ROCAM ROGENC: julio 2025

El Gurugú és un discret turó adossat al primer pis de cingleres de la Mola, ubicat al sud de la mateixa. Esta situat a l'inici de la muralla que, separada una mica del conjunt de la Mola i amb certa personalitat, exerceix de capçalera del Sot de la Carda. Molt tractat en aquest blog, no aprofundiré. Adjunto una panoràmica recurrent:

El Gurugú sembla un turó discret des de la banda de Matadepera. Tant sols una petita elevació, una humil muntanya a l'ombra de la Mola. Però per la banda de Castellar del Vallès, en podem veure una gran paret conglomerada que cau cap al Sot de la Carda.

Paret del Gurugú

Una marcada traça diagonal solca la paret pel mig i la fa incofusible. També veiem, a la banda dreta i sota un arbust una "cascada" destacable, que creuarem fent la via ressenyada.
Per anar al Gurugú, ho podem fer de dues maneres. Si volem fer cim, ens situarem al Coll de la Castellassa, és a dir als peus dels Plecs del Llibre, i farem cim caminant tranquilament buscant el caminet que puja al capdamunt. Per altra banda, si ens volem apropar al peu de la seva paret, caldrà situar-nos al Coll de Grua, i prendre el Camí Moliner. Poc desprès de passar el Gorg del General ja serem a les seves inmediacions, i veure'm la paret davant nostre, la qual trobarem facilment.

Turó del Gurugú, foto de https://estanysicims.blogspot.com/

El Gurugú és un cingle marcadament llorençà, el seu rocam és més aviat modest. Això no ha aturat els escaladors locals de fer-hi les seves obertures. Noms com els dels germans Masó, en Jordi Homet, en Sergi Villar, hi han deixat petja. Escalades locals, on has d'estudiar cada pedra que agafes. Només per a romàntics. També escalades belles on la quietud del món t'envolta. La Castellassa domina aquesta contrada i et vigila mentre grimpes. La majoria de vies són modernes, del s.XXI. Evidentment molts altres objectius han motivat els escaladors abans, i només a base d'anar-se escurçant les línies disponibles a les millors parets el Gurugú ha acabat rebent atencions. La seva curta aproximació també ha ajudat a promoure les obertures.

Les possibilitats d'autoprotecció en aquesta paret són molt limitades. Per això les vies que s'hi desenvolupen han hagut de recorrer a les expansions.
Podem dividir la paret en dues, primer, el gran cingle inferior que puja en sec fins a trobar-se una franja de bosc. Per sobre aquesta franja, la roca baixa de qualitat i en alguns trams esdevè una mena de fang compactat que hom no enten com aguanta dempeus.
La paret ha rebut forces atencions en la present decada. Va començar el Jordi Homet obrint la seva via "Cabirol", la de major dificultat del cingle, el 2020. El Jordi és tant bon escalador com prolífic, com discret i poc divulgador de la seva activitat. Tanmateix trobareu un article detalladíssim de la via al blog d'en Jaume Planell: Article Via Cabirol. Un any desprès en Sergi Villar i companyia obrien la via "Guillem Agulló", aquesta via va per la dreta de la grossa diagonal que solca la paret i que n'estableix una divisoria, entre les vies a l'esquerra i a la dreta de la mateixa. D'aquesta via en tenim més testimoni, ja que varis dels aperturistes són de l'esfera blogaire llorençana, i aquí en podeu llegir els articles parlant de la via: Blog Sergi Villar - Blog Manel i Ita. Desprès d'aquestes dues, que podriem anomenar "les vies del Covid", la paret restava uns anys tranquila fins el 2025, any present en què hem obert aquesta via, la més modesta del cingle, omplint un tros de paret verge i buscant una interesant sortida per arribar al bosquet de mitja paret.

LA VIA DEL BOCH PERDUT

Rep el nom d'un cabró perdut, o abandonat, que donava voltes per la muntanya i amb el que tant el meu company com jo vem tenir topades, per separat, en dies i indrets diferents del massís. Era un bitxo valent, forçut i bel·licos.

La via ha estat oberta des de baix, entre el juny i el juliol de 2025, en varis atacs, sense cap tipus de pressa, per Aleix Schkot i Carles Bernal.

ACCÈS, CAMINS I CORRIOLS

Per arribar a la via, ens situem al Coll de Grua, i prenem el Camí Moliner en direcció a la Castellassa de Can Torras. Durant el trajecte anirem albirant la paret del Gurugú. Poc desprès de passar el Gorg del General, un bassal excavat a terra a ma esquerra del camí, serem ja molt a prop. Un sota la paret, però encara al camí principal, tenim dues opcions de corriols.

