EL PI DEL REPLÀ DE LES ARENES I LES VENTADES DEL FEBRER

Durant el febrer del 2026 unes violentes ventades van picar amb força contra la nostra terra, afectant sobretot i principalment als arbres de la contrada. Molts van caure, aixecades les arrels, o directament es van esberlar, al cedir les fibres dels troncs davant tanta tensió. L'especie més afectada per les ventades és el Pinus halepensis, la conífera més abundant als boscos del Vallès i de la Catalunya seca en general.

Masses vegades m'han comentat que cal tallar tots els pins, que no valen per res. Es diu que són arbres invasors, que ofeguen els arbres del voltant. Que la seva llenya embossa les xemeneies. Que són una plaga... Si bé hi ha un rerefons que puc entendre darrere d'aquestes afirmacions, jo sempre surto a defensar aquests arbres. Per començar, a Catalunya hi ha 6 espècies diferents autòctones de pi, però això la gent ni ho sap. Anem a suposar que la gent que diu això es refereix al Pinus halepensis, el pi més abundant al Vallès, conegut popularment com a Pi blanc o Pi bord. És veritat que la seva fusta és potser la menys desitjable de tots els pins catalans. No perque la fusta sigui dolenta del tot (que una mica també), sinò perque els exemplars rara vegada produeixen troncs rectes i gruixuts. Tot i així l'aprofitem, de fet l'aprofitem molt. Els pins blancs viatgen per tot el món, i ens permeten transportar les nostres mercaderies: dels millors troncs se'n fan palets i tot tipus de fustes per embalatge, i dels pins torts, tortuosos o massa prims, se'n fa biomassa després de passar-los per una trituradora. Antigament s'havia fet servir per a finalitats més nobles, com per a construccions auxiliars i cobertes senzilles, si bé és veritat que això era més fruit de la disponibilitat i necessitat de material que de la qualitat de la seva fusta. Tot i així, el futur podria ser esperançador per al pi blanc, ja que la indústria està avançant amb força cap al que es coneix com a "fusta enginyada", és a dir que s'avança cap al processament de fustes de poca qualitat per obtenir-ne productes aptes per a estructures. Potser us sona el CLT, panells contralaminats, amb els quals es poden construir edificis sencers, i aquests panells es poden obtenir a partir del pi bord.
Per suposat que el Pino carrasco (així es diu en castellà) també es fa servir per a l'estufa. És una llenya amb gran poder calorífic, fa molta flama però dura poca estona; i sí que és veritat que pot ser un gran productor de sutge, perquè aquest pi contè molta resina. La solució és facil, assecar-lo molt bé abans de cremar-lo. No vinc a vendre que la llenya de pi és la millor, tots sabem que no és així. Però el que viu al camp i té pins a casa, quan algun mor o cau, seria ruc de no cremar-lo. Podem dir que és una llenya molt bona quan és gratuïta. Això ho dic perquè, en el meu ofici, quan trossejo un pi i el deixo in situ, ja sigui a la vora de la carretera o en algun lloc de bon arribar, la llenya no dura ni dues hores a lloc. He mencionat que és un pi que té molta resina, de fet, després del Pinus pinaster, es a dir el "pino resinero", és el pi que més resina produeix. Antigament aquest fet era molt apreciat i el Pi blanc es resinava (és a dir s'el sotmetia al procés de producció de la resina, una antiga indústria fascinant).
Si us ho preguntàveu, no, el pinyó no és comestible. No per a nosaltres, perquè és molt petit no per una altra cosa, ara bé, pregunteu-li a un pinsà, un esquirol o un ratolí de camp que en pensen. L'únic pi que produeix pinyons menjívols per a nosaltres és el Pi pinyoner, el Pinus pinea. 

