EL XARAGALL DEL FOIO

Avui vull descriure una contrada que conec d'allò més bé, un racó molt proper a Castellar i de molt facil accès, el Xaragall (o Torrent) del Foio. Aquest sot, el trobem a la vessant Oest del turó del Puig de la Creu (668m), i pel tàlveg passa un torrent, sec quasi sempre, que desguassa al Torrent de Canyelles. És una zona ombrívola, humida, plena de malesa, que el gran coneixedor dels entorns de Castellar, l'Albert Antonell, descriu en en el seu llibre Descobrir Castellar com: "pregon, escabròs, i salvatge xaragall".
I tanmateix, avui dia és una contrada amb força popularitat, on és habitual trobar-hi gent. Això es deu a la obertura d'un sector d'escalada esportiva, que pren el mateix toponim tradicional i es coneix com El Xaragall del Foio, o El Foio a seques. La obertura fou possible gracies a que a la riba esquerra del torrent, s'aixeca una paret de calcari molt bo, no massa alta (maxim de 18 metres), que va permetre als equipadors fer-ne un sector; la qual cosa no fou facil, tal i com explicaré més endavant.
El sector es diveix en tres subsectors, donats per l'alçada a que els trobem, ja que a la practica formen la mateixa franja de paret. Són, d'esquerra a dreta: Canyetes (el més elevat), Central, i Foio (el sector a la part més baixa del torrent).El Foio és properíssim al poble, contè graus baixos, i està ben equipat, per tant es pot parlar d'aquest sector com un sector escola. És el lloc on jo vaig aprendre a escalar, i com jo forces amics meus. I no som pas els unics no... Jo i el meu company de cordada més habitual hem passat moltissimes hores aqui, no només escalant, sino molts cops simplement sent-hi; sobretot als estius, que s'hi esta fresc. Les vies no són moltes, i les sabem de memoria, pero això mai ens impedeix de tornar a un racó com aquest que sentim tant nostre.

                               HISTORIA DEL FOIO
El Foio és un sector jove, va ser equipat el 2012 (amb parabolts de 12mm) per en Gerard Cantero, Jordi Homet, i Tomàs Valverde, i amb l'ajut de CanGlomerat, rocodrom i club d'escaladors de Castellar. Dels equipadors, el Tomàs és qui segueix més connectat al sector, fent-hi feina continuament, i ja que tots dos hi anavem/anem amb frequencia (ell segur que molt més) ens vem coneixer. És una persona amb molts coneixements sobre tots aquests territoris i paratges, que coneix tot el rocam amagat en aquests boscos espessos. Ell va ser qui ens va ensenyar un seguit de blocs per Castellar que amb els amics vem netejar, i que espero poder publicar algun dia.
El Foio és un sector en canvi constant, ja que, a ritme més lent o rapid sempre s'hi va treballant, això sumat a que és un lloc força concorregut, ens donen un lloc amb una morfologia canviant.
Quan es va obrir el sector, jo no en vaig ser testimoni, però sé que va ser una feina molt grossa, rebaixant terra de la paret perque en sortissin vies més llargues i un peu de via decent. A part, la feina de desemboscar i desbrossar devia ser també molt intensa. Encara s'endevinen els nivells anteriors de terra. Mirant les parts d'aquest torrent que no s'han modificat (molt selvàtiques), es pot imaginar com devia ser el sector abans de la transformació antròpica, i fer-se carrec de la feina que va comportar obrir-lo.

