ACTUACIONS FORESTALS A L'ARMENGOL

Bones.

Em considero excursionista, en el sentit més ampli de la paraula. L'excursionisme et connecta al territori a travès de moltes màteries. Patrimoni, flora, toponimia, historia, fauna, geologia, escalada, descoberta, recerca d'indrets desconeguts, i moltissim més.
Sóc excursionista i amant de Sant Llorenç en el meu temps lliure, i pel que fa a la feina, sóc treballador forestal, de manera que durant la meva jornada també segueixo connectat amb la muntanya i el bosc, però d'una altra manera.
A vegades la meva passió i la meva feina s'ajunten, això passa quan treballo en finques ubicades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Òbac.
La meva empresa està ubicada a Manresa, bella i antiga ciutat, un pel degradada. És el cor de Catalunya. Tenint Manresa com a punt base és facil treballar en un territori bastant ampli. Els territoris on més treballem amb la meva colla són Vallès i sobretot Moianès. 

M'agradaria fer una petita descripció de les feines que toquen terra de l'ambit que recull aquest blog, és a dir,  principalment la vall de l'Alt Ripoll.

Més que la propia calitat del text o l'interès que pugui tenir, em servira de registre i recordatori de feines fetes al Parc que d'altra manera acabaria oblidant. 

La primera feina que hem fet a Sant Llorenç amb la colla ha sigut a la Finca de l'Armengol, dins el terme municipal de Sant Llorenç Savall.

L'Armengol

L'Armengol és una masia molt grossa, restaurada amb un gust exquisit. Realment és una casa que fa molt goig. A tocar de la casa hi ha l'ermita de Sant Feliu de Vallcàrquera, temple del segle X. Aquesta ermita era el lloc de veneració d'aquest sector de Sant Llorenç Savall, que es coneix com a Vallcarquera, un sector que antigament estava esquitxat de masies. És el sector nord del terme municipal, i vindria delimitat per la carretera B-124 a l'oest, al nord l'altipla de Granera, a llevant el terme de Gallifa i al sud el poble de Savall. Quasi tota la boscuria del sector fou cremada a l'incendi del 2003.

Sector de Vallcàrquera

L'Armengol fou comprat per un industrial egarenc el segle passat, i avui en dia el propietari n'és el seu net. El conec i sé que és molt important que les masies estiguin en mans de gent d'aquest tipus: amb sensibilitat cap al medi, amb sensibilitat cap al patrimoni, amb sensibilitat cap a la historia. El cert és que la finca de l'Armengol ha rebut més d'una gestió forestal gracies als propietaris de la casa, que volen tenir una massa boscosa de qualitat. Això ens apropa a un bosc més saludable, biodivers, i resilient als incendis. 

El tros a treballar consistia en unes 20 hectarees de bosc de plançoneda de pi blanc, i hi vem esmerçar tres mesos. Ara entrarem a parlar del bosc, primer mirem el tros.

La zona a treballar quedava delimitada pel camí i per una linia de la llum al sud. Aixó definia un tros força rectangular, amb dues banyes a la part superior. La finca és molt propera al Coll de Traens, una frontera geografica i política. Geografica perque marca l'inici de l'altipla del Moianès. Política perque és la frontera entre Sant Llorenç Savall i Granera, i per tant, la frontera entre el Vallès Occidental i el Moianès. La finca a treballar era solcada al mig per un torrent, obviament sec, som  a Sant Llorenç del Munt... Aquest torrent es coneix com Torrent de la Font de Sant Miquel. Com he dit, la finca quedava limitada per un camí. El terreny a l'interior del camí, davallava cap aquest torrent, a vegades de forma més sostinguda, a vegades de forma més abrupta. No cal dir quines zones són més agradables de treballar.
Al principi de la feina accediem al tros per la pista que surt a la curva del Galí. Un cop estavem més avançats a la finca, ens anava millor entrar per la pista que surt de la carretera Savall-Monistrol per anar al mas de Vilaterçana.