Cal tenir bona vista per identificar on arrenquen els corriols:

1- El primer, és el que mena a la via "Guillem Agulló", ampliat per facilitar-ne el pas. En aquest corriol, uns metres abans d'arribar al ressalt de mala pedra on s'hi arrapa un pi (començament de la via Guillem Agulló), ens surt una variant a ma dreta. Oberta de nou, aquesta variant ens permet avançar paral·lels a la paret, i pocs metres enllà ens dura a una petita baumeta, tot just trobada durant la obertura d'aquest caminet. Aquesta baumeta la forma un gran bloc, o més aviat un ressalt, un sortint de la mateixa paret. La via comença just sobre aquest ressalt. Per tant, vista la baumeta, seguim avançant, ens col·loquem davant per davant del ressalt i el grimpem, fins arribar a una grossa alzina, on ens lligarem per començar la via. Si en comptes de pujar al ressalt seguim avançant pel corriol sortim a un ample roquetar, la base més septentrional del Gurugú. En aquesta codina comença la variant d'entrada a la via.

Baumeta

2- El segon corriol és nou i ens mena directament a la codina on arrenca la variant d'entrada. Està passat el primer corriol, en un lloc que s'obre i fa una mica de codineta. Veure'm l'entrada del corriol marcat per una fita de pedres, i també, hi ha un tronc mort de pi prou reconeixible. En aquest punt tenim visió de les Parets de les Gralles, el Fus, la Castellassa... Penetrem al bosc, passem per sota un arboç que fa una mena de portal, veiem unes alzines molt boniques, i ja tocant el roquetar, una alzina que les pluges han aixecat tot el pa de terra i l'han fet torçer, però encara és viva. Sortim del camí i som al mateix cingle. Per la dreta, el llom del Gurugú va pujant fins al bosquet de mitja paret. És practicable i es pot caminar.
Veiem una cascada, un tros de la paret de color més clar que la resta. Per allà la vora discorrè la variant d'entrada. Per agafar la via, ens desplaçem cap a l'esquerra per buscar el ressalt on comença la mateixa.

Punt on abandonem el camí moliner

Inici del corriol. Pi mort

Inici del corriol

Corriol

Sortida del corriol al roquetar

Alzina tombada

LA RESSENYA

L'ESCALADA

Aquesta és una via molt facil pel que fa al grau. Està protegida amb parabolts degut a la impossibilitat d'autoprotegir-se amb flotants. La dificultat de la via rau en coneixer la roca llorençana, acaronar-la i intentar no quedar-se amb pedres a la ma, o no recolzar tot el pes sobre un peu que pugui marxar i fer-nos volar. El rocam d'aquesta via és, simple i planament, mediocre.

PRIMER LLARG: Ens lliguem a l'alzina on comença la via per comoditat i per ancorar-nos a alguna cosa. La via comença per un tram terròs, ull. Passem per sobre uns romanís i seguim avançant fins arrivar a la roca, més fosca, de la propia paret. Entre aquesta crosta terrosa i la paret trobem un clau. Avancem en vertical, un parabolt primer, desprès un altre. Passat aquest, mirem a la diagonal esquerra nostre. Ben lluny i afinant la vista podrem veure el seguent parabolt. L'anem a buscar per terreny molt facil, però vigilant la roca. Arribats a aquest parabolt, a la nostra dreta i a uns 6 o 7 metres trobarem la reunió feta amb parabolts.

Començament del primer llarg

Primera reunió comoda i fotogènica

VARIANT: La via discorre per la dreta de la cascada, per tant cal no perdre-la de vista. Grimpem per la zona fins que la paret es posa vertical, ens trobem un parabolt, i proper i vertical, un altre. Passos de IV+. Sortim d'aquest ressalt i ens dirigim a una grossa savina que tenim davant nostre, la qual llacem. És l'ultima assegurança, ara, passem la savina per sota i per l'esquerra i emprenem una grimpada molt facil, traçant una diagonal esquerra i buscant la reunió. Reunió feta amb dos parabolts.

Escalarem per la dreta de la cascada. Treu el cap la savina per sobre.

SEGON LLARG: Sortim de la reunió per terreny molt facil. La paret va posant-se dreta gradualment, fins arribar al primer parabolt. En total n'hi ha 4 amb els que superarem aquest tram més dret i més interessant de tota la via. La sortida de la paret es de V. Sortim i caminem una mica amb tendència a l'esquerra, trobarem un aladern robust on muntem reunió.

Robust aladern on muntarem reunió

ENTRELLARGS: Arribats a aquest punt tenim varies opcions. Els més "comodons" poden muntar un ràpel a la R2 i baixar fins al costat del bosquet de mitja paret, on podem posar peu pla. Aleshores caminarem, amb cura de no precipitar-nos, fins al llom del Gurugú, i el baixarem caminant/desgrimpant (és molt facil) fins l'inici de la via.

Si volem sortir per dalt, tenim varies opcions. Una és escalar l'últim llarg de la via veina "Guillem Agulló". La roca és igual de dolenta però aquest llarg de la Agulló va farcit de parabolts i dona una certa seguretat. També podriem caminar més lluny per aquesta franja boscosa i arribar-nos a la via masonica "Sargent Pepper", i escalar-la. Tanmateix, l'opció més orgànica és pujar pel tercer llarg de la via aqui ressenyada, però tenint clar que no és una escalada plaent. Si volem completar la via sencera: Des de la reunió estant pujem en vertical pel bosquet pel camí que hi ha obert. Com tots els camins de la muntanya, es tancarà amb els mesos. Encara que estigui tancat s'ha de pujar en vertical de forma molt obvia fins trobar altre cop la paret de pedra. Un cop a la paret anem cap a l'esquerra, fins a trobar un bonic arboç a peu de paret. Si ens fixem veure'm un parabolt davant seu.