Nivell de terra anterior a l'equipament 

Nivell de terra a la via "Hostiaputa"

Desprès de l'equipació, tal i com deia s'hi ha seguit treballant, i amb els anys han anat apareixent altres vies (fetes pels equipadors inicials) com la Insumisió i la Hostia puta. En aquestes ultimes vaig ajudar en l'equipament, va ser al 2016. La "hostiaputa" va esdevenir la primera via de la paret (situada més a l'esquerra, amunt de tot) i va necessitar de força retirada de terra i un gran bloc que restava enterrat. També d'una intensa neteja de la paret, que al ser la més occidental del sector estava ben bruta, plena de terra i liquens. Va sortir un IV amb un pas inicial divertit i un tramet de placa a la part de dalt. La insumisió es troba al mig del sector, entre el Sector Central i el Sector Foio; és un V que a mi m'agrada força. Per a aquesta es va excavar al seu peu, on hi ha quedat una rampa prou pronunciada que de ben segur s'anira rebaixant. Va ser també durant aquest 2016 o potser 2017 que també vem començar a retirar una illa de terra que s'hi havia quedat isolada i que està enganxada a la paret. La teoria és que aqui sortiran dos vies més, mediocres segurament, pero que augmentaran l'oferta per escalar en aquest racó. Al retirar tot aquest volum de material, es va acumular a la part inmediata de sota, creant una rampa alla on abans hi pujava el corriol. Per això parlo de que té una morfologia canviant i variable, sempre per culpa del humans és clar. Més d'un cop des de la meva perspectiva ecologista

Com era l'illa abans

La terra de l'illa ha creat
aquesta rampa

em plantejo aquestes accions, que suposen una transformació força radical d'un lloc natural com aquest. Però seria molt hipocrita criticar-ho desprès d'haver-ho aprofitat i passat tantes hores aqui. Aquesta raconada tampoc era una zona d'alt interes ecologic, és un torrent força selvàtic, sense restes de patrimoni, i travessada per una línia d'alta tensió.  El cert és que ara el lloc és conegut i estimat per molta gent, quan abans era un indret ferèstec intransitable. Suposo que si li poguessim preguntar al territori ens diria que estava millor abans, d'això n'estic prou segur.
Tornant a la materia que ens ocupa, l'ultim cop que vaig pujar vaig veure que el Tomàs ha seguit excavant i rebaixant aquesta illa de sediments. Aquest home és incansable... Tothom que ha escalat al

  

La illa de terra ja no està
enganxada a la paret

sector li deu agraïment per la feina feta. I als altres equipadors també, és clar. Però llogicament jo només parlo del cas que conec, que és el seu.

Sobre la historia de l'indret abans de l'obertura del sector, no hi ha massa a dir. A les parts més baixes del torrent hi han feixes i devia ser una explotació de vinya, que m'imagino que no devia ser extensiva a tot l'indret degut a l'orografia d'aquest racó. Al llibre (imprescindible) Descobrir Castellar, trobem un parell d'apunts sobre aquesta contrada. L'any 1948, un "bon mestre d'obres i zahorí afeccionat" es va dedicar a fer prospeccions d'aigua al Xaragall, sense bons resultats. El llibre indica que va esmerçar temps i diners en la recerca. També hi ha un apunt, més aviat anecdòtic: diu que hi havia molts rumors entre la gent de Castellar de l'existencia en aquest indret d'una serp gegantina. De moment no sembla que cap escalador se l'hagi trobada per sort 😄                                                   

                              ELS CAMINS DEL FOIO

Hi ha dues maneres d'arrivar al Foio, que he etiquetat com a Camí 1 i Camí 2.

CAMÍ 1: Aquest camí és el camí que s'havia dissenyat per a exercir de camí principal. Val a dir que no el fa servir ningú, tothom va pel Camí 2. Per anar a aquest camí hem d'agafar la Pista dels Bombers, pista que porta fins a dalt del Puig de la Creu, i que es diu així perque antigament el Parc de Bombers es trobava en aquesta zona. Comença al final del Carrer Sot de Goleres. Hi ha una cadena on comença la pista, la passem i seguim cap amunt per la pista, ampla i de pujada suau i mantinguda. Quan arrivem al primer revolt agafem el camí que surt del colze que fa la pista. Aquest camí planer ens porta amb un parell de minuts al punt on comença el corriol, més empinat i que ja acaba al Sector. Les fites que hi han per tot el camí fan quasibé impossible la perdua. Sobre l'indret de la foto, m'agradaria destacar que el Tomàs hi havia fet moltes fites curiosisimes, autentiques obres d'art, fites que desafiaven les lleis de la gravetat i l'equilibri i creaven formes capricioses. L'estiu passat algu les va tirar a terra i ja no les podem veure. Tot i així n'hi han de noves, menys elaborades, pero que no deixaran que ens perdem.

