ROCAM ROGENC: febrero 2024

Hom haurà notat que en aquest blog la qualitat dels articles és dispar. A Rocam Rogenc hi trobareu articles molt elaborats, amb profunditat, que requereixen de moltes hores sobre al terreny, i algunes, forces menys, a l'ordinador. Aquests articles tenen una certa pretensió, en el sentit que volen incorporar nous detalls i nova informació a la extensíssima bibliografia llorençana. L'últim exponent d'aquests articles és el petit estudi toponímic sobre la façana oriental de Sant Llorenç del Munt: el trobareu aquí.
Alternats amb aquests podem llegir articles curts, petites capsules que a vegades semblen més un diari personal que articles com a tals. En ells parlo del que veig a la muntanya, l'últim exponent d'aquestes peces és aquesta.
Aquests articles em permeten escriure sense cap pressió sobre la qualitat del text. També em permeten ser més personalista, parlar de la meva experiencia i els meus moviments. També, aquests petits articles m'ajuden a mantenir amb vida la pagina web. Avui porto una altra d'aquestes petites capsules. Som-hi!

Tota la muntanya de Sant Llorenç del Munt és especial, però dins la mateixa també hi han contrades més estimades que d'altres. Una d'aquestes és la de la Paret del Dragó, per la feina feta, les hores passades, la bellesa de l'indret. N'estic enamorat. Per això intento passar-hi regularment.
Hi he accedit per la xarxa de pistes que connecten Sant Llorenç i Castellar passant per Catafau, així doncs, el primer lloc on he arrivat ha estat el cim del Castelló. Arrivant al cim ja he vist novetats, algú hi ha deixat un rètol indicador.

El rètol resa: "el mirador". Em sembla una mica desafortunat. De miradors, al massís, n'hi ha moltissims. No fòra més adequat indicar el nom del turó, per si algun nouvingut no coneix el nom del cimall que petja?

Del rètol que voldria veure, indicant el nom del turó, jo mateix en vaig col·locar un en aquest cim, que va ser remogut poc temps desprès.

Una breu pinzellada sobre el nou rètol. N'he trobat més del mateix autor pels entorns de Castellar. Crec que la seva activitat ha començat fa poc doncs abans no n'havia vist mai, d'aquests rètols, i són ben reconeixibles perque la firma d'aquest muntanyenc/a és que crema les fustes que fan de rètol. Aquesta tècnica, ben coneguda pels Japonesos, allarga la vida de la fusta.
Un altre d'aquests "rètols cremats" el podem trobar al camí del Serradell, que travesa aquesta muntanya de dalt a baix. N'hem parlat molt extensament del Serradell, i aquest camí principal hauria de ser conegut per tot lector fidel: ARTICLE SERRADELL. El rètol cremat el trobem a dalt de tot, i de baixada, és a dir, si de les Roques d'Aguilar volguessim baixar cap a les Arenes travessant tot el Serradell, el primer que trobariem seria el rètol. Ara bé, aquest rètol resa: Mas Pinetó.

També el trobo desafortunat, doncs el camí, si no et desvies, et deixa a l'area d'esbarjo de les Arenes. Ara bé, és molt cert que al punt del diposit de bombers, hi ha un trencall ben conegut que va a petar al Pinetó. Però el Pinetó no és el destí del camí principal... No m'agradaria que aquestes disgressions es confonguessin amb un atac. Encoratjo aquesta activitat i aquests rètols, tan macos si bé toponímicament no gaire acurats, ja formen part de la muntanya, i la persona responsable, els ha fet amb amorosia i dedicació, esmerçant temps i materials propis.

Seguim amb l'article. Ja som al damunt del Castelló i les vistes ens corprenen. Veiem tota la façana oriental de Sant Llorenç, i no només això, sino totes les carenes i turons que davallen del massís, cada cop més suaus i amables, fins arrivar al riu Ripoll, tàlveg final d'aquesta gloriosa vall.
Aquest és un punt adequadíssim per portar una copia de l'ultim dibuix toponímic i dedicar una estona a comparar la il·lustració amb la realitat i absorbir tanta toponímia com poguem.
Us adjunto el dibuix sota aquestes línies.

