LES NADALES DEL DRAGÓ

Hom haurà notat que en aquest blog la qualitat dels articles és dispar. A Rocam Rogenc hi trobareu articles molt elaborats, amb profunditat, que requereixen de moltes hores sobre al terreny, i algunes, forces menys, a l'ordinador. Aquests articles tenen una certa pretensió, en el sentit que volen incorporar nous detalls i nova informació a la extensíssima bibliografia llorençana. L'últim exponent d'aquests articles és el petit estudi toponímic sobre la façana oriental de Sant Llorenç del Munt: el trobareu aquí.
Alternats amb aquests podem llegir articles curts, petites capsules que a vegades semblen més un diari personal que articles com a tals. En ells parlo del que veig a la muntanya, l'últim exponent d'aquestes peces és aquesta.
Aquests articles em permeten escriure sense cap pressió sobre la qualitat del text. També em permeten ser més personalista, parlar de la meva experiencia i els meus moviments. També, aquests petits articles m'ajuden a mantenir amb vida la pagina web. Avui porto una altra d'aquestes petites capsules. Som-hi!

Tota la muntanya de Sant Llorenç del Munt és especial, però dins la mateixa també hi han contrades més estimades que d'altres. Una d'aquestes és la de la Paret del Dragó, per la feina feta, les hores passades, la bellesa de l'indret. N'estic enamorat. Per això intento passar-hi regularment.
Hi he accedit per la xarxa de pistes que connecten Sant Llorenç i Castellar passant per Catafau, així doncs, el primer lloc on he arrivat ha estat el cim del Castelló. Arrivant al cim ja he vist novetats, algú hi ha deixat un rètol indicador.

El rètol resa: "el mirador". Em sembla una mica desafortunat. De miradors, al massís, n'hi ha moltissims. No fòra més adequat indicar el nom del turó, per si algun nouvingut no coneix el nom del cimall que petja? 

Del rètol que voldria veure, indicant el nom del turó, jo mateix en vaig col·locar un en aquest cim, que va ser remogut poc temps desprès. 

Una breu pinzellada sobre el nou rètol. N'he trobat més del mateix autor pels entorns de Castellar. Crec que la seva activitat ha començat fa poc doncs abans no n'havia vist mai, d'aquests rètols, i són ben reconeixibles perque la firma d'aquest muntanyenc/a és que crema les fustes que fan de rètol. Aquesta tècnica, ben coneguda pels Japonesos, allarga la vida de la fusta. 
Un altre d'aquests "rètols cremats" el podem trobar al camí del Serradell, que travesa aquesta muntanya de dalt a baix. N'hem parlat molt extensament del Serradell, i aquest camí principal hauria de ser conegut per tot lector fidel: ARTICLE SERRADELL. El rètol cremat el trobem a dalt de tot, i de baixada, és a dir, si de les Roques d'Aguilar volguessim baixar cap a les Arenes travessant tot el Serradell, el primer que trobariem seria el rètol. Ara bé, aquest rètol resa: Mas Pinetó. 

També el trobo desafortunat, doncs el camí, si no et desvies, et deixa a l'area d'esbarjo de les Arenes. Ara bé, és molt cert que al punt del diposit de bombers, hi ha un trencall ben conegut que va a petar al Pinetó. Però el Pinetó no és el destí del camí principal... No m'agradaria que aquestes disgressions es confonguessin amb un atac. Encoratjo aquesta activitat i aquests rètols, tan macos si bé toponímicament no gaire acurats, ja formen part de la muntanya, i la persona responsable, els ha fet amb amorosia i dedicació, esmerçant temps i materials propis. 

Seguim amb l'article. Ja som al damunt del Castelló i les vistes ens corprenen. Veiem tota la façana oriental de Sant Llorenç, i no només això, sino totes les carenes i turons que davallen del massís, cada cop més suaus i amables, fins arrivar al riu Ripoll, tàlveg final d'aquesta gloriosa vall. 
Aquest és un punt adequadíssim per portar una copia de l'ultim dibuix toponímic i dedicar una estona a comparar la il·lustració amb la realitat i absorbir tanta toponímia com poguem.
Us adjunto el dibuix sota aquestes línies.

Ara bé, el massís apareix en la llunyania. Però molt a prop, a tocar, hi han altres relleus destacables. 

En aquesta fotografia superior hi he marcat 4 relleus propers al Castelló. El turó de la Furriola i el Puig Rodó queden a l'altra banda de la carretera. El riu i la carretera creuen la vall del Ripoll pel mig i en separen les terres. Més proper al mirador hi he marcat un relleu que no us sonarà, doncs és toponimia propia. Parlo del Turó de la Cova de l'Aigua. Aquest és un relleu menor, molt marcat pel riu. És un petit turonet que fa anys vaig explorar i sobre el que n'havia de fer un article que no va sortir mai. En aquest petit turonet hi han varis elements d'interès, com ara un parell de barraques, un parell d'halepensis destacats, i sobretot la Cova de l'Aigua, descoberta d'en Jordi Guillemot. No entraré més en matèria doncs encara tinc l'esperança d'escriure un article per aquest petit puig. Sí que n'adjunto el dibuix que vaig fer en el seu moment.

Topografia d'aquest petit turó. La cota máxima són 477m.
Veiem com queda molt delimitat entre la carretera i el riu.

Fem una parada i resituem-nos: seguim estant al capdamunt del Turó del Castelló. Dels petits relleus que he marcat en la foto anterior, el més proper i destacable és la Paret del Dragó. Aquest petit cingle rogenc forma part de la carena Sud-Oest del Castelló. Sota nostre veiem també la carena Sud del Castelló, que al tram final apareix despullada de bosc. Les dues carenes recullen el Sot de l'Enric al seu interior. Totes dues carenes tenen respectius camins que les solquen, sent el camí de la Carena Sud el més conegut.

Tram final de la Carena Sud del Castelló

Tanmateix m'ha sorpres veure el camí de la carena Sud-Oest molt marcat, simbol inequívoc que la gent el fa servir. Aquest és un camí que sabem que és antic, però que el temps havia esborrat i difuminat. Al 2021 fou re-obert, i sembla que s'ha convertit en circuit habitual de muntanyencs. Malauradament he d'avisar de les més que evidents traces de motoristes que hi he trobat. Aquests motoristes són la sorpresa més desagradable que pots trobar-te en un passeig, i no sé si és la meva sensació però em sembla que cada cop en veig més i en llocs més agosarats. El simple fet d'escoltar-los és suficient per posar-te de mal humor. Dins la seva fantasia mental es creuen part fundamental del medi perque segons ells mantenen els camins oberts i fan "tallafocs". 
Bé, parlavem del camí que solca la carena Sud-Oest del Castelló. Com que aquest article és una miscelania de moltes informacions, adjunto les linies que en el seu dia vaig escriure sobre aquest camí per qui vulgui saber més d'aquest corriol: "Em constava que hi havia un altre camí, podriem dir el tradicional, que també menava directe a la Paret del Dragó des de la pista de les Basses del Barceló, però s'agafava més endavant de la pista i anava a buscar la Carena. Aquest camí el coneixia perque l'Albert Antonell, en el seu llibre (d'imprescindible tinènça) Descobrir Castellar el descrivia. Ell va dedicar aquestes linies a aquest camí tradicional i a la Paret del Dragó: "Cal fer una aproximació pel camí-pista de les basses del Barceló [...] quan el camí ja ha fet una bona revoltada i agafa un traçat decididament horitzontal, planer, ens caldrà fixar-nos bé en el punt que cal deixar-lo i començar el corriol. Aqui hem de casar bé el que ens diu el mapa i el que veiem en el terreny. És evident que la carena que hem d'agafar forma amb el camí un accentuat revolt obert a migdia. [...] Al començament, la carena és ampla i anem pujant pel mig del bosc, però aviat es fa més evident i rocosa quan arribem a un petit cim acinglerat pel cantó dret. És un bon mirador."  Aquest petit cim acinglerat del que parla és la Paret del Dragó, que forma part del que vaig anomenar (per tal d'ubicar-nos en l'article del Sot de l'Enric) com Carena Sud Oest del Castelló. 
Pel que es desprèn de l'explicació de l'Antonell, el camí aleshores ja era de traça amagada i força tancat. Quan jo vaig buscar-lo i el vaig recorrer, em va semblar que del camí en quedava molt poc, que portaria força feina netejar-lo i que a sobre era més llarg que el que jo havia obert per arrivar a la paret (i amb el temps he fet molts viatges a la PdD, i m'he estalviat molt temps anant pel camí més curt), així que mai li vaig fer massa cas. Doncs bé, em satisfà comunicar que aquest camí ha sigut re-obert recentment (ara, a finals del 2021), crec que pels admirats pedraseques, i ara puja ben net per la carena, i ple de fites que fan impossible perdre'l."