Punt on el camí es converteix
en corriol

Camí 1

El Camí 1 és el que casi sempre faig servir, el prefereixo perque és més planer i el pas per ell erosiona menys la muntanya que el 2, perque hi han vistes sobre la Vall de Canyelles i el poble, perque té un recorregut més logic, i perque d'aquesta manera no cal passar per davant de la casa que hi ha al Camí 2. Tanmateix, aquest camí és més llarg que l'altre, i la majoria d'escaladors esportius no són gaire amants de les caminades... La questió és que aquest camí resta oblidat.

CAMÍ 2: El camí dos comença i ressegueix la pista de Can Cadafalch, un camí important i molt usat, doncs condueix a les terres de Can Cadafalch, al Puig de la Creu, a Coll Munné, a Sant Llorenç Savall, etc... Aquesta pista travessa la vall de canyelles i és l'accès principal de tota aquesta contrada.
La pista comença alla on acaba el Carrer Can Cadafalch, on s'hi pot deixar el cotxe. Hi ha qui segueix per la pista amb el cotxe i aparca més endavant (foto).

Parquing més avançat

Trencall de la pista Cadafalch

La casa de sobre la Font

Comença el corriol

Seguim la pista de Can Cadafalch, ampla i planera. Amb pocs minuts de camí arrivarem al trencall que es dirigeix al Foio, és també una pista (no tant ampla) que comença a ascendir suaument. Aquesta pista ens durà a un racó on hi tenim la Font dels Casots, i a ma dreta del camí una specie de casa-xabola.
No cal entretenir-s'hi ni és l'objectiu de l'article, però val a dir que aquests veins no són massa dessitjables.
En aquest punt comença el corriol que ens durà sense perdua al Foio.

Agafem el corriol, que molts cops va brut a causa del mal estat del bosc i els arbres que cauen de tant en tant. El corriol va avançant i pujant i ofereix un parell de camins (emboscats i dificils de veure) per si volguessim travessar el torrent. Durant la pujada veiem feixes de pedra seca al voltant del camí, segurament aquest rodal era una explotació de vinya, com quasi tots els afores del poble en èpoques passades. Durant la pujada trobem cordes per pujar. Aquestes cordes són robades en algunes ocasions i, amb més o menys dilació, s'acostumen a tornar a posar.

Antigues feixes

Tram del camí 2

Arriva un moment que el corriol s'ajunta amb el Camí 1, i es torna planer. Virem a l'esquerra i ja som al sector.

Confluècia entre el Camí 1 i el 2

Ressenyes penjades

                                        RESSENYES
El Foio contè, actualment (abril del 2018) 36 vies equipades, i dues fissures desequipades per a fer amb trastos propis. El grau que predomina és el cinqué i el sisé, i la màxima dificultat del sector és un 6c+. Ofereix molts tipus de preses, i una escalada força tecnica a les seves vies més dificils; jo diria que una escalada molt divertida, amb passos bonics i macos de fer. Al final suposo que com a tot arreu. Les ressenyes estan penjades al mateix sector, i molts peus de via tenen escrits la via a la que pertanyen. Ubicar-se no és dificil, tot això tinc fetes unes ressenyes, força cutres pero útils. Falta el subsector Canyetes (el de dalt de tot) ja que és impossible treure una bona foto. Les fotos del subsector de baix, es poden treure des del mateix indret ja que el peu de via és força ampli. Per treure unes fotos minimament decents del subsector del mig has de travessar el torrent i pujar a dalt de l'altra vessant, des d'on ja és dificil treure bones fotos per la vegetació del torrent. Per a fer fotos del subsector de dalt, és impossible, hi ha massa vegetació. M'haure d'esperar a tenir un drone.