Caminet que creua la franja boscosa

TERCER LLARG: (Nosaltres) pujem ajudant-nos dels arbres fins xapar la primera assegurança, hi posem uns estreps i pujem a la terrassa de sobre. Grimpem cap a l'esquerra sobre rocam sorprenentment bo. Arribem a un altre parabolt, i 2 metres per sobre d'aquest, fem servir un pont de roca. Desprès d'aquest tros de roca, s'obre la incertesa. Tenim davant nostre una franja de fang compactat per la qual progressarem com millor podrem. Primer, ens atansem a un parabolt proper. Aquest està clavat sobre el fang i té una funció més aviat psicologica que no pas mecànica. Un cop lligats al parabolt, veiem a mà dreta una franja terrossa on podem posar peus i intentar avançar. L'objectiu és la ferma alzina que tenim a sobre nostre. Hi arribem com sigui, la llacem, i aleshores ja només ens queda sortir de la paret, per un tram molt facil però brut i terròs, on ens podrem ajudar dels romanís, boixos i savines. Arribem a un prim però ferm aladern on podem muntar reunió. Sortim de la paret i caminant cap amunt atansarem el cim del Gurugú.

Primers passos pujant gracies a l'arboç

Progressant pel rocam delicat

Ja sortint al cim

Avui ressenyem una petita, amagada i salvatge agulla de Sant Llorenç. Parlem de l'Agulla de les Heures.
Aquesta agulla la trobarem a les parets que conformen la capçalera del Sot de la Carda.

Hem parlat extensament d'aquest sector de la muntanya. En aquest article: Les connexions del Sot de la Carda amb el massís coneixereu al detall aquest sector.

Per trobar aquesta agulla, anirem a buscar el Coll de la Castellassa, i emprendrem el camí per acostar-nos al famos monòlit. Poc desprès de sortir del Coll farem el Malpàs de la Castellassa: aquest és un petit tram de camí exposat i amb una certa caiguda, però molt facil de fer. Passat el malpàs ens enfilarem per la primera canal que s'ens presenti a mà esquerra. L'Agulla és a mitja canal.

Aquesta Agulla surt al Pam a Pam, ressenyada amb un grau de III. Amb la graduació actual, realment queda molt lluny de ser-ho, considerant-se una escalada de V+.
M'agrada especialment la descripció que en fa l'Oscar Masó al llibre "La Castellassa de Can Torras i els seus voltants": "Com que és ignorada pel trànsit excursionista i grimpaire, aquesta excèntrica singularitat geològica resta, muda i folrada d'heura, a l'espera d'algun escalador romàntic, que vulgui provar, amb esforç i respecte, l'aspror de les seves menudes i salvatges vies."

Aquesta agulla fou escalada per primera vegada a finals dels anys 40 per Josep Artigas i un company de nom desconegut. Aquest tal Artigas fou un destacat personatge en el món del disseny gràfic, de la publicitat, i del muntanyisme. Va ser un destacat cartellista del segle XX. El seu disseny que més ha trascendit és conegut per tothom:

Ens plantem davant l'agulla, l'observem. Que bonica i esvelta que és...

Abans de descriure l'escalada veiem la ressenya que proposo:

Comença de forma ben vertical i mantinguda. Tota l'estona escalem ben assegurats a base de 3 sòlids pitons encastats a l'agulla. Passat el tercer pitó la dificultat baixa i ens entaforem dintre d'un forat, que és part de la gracia d'aquesta agulla. Aleshores cal creuar el forat, a 4 grapes, o com es pugui, i sortim a l'altra banda de l'agulla, ens posem drets, estem comodíssims i ens enfrontem a l'ultim pas que queda per fer cim, molt facil, però ben brut. Cau un gros codol sota el peu. Ja som dalt.

El cim és petit i a més, poc amable, ja que la copa de l'alzina propera hi cau just al damunt. I sort que ho fa, doncs la savina que es menciona en varies fonts ja fa temps que és morta. Podriem rapelar directament de l'alzina però hi deixem una instal·lació per a futures cordades. Vist amb perspectiva i la poca gent que fa aquesta agulla ha estat una mica llençar material i embrutar la muntanya.

Llegir el llibre de registre significa adonar-s'en de lo poc que es repeteixen aquestes vies i el poc interès que generen. Sant Llorenç del Munt és un massís ampliament trepitjat, potser el que més de Catalunya, però aquest tipus d'escalades criden només a "frikis" i coleccionistes.
El llibre de registre va ser col·locat l'any 1951. L'any 2007 els germans Masó el recollien i el portaven a l'arxiu del SGIM (Sabadell). Aleshores en posaven una copia i un de nou. Com sempre cal agraïr aquestes tasques desinteressades als muntanyencs que pertoca.