Agafarem aquest camí per baixar a la Paret del Dragó. Encara som al cim del Castelló, mirem al voltant, veiem que el pessebre nadalenc ja ha sigut recollit pels seus autors. Baixem cap a la dreta i agafem el corriol i descendim. Poca estona desprès de baixar la carena el camí es posa planer i ja veiem com davant nostre solca el cingle del Dragó per sobre. Localitzem una fita a ma esquerra i davallem cap al peu de via. Aquest trencall, que vaig obrir jo i que connecta la Carena Sud-Oest amb el peu de via del cingle apareix brut i tancat en contraposició amb el camí de la carena. Sembla que poca gent de la que passa per la carena baixa a la Paret, perdent l'oportunitat de visitar un avenc i una balma obrada.
Seguint aquesta traça hem arrivat al peu del cingle.

Fixem-nos en el camí que hem fet per arrivar al peu d'aquest cingle i desfem-ne un petit tros. Just abans de sortir a l'espai obert de la paret, passem per un petit indret molt bonic. Enganxat a la paret, hi ha un petit espai pla i allargassat, on hi veiem un parell d'aladerns ben podats, al terra una catifa d'herba verda, i emergint d'aquesta, una més que notable població de petites flors. 

L'herba al peu de la paret es mantè verda gracies a la (poca) aigua
de la pluja que davalla per la mateixa fins tocar terra.

L'aladern protagonista d'aquest petit espai, 
creix a redòs de la paret.

Hi podem veure l'orella d'os

Fruit d'una primavera molt puntual, la delicadesa de les petites flors destaca amb la brutalitat del cingle, que creix aqui al costat.

Aquesta preciosa flor es diu Nadala Menuda, també coneguda com a Narcís Blanc. El seu nom científic és Narcissus dubius. És una de les flors més primerenques del Parc Natural. Segons autors importants, és una especie poc freqüent que creix en zones concretes del massís; la Paret del Dragó sembla ser una de les zones afortunades.

Si parlem de botànica i de Sant Llorenç del Munt, cal parlar de l'afegit més important a la bibliografia llorençana de l'any 2023. Es tracta del llibre "La vegetació - Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac". Firmat per Mertxe Pamplona i Albert Vicens i editat per Farell, és el primer d'una col·lecció anomenada Morral del Drac que presuposo que recollirà llibres de temàtica llorençana.

Aquest llibre repassa els principals habitats del Parc Natural, que els autors divideixen en: Camps de conreu, brolles, pinedes de pi blanc, l'alzinar, boscos caducifolis, canals, codines, cingles, i vegetació de ribera. A travès d'aquesta estructura el llibre va parlant de moltes especies botàniques diferents, tot vestit amb gran quantitat de fotos i croquis per a identificar especies. 
En definitiva, aquest és un llibre molt complet que penso no pot faltar a cap biblioteca.

Sobre el trosset on creixen les nadales, cal fer-ne un apunt. Els dos pins bords que protegien l'indret han mort fruit de la sequera dels ultims anys. Ni són els primers ni seran els ultims.

Els pins morts

Si parlem de pins blancs, cal situar el més destacable del sector, que podem veure a sota la paret, on hi ha penjat un rètol.

El pi bord

El cingle

Abans de deixar l'indret, val la pena acostar-se a l'avenc i a la balma obrada.

Vistos tots els atractius, toca fruïr d'una bona escalada.

Articles per coneixer la contrada del Sot de l'Enric:

https://rocamrogenc.blogspot.com/2019/09/contrades-el-sot-de-lenric.html

https://rocamrogenc.blogspot.com/2023/01/aprofundint-al-sot-de-lenric.html

PESSEBRES MUNTANYENCS

 Les tradicions es nodreixen de la muntanya.
Quan arriva l'aniversari de Jesus, una tradició obligada és la del pessebre.
La muntanya n'és plena de pessebres en aquestes dates. Els pots trobar arreu, però sobretot en cimalls, i si bé no deixen de ser brossa, resulten una tradició ben simpatica als meus ulls, presuposant que tots són recollits a posteriori. Alguns pessebres són fets amb figuretes de plastic i ben poca gracia, i altres són petites obres d'art popular.

Dos bonics pessebres que he vist aquest nadal del 2023 són els seguents:

El primer és el del cim del Turó del Castelló i ve plantat per una familia local que repeteix cada any o així ho posa al pot de registre. Tot fet amb fusta i ben bufó.

I les vistes des del turó...

L'estimada Paret del Dragó

El segon pessebre destacat és un de molt popular, el de la Castellassa de Can Torras, plantat pel Centre Excursionista de Castellar. Bella obra de Josep Llinares.

I les vistes des del cim...

El pessebre retornat al centre

LA FAÇANA ORIENTAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT - FITXA TOPONÍMICA

 

Per veure la fitxa a tot detall, cal obrir la imatge, desprès clicar amb el botó dret i seleccionar: Abrir imagen en una pestaña nueva. S'obrirà en una altra pestanya del navegador on podreu fer la imatge més grossa i navegar per ella.

LA FAÇANA ORIENTAL DE SANT LLORENÇ DEL MUNT - FITXA TOPONÍMICA COMENTADA

Durant aquest 2023 he elaborat la meva fitxa toponímica més ambiciosa, tant pel que fa a tamany com qualitat. Aquesta fitxa retrata tota la vessant llevantina del massís de Sant Llorenç del Munt.
Tot va començar quan, caminant pel poble, veia en un aparador d'una botiga (concretament Esports Castellar) una gran fotografia sobre la muntanya, la qual vaig veure clar que em podia servir de plantilla. Molt amablement em van deixar emportar la fotografia a casa meva per treballar-hi. La fotografia és de Jaume Muntada, excel·lent fotògraf i soci important del Centre Excursionista de Castellar. Els germans Masó li van dedicar una via d'escalada, aquí la bonica ressenya: 

M'ha portat tant de temps fer el dibuix, que no volia penjar-lo aquí com un dibuix més, sinó que el volia acompanyar d'un article que li aportes més suc a l'obra. Així doncs he intentat donar quatre pinzellades sobre els topònims que apareixen en aquesta fitxa. Tenim l'evident pragmatisme del dibuix, que serveix per orientar-nos, i la part teòrica de l'article, parlant de topònims, dirigida a un públic més selecte (selecte com a eufemisme de friqui).
M'agradaria desvestir aquest article de qualsevol oficialitat (una oficialitat que com a simple aficionat, encara que volgués, no li podria atorgar), en el sentit d'espolsar-me responsabilitats, sobretot en els nous topònims que jo mateix he anomenat. Tant el dibuix com l'article són pels meus quatre lectors, entre els quals m'hi sento en família, i donada la personalitat del blog, sento que hi he d'escriure el que vulgui sense cohibir-me.
Per això espero que ningú es prengui aquest article com un tractat inequívoc de la toponímia llorençana. Podeu protestar tot el que vulgueu als comentaris, on sempre us respondré.