                                         EL BOSC
El bosc d'aquesta zona és el mateix que el que cobreix la majoria dels voltants de Castellar, bosc mediterrani de pi blanc (Pinus halepensis), un tipus de bosc que, abandonat, esdevè molt brut, amb molta biomassa, i un autentic polvorí en epoques de sequera. Aquests boscos del Foio van ser molt afectats per les ventades del 2014, que van ser ferotges pels boscos castellarencs i vallesans en general, on molts arbres van ser tombats. Tant el camí 1 com el camí 2, (però sobretot el Camí 1) ens ofereixen vistes a banda i banda del camí d'arbres caiguts i secs. És un bosc ben brut: de moment no sembla que l'ajuntament tingui cap interès en netejar aquesta forest tan propera al poble. Cal dir també que el Camí 2 apareix molts cops amb el pas barrat per arbres caiguts. Ara mateix n'hi ha un al començament del corriol que us fara ajupir.

                 ELEMENTS D'INTERÈS DEL FOIO

L'avenc

L'escletxa

La Cova

El Xaragall del Foio és una zona amb moltes curiositats i singularitats geologiques. És una llastima que jo no en sapiga, perque em penso que un geoleg expert podria explicar moltes coses interessants sobre aquesta contrada. Sí que puc ressenyar algunes curiositats que hi trobem.
Començo amb una escletxa que es troba al cantó de la confluència dels camins 1 i 2. No sé si se li podria dir avenc a aquest forat. Caminant uns metres més, direcció al sector, trobem un altre forat, més petit a priori, però d'aquest no es pot veure el fons degut a la foscor. L'ultima cavitat interessant està també al mateix cantó del sector i és una cova, que sembla que podria tenir continuitat.
Em penso que aquestes cavitats no tenen un origen càrstic, sinò tectònic.

Tal i com arrivem al Foio, uns metres abans d'arrivar al sector propiament dit, s'alça una franja de paret desplomada, d'uns tres metres d'alçada i roca ben dura. A la paret hi veiem restes d'epoxi i roca picada.                                                   

 Una altra roca curiosa la trobem al cantó del Parquing avançat del Camí 2 del que he parlat abans.
És un sostre desplomat molt atractiu, em penso que hi ha algun parabolt posat.

El sostre

Seguim amb el que segurament és el més important per historia d'aquesta zona, que és la Font dels Casots. La trobem al Camí 2, a sota la casa-xabola de la que he parlat abans. Aquesta font és coneguda per la bona aigua que contenia, la qual venia a recollir gent de tot el poble. Era doncs una font important, de la qual la gent en destacava la seva qualitat. Avui dia, aquesta font casi no raja, segurament degut a la construcció de la casa. Aquesta dada ve recollida al Descobrir Castellar, com també s'hi explica l'origen del toponim. A sota la font hi ha una part de bosc, molt selvatica, on es pensa que abans hi havien un antic assentament, anomenats Els Casots.

                             ELS MALS USOS DEL FOIO

Ja he comentat abans sobre les cordes del camí robades i les fites destruides. Al final, donada la condició humana, és molt normal que passin aquestes coses en un espai pel que passa tanta gent. 

El Foio és un sector on no és estrany observar-hi bruticia, tampoc és que sigui un sector molt brut, que les deixalles molestin, pero semrpe pots trobar-hi alguna cosa.
Fa un temps la situació era pitjor, doncs al Foio s'hi trobava habitualment restes de "botellon". Resulta que alguns joves del poble tenien com a costum pujar al Foio a beure, fumar, i també acampar, i els resultats eren desastrosos. Llogicament tota la bruticia es quedava al sector, i la vista era esfereïdora. Sembla que ja no hi pujen massa per sort.