Arribats a aquest punt podrieu pensar, si la fusta no es bona, no fa la millor llenya, i a més no ens dona de menjar, quina pel·licula ens estàs explicant? El meu motiu principal de defensar el pi blanc és que no vull viure en un desert, i aquest pi pot ser un gran aliat. El Pi blanc és un arbre pioner; això vol dir que és de les primeres especies en colonitzar un nou espai. I aquesta és la raó per la qual tots els boscos vallesans avui estan dominats per aquests arbres, és una transició a un altre tipus de bosc. M'explicare tot seguit. Imaginem-nos que som als anys 60 del segle passat. Un pagès de la Vall del Ripoll, fart de la precarietat, abandona la masoveria que regenta i s'en va a viure a Sabadell, a treballar al tèxtil. L'amo de la masia no troba ningú que vulgui treballar la terra, doncs aquest era un ofici en hores baixes, que demanava molta feina i donava pocs centims. La malaguanyada masia, potser trobarà ocupació llogant habitacions o fent menjar, però la producció d'aliments ja forma part del passat (acabem d'explicar la història d'un bon grapat de masies de Sant Llorenç del Munt). Doncs bé, tots els conreus que portava el pagès queden abandonats. Aquests erms no tenen cap tipus d'ombra, el sol hi pica dia rere dia. La terra, és ben pobra, o potser podria dir paupèrrima, ja que el pagès s'ha esmerçat en conrear-la i llaurar-la sense descans, exprimint-la tant com ha pogut. En aquesta terra eixuta i cremada, no hi creixeran el roure, ni el faig, ni la noguera, ni cap arbre dels que anomenem noble que se us pugui imaginar. Per dos motius, el primer és la qualitat de la terra. Per creixer en aquesta terra fa falta un supervivent, un arbre que s'arrapi allà on pugui i que passi amb molt poc. El segon motiu és per l'exposició total al sol. Cal aclarir que hi ha arbres de sol, i arbres d'ombra, tècnicament s'els anomena heliòfils i esciòfils, respectivament. Els arbres de sol poden creixer sota la cremor de l'astre rei, però els esciòfils necessiten una cobertura d'ombra per a prosperar. Suposo que ja veieu per on vaig. Tornem al malaguanyat conreu abandonat; el Pi blanc és el primer que hi arriba. Hi arrela i comença a créixer. Any rere any va llançant fulles i pinyes a terra. També es converteix en llar d'alguns ocells que defequen des de les seves branques. És a dir, generen una aportació de matèria orgànica a la terra. Mentrestant, les seves arrels es van fent camí per la terra, que a vegades pot estar molt compactada, i d'aquesta manera, obren canals i artèries perque circulin l'oxigen i l'aigua. Alhora, abraça el sòl, impedint que aquest marxi per escorrentia davant les típiques tempestes mediterrànies. Al principi, en creix un exèrcit. Una munió de pins per la que no es pot ni caminar. Amb els anys, els més dèbils van quedant enrere, moren i cauen a la terra on es descomponen. A mesura que el bosc madura, els pins es van reduint. En van quedant els exemplars més forts i preparats, que intenten de totes les maneres ofegar els congèneres que tenen per sota i a les vores. Una ajuda de l'home sempre ajuda a l'evolució del bosc, si l'home redueix de tant en tant la densitat de peus millorarà la qualitat de la massa. Però a Sant Llorenç hi ha molts boscos que l'home no ha tocat des de l'abandó del rural. 
Ara imaginem que des de la renúncia del pagès han passat 60 anys. Som al 2020, i el bosc que trobem és el seguent: els pins, amb més de mig segle d'edat, ja són grans exemplars. amb les copes altes que projecten una ombra al terra. Sota seu hi creixen tipics arbres mediterranis, hi tenim alzines, roures martinencs, aladerns, cirerers d'arboç de mides mitjanes i alguns grossos, que van progressant sota els pins. També les típiques herbàcies i arbustives que no entrarem a anomenar. Us sona d'alguna cosa aquesta imatge? És el bosc amb el que convivim actualment. Ara viatgem al futur, uns 40 anys, som al 2060. Visitem el mateix rodal, el mateix bosquet que al 1960 el pagès va abandonar per buscar fortuna a la ciutat. Els pins ja no hi són. Han caigut, ja sigui per una ventada, una nevada, o han mort de vells. Al caure han fet un gran terrabastall. Les seves restes mortes són aprofitades per una gran quantitat d'animalons i organismes, insectes, fongs, molses liquens, ocells i mamifers petits. Al caure aquests arbres han alliberat un gran espai que ràpidament colonitzen els arbres que creixien sota la seva protecció, és l'hora de les alzines i els roures, de reproduir el bosc que ha habitat durant tants mil·lennis en aquesta terra, el bosc ibèric. Els pins no tornaran a ocupar aquest espai, hi poden haver exemplars aïllats però en general els costarà creixer sota altres arbres, els faltarà la llum del sol. 
Del text se n'extreu que estem a mig procès, els boscos són canviants, i els boscos llorençans estan en constant evolució. El procès que he descrit seria el que caldria esperar si no hi hagues cap pertorbació, ara bé, és casi ineludible que no n'hi hagin. Un incendi ens tornaria a col·locar a la casella de sortida. També alguna ventada extrema o feines forestals massa agresives. Aleshores caldria tornar a començar el procès, engegant amb la colonització dels primers pins... etcetera. El foc és actualment la primera pertorbació que pateixen els nostres boscos. Els mateixos detractors dels pins dels que he parlat a l'inici afirmen que els pins són culpables del foc (ara resulta que l'alzina no crema), i certament, estan carregats de resina i s'inflamen violentament. Ara bé, els pins no comencen cap incendi, els focs els inicien les persones. Caldria explicar a aquesta gent que el pi bord de fet és un dels principals actors implicats en la restauració d'aquestes zones cremades. El Pinus halepensis és un arbre fascinant, i després de mil·lennis d'evolució adaptant-se al clima mediterrani ha desenvolupat una modificació molt interessant. Aquest pi produeix un tipus de pinyes que se'n diuen pinyes seròtines. Aquestes pinyes no són les normals, representen un percentatge petit de l'arbre i el que tenen d'especial és que no s'obren, poden romandre tancades molts anys a la copa de l'arbre. Només s'obren sota una condició: altíssimes temperatures. Estan dissenyades per, literalment, explosionar quan estan sotmeses a altes temperatures, i d'aquesta manera repartir les llavors que contenen per tot arreu. Quan l'incendi hagi passat de llarg, aquestes llavors es trobaran esteses en un erm, i a més, amb una capa de cendra sobre el sòl que farà de fertilitzant al principi. Aleshores començaran la seva feina engegant el cicle que hem descrit abans...
L'últim argument dels "anti-pins" que vull rebatre (ràpidament) és aquell que afirma que els Pins blancs són una espècie invasora. Fixem-nos en l'onomàstica, que sempre ens ajuda a situar els elements sobre la realitat. El Pinus halepensis rep aquest nom perquè en l'antiguitat se'l considerava propi de la ciutat siriana d'Alepo, i per tant, ja partim de la base que aquest és un arbre 100% mediterrani... Per altra banda, està demostrat científicament a partir de les troballes de pol·len fossilitzat en sediments que el Pinus halepensis està present de forma natural a la península ibèrica des de fa, com a minim, 10.000 anys. Si considerem catalans a ciutadans nascuts a Catalunya que desprès de 70 anys al país no en poden parlar la propia llengua, jo crec que podem afirmar sense dubtes que el Pinus halepensis és un arbre autòcton amb totes les de la llei... 
A part de tot l'explicat abans podria donar-se un escenari en el qual les temperatures augmentin de manera tant extrema, i la pluja es redueixi de tal manera que ni les alzines puguin viure al nostre país. El pi blanc hi podrà viure i ens farà una mica d'ombra, acompanyat de palmeres i acàcies, ara propies del Marroc, i que potser algun dia poblaran els nostres boscos (casi que sense el potser...). 

