TRILOGIA DE PARETS LLORENÇANES

Avui m'agradaria parlar de tres massisses parets que s'alcen al nostre Parc. Sant Llorenç del Munt és un entorn farcit de roca, on el rocam rogenc destaca per sobre el verdejar dels pins. Tanmateix, la consistència d'aquest rocam conglomerat és força precaria en aquestes les nostres terres. El fet és que hi tenim molts cingles espectaculars, però molts d'ells presenten caracteristiques que han fet rendir-se als escaladors que hi han volgut deixar petja. Per això, grans parets com el Turó de les Nou Cabres, la Morella, el Cingle de la Cova Roja, el Turó del Boc... Queden verges o amb poques línies, les clàssiques que han volgut i pogut arribar al cim. Tanmateix no vull parlar de parets on no s'hi escala, sinò precisament el contrari. Repassem 3 parets amb molta historia al darrere, (sobretot la primera), i conegudes no sols per escaladors sinò també per tots els excursionistes que frequenten la muntanya.

LA CASTELLASSA DE CAN TORRAS

La Castellassa de Can Torras és segurament la silueta més reconeguda del Parc desprès de la Mola i el Montcau, i probablement el monòlit més espectacular. La seva forma sempre evoca un camell, i no falten els que també l'anomenen així. Si ens centrem en l'escalada, podem dir que és un cingle amb molta historia, ja que la seva primera ascensió oficial es va donar al 1923, a carrec de Josep Abelló, Hans Weichel i Martí Rovira, membres del CET. La primera via fou la Normal, que en recorre el llom de la manera més logica fins a arrivar a dalt de tot. La dificultat més gran rau en la separació que hi ha entre la Cabreta (cim secundari) i la Torre, el cim més elevat (835m sobre el nivell del mar).

Des d'aquella data fins a l'actualitat s'hi han anat obrint vies per tots els racons fins arribar a les prop de 20 que hi tenim avui. Algunes d'elles van ser agosarades apertures en el seu moment, com la clàssica Cara Nord Original, o l'Aspre Compromís de la Postura.
Sens dubte aquest cingle, corprenedor, sempre ha cridat als escaladors, i seguirà fent-ho, tot i que l'espai per obrir-hi noves vies cada cop és més reduït.
Nota: Aquesta ressenya té més aviat una finalitat decorativa que no pas pràctica. El que vull dir és que no està contrastada completament, i en manquen vies i variants que no he inclòs. Si voleu escalar a la Castellassa, amb el 100% de la informació, són imprescindibles aquets dos llibres, de l'Oscar Masó, lectura obligatoria dins la bibliografia sobre Sant Llorenç.

LA FALCONERA

La Falconera és una paret que destaca (dins Sant Llorenç) per la seva altura, amplada, i bon rocam. La situem al nord-oest inmediat del Montcau, i és ben visible al passar per la carretera del Coll d'Estenalles, que hi passa ben bé pel cantó. Això sempre ha sigut un factor de més per la paret, qui sap si no el factor principal de la seva popularitat. 

En aquest cim, s'hi pot pujar tranquilament caminant pel llom. L'escalada no és obligada per assolir el cim com ara la Castellassa. Potser per això l'escalada a la paret és més recent, i no per la necessitat d'assolir-ne el cim sinò pel pur plaer d'escalar. La seva primera via, la TIM, fou oberta el 1957, 34 anys més tard que la Via Normal de la Castellassa. És la via més llògica, que ascendeix aprofitant la xemeneia que ofereix la paret. La van obrir en Andreu Sorolla, Josep Alaix, i Josep Aspachs, escaladors sabadellencs. Des d'aquesta, la paret ha evolucionat fins a les 32 vies que hi podem trobar avui, la majoria d'elles obertes a finals dels 80 i durant tots els anys 90, periode més fructífer per la paret.