Un altre episodi negre va ser a l'estiu del 2017, un dia com qualsevol altre pujant al Foio, i ens vem trobar pintades al Sector de sota. Sembla que es van difuminant amb el temps...  Què pot empenyer algu a pintar en un lloc així? És dificil d'entendre.

 

                                

Placeta del sector de dalt

                                     RECULL DE FOTOS

Punt on acaba el sector: un
corriol mig grimpant
ens connecta amb un camí
que hi ha a sobre el Torrent

La llera del torrent

Singularitat

Placeta del sector de baix

Un dia més...

Afegit a posteriori: Ressenyes noves

ARBRES SINGULARS

ELS BOSCOS I SANT LLORENÇ DEL MUNT

Sant Llorenç del Munt i l'Òbac és una regió molt boscosa (tot i que no sempre ha sigut així) i com a tal acull un bon nombre d'arbres especials, singulars, amb caracteristiques que fan que els diferenciem de la resta. Alguns destaquen per les seves dimensions, altres per les formes, altres per la historia que els acompanya.

Faig un breu repàs de com són els boscos llorençans: Les alzines (Quercus ilex) comparteixen el protagonisme dels pins, formant els boscos caracteristics de les parts altes del massís. Els alzinars són boscos ombrívols, frescs, vestits de verd tot l'any. El sotabosc acostuma a ser un xic selvatic, quantes esgarrinxades... Desprès de l'alzina l'especie més abundant és el pi, el trobem formant boscos mixtes o extensos boscos de només pi. A Sant Llorenç distingim el Pi blanc (Pinus halepensis), que és el cosí més abundant a les parts baixes del massís sobretot. També hi ha el Pi pinassa (Pinus nigra), més altiu i bonic, amb la caracteristica escorça grisenca, no és molt abundant però encara forma bons rodals, com ara a la Vall de Mur, molt bonics. Per ultim hi ha el pi roig (Pinus sylvestris) que el trobem poc, però n'hi ha al nord del massís sobretot. Pel que fa als roures, també es troben exemplars dispersos per molts indrets, però també aconsegueixen formar petits boscos a algunes zones.

En menys quantitat que les tres especies anteriors, i algunes d'elles desenvolupades només en estat arbustiu, al Massís també hi trobem  l'arç blanc, el boix, la savina, el ginebre, el càdec, l'avellaner, el garric, el llentiscle, el castanyer, la noguera, el lledoner o el plàtan.

Els boscos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han patit una explotació important al llarg dels segles. Els primers pobladors sedentaris del Massís van alterar la massa forestal, i més tard els ibers van incrementar també les terres de conreu i pasturatge. Aquest procès es va anar fent més intensiu amb el pas de la historia, fins arrivar al segle XX on es va invertir la tendencia, degut a molts factors pero sobretot a l'èxode rural, i la desaparició de molts oficis dedicats al medi natural que es van veure detruits per la industria. Això ens porta al present, on la majoria de territori del parc esta cobert pels arbres, avui dia podem gaudir del bosc tot i que no cal oblidar la bogeria urbanistica i els incendis que han arrasat parts importants del Parc. El foc és en realitat un fenomen natural. El formigó no.

No és pot dir que hi hagi cap treball o informe important oficial sobre els arbres singulars del parc, tanmateix, a la xarxa es pot trobar molt material d’aficionats i apassionats del massís. I és que al Parc, només hi ha un arbre catalogat com a monumental per la Generalitat de Catalunya: el Pi de les Quatre Besses (Numero d'identificació:40.223.01).Al parc trobem tres arbres amb plaques i que acostumen a constar en els mapes del Parc, diguem-ne que són la tríada dels arbres singulars; aquests són el Pi de les Quatre Besses, l’Alzina Bonica o del Vent, i el Roure de Palau. 
La web trailsantllorenç (més que recomanable) inclou un registre força extens dels arbres singulars del parc: http://trailsantllorenc.blogspot.com.es/2012/09/index-dels-arbres-de-sant-llorenc-del.html#.WqVYJmrOXIU

Totes les mesures de diametre dels arbres han sigut preses a 1'40m del terra.