Més val que avancem i veiem alguns arbres destacables afectats per les ventades.

Primer, un parell d'exemplars urbans, arbres que conviuen amb les persones en el dia a dia, i que moltes vegades passem per alt, fins el dia que cauen. Parlem d'arbres caiguts al nucli urbà de Castellar del Vallès.
Un és el Pi pinyer de la Torre Balada, segurament la pèrdua més tràgica d'aquest episodi. Això ja ho vaig ressenyar en aquest article, publicat el mateix dia de la caiguda: Article Pi pinyer. 

El segon arbre destacable és el cedre de la Plaça Mestre Gelonch, al casc antic. El vent va esberlar moltes branques, però per sort l'arbre ha sobreviscut i penso que s'en refarà. Ha quedat mutilat però seguirà presidint la plaça per molts més anys. La brigada l'ha sanejat tant bé com ha pogut dins les seves capacitats.

Allunyem-nos del poble i desplacem-nos al bosc. Cal parlar de la gran destrossa al sector de Turell. Només de passar amb el cotxe per la carretera B-124 queda ben clar l'abast del cataclisme, arbres tombats per tot arreu i soques arrencades allà on miris. Curiosament aquesta zona ha rebut forces atencions en forma de feines forestals en els ultims anys. Sigui com sigui la destrossa és majuscula, i fins hi tot un gran pi ha quedat recolzat a la mateixa teulada de l'antiga casa de Turell.

Un altre pi històric que ha caigut: el pi pinyer del Sabater Vell. Aquest és un antic conegut del blog. Aquest arbre fou assassinat mitjançant la tècnica de la corretjeta, fet que vaig coneixer de primera ma perque m'ho van ensenyar els masovers i que vaig denunciar tant aqui com al diari local. Ho podeu llegir AQUÍ. L'arbre era mort pero romania dret, i finalment les ventades l'han abatut. La historia d'aquest arbre sempre m'acompanyarà, doncs de morts naturals de grans arbres en l'últim lustre n'hi ha hagut moltes, però el que va succeir amb aquest arbre va ser una autentica tragedia. L'Àxel, el masover d'aquest casori m'ha compartit la seguent foto de desprès de les ventades. El tronc s'ha esberlat pel mig:

I no és l'unic pi historic de grans dimensions que ha caigut.
Tanquem l'article parlant d'un racó ben especial, el de l'ermita de les Arenes. En van caure alguns pins menors, alguns dintre el bosc, però també un al pla de davant de l'ermita.

Però el plat fort era a l'esplanada inferior de l'ermita, la més gran. Allà, hi va caure un gros Pi blanc prou reconeixible. Era un gran exemplar al qual hi estava lligat un banc amb una cadena. Aquest pi no va soportar la ventada i va caure, pla, al mig del replà. Era un pi sa, no hi hem trobat cap malura, ni tant sols processionaria, tanmateix, era un pi molt voluminòs i tant de pes va ser massa per a les pobres arrels. 