És important destacar que en aquesta paret no s'hi pot escalar des de l'1 de gener fins al 31 de juliol degut a la regulació d'escalada del nostre Parc, que adjunto en aquest link: https://parcs.diba.cat/web/santllorenc/regulacions#d

Nota: Aquesta ressenya té més aviat una finalitat decorativa que no pas pràctica. El que vull dir és que no està contrastada completament, i en manquen vies i variants que no he inclòs. Tota la informació de la paret la trobareu a http://www.santllors.com/ , la biblia de l'escalada a Sant Llorenç.

PARET DE LES ARENES

L'última paret per mostrar és la de les Arenes. Aquesta paret forma part de les Roques d'Aguilar, sent una elevació que tanca aquest massís per l'Oest. Les Roques d'Aguilar és una contrada molt bonica i amb molt d'interès (sobretot espeleologic) que tenim entre Castellar i Sant Llorenç, que espero ressenyar aviat.
És en aquest cingle, que domina el poble de les Cases de les Arenes, on hi trobem un sector d'escalada que combina vies de dues i tres tirades amb un petit sector esportiu, que no està enllestit del tot a dia d'avui.
Fou a l'estiu del 2017 que es van obrir moltes linies en aquesta paret, totes amb un molt bon i generos equipament que contrarresta la més aviat poca calitat de la roca (som a Sant Llorenç!). Tanmateix la paret no era verge, doncs ja hi havien vies antigues com la Diedre de Mitjanit, la Bonati, la Ruta de la Seda... També es va procedir al reequipament d'algunes d'aquestes antigues vies (no de totes, encara resten algunes vies originals que no s'han modificat).
En tot cas el resultat és molt bo, i comodíssim pels que som de la zona; doncs amb menys de 10 minuts de sortir de Castellar em planto a l'aparcament, i amb 15 més a peu de via. És un sector que personalment he explotat força, i degut al grau moderat de les línies i el bon equipament, és un lloc que m'ha sigut ideal per ensenyar algun company a fer via llarga. Resumint, és un sector molt recomanable, amb unes vistes espectaculars, darrere del qual hi ha molta feina (com en la majoria de sectors, vaja). És important que els escaladors que s'hi dirigeixen no aparquin a l'aparcament del poble, sinò més avall al descampat que s'obre desprès de passar el pont. Així m'ho va comentar l'equipador i principal impulsor d'aquest sector, en Jordi Homet, que per cert també és un dels "culpables" del sector d'escalada de Castellar, el Foio. Sens dubte tots els escaladors castellerencs li estem agraïts per la gran feinada que ha fet aquest home.
Nota: Aquesta ressenya sí que és representativa de la paret, i la podeu fer servir per escalar. Tot i això, hi falta una via, la 1 d'Octubre, posterior a la resta, que va per l'esquerra de la Orella d'Os i és un cinquè, molt bona i disfrutona. Les ressenyes del sector esportiu les penjaré quan estigui enllestit del tot.
Si voleu més informació sobre l'obertura i el sector, https://jaumegrimp2.blogspot.com/2017/09/les-roques-daguilar-les-arenes-una.html aquest article és molt complet. L'autor d'aquest blog és un gran coneixedor del massis i va tenir participació en l'obertura d'aquest sector.

Salut i muntanya! 

TOPONÍMIA, RETOLACIÓ, I ELS USOS DE LA MUNTANYA

Avui escriure un article sobre una activitat que he fet al Parc ultimament, i que sincerament, no pensava traslladar al blog, doncs no és d'interès general ni afegeix cap informació útil sobre aquesta la nostra materia... Però desprès de 3 mesos sense publicar res, m'hi veig obligat i sento la necessitat de penjar alguna cosa perque els pocs lectors que pugui tenir no pensin que això ha mort.
Ho acompanyaré amb una mica d'opinió i encara quedara un post amb cara i ulls, som-hi!