La toponímia és una disciplina complexa. Quan parlem de topònims antics, i de buscar-los el significat i l'origen, poden haver-hi varies corrents de pensament, sent la majoritària simplement aquella que suma més adeptes. Ara bé, la majoria tampoc li aportara la veracitat, en molts casos no podem saber a ciència certa perquè els antics van anomenar una muntanya d'una manera o una altra.
Pel que fa a la toponímia moderna, sempre hi ha espai per la controvèrsia. Hom pot anomenar cada turó, carena, o sot com li vingui de gust, i referir-s'en amb el nom que vulgui per a tota la vida, però no pot pretendre que els demés també ho facin. Quan parlem de topònims nous cal un cert consens entre la comunitat d'un indret, és a dir, la gent més activa en l'exploració i divulgació de la terra. Això pot ser complex, degut a les diferents sensibilitats de cadascú. Pot ser que un accident rebi diversos topònims, que poden conviure en el temps, tot i que el normal és que amb el pas dels anys un nom acabi imposant-se, al guanyar adeptes que el fan servir, i sobretot, a l'aparèixer en documents. Diríem que això és el que dona oficialitat a un topònim, aparèixer en llibres, ressenyes, pagines web. Traslladar-se de l'oralitat al paper és un pas important d'un topònim per a consolidar-se. Ara bé, qualsevol tanoca pot tenir una pàgina web on se les dona de savi i parla sobre topònims, i això no li dona la raó (sí, es clar que parlo de mi).
Una apreciació sobre topònims nous: cal que distingim entre aquell que descobreix un avenc, un arbre, una cova totalment desconeguda pels mapes, i com a descobridor la bateja com vol. Sempre o casi sempre aquests noms són acceptats amb total oficialitat. Altra cosa és nombrar un cingle, una paret, que no pot ser desconegut pel simple fet de ser a la vista de tothom. En el cas de Sant Llorenç, amb el passar dels anys, van apareixent noms nous a accidents que havien restat anònims fins els nostres dies, o qui sap si en el passat havien tingut nom però ningú el recorda. Són nombrats per excursionistes, escaladors, estudiosos, que volen nombrar allò que veuen, una conducta d'allò més natural en nosaltres els sàpiens, grans catalogadors del medi que ens envolta.
El meu paper en aquest article, lluny de voler afirmar, negar o inventar-me topònims, és el de recollir-ne el testimoni dels que coneixem i deixar-los per escrit, i també, suggerir noms per accidents importants que crec hauríem de poder anomenar.

Veiem el dibuix, la il·lustració de la que deriva l'article.

L'original d'aquest dibuix, és a dir el que existeix fisicament, medeix més d'un metre i mig d'ample per 42cm d'alt, és una obra gran. A l'escanejar-la, el document resultant és una imatge de gran tamany i no m'era possible penjar-la aqui al blog, per la qual cosa l'he hagut de reduïr de mida i qualitat. Tanmateix, al meu ordinador tinc l'escanejat original, que puc fer arrivar a qui el vulgui per correu electronic. 

El dibuix el vaig fer a mà, com tots els que faig, i després vaig escanejar-lo.
El dibuix va ser elaborat a partir d'una fotografia. Aquesta fotografia va ser presa des del Balcó de Sant Llorenç, una urbanització de Castellar que és un bon mirador sobre la muntanya; per això cal tenir en compte les perspectives, ja veiem com la Mola apareix en primer pla i ocupant gran part del dibuix, i el Montcau en canvi, hi surt petitó i traient el cap pel fons. La perspectiva canvia el tamany de les coses i suposo que això és evident per a tots els lectors. 
El dibuix no va ser fàcil perque la fotografia estava molt mal definida i tot el conjunt era un, sense apreciar-se els torrents, sots, i diferents cossos de la muntanya. Estic segur que conte errors, tot i que estic prou content amb el resultat final, on he intentat plasmar bé els relleus de la muntanya, gracies a la observació directa de la mateixa, que com a bon castellarenc puc fer des de la finestra de casa meva.
La primera versió era a tot color, pintant tots els boscos de color verd; però el trobava massa recarregat, i costava distingir les fletxes i els noms. Així la versió final només coloreja les parts rocoses.

Abans d'entrar en l'article, cal fer uns quants agraïments. Per a fer aquest petit estudi toponímic he consultat varies obres, les quals vaig nombrant a mesura que avança l'article. Però també he demanat ajut i he plantejat dubtes a alguns savis de la muntanya.
Ramon Suades, Marcel Millanes, Albert Antonell, i Joan Roura s'han prestat a ajudar-me i contestar-me les meves preguntes, alguns telemàtica i d'altres presencialment. Hagi sigut més o menys significativa la seva participació, tots han donat mostres de la seva gran estima per la muntanya i divulgació de la mateixa dedicant-me el seu temps. 
Un important agraïment mereix en Jordi Guillemot, en el seu ajut consultant fonts a les que jo no tinc accés, com ara la Onomàstica de Sant Llorenç Savall - Jaume Valls Vila. Hem compartir conversa molt agradable parlant de toponímia i ha tingut a bé de compartir els seus coneixements amb mi.
Per cloure, cal agrair de forma especial a l'Òscar Masó l'interès que ha mostrat en el dibuix. El seu ajut majúscul ajudant-me a identificar cingles i agulles en la borrosa fotografia. També explicant-me i ensenyant-me toponímia originaria d'en Josep Maria Torras, un dels més prolífics batejadors de la muntanya, així com toponímia propia dels germans Masó, moltes, moltissimes gracies. La comunitat de Sant Llorenç és ben rica gracies a savis com ell, que a part d'acumular molt coneixement, sempre està disposat a compartir-lo.
Durant la descripció dels topònims intento anar donant crédit a les capsules d'informació que m'han anat arrivant, sempre i quant la seva concreció ho permeti, nombrant entre parentesis qui m'ho ha dit. Però tampoc puc escriure darrere cada paraula qui l'ha dita, per això, si algú creu que no té prou crédit que m'escrigui per a esmenar-ho.
Quan veieu noms propis però sense parentesis és perque directament són els batejadors (o suposats batejadors) d'un toponim.

Sot de la Carda:

Sot de Matalonga: El mot Matalonga provè del llatí i significa "bosc llarg". En aquest cas anomena una zona molt boscosa així que té sentit. Tot i això, també podria fer referència a una casa ja desapareguda (Guillemot). He pensat que el fet que aquest cognom pervisqui al Vallès podria donar impuls a aquesta hipotesi. 

Vall de Mur: Anomenada Quadra de Mur en el passat.

Vall d'Horta: "els noms de la riera i de la vall d'Horta ja consten en documents medievals del segle XI com a llocs habitats. El mateix topònim d'Horta ja ens dona una idea de la importància agrícola de la vall a l'Alta Edat Mitjana." La Vall del Riu Ripoll, p10, Antoni Ferrando.
Segons un altre prominent autor, aquest més antic (Lluís Vergés), en alguns escrits remots apareix aquesta vall amb els noms de Valldorta i Vall-Torta.

Coll de Grua: Toponim molt antic. Ningú dels savis que he preguntat en sap res.

Paret N de Coll de Grua: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor. La primera menció la trobem a l'article Article Coll de Grua, un article on parlava d'aquesta contrada i donava nom als accidents principals.