Ara bé, el massís apareix en la llunyania. Però molt a prop, a tocar, hi han altres relleus destacables.

En aquesta fotografia superior hi he marcat 4 relleus propers al Castelló. El turó de la Furriola i el Puig Rodó queden a l'altra banda de la carretera. El riu i la carretera creuen la vall del Ripoll pel mig i en separen les terres. Més proper al mirador hi he marcat un relleu que no us sonarà, doncs és toponimia propia. Parlo del Turó de la Cova de l'Aigua. Aquest és un relleu menor, molt marcat pel riu. És un petit turonet que fa anys vaig explorar i sobre el que n'havia de fer un article que no va sortir mai. En aquest petit turonet hi han varis elements d'interès, com ara un parell de barraques, un parell d'halepensis destacats, i sobretot la Cova de l'Aigua, descoberta d'en Jordi Guillemot. No entraré més en matèria doncs encara tinc l'esperança d'escriure un article per aquest petit puig. Sí que n'adjunto el dibuix que vaig fer en el seu moment.

Topografia d'aquest petit turó. La cota máxima són 477m.
Veiem com queda molt delimitat entre la carretera i el riu.

Fem una parada i resituem-nos: seguim estant al capdamunt del Turó del Castelló. Dels petits relleus que he marcat en la foto anterior, el més proper i destacable és la Paret del Dragó. Aquest petit cingle rogenc forma part de la carena Sud-Oest del Castelló. Sota nostre veiem també la carena Sud del Castelló, que al tram final apareix despullada de bosc. Les dues carenes recullen el Sot de l'Enric al seu interior. Totes dues carenes tenen respectius camins que les solquen, sent el camí de la Carena Sud el més conegut.

Tram final de la Carena Sud del Castelló

Tanmateix m'ha sorpres veure el camí de la carena Sud-Oest molt marcat, simbol inequívoc que la gent el fa servir. Aquest és un camí que sabem que és antic, però que el temps havia esborrat i difuminat. Al 2021 fou re-obert, i sembla que s'ha convertit en circuit habitual de muntanyencs. Malauradament he d'avisar de les més que evidents traces de motoristes que hi he trobat. Aquests motoristes són la sorpresa més desagradable que pots trobar-te en un passeig, i no sé si és la meva sensació però em sembla que cada cop en veig més i en llocs més agosarats. El simple fet d'escoltar-los és suficient per posar-te de mal humor. Dins la seva fantasia mental es creuen part fundamental del medi perque segons ells mantenen els camins oberts i fan "tallafocs".
Bé, parlavem del camí que solca la carena Sud-Oest del Castelló. Com que aquest article és una miscelania de moltes informacions, adjunto les linies que en el seu dia vaig escriure sobre aquest camí per qui vulgui saber més d'aquest corriol: "Em constava que hi havia un altre camí, podriem dir el tradicional, que també menava directe a la Paret del Dragó des de la pista de les Basses del Barceló, però s'agafava més endavant de la pista i anava a buscar la Carena. Aquest camí el coneixia perque l'Albert Antonell, en el seu llibre (d'imprescindible tinènça) Descobrir Castellar el descrivia. Ell va dedicar aquestes linies a aquest camí tradicional i a la Paret del Dragó: "Cal fer una aproximació pel camí-pista de les basses del Barceló [...] quan el camí ja ha fet una bona revoltada i agafa un traçat decididament horitzontal, planer, ens caldrà fixar-nos bé en el punt que cal deixar-lo i començar el corriol. Aqui hem de casar bé el que ens diu el mapa i el que veiem en el terreny. És evident que la carena que hem d'agafar forma amb el camí un accentuat revolt obert a migdia. [...] Al començament, la carena és ampla i anem pujant pel mig del bosc, però aviat es fa més evident i rocosa quan arribem a un petit cim acinglerat pel cantó dret. És un bon mirador." Aquest petit cim acinglerat del que parla és la Paret del Dragó, que forma part del que vaig anomenar (per tal d'ubicar-nos en l'article del Sot de l'Enric) com Carena Sud Oest del Castelló.
Pel que es desprèn de l'explicació de l'Antonell, el camí aleshores ja era de traça amagada i força tancat. Quan jo vaig buscar-lo i el vaig recorrer, em va semblar que del camí en quedava molt poc, que portaria força feina netejar-lo i que a sobre era més llarg que el que jo havia obert per arrivar a la paret (i amb el temps he fet molts viatges a la PdD, i m'he estalviat molt temps anant pel camí més curt), així que mai li vaig fer massa cas. Doncs bé, em satisfà comunicar que aquest camí ha sigut re-obert recentment (ara, a finals del 2021), crec que pels admirats pedraseques, i ara puja ben net per la carena, i ple de fites que fan impossible perdre'l."