Ja fa un temps que estic perpetuant una iniciativa d'algú que, en el seu moment, em va ser de gran ajuda. Una iniciativa que té a veure amb quelcom que m'interessa molt, la toponímia.

La toponímia és, segons el diccionari: "branca de l'onomàstica que estudia els topònims."
I els topònims són, doncs: "nom propi de lloc." Vaja, que un toponim no és més que això, els noms que els Sapiens sapiens hem anat assignant a un lloc o altre. En terres que han sigut poblades des de sempre, com la nostra, pràcticament tot té un nom. I allò que no en té, segurament n'acabarà tenint, així som els homes. Ens agrada tenir-ho tot catalogat i volem poder referir-nos a tot.
Per a la gent de muntanya, poder-se referir a les carenes, turons, camins, colls, pel seu nom, sens dubte és important, i no és un coneixement fútil en absolut, doncs parlant amb altres gents de la muntanya, ens podem fer entendre amb ets i uts on em vist aquell senglar o d'on han sortit aquestes llenegues.
La toponímia, a Sant Llorenç, és digna de ser estudiada, i així ha sigut per molts savis i estudiosos del nostre massís que es pregunten amb una curiositat inesgotable d'on surten els noms que veiem impresos en el mapa, però que van ser originats la gran majoria per tradició oral.

Bé, tornem al tema. La iniciativa de la que parlava abans és la d'uns rètols de fusta, que, ja força desgastats i esborrats podem veure en varis llocs de la muntanya. Adjunto dues fotos, una del Puig Rodó i l'altre al Coll Gavatx, indicant la direcció per arribar al Marquet, però d'aquests retols n'hi ha més: al peu de Rocamur, al cim del Puig Gavatx...

Així doncs, aquests ultims temps n'he afegit alguns a la col·lecció. Tampoc masses, doncs la meva intenció mai ha sigut omplir la muntanya de rètols. He escollit cimalls poc coneguts en general, allunyats de les grans rutes, i tots són fora del que seria el massís propiament dit, és a dir en cotes baixes. 

Aquests són els rètols, col·locats als cimalls del Castelló, la Furriola, a la cota màxima del massis de les Roques d'Aguilar, la Cadireta, el Pujol i el Muronell. Doncs bé, aquesta actuació ens porta com sempre al debat més recurrent d'aquest blog: els usos de la muntanya.

Sant Llorenç del Munt és, sense anim d'exagerar, la muntanya més massificada de Catalunya amb el permís de Montserrat. 

Qui hi passeja assiduament, sap que a la muntanya hi trobarà: centenars de fites de pedres, algunes fetes per aficionats que no porten enlloc. Centenars de marques de pintura, que taquen arbres i parets a dojo. Cintes i residus de plàstics que es fan servir per marcar curses, marxes populars... etc. En dates senyalades, pessebres per tota la muntanya. Pintades als peus de via dels sectors d'escalada indicant noms i graus de les vies, i llogicament, parets plenes de ferros. Rètols indicadors penjats per aficionats. Els propis pals indicadors de la Diputació (òrgan gestor del Parc). I no em posare a parlar de llaunes buides, papers de plata, graffitis, etc... Doncs només em volia referir a actuacions fetes amb bones intencions, no a bretolades. (Pel que fa a tot el que he enumerat abans, no em malinterpreteu: fites i marques de pintura són necessaries per a fer els camins visibles i seguibles, els pessebres són una tradició que m'agrada d'allò més visitar, i passat el Nadal les colles que els munten els recullen i deixen l'espai net, i pel que fa als ferros a les parets, com a escalador els agraeixo que hi siguin!). Al que vull arribar amb tot això és que la muntanya ja en va plena, de coses que hi hem deixat els homes. Per això, al deixar-ne de noves hem d'intentar ser curosos. Espero haver-ho sigut, tot i que, mirant-ho fredament, crec que se'm podria criticar amb els meus propis arguments😅

Tanmateix la meva intenció només és la de poder ampliar el coneixement dels assidus de la muntanya, i sobretot dels nouvinguts que a travès de la toponímia agafen estima i interès sobre el nostre territori. 