La feina era el que és coneix com a una Aclarida de Plançoneda, en aquest cas una plançoneda grossa. Es coneix com a plançó un arbre jove. Per tant aquesta feina consisteix, dit de la manera més simple, en matar arbres joves. Això seria el titular, però només és la punta de l'iceberg.
Comencem des del principi: com el lector segurament sap, tota aquesta zona entre Savall i Granera va cremar en l'ominòs incendi del 2003. No se com era aquest bosc llavors, jo era massa petit com per recordar-ho o mostrar-hi interès. En canvi sí que tinc records d'aquells dies, com a dies intensos. Desprès de l'incendi, la terra queda erma, i el panorama canvia. D'un bosc tancat passem, en questió d'hores, a un erm, hectarees senceres de terra pelades, amb un sòl molt exposat. Les especies competeixen salvatgement per conquerir aquest nou ecosistema, que si bé ha sigut una desgracia per tots els arbres que han mort, és una oportunitat pels seus descendents, que tenen la possibilitat de proclamar-se els seguents gegants d'aquest bosc; i alguns ho aconseguiran amb el devenir dels lustres.

Com deiem varies especies volen ser les primeres a conquerir el territori. Han de ser espècies que soportin la violencia del sol, doncs hi viuran sense res per sobre que les protegeixi. Tampoc el sòl sera amable, doncs ha quedat calcinat, molt erosionat, i no té cap protecció de restes vegetals que impedeixin la insolació directa. Cal dir que la cendra sí que constitueix un nutrient clau per a les plantes que volen tornar a vestir de verd l'indret.
De totes les especies d'arbres, sembla que a casa nostra, la més competitiva per ocupar aquestes condicions es el Pi blanc (Pinus halepensis). El seu comportament reproductiu també resulta molt adaptat al foc: resulta que una part de les pinyes que el pi blanc (o pi bord) fabrica són pinyes seròtines, aquestes són pinyes que romanen tancades a l'arbre, però que quan són sotmeses a grans temperatures, alliberen els seus pinyons. Aquets pinyons que exploten desprès de cremar-se i arriven al terra, es troben en un món que els pertany. No hi ha competència, la seva resiliència a la sequera i als sòls erosionats els proporciona una gran avantatge, i a sobre, són de creixement força rapid. Això explica perque els boscos joves, nascuts desprès d'un incendi, tenen un predomini bestial de pi blanc. 
Però encara hi ha una altra causa per la qual l'halepensis és tant nombros a casa nostra al segle XXI. Resulta que el pi bord, a més d'estar adapatat als incendis, és un arbre molt poc exigent en temes de sòl. Això vol dir que pot creixer en terres molt pobres en nutrients, on la majoria d'altres arbres no podrien sustentar-se. Això a Catalunya té una traducció molt clara: durant el segle XX l'agricultura ha patit un retrocès monstruos respecte a la industria. Molts habitants del camp han emigrat a les ciutats durant l'ultim segle,i aquest abandó del món rural també s'ha traduit, llogicament, en abandó de conreus. Aquests camps, que podien portar segles sent cultivats, de cop i volta s'abandonen, i la naturalesa hi pot obrar el "libre albedrío". Aquestes terres són molt pobres en nutrients, doncs venen de l'explotació, que consisteix en extreure nutrients i materies orgàniques del sòl, traspassant-les a un producte agrícola que un cop vengut serà una font de diners pel pagès. Ja s'endevina el desenllaç. Aquests cultius, abandonats, són colonitzats pel pi blanc, especie icònica de la frugalitat. Amb l'aigua més minsa i la terra més pobra, l'halepensis és capaç de creixer, i arrivar a tamanys envejables. Al nostre massis i la seva periferia en tenim molts exemples.  
Així doncs el Pi blanc és el primer candidat a colonitzar zones afectades per incendis i zones afectades per abandó rural. Amb raó el trobem a tot arreu!
Aquets fets empenten molta gent a mensytenir el pi blanc, mensyprear-lo, i tractar-lo com un arbre de segona i fins tot com una plaga. 