ARBRES SINGULARS

En repassaré aquests 7, tots molt coneguts ja, i un d'extra desconegut

PINASSA DE LA VINYA VELLA
Aquest és un exemplar de Pi Pinassa (Pinus nigra) ben altiu i espectacular.
El trobem ubicat a la Vall de Mur, un paratge excepcional encara prou desconegut que es troba entre el Sot de Matalonga i la Vall d'Horta. És sabut que aquestes contrades acollien uns boscos vells de gran bellesa, amb exemplars que de ben segur eren increibles. La intensa activitat forestal ens ha deixat poc més que algun testimoni, com aquest, un veritable avi del bosc que pertany a una altra generació. Sempre que passo pel camí on es troba (s'alça a 3 o 4 metres del camí) és un plaer veure'l sobresortir entre les seves companyes pinasses, i a mesura que t'hi acostes te n'adones de la seva grandiositat. L'arbre rep el nom del rodal on es troba, que antigament s'anomenava de la Vinya Vella (avui dia, la Obaga del Dalmau).
Tot seguit adjunto un text molt interessant, un extracte del llibre Excursions pels arbres singuars del Vallès Occidental, de l'autor Albert Vicens, un gran coneixedor del parc i autor d'altres llibres relacionats amb el massís: "Temps era temps, l'Obaga de la Vall de Mur era coberta d'un ufanós bosc de pinasses. Eren arbres esvelts, de tronc gruixut i recte, que devien superar amb escreix els 20 metres d'alçària. Però, a la darreria del segle XVIII, arribà a l'Alt Vallès un equip d'inspectors de marina amb la missió de catalogar tots aquells arbres que podien ésser emprats en la construcció dels vaixells de l' Armada Reial Espanyola. En pocs anys, les pinasses sucumbiren a la destral, convertides en pals de veler. Tot i això, al segle XIX encara es conservava un clap d'arbres de grandària considerable que la gent de la contrada anomenava el Bosc Vell. L'esclat de la darrera Guerra Civil Espanyola (1936-1939) suposà la fi d'aquell bosquet: totes les pinasses foren abatudes per tal de satisfer la gran demanda de fusta que comportava l'enfrontament armat. Avui, a l'Obaga del Dalmau (temps enrere anomenada La Vinya Vella),hi resta, solitària, aquesta pinassa supervivent d'aquell bosc monumental."

PINASSA DE LA CASTELLASSA DEL DALMAU

Un altre exemplar de Pi Pinassa dels que comptem al Parc. Aquest és molt espectacular, es troba en una canal de la banda Nord de la Castellassa del Dalmau. La seva longitud i la seva blancor, fan que sigui visible des de molts punts del Parc. Tal i com he dit destaca pel seu llarg tronc, que busca la preuada llum del sol de totes les maneres.

A aquest arbre també se l'anomena Pinassa del Palleret, fent referencia al Palleret de la Castellassa del Dalmau. 