Cingle gris: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor. La primera menció la trobem a l'article: Article Cingle Gris

Roca de les Onze hores: En Josep Maria Torras indicava que la cinglera "marcava" les onze, igual que hi ha llocs que marquen el "migdia", o "de les dotze" (O. Masó).

Balma del Sot de la Carda: Q. Solbas. Estic segur d'haver llegit que a aquesta balma també se la deia antigament com a Balma de les Trementinaires, però no n'he pogut trobar la font, així que agafem-ho amb pinces. 

El Gurugú: El Gurugú és un toponim molt comú arreu d'Espanya, sobretot per a designar muntanyes, però segons he vist fent una mica de recerca, també barris, carrers, finques, edificis... El seu origen ve del Marroc. Allà, el "Monte Gurugú" és una muntanya del Nord del Marroc, tocant al Mar i propera a Melilla. A principis del s.XX s'hi va donar una important activitat bèlica, arran dels enfrontaments entre l'exercit espanyol i les guerrilles rifenyes. Degut a la gran importancia mediatica que va tenir a l'època el nom de Gurugú, el toponim va entrar de ple en l'imaginari popular, que el va aplicar en gran mesura al territori nacional.

Canal de la dona morta: Nom antic.

Canal de l'home mort: Nom modern que aprofita la toponimia de la canal veina. Albert Antonell atorga antigor al nom de Canal de la dona morta però no al de l'home mort.

Plecs del Llibre: També és conegut com a la Punta dels Carboners, i Cingle de la Codoleda.
Faig menció que a Montserrat també existeixen uns Plecs del Llibre.
Mencionat com a "La Llibreria" a Matadepera i Sant Llorenç del Munt, Miquel Ballbé, p329.
Un apunt d'en Torras i en Masó: el nom Plecs del Llibre té una certa incongruència, doncs un llibre sols té un plec, no diversos, per tant seria millor anomenar-lo Plecs dels Llibres.

Agulla de les Heures: És diu així per ser plena d'heura. La podria haver batejat en Josep Artigas, el seu aperturista l'any 1950, o potser en Barberà, que en fa la primera menció al Sant Llorenç Pam a Pam, Josep Barberà, p22.

Paret de la Carda: Aquesta paret agafa el nom del sot que corona, el Sot de la Carda.

Paret de les Gralles: Molt segurament batejada per J.M Dalmau i company en obrir la via "Jomageest". Sembla que dedicaren el nom de la paret a l'ocell (O. Masó), o qui sap si a l'instrument popular.

El Fus: Aquest toponim apareix al Sant Llorenç Pam a Pam amb primera ascensió a càrrec de Josep Ma Torras i Delfí Feiner (1950), on també es fa referència a una altra denominació: Agulla del Cingle, ja que s'hi arribava fent un ràpel des del Cingle (ara conegut com a Paret de les Gralles). És possible que el nom del Fus li posesin en Torras i Feiner com a primers ascensionistes escalant-lo des de baix. (M. Millanes).

Paret de l'Hemisferi Nord: JM Dalmau va batejar aquesta paret en relació amb la botiga de material de muntanya "Hemisferi Nord" que existia a Sabadell en aquella epoca (anys 90). (M. Millanes)

Canal amagada: Cal fer menció que a aquesta canal, també se l'anomena Canal Lucky Txei. Aquest nom ve derivat del pas equipat que hi ha per ascendir la canal. 

La Castellassa de Can Torras: Buscar informació i fer recerca sobre la Castellassa de Can Torras és una assignatura realment senzilla, i això és gracies a la monumental obra que l'Oscar Masó va dedicar a aquest monolit. Obra repartida en dos llibres dins dels quals trobarem tot allò que volem saber sobre la Castellassa. La informació que resumeixo a continuació surt d'aquesta obra, de lectura inapelable (La Castellassa de Can Torras, Historia, tradició i llegenda. Oscar Masó 2010).
Segons aquesta obra, el toponim de la Castellassa és milenari. La primera menció de la Castellassa és en un escrit del 960 dC, i s'hi menciona amb la forma de Castelle Azano, que traduit del llatí, vindria a ser Castell Eiçà. Sembla ser que aquest Castell Eiçà faria referència a la Castellassa del Dalmau, i que amb el pas dels segles, acabà donant nom al monolit vei, cadascú, amb el cognom del mas que la posseïa. La de Can Torras, Matadepera, i la del Dalmau, Sant Llorenç Savall. La paraula va anar mutant amb el devenir dels segles: de Castelle Azano a Kastellacá, passant per Kastello Azano, Castello Eizano, Castellacan... D'aquí ve l'origen del nom. Em sembla però inclus més interessant, comentar la munió de noms que ha rebut aquesta roca. Com més especial és un accident, més gent l'anomena. Com més gent l'anomena, més variants apareixen. I així, veiem com a la Castellassa de Can Torras també se la coneix com: les Castellasses, el Camell, La Roca del Pastor (aquesta denominació fa referència a una llegenda popular local), el Frare i la Monja, el Gegant i la Geganta, els Reis Catòlics, Les Monges...
Al llibre Matadepera i Sant Llorenç del Munt, Miquel Ballbé, p331, s'hi fa la seguent interpretació sobre el topònim: Roques que semblen torres de castells.

Contrafort Est del Pedestal de la Castellassa: Aquest destacable turó no tenia nom fins fa ben poc.
El que té ara és estrictament definitori, i ha estat batejat per l'Albert Masó en el seu llibre Cims de Sant Llorenç del Munt, Albert Masó, p154. Personalment, aqui al blog m'hi he referit varies vegades com a Cingle de Coll Llarg. També l'havia anomenat Mirador de Matalonga en alguna fitxa toponímica antiga. Crec que el llibre de l'Albert Masó és una molt bona oportunitat per unificar toponimia i per abraçar fermament el nom de Contrafort Est del Pedestal de la Castellassa.
Aquest llibre de l'Albert Masó és un dels ultims a incorporar-se a la biblioteca llorençana, i és un bonissim fitxatge. Toponímicament parlant és molt interesant doncs s'anomenen cimalls no anomenats abans, tots de forma coherent, com el que estem ressenyant ara mateix.                                         

El Pedestal de la Castellassa: Roca que també s'ha anomenat d'altres formes recentment. 
N'hem parlat en un article d'aquest blog. Adjunto el fragment: "Sobre tot el rocam que fa de base a la Castellassa, crec que també en podem parlar una mica. A la pagina d'escalada del massís, http://santllors.com/, es nombra aquest rocam com a Contrafort Sud-Est, nom definitori estricte. Jo havia nombrat aquestes parets amb el nom de Pedestal de la Castellassa en alguna ressenya que havia fet d'aquesta zona ja fa uns anys, pel motiu evident de que la Castellassa s'alça reposant sobre ells. Més tard vaig veure una ressenya d'una via d'escalada que solca aquesta paret, del 1995, i també s'hi refereix amb aquest nom (amb l'incís que ho fa de forma plural, és a dir: Els Pedestals de la Castellassa). Recentment, aquest 2021, aquestes parets han rebut l'assalt de nous escaladors. En concret s'hi han obert dues vies noves, una d'elles pel conegut savi de l'escalada (i referent absolut en quant a ressenyes) Armand Ballart. A la seva ressenya, ell es refereix a la paret com al Sòcol de la Castellassa. La ressenya de l'altra via, oberta també en aquest rocam, s'hi refereix com a Contrafort Sud-Est, nom que suggereix en 

La Cinglera en questió

Santllors, i a part, a la ressenya hi posa "Parets de la Torna". Sobre aquestes Parets de la Torna la veritat és que no em sona de res aquest nom ni he pogut trobar-ne cap menció enlloc.
Llanço una hipotesi: aquesta cinglera, aquests pedestals, per la seva morfologia s'els pot fer una subdivisió en 3 cingles. És possible que en Ballart, amb el nom de Sòcol, es referís solsament al cingle del mig, que es per on discorre la seva via. "Parets de la Torna", faria referencia a la cinglera al complet. Aquest toponim per això em balla una mica, potser ve derivat d'alguna anecdota de la gent que va equipar la via 'El gran malpas'. Aquests aperturistes són els que fan servir aquest nom, Parets de la Torna, a la seva ressenya. Em sembla molt més adequat, i també més antic, el nom de Pedestals de la Castellassa per referir-se a la cinglera, o en tot cas, Contraforts Sud-Est de la Castellassa, descripció acurada d'aquestes parets."