El pi del banc gaudia d'unes bones dimensions, sense arribar a ser monumental, era un senyor pi. En vem medir l'altura a plaer, és clar, la qual era de 32 metres. D'ample, 2 metres justos de perimetre, el que equival a un diàmetre de 0'63 cm (mesurat a 1'30m del terra, com sempre). 

"Els Amics de les Arenes", una associació que es fa càrrec de l'ermita i que intenta omplir el buit que va deixar la mort d'en recordat Joan Castells, ens hem encarregat d'endreçar els arbres. 

També he constatat un gros pi caigut al costat de la Font del Barceló, i varis arbres caiguts per la paret del Dragó. En aquest article només parlo dels arbres que jo he vist, però no dubteu que la muntanya va plena de morts anònims, caigudes silencioses que ningú escolta, arbres que ningú recordarà.

NOVES VIES AL RACÓ DE LES ARENES

 En aquest blog hem parlat extensament del massís de les Roques d'Aguilar, una de les elevacions cabdals a l'est del Ripoll. És ben sabut que aquest petit massís acull un sector d'escalada prou conegut a la seva paret més destacable, la Paret de les Roques d'Aguilar o Paret de les Arenes. La podeu veure en aquest dibuix:

Aquesta paret acull moltes vies de caire esportiu, algunes d'un llarg, altres de dos o tres. I a part, també hi ha alguna via clàssica, dels anys 80 i 90. 

El principal artífex d'aquest preciòs i agradable sector és en Jordi Homet, un dels principals escaladors de Castellar del Vallès. 
Ja fa un parell d'anys o tres que en Jordi hem va dir que em guardava una línia a la paret, i que aviam quan l'anava a fer. Han passat mesos i més mesos fins que a finals del 2025 s'ha materialitzat l'equipació d'aquest tram de paret. El resultat són 5 vies esportives que van a continuació d'on acabava el sector esportiu (conegut com a Racó de les Arenes). A la dreta de l'última d'aquestes vies ja ens trobem amb la via 1 d'octubre, la primera via de varis llargs desprès del sector esportiu. Passada la 1 d'octubre, podrem gaudir de quasi 30 vies, de dos o tres llargs la majoria, on practicarem l'escalada sobre l'estimat conglomerat llorençà en un entorn més que bonic. 
A més, ara hi ha un camí continú que permet recorrer tota aquesta gran paret pel seu peu. Abans, aquest camí quedava interromput entre el sector esportiu i el sector de vies llargues per una salvatge selva d'arítjols.
Coneixereu la via que he fet jo per l'inequívoc nom que porta.

Les vies noves formen part del sector Racó de les Arenes, que ocupa la part esquerra d'aquesta paret. Al portal web SANTLLORS hi trobareu les ressenyes detallades, que d'aqui molt poc també recollirà les noves vies. 

Adjunto la meva ressenya, el motiu d'aquest article és compartir-la: 

Algunes fotos:

La franja central, ben diferenciada és per on pugen les vies noves

Tasques de neteja

Seguretat davant de tot...

Material de primera per un sector de primera!

LA PÈRDUA D'UN ALTRE GRAN ARBRE DE CASTELLAR

Sabeu que en aquest blog tenim un interès i una preocupació especials pels assumptes forestals i, per tant, les aventures i desventures dels arbres hi van apareixent de tant en tant. Escric avui una breu ressenya per notificar la defunció d'un arbre majestuós que el vent ha aterrat. 

Hem viscut aquest 11 i 12 de febrer de 2026 unes ventades a Catalunya que han afectat el país amb més o menys mesura. Al Vallès aquestes corrents s'han fet notar i són varis els arbres que han estat abatuts, portant problemes a les urbanitzacions i carreteres, que han col·lapsat per culpa sobretot de Pinus halepensis caiguts. Si bé la majoria de les víctimes han estat anònimes, destaca la mort d'un gran exemplar. Aquest arbre era un exemplar urbà, vivia dins del poble. Concretament vivia al patí de la Torre Balada, l'escola de música municipal on hi han estudiat molts infants, entre els quals m'incloc. Recordo amb gran estima les estones de jocs al patí de l'escola, i tot i que llavors no n'era conscient, ens vigilava tothora aquest gran arbre que avui ha mort. 

La principal víctima del dia d'avui és aquest arbre, un preciós exemplar de Pinus pinea, conegut col·loquialment com a pi pinyer, també en zones del país se l'anomena pi bo o pi ver, fent referència a les seves altes qualitats gastronòmiques, doncs és l'únic dels 6 pins catalans del qual n'aprofitem el pinyó, una menja exquisita i nutritiva. 