PI DE LES QUATRE BESSES DEL DALMAU
El Pi de les Quatre Besses és un enorme pi pinyer (Pinus pinea) situat a la Vall de Mur, vora la finca del Dalmau, la qual a dia d'avui és pública i pertany a la Diputació de Barna. És sens dubte l'arbre estrella del parc. En primer lloc és l'unic arbre de tot el parc declarat monumental per la Generalitat de Catalunya. Figura en aquest registre, amb el numero d'identificació 40.223.01. Aquest link us durà a la seva fitxa elaborada per la Generalitat: http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/coneixeu-nos/arbres_monumentals/arbres_monumentals_fitxes/valles-occidental/pi-quatre-besses-dalmau/pi_quatre_besses_dalmau_fitxa.pdf
El que fa aquest arbre tant assenyalat és el fet que a 2 metres de la base, el pi es divideix en quatre besses simètriques de gran amplada. A més és tracta d'un dels arbres més vells del parc, qui sap si el que més. Els retalls d'historia que coneixem ens deixen ben clar que aquest arbre les ha passat de tots colors. L'any 1917, per exemple, hi va haver un incendo que no va cremar-lo per molt poc, gracies a l'acció del mossèn Salvador Codina a qui els amants dels arbres estem ben agraïts. El 1937, en plena Guerra Civil, s'el volia tallar per a l'obtenció de fusta però el propietari de la finca Pere Dalmau va aconseguir evitar-ho. El 1986, va perdre una de les quatre besses arran d'una gran nevada, aleshores es van comptar els anells i el resultat fou que havia nascut el 1796 (la branca, no l'arbre). Hi ha qui considera aquest arbre mil·lenari.

ALZINA DE LES ARENES
L'alzina de les Arenes (Quercus ilex) s'alça orgullosa al mateix cantó de l'Ermita de les Arenes; aquesta és una petita ermita romànica que fou bastida entre els segles XI i XII per ordre del monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. Aquesta modesta ermita, amb tants segles d'historia, sempre ha comptat amb devots ben fidels i ha estat des de temps ençà lloc de reunió dels habitants de l'Alta Vall del Ripoll... Quantes histories hauran passat a l'ombra d'aquesta imponent alçada? És tracta d'un arbre sa, amb una gran troncada i una bona capçada que ha servit de resguard a molts. 

ALZINA DE CAN TORRAS
L'alzina de Can Torras és una enorme alzina que s'alça a l'era de l'historic mas de Can Torras, molt a prop de Matadepera. L'alzina destaca pel seu tronc, que és molt gruixut assolint un perímetre de tres metres i mig. Segons he llegit, la seva edat està estimada sobre els 500 anys, tot i que amb molta inexactitud.

ALZINA DEL VENT
L'alzina del Vent, també coneguda com l'Alzina Bonica és un dels arbres singulars més bells del parc. El seu principal atractiu són les moltes branques que ramifiquen del tronc amb molta horitzontalitat. Això conforma un arbre molt especial, amb molta magnitud i de molt bon observar. Pode aquest tret tant especial li va permetre sobreviure a les tales del carboneig, molt intenses en aquestes contrades.
El 2010 la Diputació de Barcelona va dur a terme un tractament de poda de les branques mortes i també unt ractament fitosanitari contra diverses plagues.
L'alzina del Vent és un lloc recurrent on els excursionistes hi col·loquen pessebres per nadal.

ROURE DEL PALAU
El Roure del Palau apareix just a la vora del camí que porta del cim del Montcau al de la Mola, la Carena del Pagès. És un arbre que destaca per la seva altura sobretot, i també perque al parc no hi ha una població massa abundant de roures. Té una molt bona troncada, i el fet de trobar-se en un dels camins més massificats del parc el converteixen en un dels arbres més famosos i coneguts. A més té un indicador a peu d'arbre que n'indica el nom.

PI DE LA SATINA
Aquest pi potser no és tant magnific com la resta que he inventariat, però és un Pi Blanc força gros i imponent. A mi m'agrada molt, el trobo majestuos, tot i no tenir la mida, historia, o anyada d'altres companys arbres. El trobem per Sant Feliu, a la vora del riu, just davant la fabrica de la Satina (però a l'altra banda del riu esclar). M'imagino que és molt desconegut, doncs s'allunya de qualsevol itinerari o excursió interessant, està en un lloc força amagat.