Jo veig la bellesa en la majoria dels arbres, i el pi blanc no és una excepció. Més que odiar-lo per estar a tot arreu i ocupar tots els territoris, li agraeixo que sigui capaç de conquerir entorns tant hostils, permetent així la possibilitat d'altres espècies d'establir-se en un indret. Perque el pi blanc, com a pi colonitzador, té una importancia en la regeneració d'ecosistemes forestals. A l'arrivar els primers, van aportant materia organica al sòl a travès de la pinassa, les pinyes, i els exemplars que van morint; així milloren la qualitat del sòl. Quan són més grans, creen una cobertura d'ombra que possibilita altres especies a creixer sota la seva protecció, el més habitual és que el pi blanc es presenti mixte amb l'alzina. A l'alzina li costaria molt desenvolupar-se en un terreny erm, però sota l'ombra dels pins blancs ho té més facil per progressar. El més bo de tot plegat és que el pi blanc no és una especie d'ombra, això vol dir que sense els rajos del sol directe li costa molt tirar endavant. Per això, quan el bosc ja ha madurat més, i els primers pins que van creixer al terreny pelat projecten una ombra quasi continua sobre el terra, als proxims pinyons de pi bord els costara molt germinar i no creixeran en gran nombre. Molts pocs fillols podran tirar endavant. Així, el sotabosc ja serà domini de les alzines i roures, frondoses de gran noblesa i bellesa, o d'altres parents del pi més fets a la fresca i l'ombra, com la pinassa o el rajolet. I quan aquests pins blancs pioners morin, per l'edat o per la motoserra, passarem a tenir un bosc planifoli, d'alzina i roure , del qual és diu que és el propi de la peninsula ibèrica.

Així doncs veiem que el pi blanc arriva el primer en un territori degradat, el prepara, i al cap de les decàdes cedeix el tró de senyor del bosc a les especies que creixen sota seu.
Això vol dir que algun dia no hi haura pins blancs a Catalunya? No, perque els incendis, degut al canvi climàtic i al factor antròpic, sempre seran presents a la nostra vida. També hi han altres escenaris gracies als quals el pi bord sempre serà present a casa nostra.

Hem dono compte que he fet una defensa aferrissada del pi blanc, i tampoc voldria transmetre un concepte equivocat. Reconec la valua del pi bord, i em sap greu que se l'ataqui tant. Tanmateix, pel seu gran nombre i la seva pobra qualitat de la fusta, és evident que és un arbre poc noble. Jo mateix, he passat centenars, milers de pins blancs per la motoserra. A la feina, quan dos arbres competeixen per l'espai i els recursos, i sols en vols deixar un perque es desenvolupi amb fermesa, si qualsevol dels dos és un pi blanc, el més habitual és que sigui el condemnat a mort.

Donada la gran població que té, és una llastima que la seva fusta no sigui més bona. És fa servir sobretot per fer capses de fruita i palés. És a dir, productes fusters de la qualitat més baixa. A nivell de combustible, la llenya de pi blanc crema molt rapid i fa molta flama, per contra dura poca estona encès. No és la millor llenya per cremar, això segur, però a saber quants centenars de tonelades de pi blanc han cremat a les llars catalanes.

També es pot triturar i el producte que en surt, anomenat estella, es fa servir com a combustible per grans calderes. Aquestes poden escalfar gimnasos, escoles... Sembla que l'hospital de Terrassa usara aquesta font de calor aviat.