 L'elefant: Aquest cingle té semblança amb el cap de l'animal. Aquesta és una denominació castellarenca que finalment ha permeat i ha agafat categoria d'oficial. Aquest topònim té una explicació ben completa al llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras, Òscar Masó, p87.

La Sardineta: Aquest rocam s'anomena així perque el podem ascendir fent una grimpada senzilla. En aquesta grimpada, hi ha un pas en el qual t'has d'enclastar dins la roca i pujar amb molt poc espai, ben bé com una sardina en una llauna, d'aqui el nom de la paret. Trobareu una explicació molt completa en aquest article del Lluís Hernandez: https://aixoeslamola.blogspot.com/2014/01/emissio-35-la-veritable-cabana-de-les.html

Cinglera del Bolet: Aquesta cinglera es diu així perque acull el Bolet de la Castellassa. Aquesta petita agulla, és diu Bolet per raons estetiques més que evidents. Sembla ser que el nom ve d'antic. La primera ascensió a aquesta agulla fou el 1924.

Els Diedres: Aquest nom fa referència a un sector d'escalada esportiva relativament modern. El nom per tant també és modern i segurament batejat pels mateixos equipadors o escaladors. En general no he aprofundit sobre els noms d'aquest tipus, és a dir derivats d'un sector d'escalada. Si bé he trobat alguna explicació com en el cas de la Paret de l'Hemisferi Nord, la majoria de sectors no rebran explicació. Tals serien els casos de la Paret gran de Font Soleia, la Paret del Silenci, la Placa de l'Heura, els Districtes, el Bombé, el Mur Blau...

Roc Colom: També conegut antigament com la "Panxa contenta". També Roca del Timó per alguns excursionistes (entenc que aquest nom ve de timó=farigola, i no del timó amb el qual maniobren els vaixells). Sant Llorenç Pam a pam, p28. Josep Barberà.
Edito a posteriori: l'explicació que donava que Timó ve de la planta de la farigola és del tot erronea. L'explicació de veritat es recull al llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants, Òscar Masó, p32, i em sembla tant interessant, que la citaré textualment. Ja sabeu que el document original és al llibre d'en Masó, que si no teniu a la biblioteca, farieu bé d'adquirir, és una de les obres capitals de Sant Llorenç del Munt.
"Aquesta grossa roca també s'anomena Panxacontenta i, a més a més, del Timo. Aquest ultim topònim li ve donat arran dels cursets d'escalada que s'hi feien fa dècades. Resulta que els grimpaires novells eren obligats a pujar al seu cim, primer vencent una feixuga i estreta xemeneia del vessant sud per arribar al penjat coll de la roca. Desprès d'arribar exhausts al coll comprovaven, astorats, que per l'altre cantó s'hi podia arribar facilment caminant. D'aquesta manera havien estat víctimes d'un veritable i alliçonador timo (que és, de fet, un barbarisme. El mot correcte és estafa o ensarronada."

L'Hort dels Monjos: Aquest nom fa referència a un indret molt proper al Monestir. És un nom antic, i és conegut així perque en aquesta zona els monjos del monestir hi feien la seva horta. Actualment té importancia des del punt de vista excursionista, ja que hi trobem unes coves i també vies d'escalada.

Monestir de Sant Llorenç del Munt: Dit d'aquesta manera en honor al sant homònim. 
Extret de la viquipedia: Llorenç de Roma fou un dels set diaques de Roma, ciutat en què fou martiritzat en una graella l'any 258. Venerat com a sant per totes les confessions cristianes, la seva festivitat se celebra el 10 d'agost, dia que segons la tradició fou martiritzat. 

Maringes: Un apunt interessantísim sobre aquest antic toponim, que em va dir en Jaume Torrents (Centre excursionista Castellar). Segons ell, aquest nom ve d'una colla de carboners que treballaven en aquelles contrades. Provenien d'un poble francès dit Maringes.

Guaitanda dels Maringes: R. Suades. CD Interactiu.

Cingle de la Cova Roja: P. Graells. Agafa el nom de la cova que trobem en aquesta paret. 

Font Soleia: Nom antic. No hi han gaires dubtes sobre el seu origen. Segons el diccionari català: Solella: vessant d'un relleu muntanyós més assolellat, oposat a l'obac.
Més enllà d'això, el toponim de la Font Soleia és molt important a Sant Llorenç. Aquesta font es troba en un camí que ressegueix per la base tot un seguit de cingleres que en temps moderns han sigut objectiu dels escaladors esportius. Aquests cingles es coneixen com a Parets de Font Soleia o directament Font Soleia. 

Contraforts de la Trona: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor.

La Trona: Entenc que fa referència a una trona o cadira, però sense saber-ne l'antiguitat ni l'origen del nom.
Edito a posteriori: efectivament el nom fa referència a una cadira, però és ben modern. De fet en sabem la data. En Josep Maria Torras i en Joan Nubiola hi van obrir la via "Rèquiem per Pere Pallejà", i quan van arribar al cim, van trobar un seient de roca perfecta d'allò més ergonòmic, i així van nombrar el cingle sencer, com el cingle de la Trona, el gener del 1978.
Tota la historia s'explica al llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants, O. Masó, p48.

Canal del Tro: Em pregunto si fa referència a un tro, fenomen de les tempestes, o més aviat al mot Trona, en relació al gros cingle que té al damunt, volent-ne ser un diminutiu.
Segons Ò. Masó aquest topònim és anterior al topònim de la Trona.

Carena de la Cova de les Ànimes: Toponim derivat de la Cova de les Ànimes que es troba en aquesta contrada. Les ànimes són peces neolítiques amb les quals s'elaboraven penjolls i altres ornaments. En aquesta cova s'hi va trobar un bon dipòsit.

Turó del camí de la Senyora: R. Suades. CD Interactiu.

Castellassa del Dalmau: Ho hem explicat quan parlavem de la Castellassa de Can Torras.

Guaitanda de les Guineueres: Aquest accident el van batejar en Josep Maria Torras i en Joan Nubiola, la cordada centenaria, el 24-11-1990. Està ben explicat a: Descobrint la Castellassa de Can Torras i els seus voltants, Oscar Masó, p162.
"Guaitanda" és un nom que defineix un bon observatori, un punt de bona visió, com un sinonim de talaia. I les Guineueres és el nom que reben els boscos sota la Castellassa del Dalmau. Així doncs una Guaitanda és un bon punt de visió sobre un indret, i és un toponim recurrent a Sant Llorenç. Segons l'important portal web http://santllorencdelmunt.com/ hi tenim la Guaitanda dels Maringes, la de les Guineures, la Guaitanda dels Yayus, la Guaitanda del Ninot, la Guaitanda del Roure llarg... i alguna més. Visiteu el web i a l'apartat de cims dirigiu-vos a la "G" per veure-les totes.