Veiem-ne algunes imatges de quan era viu. Les he agafat d'internet i la seva qualitat és dubtable, sé que en tinc al meu arxiu però desisteixo de buscar-les perquè és caòtic.

Autor: instagram Torre Balada

Autor: instagram Torre Balada

Autor: Actual

Es digui el que es digui d'ara endavant, cal puntualitzar que l'arbre tot i la seva edat avançada es trobava en un estat de salut pletòric. Tanmateix, el tronc era molt vinclat, i la grandiosa copa exercia molta força sobre les arrels, practicant-hi una palanca constant. Tots els amants dels arbres i aficionats a l'arboricultura sabíem que un arbre tant gros i vinclat havia d'acabar a terra. Sembla que cap tècnic/persona qualificada de l'ajuntament s'hi havia fixat (cosa impossible doncs es troba en un equipament municipal), o en cas de fer-ho l'ajuntament no va considerar com una prioritat preservar aquest arbre. Hi ha tècniques aplicables per aquests casos, mitjançant apuntalaments, o si més no, podes que poden treure pes d'una banda de l'arbre per intentar centrar una mica el centre de gravetat... A tots ens ve al cap les actuacions al Pi d'en Xandri a Sant Cugat del Vallès. Tampoc cal capficar-se amb el que podria haver sigut. És cert que les coses han de seguir el seu ordre natural i no ens podem fer càrrec de tot. 

Tot seguit veiem les imatges de l'arbre caigut. Com podeu veure, la densitat i coloració de la copa denota la salut que tenia aquest arbre. El podríem haver gaudit un, o dos, o tres segles més, qui sap. Tant sols hi he pogut localitzar un niu de processionària, i és ben petit.

Apreciem des d'aquest article la companya del ja mort pi, una bella alzina que viu als jardins de la Torre Balada. Alzines i roures tenen arrels més potents que els pins i també tenen el centre de gravetat més baix, i generalment no pateixen durant els episodis de ventades violentes.

L'alzina de la Torre Balada

El primer que m'ha vingut al cap quan m'han avisat de la caiguda del pi de la Torre Balada ha estat el Cedre de la Plaça Major. Aquest fou un exemplar majúscul de cedre que vivia a la plaça principal del poble i que va caure a causa a les fortes ventades del 2014. Aquelles ventades van ser més fortes que les actuals i van abatre milers de pins a tot el terme municipal, i per suposat als termes municipals veïns. Tanmateix el cedre, per la seva ubicació i significança, va ser-ne la víctima més visible i lamentada. Pensava que no trobaria les fotos que vaig fer llavors, doncs ja fa 12 anys d'aquell episodi. Però mentre escric l'article busco per internet i veig que no sóc l'únic que recordo aquell arbre, i justament a l'Actual (diari local) del passat divendres li dediquen una fotografia que adjunto tot seguit:

Autor: l'Actual

Al seu lloc s'hi va plantar una olivera, molt bonica per cert. 

Aviat tocarà el que em fa més por: voltar per la muntanya i veure si algun dels gran arbres de Sant Llorenç del Munt ha estat damnificat. I no sóc gaire optimista. 
Justament la setmana passada, voltant per la Paret del Dragó hi vaig veure dos pins caiguts que han tapat, d'una banda, l'accès per accedir a la Balma obrada que hi ha sota la Paret i també ha quedat totalment tapat el camí que porta des de la Paret del Dragó fins el cim del Castelló...

 Un dels pins, a l'aixecar-se, ha arrossegat amb ell algunes alzines. 

No em vull estrendre amb un tema que ja hem comentat repetides vegades en altres articles, però breument, sapigueu que la sequera dels ultims anys, la qual va matar molts arbres, combinada amb episodis meteorologics violents (ventades, pluges) va aterrant molts arbres i ja portem alguns anys en que això passa recurrentment. 

Enllesteixo l'article adjuntant alguns links. Us portaràn respectivament a dos articles de l'Actual, un parlant de les ventades d'enguany, també sobre les ventades del 2014, i per últim us recomano l'article que vem escriure amb l'Òscar Masó on parlem de la mort de varis arbres monumentals de la muntanya.