Feta aquesta explicació ja podem tornar a la finca de l'Armengol. En aquesta finca, desprès de l'incendi, els pins han crescut amb una densitat molt elevada, molts junts els uns dels altres. A nivells exagerats, en algunes zones, pots trobar-ne una dotzena per metre quadrat. Això dibuixa un bosc molt tancat, inaccesible. Caminar-hi és del tot impossible; és clar que no tot el bosc és així, però també fora d'aquestes zones crítiques el bosc segueix ple de malesa en menor mesura. Els arítjols dificulten la feina, però són una caricia comparats amb la severitat de les gatoses, que són la maledicció d'aquesta zona (pels treballadors, no pas pel bosc). Hi trobem càdecs, roldors llentiscles, i l'arbust més nombros, el romaní, cobreixen els espais on els pins no són tant densos. A nivell d'arbres, no hi ha gaire varietat. A les zones més properes al torrent, i a les mig obagues que dona el tereny, hi trobem pins vermells, rajolets, tot i que força diluits entre els blancs. També alguns roures. N'hi ha 3 en concret, just al sot, que pel seu tamany han de ser majors de 20 anys, és a dir que van sobreviure a l'incendi. Repartides una mica per tot arreu, tot i que també en major numero als fondals i oabgues, hi han alzines, a les quals donem tota la prioritat que podem. De forma marginal han sortit algunes serveres.

Com deia els pins creixen molt junts, per la qual cosa creixen molt prims i alts per anar a cercar la llum del sol, i si pot ser, fer ombra als veins. Això produeix pins de pèsima qualitat, allargassats, raquítics... La classe de pins que, quan ve una ventada forta, els tira a terra. Us sona d'alguna cosa? Molts dels pins acabarien sent dominats pel més potent, i això els portaria a retorçar-se per poder arrivar als fotons. D'aquesta forma ja no serien aprofitables per l'asserradora (per fer taulons i productes derivats), només tindrien utilitat per a trituració. 

Al treure densitat, el que fas és eliminar competència, i el que busques és que el bosc estigui format per arbres de més qualitat, ben formats i estructurats, grans exemplars als que admirar que a més poden tenir una viabilitat econòmica. Recordem que si els propietaris dels boscos no en poden treure un minim rendiment, aquests seguiran abandonats com fins ara, i les coses seguiran anant igual cada estiu.

A part d'eliminar competència entre arbres, apliques un filtre i afavoreixes diferents especies d'arbres per tenir el maxim de biodiversitat possible. Un bosc més divers serà més ric i gaudira de més fauna.
Una altra raó majúscula per la qual es fan aquestes feines és per protegir el bosc dels incendis. El bosc, si es trobes enmig d'un incendi, estic casi segur de que cremaria igual, però amb molta, molta menys virulència de la que ho faria si no s'hi hagues actuat. Al cap i a la fi treiem tonelades i tonelades de combustible del bosc. En el cas de les plançonedes no es treu el combustible, sinò que es pica a terra i s'espera a que es podreixi i formi part del sòl. En parlem més endavant.
Una altra tasca que es fa és podar tots els arbres que es deixen vius de les branques baixes. Es busca que en el futur els arbres tinguin els troncs nets, això fara el sotabosc més net, i sobretot, es vol evitar la continuïtat vertical (concepte clau), o dit d'una altra manera, que hi hagi dos pisos al bosc ben diferenciats. El pis del terra i el pis de les capçades. Impedir la continuitat vertical vol dir que el foc de terra no pugui propagar-se per les copes. La poda també és beneficiosa, de tota la vida, per afavorir la vigorositat de l'arbre a pujar cap amunt. Esperem que la poda no sigui considerada crueltat vegetal en els temps proxims.

Com sempre, és una llastima estar enfeinat perque les fotos són molt minses.

De fet, no tinc fotos del bosc abans de treballar-lo, així que no es pot veure un abans i un desprès. Prometo millorar pels proxims articles sobre feines forestals.
Només aquestes fotos d'un company enfeinat.

Desprès tinc algunes fotos d'un tros, molt particular, que era un d'aquests rodals que he descrit abans: increiblement densos, una muralla vegetal formada per centenars de peus. 

