentiscles de les cotes baixes acaben arrassats, tanmateix, no sembla que l'explotació sigui prou com per posar en perill aquesta especie arbustiva, tant abundant a Sant Llorenç del Munt. Jo sincerament preferiria que no es fes aquesta activitat, però entenc la seva necessitat i entenc que mentre existeixi la demanda d'aquest material, no faltarà qui el reculli. 
El seu rastre és molt manifest:

Ram que s'han deixat enrere

Uns altres visitants habituals d'aquesta zona són els caçadors. D'aquests, globalment, en tinc bona opinió. Però particularment, pots trobar personatges d'enteniment molt limitat. 

RECULL DE FOTOS I UNA MICA DE TOT
Ja per acabar l'article, faig un recull de fotos per fer un repàs a tot allò que no hem tocat.

L'avenc d'en Ramon de la Fonda, on a l'hivern sembla que les salamandres hi fan colonia. És dificil d'apreciar a la foto, però si hi treus el cap en veus forces. No sé si hi han caigut i no saben sortir o si es la seva llar.

L'embassament que recull les aigues de la Font de l'Enric de la Fonda està, actualment, buit d'aigua. És el moment ideal per arranjar i netejar aquest espai.

Fotos variades

Paret del Dragó

Paret del Castelló

Una via d'escalada a la PdD

Un escalador a la via Diedre

Fites que marquen la frontera de les terres del Cadafalc amb les del Carner potser, no ho sé

La Castellassa vista des de la PdD un dia de boira

Ramat que pastura sovint per les Basses del Barceló