LES VENTADES DEL 2014   

VENTADES 2026

TRIST ADEU A UNS PINS SINGULARS I MONUMENTALS

DOS PINS, UN BLOC, UN GORG I DUES VIES A LA VORA DEL RIU

 Avui farem una breu ressenya sobre un indret molt proper al poble de Castellar del Vallès i amb forces atractius. Ja hem parlat abans del sector del Turó de la Malesa. Aquesta és una modesta elevació (339m), molt propera a la carretera B-124 però separada de la mateixa pel Riu Ripoll. No per modesta és carent d'atractius, ans al contrari, aquest sector recull molts incentius. Sobretot pel que fa a cavitats, hi ha vàries coves i avencs en aquest turó. També molta pedra, i per tant blocs, alguns d'ells escalables com "el Cachalote", pedrot que vem descobrir i netejar amb alguns companys ja fa quasi una dècada (ho podeu recordar en aquest article). A part també hi ha algun pi de bon tamany, construccions humanes antigues, i l'atractiu principal és clar, que és el Gorg del Fitó, un petit estany reprès de forma natural. És la segona acumulació d'aigua més important del Riu al seu pas pel terme castellarenc, per darrere de la Resclosa de la Font de la Riera. Tampoc ens podem oblidar que al Turó de la Malesa s'hi va trobar una àmfora ibèrica sencera. Als anys 70, degut a una rasa que va fer el pagès, es va trobar un jaciment ibèric del qual en sortiren varis materials. L'objectiu de l'article no té a veure amb aquest fet, però qui vulgui aprofundir, aquests fets varen quedar retratats a la revista de l'Arxiu d'Historia de Castellar, la Plaça Vella. Concretament al número 25, any 1988. Article escrit per Joan Manuel Coll i  Ester Planas, conclou afirmant que: "Aquest assentament, de petites dimensions, correspondria a un hàbitat agrícola sedentari , el qual explotaria les terres que conformen el petit altiplà del turo de la Malesa, a més de tindre a escasos metres, el riu i llurs terrasses fluvials, aprofitables també agrícolament. [...] Aquest establiment segurament fou víctima de la crisi del món Ibèric a l'entrar en contacte amb el món colonial romà"
Podeu trobar aquest article clicant aquí

Turó de la Malesa

No vull ressenyar aquest sector sencer, ni molt menys. L'objectiu de l'article és ressenyar unes modestes vies d'escalada que he equipat en unes pedres d'aquesta zona. Per arribar-hi farem una breu passejada i comentarem algunes de les coses que ens apareixen pel camí. Al final de l'itinerari, trobarem les vies d'escalada.
Aquest és, per cert, el meu "coto de caza" preferit quan arriba la temporada d'espàrrecs.

Comencem baixant (a peu) per la carretera de Castellar cap a Terrassa, i uns 50 metres més enllà del Pont Nou que travessa el Ripoll, girarem a la dreta, on se'ns obre una ampla pista de terra. Sobre aquest pont, el savi de l'Albert Antonell ens diu: "Aquest magnífic pont de pedra veié com la gran riuada del 1962 s'enduia les sòlides baranes fetes d'obra i rematades amb pedra picada. Restà arrassat, desprotegit, l'aigua arribà més d'un metre per sobre del pont, cap a les 10 de la nit d'aquell malaurat dia."

Pont nou de la carretera de Terrassa

 Aquest és el camí de Can Juliana i connecta Castellar del Vallès amb Sant Feliu del Racó. Seguim per aquesta pista fins que uns minuts més enllà es bifurca, el camí de l'esquerra fa una abrupta pujada, asfaltada en aquest tram. Aquest camí porta a Can Juliana. A la dreta surt una altra pista que planeja en direcció al riu. És aquesta la que agafarem. 30 metres després de la bifurcació veurem que a mà dreta baixa un camí que va cap als horts. Aquest camí és el que realment hauríem d'haver agafat des de Castellar per no haver de passar per la carretera de Terrassa, però no volia liar la troca. Agafeu-lo per tornar si voleu i ja coneixereu una connexió més de la xarxa del rodal. 

Seguim pel camí planer i passat 1 minut si arriba ens trobem una petita placeta on s'alça un bell pi blanc, ben format, de dues besses. Amida 0'74m de diàmetre. A la seva vora hi ha una olivera plantada, potser en record d'algú, ja que rep moltes atencions.

Seguim avançant per la planera pista, a l'esquerra bosc mediterrani, amb una gran proporció de pins pinyers enfront dels bords. A la dreta camps d'oliveres, i vistes del poble.

Tot planejant arribarem a una altra plaça. Hi veiem un rètol que resa "abocador clausurat". Des d'aquí veiem, a l'altra banda del riu, tot el veïnatge de Fonts Calents. La casa que més destaca és l'antigament coneguda com de Ca la Biela i les seves cabres.

Ca la Biela

La carretera és ben a prop, darrere el petit raval. Veiem una cadena, i aquí comença pròpiament el camí del Turó de la Malesa, que ens endinsa cap al bosc.
Vull fer incís sobre aquest camí. Jo sempre m'he mogut molt per aquesta zona, i abans, per aquí hi passava un estret corriolet, que la malesa anava ocupant segons l'estació que fos. Però al 2020, en el marc del projecte de recuperació del Riu Ripoll que va desenvolupar l'ajuntament, aquí hi va entrar una excavadora i es va ampliar notablement el camí. Gràcies a l'ampliació la maquinària va poder arribar fins el riu, on s'hi va instal·lar una passera per a travessar-lo. Així aquest camí, que abans moria al Gorg d'en Fitó, va poder creuar el riu i connectar amb el camí de Fonts Calents. Adjunto una notícia relacionada, data de 2021.