Desprès d'entrar-hi, queden així. Desprès de la foto s'hi va aclarir un xic més, molt poc.

Com veieu, el terra queda ple d'un trinxat que són, de fet, els pins que han mort. El nou paradigma estableix que les restes vegetals no aprofitables, és a dir matolls, arbres petits, i totes les capçades en general, es trinxen i es deixen al terra del bosc. Això sorpren a molts, sobretot a la gent gran, alguns dels quals s'ofenen. "Jo quan era petit i veia el bosc treballat, a terra no en quedava res! Tot net!!". Sí, és cert, perque en el passat se li donava un ús a tot el que sortia del bosc. I així eren els boscos de l'epoca. Al que és Castellar del Vallès, directament, no n'hi havia. 
Les raons de deixar la picada al terra del bosc les explicaré en el seguent article del ram, sinò, cremare tots els cartutxos avui.

Com es pot observar, la obertura i l'espai generat és molt. Tot i així, en algun rodal localitzat, es recomana deixar-ho en estat natural, per a refugi de les besties. Moltes vegades m'he preguntat com prefereixen ells el bosc, com el deixem nosaltres, net i obert, o com romania abans, una jungla compacta. M'imagino que els agrada un punt mig.

El cert és que la feina al bosc t'obliga a passar per tot arreu, i et fa pentinar el territori com poques altres. És per això que, si tens un interès especial pel bosc i tot el que el conforma, pots descobrir coses noves. 
En aquest cas es tracta d'una bauma, que va apareixer sota la malesa, i que tenia restes d'haver comptat amb un mur construït, cosa que li dona certa importancia. Devia ser un refugi, o un petit magatzem per guardar les eines, que era emprat pels pagesos de la zona.

D'aquesta zona destaca una gran abundancia de barraques de pedra seca, que testimonien el més que evident passat agricola d'aquestes contrades. Totes aquestes terres devien ser un monocultiu de vinya. M'imagino una zona amb poc o cap bosc, totes les vessants farcides de vinya, amb barraques de pagès esquitxant-ho tot, i una bona xarxa de camins i caminols per unir-ho tot plegat. 

Fet el descobriment de la bauma, em poso en contacte amb un dels grans savis de Sant Llorenç del Munt, en Jordi Guillemot (https://caudelguille.net/), que ve a donar-li un cop d'ull i m'informa que aquesta baumeta no era coneguda. Això em fa engrossar la meva petita llista de descobriments a Sant Llorenç, que tenen com a denominador comú la poca magnitud dels tals.
A part de la baumeta, antics camins empedrats, barraques ensorrades, acumulaments anòmals de pedres, dotzenes de feixes i bancals... Donen testimoni de la transformació que van obrar sobre el territori els avantpassats.
La baumeta, amb mostres evidents d'haver estat obrada, és aquesta:

Deixant enrere les questions més tècniques, cal parlar de la feina en sí. Ha sigut una feina dura, doncs el territori tenia moltes pendents, la densitat del bosc molt alta, i els arbustos punxants abundaven. Però el més dur, sens cap tipus de dubte, ha sigut la calor. Hem viscut un estiu anormalment caloròs (tot i que potser ja cal considerar-lo normal), i aquesta feina l'hem fet durant tres mesos: juny, juliol i agost. 

Beviem 2 o 3 litres d'aigua pel cap baix cada jornada. Ha sigut realment molt intens, i finalitzavem la jornada ben bé com si ens haguessim banyat en una piscina de suor. La sequera no ajudava en la comoditat; tot el medi era ben sec, i la pols molt abundant. 
Certament ha estat una feina dura, llarga, i cansada. Tanmateix els anims sempre han estat ben amunt, en part gracies als gossos del masover de l'Armengol, que sempre sortien a rebrens a la pista. En part també gracies al Rubell, restaurant de molta anomenada de Monistrol de Calders, on ens hi hem deixat veure prou.

Bones eines fan bones feines!

Salut!!!