El Palleret: Nom popular, dit així per la semblança amb un antic paller. Tenim més pallers a Sant Llorenç, com ara el Paller de les Fogueroses (el qual apareix al dibuix, però sense etiquetar). 
També anomenat Palleret del Dalmau o Paller del Dalmau.

Canal de la corda: Nom no oficial sota criteri de l'autor, definitori de la canal on hi trobem una ja força deteriorada corda que fariem bé de canviar.

Turó de les 9 cabres: Aquest nom, tant singular, deriva d'una antiga llegenda coneguda localment. Aquesta llegenda narra com, una cabra prenyada va escalar fins al cim, buscant herba fresca. No podent baixar, va parir al capdamunt, i ella i les cries van viure uns bons anys al cim, alimentant-se del que bonament podien. Finalment alguns veins de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les. Van pujar mitjançant unes escales encastades a la roca. A l'arrivar al cim, es van trobar 9 cabres, i d'aquí ve el nom. 
Aquesta llegenda va ser recollida per l'historiador Salvador Cardús, al mas Daví l'any 1929, i afegeix, que em sembla molt interessant: "Tot això succeí fa pocs anys. Se'ns assegura formalment, l'any 1929, que algun dels alliberadors encara vivia a Sant Llorenç Savall".
L'interessant d'aquest toponim és que ha donat nom a tots els cingles veins.  

Turó del Boc, Turó dels Cabrits: Com he senyalat abans, el toponim de les 9 cabres, com a pioner d'aquesta zona, ha permès anomenar els demés cims d'aquesta contrada fent-ne relació. Això ho expliquen els germans Masó en un article de la revista del CEC. Concretament en aquest numero: REVISTA DEL CEC MARÇ 2013
I aqui adjunto l'explicació d'aquests dos topònims (també dels germans Masó, de fet és un fragment de l'article que acabo de comentar)

Paret de la Cabrissa: Encara en aquest sector, a la canal de Santa Agnès. Aquesta paret fou batejada per en Pep Graells i Francesc Alavedra el 1995, seguint el joc de les cabres. Una cabrissa és un estable de cabres.

Turó de la Cova de la Canal del Boc: Seguim al mateix sector. Aquest topònim l'he trobat al Mapa Interactiu d'en Ramon Suades. Per qui no el conegui, és un document de primeríssim nivell quan parlem de Sant Llorenç del Munt i el seu autor, un savi incansable de la muntanya. 
Aquest toponim em confon en el sentit que entre el Turó dels Cabrits, i el Turó de les 9 Cabres hi tenim la Canal del Boc. Tanmateix, el turó del Boc, que dona nom a la canal, queda un xic més allunyat i no toca aquesta canal. Però vaja, el topònim és oficial i dona nom a una cova i a un turó, el turó del que parlem. Per la rellevància i situació als mapes, el toponim que en Suades identifica com a Turó de la Cova de la Canal del Boc ha de ser el que jo indico al mapa. Adjunto foto:

Editat a posteriori: certament, el nom deriva d'un error, en aquest cas d'una gran casa de mapes.
El text que segueix, i que explica la confusió, és integrament de l'Òscar Masó: "el topònim del turó del Boc va ser intercanviat inexplicablement pel turó dels Cabrits en el mapa Alpina (antigament), ignorant els batejos oficials del Torras, tot i que abans ho havien posat bé (més tard i davant les queixes del Torras ho van tornar a arreglar). Aquesta canal va agafar el nom de Boc en aquesta època d'error de l'Alpina, i per això ara hi ha aquesta incongruència, a més que els espeleòlegs no han canviat el nom."

El Barret del Napoleó: Josep Maria Torras (Oscar Masó).

Roca dels Tres Pepets: Nom posat pel Barberà. Deriva del fet que la van escalar per primera vegada tres joseps, en Josep Maria Torras, en Josep Barberà, i en Josep Aspachs l'any 1975.

Roca del costat de la Cadireta del Daví: Josep Barberà. Sant Llorenç Pam a Pam, Josep Barberà, p 62.

Els Òbits: És un nom molt antic. La versió més estesa afirma que el nom vindria a significar "indret d'enterraments", ja que òbit vol dir, planament, mort o defunció. Una altra corrent afirma que ve del mot "obi", que seria una mena de broc d'una font, és a dir quelcom relatiu a l'aigua.
Justament de forma recent, un gran savi de la muntanya, Antoni Ferrando ha publicat una petita monògrafia sobre els òbits, on podreu llegir també sobre l'origen del nom. L'adjunto:
Monografia dels Òbits, obra d'Antoni Ferrando

Font Flàvia: S'esmenta l'any 1185. Flàvia és un nom personal llatí de dona (Guillemot).

Falsos Fibles del Daví: Aquest cingle s'havia anomenat des de fa força temps els Fibles del Daví. Arran d'un comentari en aquest blog, que posava en dubte la veracitat d'aquest toponim, hi vaig dedicar un article, en el que concloïa que aquest toponim era erroni. A l'hora de fer aquesta fitxa toponímica, però, no volia deixar sense nombrar un accident tant especial com és aquesta acolorida paret, tocada per blancs, blaus, grisos, derivats de les baixades de les aigues. Hi he posat Falsos Fibles del Daví.

Trobareu totes les disgressions toponímiques en aquest article: Article Fibles del Daví

La Morella: Coneguda també com el Mugró.

Canal de la Ravella: Estic molt segur d'haver llegit, en algun lloc, una interpetació d'aquest topònim, però no ho aconsegueixo situar a cap obra. 

Paret dels liquens secrets: Nom posat per Armand Ballart, escalador que va obrir-hi una via. El primer cop on llegim aquest nom és en aquest article: Article Paret dels Liquens Secrets

Les Fogueroses: 

Montcau: Del llatí "mons calvus": muntanya pelada.

El cul del Montcau: Aquest curios toponim fa referència a una protuberància de la muntanya. També l'he vist citat com a La Sindria del Montcau.

Monges de la Muntada: Antic toponim, també conegudes com el Gegant i la Geganta del Marquet. Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall, Lluis Vergès, p108.

Cavall Bernat de la Vall: A Sant Llorenç del munt tenim dos Cavalls Bernats, el de Matadepera, el famòs i també conegut com el Burret, i el Cavall Bernat de la Vall. Aquest ultim agafa el cognom de la masia propera per diferenciar-se.
Sobre el terme Cavall Bernat ha corregut força tinta, i els estudiosos semblen posar-se d'acord en que és una deformació de "Carall Trempat", combinació que faria referència a un assumpte fàlic. Sense voler entrar al tema per no tenir res a aportar, adjunto dos interessants articles que furguen en el perquè d'aquesta paraula.
https://llenguanacional.cat/sobre-el-terme-cavall-bernat/
https://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2016/02/els-caralls-trempats-de-la-deessa-terra.html