Castellar del Vallès estrena 3 noves passeres al Riu Ripoll

Dit això, creuem la cadena i avancem pel camí. Ràpidament ens apareix al mig del camí un pi corpulent, el més destacat de la zona. És un Pinus halepensis, sempre li he dit el Pi de la Malesa. El diàmetre és de 0'76m. És un pi molt alt, que veiem molt mutilat en una banda. Això es deu a la caiguda d'arbres germans per ventades, que al caure li van fer mal. Tot i que sembla malmès, a priori no se li aprecia mala salut. A l'esquerra d'aquest arbre, veiem un refugi excavat a la mateixa terra (per les restes de frontisses sabem que havia tingut porta), i també una pedra sortint del marge prou curiosa.

Pi de la Malesa, de mal fotografiar

Totes les branques d'aquesta banda estàn trencades

Perímetre de l'arbre

Refugi/cova

Pedra suspesa

Avancem i aviat trobem un trencall, al cantó d'una figuera, que baixa cap al riu. Aquest corriol porta al bloc del Cachalote, bloc que vem netejar i escalavem amb els companys fa temps.

Corriol de baixada al Cachalote i al riu

El Cachalote. Foto del 2017, enguany la malesa ha guanyat terreny

Seguim avançant pel camí. A la nostra esquerra, el bosc es va tornant frondós, i les alzines van desplaçant als pins. L'alzinar del Turó de la Malesa és destacable, i tot que no del tot visible des del camí, si pugessiu muntanya amunt ben aviat us hi trobaríeu dintre. La roca és present a tot arreu, una roca calcària, molt diferent del conglomerat típic de Sant Llorenç. És una zona molt interessant geològicament i així ho demostren les cavitats que conté. Aquesta roca es trenca, cau, va creant formacions interessants. En cert moment passarem pel cantó d'una antiga pedrera d'on s'extreia aquest material.
Si parlem de roques i cavitats, estic obligat a esmentar un acurat treball que fou publicat el 1981; els autors foren Fernando Aguirre, Miguel-Angel Martinez i Xavier Badiella. Aquest article es va publicar a la revista Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Concretament en el número 23. Aquest número recollia els treballs espeleològics de la SIS (Secció d'Investigacions Subterrànies).

Ni més ni menys que 8 pàgines completes ressenyen les cavitats de la Malesa, amb topografies incloses. Aquest estudi afirma que les cavitats són d'origen tectònic. És un text tècnic, per a experts en la matèria que a mi em costa ( de fet no puc) desxifrar. Però permeteu-me citar alguns fragments interessants: "L'origen dels trencaments caldrà cercar-lo en la formació de la serralada prelitoral catalana que separa les depressions de l'Ebre (Paleogè) situada aquesta al Nord de la serralada i la depressió del Valles- Penedès (Neogè) situada al Sud. En la formació de la serralada es produiren diverses falles, falles inverses, encavalcaments, etc., tot un seguit de fenòmens que es produeixen en la formació brusca de les muntanyes, la formació de la serralada fa sorgir a la superfície els materiales triàsics, Muschekalk i Buntsandstein, degut a que aquests materials sortien de sota, això dóna peu a que encavalquessin sobre els materials que ja eren a la superfície, provocant grans falles i encavalcaments."

Detall del camí

No hem deixat el camí, fem una suau baixada que ja ens aboca al pla del Gorg del Fitó. Però just abans d'arribar-hi, veiem un corriol que s'enfila fort muntanya amunt, passant per sota uns cingles de pedra. Aquest camí ens endinsa cap al Turó de la Malesa, i no és l'objectiu d'avui. Tanmateix us animo a seguir-lo uns pocs metres, tot resseguint la paret, fins que ens trobarem al peu de la mateixa la Cova 1 del Gorg del Fitó. L'estudi del qual hem parlat abans contempla que: "La cova del Gorg d'en Fitó no és d'origen tectònic: aquesta cova és una petita sorgència que recollia l'aigua del turó de la Malesa." (X. Badiella)

Ja hem vist la cova. El corriol va pujant, animo tothom a explorar cap amunt. En tot cas, nosaltres baixem per tornar al camí. Avancem una mica, el bosc desapareix i ja som al Gorg d'en Fitó. És una acumulació d'aigua d'origen natural, prou grossa, que en general sempre es veu plena. L'aigua hi va neta.