Espero portar proximament un article de veritat amb unes ressenyes que estic preparant sobre les grans parets de Sant Llorenç.

Salut i muntanya.

EL COLL DE GRUA - Un racó amb molts secrets

La "contrada" de la que parlem avui contè per una banda, una pista molt important i molt recorreguda, i de l'altre, molts racons amagats coneguts per no massa gent.
[ Faig un incís; tot i que sempre parlo de contrades, només és una manera de referir-me als indrets dels que parlem, ja que és el titol d'aquesta secció del blog. Ho dic perque, quan algú parla d'una contrada, es pensa en una vall, en les terres d'un poble, en una extensió notable de bosc... En canvi les zones que jo descric en aquesta secció poden ser molt petites, com per exemple la zona que descriure avui no deu fer pas més d'una hectarea. Però vaja, entre nosaltres ja ens entenem.]

El Coll de Grua (CdG a partir d'ara) és un indret de referencia, i conegut sobretot per Castellarencs i Sant Feliuencs, doncs el camí principal que fem servir per pujar a la Mola passa per aquest coll. El CdG també estableix la divisoria entre els termes municipals de Matadepera (Oest) i Castellar del Vallès (Est). Sembla que el CdG ha tingut més influència sobre els Castellarencs, doncs és a la seva vessant Castellarenca que tots els toponims agafen el seu nom. A la vessant Matadeperenca, hi trobem el Sot de la Codoleda. En aquest article només es parlara de la Vessant Est d'aquest coll, és a dir, tot el que queda a ma dreta de la pista que exerceix de divisoria i que travessa pel mig el CdG.

El Coll de Grua

Aquesta vessant que estudiarem és un racó molt ferèstec, ben poc trepitjat, on els camins sempre es desdibuixen i on la malura sempre busca més i més espai. El que tenim és una canal ben bruta que va cap al Nord-Est, i pel seu tàlveg passa un torrent (només actiu quan plou) que és tributari del Sot de la Carda. No hi ha camí que ressegueixi aquesta canal cap a baix. Aquesta canal de CdG, a la capçalera apareix flanquejada per dos imponents parets de roca, que queden una enfront de l'altra. Les anomenarem paret N (que mira cap al Sud) i paret S (que mira cap al Nord). Al peu de la paret N hi trobem la Balma de Sota de Cdg, i al peu de la paret S hi trobem la Balma Gran de Cdg. A la paret S també hi ha una via d'escalada, i varies altres equipades a mitjes.

Per començar adjunto un parell de mapes. El que esta fet a ma no és massa facil de llegir... Però inclou tots els camins que trobem en aquest racó.
Val a dir que en aquest article només faig la descripció d'aquest indret, i no incloure descripcions sobre com arrivar a cada lloc d'interès. Si algun lector volgues arribar-s'hi, trobar el Coll de Grua és molt facil, i a partir d'allà podra guiar-se amb el mapa de corriols. Per això no incloure indicacions en aquest article.

ELEMENTS D'INTERÈS AL CdG

Explicare els elements d'interès diferenciant entre la paret S i la paret N.

PARET SUD

MIRADOR DE COLL DE GRUA

El mirador de CdG es troba ubicat al damunt de la paret S. Per la seva posició, esdevè una magnifica talaia sobre la vessant sud-est del massís. A més, venint de la plana vallesana és una de les primeres protuberancies rocoses, per tant, ens ofereix una vista amplia que no apareix tapada per cap arbre; ja que aquets no poden proliferar sobre els roquissars.
La panoràmica que aquest mirador ens ofereix és aquesta:

BALMA GRAN DE COLL DE GRUA
Aquesta balma, molt extensa, la trobem al peu de paret de la paret S.