Rocamur: En primer lloc cal indicar que aquest turó també és conegut com a "la Maquina del Tren", per la seva increible semblança amb una locomotora. D'aqui deriven els tres noms que defineixen els 3 subcims de la muntanya, la xemeneia, la cabina, i la carbonera. Segons Lluís Vergès abans es deia Puig Gabaig i també Castell Gabaig. 
Cal indicar que en aquest turó, antigament, s'alçava un castell medieval. Això propicia que el seu nom aparegui en documentació antiga i s'en pugui fer un cert seguiment. El turó, la muntanya, diguessim la terra com a tal sempre ha agafat el nom que és propi del castell. Així com la muntanya de la Mola, també coneguda com la muntanya de Sant Llorenç del Munt, nom de l'esglesia que hi ha al seu cim (i nom, a la seva vegada, del sant que s''honora a dita esglesia).
Alguns autors aventuren que la primera menció a Rocamur és en un document del s X on s'en diu Castro Eizano. Per a d'altres autors, Castro Eizano fa referència al turó de la Castellassa del Dalmau. Ja al segle XI trobem el nom de Castrum de Rochamur, i altres variables com castro Rocha Muro, que aventuro podrien significar, parets de pedra, fent referència potser al turó rocòs que devia sobresortir per sobre el castell. 
Més apunts: segons Lluís Vergès el turó de Rocamur abans es deia Puig Gabaig i també Castell Gabaig. Actualment, identifiquem el Puig Gavatx (n'hem canviat la gramàtica) en un petit turó de cim molt planer que reposa just sota Rocamur, és a dir molt proper. En canvi però, trobem el Coll Gavatx més amunt que el propi turó, exercint de coll entre masses que no són el Puig Gavatx. El cert és que el Puig Gavatx no és propiament un Puig si mirem les corves de nivell, no té cap punt culminant. No pretenc arrivar enlloc, potser l'autor s'equivocava o potser tenia raó. Per cert que el nom de Puig Gavatx ve a significar Puig del Francès. Gavatx, gabaig, gavatxo=francès.
Vull adjuntar tres documents que tracten sobre l'onomàstica de Rocamur, tots tres escrits per historiadors.
El primer document, és d'Antoni Pladevall i parla sobre la figura d'Albert de Petra i els seus dominis, així hi apareixen Rocamur i també el castell de Pera.
ALGUNES PRECISIONS D'HISTORIA COMARCAL ARRAN DEL TESTAMENT D'ARBERT DE PERA DEL 1162
El segon document, de l'Antoni Ferrando és un article publicat al butlletí de la UES que data del 1983.
UNES RUÏNES OBLIDADES: EL CASTELL DE ROCAMUR
El tercer, de l'Antonio Mora, narra un viatge fet per dos enginyers anglesos per terres vallesanes, i segons el text, tots dos enginyers van inspirar-se en Rocamur per crear la locomotora. La veritat és que no tinc gens clar si l'article és una crònica o una faula.
LA ROCA MUR, TAMBÉ DITA MAQUINA DEL TREN

Cingle de Tanca: Nom modern no oficial sota criteri de l'autor. Agafant el toponim de la Canal de Tanca que aquest cingle corona.
L'Oscar Masó m'explicava que ell i el seu germa, entre ells s'hi refereixen com a "la Roca plana dels Llamps de Sant Llorenç", per la semblança amb la Roca plana dels Llamps de Montserrat. 
En aquest cingle hi ha la Cova Marta, topònim que també podria donar nom al cingle, si el de Cingle de Tanca no és ben acollit.

Els Emprius: Fa referència a quelcom comunal. Segons l'enciclopedia: "Dret d'aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, per part dels veïns d'un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular" . Cal suposar que els Emprius eren essencialment terres comunes d'aprofitament veinal.

Agulles de Finestrelles: Accident també conegut com a Bota del Jugador per l'incofusible semblança entre una cosa i l'altra.

El Cau dels Emboscats: Dit així per haver donat refugi a molta gent que s'amagava al bosc. Sobretot durant la guerra civil i posguerra. Interessant article sobre el tema d'en Jordi Guillemot: El cau dels emboscats - caudelguille

Queixal Corcat: Dit així per tenir la forma d'un queixal i trobar-se buit per dintre. El nom el va posar el local Biel Dalmau, fill de les Oliveres i gran coneixedor dels entorns de la Vall d'Horta. Us recomano llegir la seva historia en aquest article d'en Masó: Article Biel Dalmau

El Pedrot: Òscar Masó.

Altar d'ànimes: Interessantisim topònim, posat per en Josep Maria Torras, que m'ha explicat l'Òscar Masó. Defineix una llarga cinglera que es troba a la vessant Est dels Emprius (Oscar Masó). Certament és un accident molt destacable, una llarga paret, si bé es troba en un indret poc recorregut i no deu ser gaire visitada. 
És possible que aquest topònim no sigui propi d'en Torras, sinò recollit dels locals de la zona.

Coll de Pregona: Nom derivat de la masia veïna.

Era Ventosa: Aquest nom defineix un pla, amb el terra rocòs. El nom d'Era ens remet a un indret que podria haver estat utilitzat per a batre el cereal. Sembla ser un toponim molt antic, com veurem tot seguit.

Roca Sareny: S'esmenta l'any 1581 com a Roca Sarenya. Fou conegut com a Turó d'Era Ventosa el 1010. El nom de "s'areny" fa referència a la qualitat del gres vermell o arenisca (Guillemot).
El fet que fos conegut com a Turó d'Era Ventosa ens dona una idea de la capitalitat d'aquest toponim vei, i sobretot de la seva antigor.

Castell de Pera: Del llatí "castro petra", Castell de pedra.

Turó d'Abellerols: També escrit com a Baiarols. Lluis Vergès aventura que la toponimia d'aquest turó va lligada als ocells anomenats abellerols. Aquests ocells s'alimenten d'abelles, vespes, borinots. Segons l'autor antigament aquest turó era molt ple d'arnes i ruscos, i això propiciava l'aglomeració d'abellerols.
Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall, Lluis Vergès, p106.
Aquest turó també s'anomena localment com l'Estrella, doncs en una de les bandes hi ha una il·luminaria en forma d'estrella que s'encen per les dates nadalenques.

EL SERRADELL

 Molt bones!
Avui porto una ressenya d'indret, o com en diem al blog, la descripció d'una contrada.
Hi ha una muntanya, serreta, carena, o com li vulgueu dir, anomenada el Serradell. Aquest accident es troba entre la vall del Ripoll i les terres altes del Cadafalch, és a dir, està separat pel Ripoll de la gran muntanya.
Em proposo descriure tota la contrada fil per randa, dividint el tros en varis sectors.
Un dels sectors ja l'he escrit i fins i tot publicat: l'article on parlo de les terres de Cal Bord. Aquest article, l'he reciclat, adaptat una mica, i el trobareu inclòs en aquesta ressenya.
Quan vaig escriure l'article de Cal Bord, ho vaig fer pensant en un article aïllat, on volia explicar les feines forestals que s'hi havien fet i els elements interessants que havien sortit de sota el bosc. Per tant, aleshores no vaig donar una visió global, no vaig explicar prou bé el que es el Serradell i com encaixaven les terres de Cal Bord dins d'aquest. La porció de terreny que vaig descriure potser tampoc tenia els limits més naturals, sinò que eren els limits de la finca que haviem de treballar, delimitats per un enginyer, i supeditats al presupost. Tot i així va quedar un sector força llògic, trobant-se l'antic mas de Cal Bord al centre. Per això us demano, sobretot al llegir la part que fa referència al sector de Cal Bord, contextualitzeu amb el que he explicat.
Fetes aquestes disgressions ens disposem a començar aquest article. I per fer-ho el primer que hem de fer és situar-nos, mirem de quina porció de territori volem parlar, en quants sectors l'estructurarem... Comença l'article!