Com he comentat abans una actuació de l'ajuntament l'any 2020 va ampliar el camí i ho va anunciar per activa i per passiva. Això va provocar que molts ciutadans coneguessin aquest indret. Que no el coneguessin d'abans és prou trist, la veritat és que la majoria de la gent no es dedica a voltar pel rodal, no tenen la curiositat de conèixer els camins, conèixer l'entorn. Deuen tenir curiositat per altres coses i assumptes d'igual importància, tot té el seu valor. Bé, la qüestió és que aquelles actuacions van apropar aquesta zona al poble, i molta gent ho ha conegut i ara hi passeja. Això manté els camins oberts i practicables, cosa positiva. Aquest indret no sempre ha estat com el veieu ara, típicament i en els anys que jo el recorria tenia un caràcter més aviat selvàtic. Perque em creieu, adjunto un article dels "pedrasequers" on veureu que abans del camí aquesta zona feia honor al seu nom: Article dels pedrasequers 2015. Les fotografies que hi podeu veure són de l'entrada del camí al pla del Gorg del Fitó. 

El Gorg d'en Fitó.

Si us hi fixeu, a sota la cova que hi ha sobre l'aigua s'hi veu un objecte, una plataforma. I és que en aquell racó hi havia hagut una escultura d'en Josep Llinares fa pocs anys. La van instal·lar els pedrasequers el maig del 2022. L'escultura fou prou efímera, però era realment curiós de veure la serp surant sobre l'aigua. Us adjunto una foto i també el link per llegir el Butlletí del Centre Excursionista on s'explica la instal·lació.

Butlletí CEC juny 2022

A l'estiu s'hi pot veure algun banyista.

Un banyista nedant al Gorg

A sobre les parets del Gorg, des que jo el conec, sempre hi ha hagut una població peculiar de figueres. Aquestes pengen les seves branques, molts cops fins a tocar l'aigua. Avui dia no es veuen tant maques com d'altres anys, i veig que s'hi ha fet alguna actuació per tallar-ne alguns peus. Però adjunto una foto del 2017 on es veu això que explico.

Foto de 2017

Recentment han tallat una grossa alzina que hi havia aquí, foto actual.

Vist el Gorg creuarem el riu per la nova passera, feta de grans blocs de pedra. 

Desprès de creuar el riu podem buscar, a la dreta del camí i molt proper al curs d'aigua, una font que no es dificil de veure rajar. És la font del pi. Enguany l'herba no ho deixa veure, però al costat de la font hi ha gravat la data "1950". Aquesta és la moderna font del pi, a la seva vora n'hi ha una de més antiga que ja no raja. 

Ja hem vist la font. Prenem el camí i veiem com hi comença a aparèixer roca. El camí es fa petit i comença a pujar. Just aquí, a les roques de la vora, hi ha les vies que vol mostrar aquest article. 

Veiem com totes les roques van plenes de pintades, obra d'algun brètol molt allunyat de ser un artista. Aquestes pintades són ben recents. Si busquem els parabolts ràpidament localitzarem les vies. La primera, a l'esquerra de tot, comença just davant d'un bon lledoner. Es bifurca donant dues opcions per acabar i té una graduació de 6a+, pel pas del principi més que res. És una via molt curta, tant sols hi ha 2 parabolts, suficients per escalar la via amb seguretat. És massa llarga i el terreny massa irregular com per escalar-la amb tècniques de bloc (és a dir amb matalassos a terra).

Via 1

A la dreta d'aquesta via, veiem una línia amb caps de burí prou antics. En comptem fins a 4. Si algú té cap informació sobre aquesta via ho podeu plasmar als comentaris, gracies.

Línia dels caps de burí

Vistes aquestes anem per la via més interessant. Pugem un nivell més del camí, ens col·loquem dalt d'un marge i és molt evident el tram de roca per on es desenvolupa la línia. Té 3 xapes i una graduació de 6b+. La roca és molt i molt sòlida. Tanmateix sota seu hi ha un gros aladern, que no vaig voler tallar i que podria fer afegir complicació a alguna caiguda. 

Foto més antiga, sense la pintada

I aquestes són les vies d'aquest raconet. No tenen cap, o molt poc interès escalatori, i responen més aviat a la necessitat de coneixer el territori, treballar-lo, i ocupar unes boniques tardes d'estiu. També per a no perdre la pràctica en això de l'equipació. Tot seguir la ressenya del sectoret:

Vistes les vies ens podem enfilar uns segons amunt fins a veure un corriol que puja a l'esquerra. Va a parar (en pocs metres) a la Cova 2 del Gorg del Fitó. Aquesta no va ser trobada, o almenys ressenyada, durant la campanya d'exploració de la SIS d'aquesta zona. 

Vista la cova hem acabat amb l'itinerari i els seus atractius. Podem acabar de pujar aquesta ombrívola canal, curulla d'alzines i lledoners, i anar a parar al camí de Fonts Calents, que ens retornara rapidament cap al poble. O pel contrari, podem fer mitja volta, i desfer el camí, explorar el Turó, tornar per noves connexions... A gust del lector.

Salut i muntanya!