Camí que va per peu de paret

Part de la balma

Sobre aquesta balma, no en dic massa cosa. Més aviat adjunto un link, del portal web imprescindible caudelguille, on s'explica tot el que es pot explicar sobre aquesta balma (topografia inclosa)
http://caudelguille.net/caus/898-gran-de-coll-de-grua-balma




ANTIC SECTOR ESPORTIU
Una de les curiositats d'aquesta contrada la trobem aqui, al final de la paret S.

L'unica via sencera

Aquest cingle del que parlem contè bona roca, que ofereix bones mans. A més, la paret es presenta força vertical, i és de les parets més baixes (em refereixo a altitud) del Parc, i per tant més properes a la civilització. Amb totes aquestes caracteristiques, no és estrany que algú es fixès en algun moment en aquesta paret i decidís d'equipar-hi.
Observem, ja al final de la paret, dues o tres vies (equipades amb parabolts) que tanmateix, comencen ben amunt (a 4 o 5 metres del terra). M'imagino que algú haura robat les xapes més properes al terra, ja que, si el desequipament fos obra del mateix equipador o del Parc Natural treurien la totalitat de les assegurances...
Tanmateix, resta una via sencera, ben al final de la paret, que resulta de cinqué grau més o menys, i val a dir-ho, una via ben divertida i sostinguda, i ben equipada.
Si algú té informació sobre aquest sector, qui o quan es va equipar, podeu compartir la informació als comentaris!

És al peu d'aquestes vies que vaig trobar-me una bellíssima Serp blanca (Rhinechis scalaris). Aquesta serp, és la segona en tamany que podem trobar a Sant Llorenç (la primera és la Serp Verda o Malpolon monspessulanum). Aquestes serps són facils d'identificar per les dos franjes negres que les recorren paraleles des del cap fins la cua. Són serps inofensives per a nosaltres els sapiens.
Quan la vaig trobar, tot just al mig del camí, no feia ni mig moviment. Vaig girar-me un parell de minuts i al tornar ja s'havia esfumat. Espero que segueixi sent una serp tant discreta pel seu bé!

Serp blanca (Rhinechis scalaris)

PARET NORD

PI DE COLL DE GRUA

El gegant de CdG

Al començament de la paret N i ben aprop d'aquesta, hi tenim el Pi de CdG. Segurament sigui l'arbre amb més port i volum d'aquesta zona, i la seva copa esdevè ben visible des dels voltants.
Aquest arbre, és tracta d'un exemplar de Pi pinyer (Pinus pinea). Els pins que més abunden al massís són els Blancs (halepensis) i també els Pinassa (nigra). Per això, trobar un pi pinyer d'aquestes característiques no és el més normal.
L'arbre és veu potent i sa a dia d'avui. Una llastima que l'últim cop que m'hi vaig acostar em vaig oblidar la cinta per medir-ne el diametre. Queda pendent.

El gegant de CdG

BALMA SOTA EL COLL DE GRUA

Camí del peu de paret

Aquest balmat, testimonia des del primer moment que ha estat usat i ben usat per l'home. A dins encara hi podem trobar una taula molt precaria i un petit dipòsit d'aigua.
La balma la trobem al final de tot de la paret N, recorrent el camí que avança pel peu de paret.
Com en la balma de l'altre banda de la canal, adjunto un link de la pagina web caudelguille on surt perfectament explicada, amb topografies incloses, i fins i tot amb una anecdota històrica sobre la gent que usava aquesta balma. No us perdeu l'article:
http://caudelguille.net/50-caus/900-sota-el-coll-de-grua-balma

La balma sota el CdG

DINS LA CANAL

Dins la canal, ben bruta i que agrada molt als senglars, també hi podem trobar varies coses curioses, de les quals sols n'adjuntaré algunes fotos.