Agafarem aquest camí per baixar a la Paret del Dragó. Encara som al cim del Castelló, mirem al voltant, veiem que el pessebre nadalenc ja ha sigut recollit pels seus autors. Baixem cap a la dreta i agafem el corriol i descendim. Poca estona desprès de baixar la carena el camí es posa planer i ja veiem com davant nostre solca el cingle del Dragó per sobre. Localitzem una fita a ma esquerra i davallem cap al peu de via. Aquest trencall, que vaig obrir jo i que connecta la Carena Sud-Oest amb el peu de via del cingle apareix brut i tancat en contraposició amb el camí de la carena. Sembla que poca gent de la que passa per la carena baixa a la Paret, perdent l'oportunitat de visitar un avenc i una balma obrada.
Seguint aquesta traça hem arrivat al peu del cingle.

Fixem-nos en el camí que hem fet per arrivar al peu d'aquest cingle i desfem-ne un petit tros. Just abans de sortir a l'espai obert de la paret, passem per un petit indret molt bonic. Enganxat a la paret, hi ha un petit espai pla i allargassat, on hi veiem un parell d'aladerns ben podats, al terra una catifa d'herba verda, i emergint d'aquesta, una més que notable població de petites flors.

L'herba al peu de la paret es mantè verda gracies a la (poca) aigua
de la pluja que davalla per la mateixa fins tocar terra.

L'aladern protagonista d'aquest petit espai,
creix a redòs de la paret.

Hi podem veure l'orella d'os

Fruit d'una primavera molt puntual, la delicadesa de les petites flors destaca amb la brutalitat del cingle, que creix aqui al costat.

Aquesta preciosa flor es diu Nadala Menuda, també coneguda com a Narcís Blanc. El seu nom científic és Narcissus dubius. És una de les flors més primerenques del Parc Natural. Segons autors importants, és una especie poc freqüent que creix en zones concretes del massís; la Paret del Dragó sembla ser una de les zones afortunades.

Si parlem de botànica i de Sant Llorenç del Munt, cal parlar de l'afegit més important a la bibliografia llorençana de l'any 2023. Es tracta del llibre "La vegetació - Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac". Firmat per Mertxe Pamplona i Albert Vicens i editat per Farell, és el primer d'una col·lecció anomenada Morral del Drac que presuposo que recollirà llibres de temàtica llorençana.

Aquest llibre repassa els principals habitats del Parc Natural, que els autors divideixen en: Camps de conreu, brolles, pinedes de pi blanc, l'alzinar, boscos caducifolis, canals, codines, cingles, i vegetació de ribera. A travès d'aquesta estructura el llibre va parlant de moltes especies botàniques diferents, tot vestit amb gran quantitat de fotos i croquis per a identificar especies.
En definitiva, aquest és un llibre molt complet que penso no pot faltar a cap biblioteca.

Sobre el trosset on creixen les nadales, cal fer-ne un apunt. Els dos pins bords que protegien l'indret han mort fruit de la sequera dels ultims anys. Ni són els primers ni seran els ultims.