Arbre marcat

Fita que indica el trencall al peu de la paret S

Bloc proper al Pi de CdG

Antigues feixes vinicoles?

LA CATEDRAL DEL VALLÈS - Sant Esteve de Castellar

Pocs edificis s'han fet més lletjos que El Mirador... Una joia més de l'ajuntament de Castellar

EL PUIG RODÓ I ELS USOS DE LA MUNTANYA

El Puig Rodó és un turó rocòs ubicat a la Vall del Riu Ripoll, vessant dreta. Es troba dins el terme municipal de Sant Llorenç Savall per molt poc. Pot ser que a molta gent no li soni massa, tanmateix, tothom que ha circulat pel nostre eix (BV124) ha passat alguna vegada pels seus peus, on s'hi troben varies balmes (conegudes com les Balmes del Carner).
Crec que la virtut principal d'aquest turó són les increibles panoràmiques que ofereix de tot el vessant llevantí del massís.
Avui però vull parlar d'una altra cosa, faig un breu comentari sobre la curiositat que es troba al cim. Al cim, molt planer i com he comentat abans amb molt bones vistes, s'hi troba un laberint fet amb pedres de la muntanya. Aquest laberint, va acompanyat d'un rètol; encara sort, perque sinò seria molt intrigant. 

 
En el rètol s'explica que el laberint ha estat creat per dones en contacte amb la mare terra. Sé el que són aquestes trobades de dones, i tot plegat agafa doncs una òptica espiritual. No puc dir que em molesti aquesta "performance", doncs si fins ara mai m'han fet emprenyar les creus que trobem a molts cims del pais, això ve a ser el mateix simplificant-ho força: estructures espirituals. Tot és pedra i fusta, i d'aquí molts anys segurament, no en quedara res. És un exemple de com fer-te teva una part de la muntanya sense haver-hi d'intervenir de per vida. Aquestes traçes fetes a la natura són molt facils d'esborrar. Potser a algu podria molestar-li el fet que ocupin un espai que, en principi és de tothom, però vaja, seria una minoria. A mi almenys em fa gracia veure que la gent segueix recorrent a la muntanya, connectant amb la natura, fent-hi les seves activitats, sempre amb respecte i deixant-ho net.
Una altra opinió em mereix "l'Arbre dels desitjos", que consisteix en un pi mort amb una base de ciment, ple de plàstics lligats. Sincerament dubto que la gent que es reuneix aqui, pensi que els desitjos s'els compliran penjant una tira a l'arbre. Em sembla excessiu, però potser sóc massa purista.

Al final tot condueix a la mateixa qüestió: els usos de la nostra muntanya. És un debat interessant, i sobretot de molta actualitat quan parlem de Sant Llorenç del Munt. Aquest parc és un dels més transitats i per tot tipus de publics. Crec que predomina el públic irrespectuos, irresponsable, brut (per no dir fastigòs). Almenys a l'estiu, i sobretot al Ripoll, que es converteix en atracció turística. 

Aquestes fotos són de l'aspecte habitual que presenta la plana del cantó del Gual de la Font del Platan. Aqui, la "gent" ve els caps de setmana a fer pic-nic i banyar-se i els resultats són esfereïdors. No penseu que és l'unic indret afectat. La basura s'esten per les Arenes, pel tram del Ripoll que passa per davant el Balcó, fins i tot als Bullidors (bé, i a tota la muntanya en general).

Quan hom veu això, és normal bullir per dins. Crec que el Parc Natural, la Diputació, l'Ajuntament, o l'administració que sigui (n'hi ha tantes..) hauria de començar a tancar accessos, ni que fos a l'estiu, per evitar que aquests individus puguin trepitjar la contrada. La primera cadena i més lògica hauria de ser la d'aquest accès, el del Gual de la Font del Platan. Aquesta gent, si la fas caminar 10 minuts, ja no ve. Segur que molta gent del territori en sortiria perjudicada, però de debò, això és insostenible...