EL SERRADELL
El Serradell no és facil de definir. De forma generalista, podem dir que és una unitat geogràfica, una contrada més de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Està integrada dins el sector de les Arenes. I que entenem per sectors? Doncs una zona concreta del Parc Natural, amb limits més o menys ben definits per fronteres natural, i caracter propi.
Perque el lector s'en faci una idea, alguns dels sectors més importants de Sant Llorenç podrien ser: carena dels Emprius, cingles de les Fogueroses, canal de Santa Agnès, les Arenes...
Alhora aquests sectors poden contenir unitats més petites, per exemple en el cas de les Arenes, dins seu hi trobem relleus destacables amb personalitat propia, com ara el Serradell, el Sot del Carme, la Furriola... Tot això que dic és a nivell personal; no hi ha, fins al moment, una catalogació extensa i reconeguda de la muntanya en sectors/contrades. Tanmateix és clau per al coneixement del terreny el fet de poder subdividir el mapa, concentrar-nos en unitats geogràfiques més petites, i poder-les anomenar pel seu nom.
El Serradell és troba a l'Est del riu Ripoll, dins el terme municipal de Castellar del Vallès. Es una petita serra, o una carena, que neix a la vora del riu. Com a carena, o sigui elevació del terreny, exerceix de divisoria entre dues unitats geografiques contraries, és a dir depresions del terreny (sots/valls). A l'est toca amb el Sot de Turell, i a l'oest amb el Sot del Carme. Al nord toca amb el massís de les Roques d'Aguilar, i al Sud queda tancat pel Riu Ripoll.

Copsem-ho amb una imatge de satel·lit:

També adjunto un dels meus croquis que tracta d'aquesta zona, per empapar-nos de toponimia:

El Serradell té una base molt amplia, i poc a poc es va estretint fins a convertir-se en una fina carena que acaba enganxant-se al massís de les Roques d'Aguilar. En aquest proces d'ascendir a cotes altes, veiem com, de l'ampla base, es destaquen 3 carenes que van ascendint i al final acabaran ajuntant-se totes per formar un sol fil carener. Aquestes tres carenes d'ara endavant els direm, i d'Oest a Est: carena de la Torre, carena Central i carena del Carner. Aquestes carenes que conflueixen donen al Serradell forma de trident, si el mirem a vista de satel·lit, estant el mànec d'aquest al nord-est i les punxes del trident al sud-oest. Podem veure al mapa que del relleu del Serradell en surt una allargassada cua que davalla cap al sud, ben bé fins a trobar el Mas Pinetó. Això, tot i formar part de la mateixa elevació, ja no ho considero com el Serradell, per trobar-se força lluny del conjunt.
Com hem dit, el Serradell és una elevació que exerceix de divisoria entre dues petites valls, la del Carme i la de Turell. Per això, casi totes les aigues que cauen en aquesta contrada alimenten o bé el torrent del Carme, o el torrent de Turell. Tanmateix, les 3 carenes que hem nombrat abans formen entre elles dos petits sots, dues conques internes, que sense passar pel Sot del Carme ni el Sot de Turell desguassen directament al Ripoll. Aquestes dues petites conques és troben exclusivament dins el Serradell. Són el torrent del Senta i el torrent del Serradell (de la toponimia en parlem més tard). 
La contrada del Serradell conté molts elements interessants, que anirem desgranant a travès dels diferents sectors. Ja al primer article, el de Cal Bord, vem parlar del principal atractiu, les ruines del mas. Però encara queden per nombrar fonts, cavitats, barraques, i altres curiositats.
Per últim veiem la descripció que en feia l'Antonell: "modest serrat, com afegit al mig del vessant s'ofereix a manera d'escala per ajudar-nos a remuntar el desnivell." Descobrir Castellar, Albert Antonell, 2006.

SECTORS DEL SERRADELL
Com deia abans, he dividit el Serradell en varies zones per a poder-les descriure en articles separats. La partició en zones més petites és quelcom personal, fet per poder-les explicar millor. Sempre cal contextualitzar la informació que trobeu en aquest blog: aquest blog és personal, familiar, i és on hi aboco els meus pensaments. Molts toponims expressats són d'invenció propia i no hi podeu donar una credibilitat absoluta.

Els sectors en que he dividit el Serradell són els seguents:

Croquis manual i esquemàtic del Serradell

Primer sector: EL SOT DEL SERRADELL

Dels sectors en que he dividit el Serradell, aquest és el que té les fronteres més definides amb diferencia. Abans hem parlat de les 3 carenes que conformen el Serradell i van pujant de cota. Doncs recollit entre les dues de llevant, hi ha aquest sot, d'extensió reduida. Queda totalment definit per aquestes dues carenes, que s'ajunten a la capçalera del mateix. Per la part inferior també queda prou limitat; he clos la zona alla on el torrent fa una marcada curva, i deixa d'estar enclotat per travessar un gran roquissar. Desprès d'aquest roquissar torna a entrar al bosc i a enclotar una mica el terreny per on passa, però això ja no ho considero part del Sot. Aquest torrent va baixant fins trobar el riu, trepitjant integrament terres del Serradell.

Adjunto el mapa, de propia fàctura, que ha de servir de guia per a llegir aquest article:

MORFOLOGIA
El Sot està format per dues carenes que el tanquen i un torrent que en solca el tàlveg. Entre el torrent i cada una de les dues carenes hi ha una porció de terreny, que anomenem vessant. Distingim entre la vessant de llevant, o vessant esquerra i vessant dreta o de ponent. La vessant de llevant és més grossa que la de ponent. Totes dues presenten unes pendents similars, no molt acusades, però notories.
El torrent, al que anomeno torrent del Serradell per llògica toponímica, és un torrent sec, que transportarà aigues només quan plogui. Se li ajunten dos petits torrentons que baixen de la vessant esquerra. El que està més al nord, és de molt curt recorregut però ha dibuixat un solc important a la terra. El segon és menys vertical però té més recorregut. A la llera d'aquest torrentó secundari hi trobem fins a 3 exemplars de figueres. 
Cal destacar el fet que a la Carena del Carner, és a dir la que tanca el Sot per l'Est, hi ha un punt culminant desprès del qual la carena baixa, és a dir, hi tenim un Turó en tota regla.

EL BOSC

El bosc és el tipic llorençà. Trobem les alzines formant una franja, prou amplia, a banda i banda del torrent. A mesura que ens enlairem per les vessants les alzines són rapidament substituides pel pi blanc, alguns de tamanys notables. Cal fer notar que sota la pineda, hi ha tot un estrat d'alzines prou crescudes, és a dir que la successió de l'alzinar enfront de la pineda està prou avançat en algunes zones del sot. En d'altres zones les alzines encara són molt joves i falten decàdes perque puguin substituir els pins. 
La pineda està acompanyada per llentiscles, càdecs, i aladern, i en menys mesura ullastres i arboços. L'alzinar apareix infestat d'arítjols. A part, també s'hi fan altres arbres, però de forma molt marginal.  És el cas del roure, del qual en trobem algun exemplar aïllat, que tot i la sequera han brotat amb energia, la pinassa (n'hi ha dues, totes dues mortes és clar), i els pins pinyers, aquests ultims els trobem a les dues carenes, contant-ne quasi bé una vintena. A part he trobat figueres, i un parell de garrofers.
L'arbre més notable que hi he trobat és un càdec, molt crescut per tractar-se de l'especie a la que pertany. També hi han pins de bon diametre repartits per tot el Sot, els quals no m'ha semblat necessari marcar al mapa; no n'hi ha cap que destaqui de forma contundent sobre la resta. Sí que trobarem formoses alzines, totes a la llera del torrent o a tocar d'aquesta. Hi ha algun exemplar realment bonic i gros, però quedant-se lluny de la monumentalitat. 

Cal destacar la troballa d'un cactus, molt invasor, vingut de l'Amèrica, també dit cactus de l'Arizona. 
Aquest cactus té unes grosses i dures punxes amb les que cal anar amb compte. Només n'he trobat un exemplar, creixent al mig de la codina. Recordo quan feia d'estudiant en pràctiques al Parc Natural de Sant Llorenç. Hem van tenir un parell de dies eliminant aquests cactus que creixien a la zona de davant del Mas Pinetó, creuant la carretera, és a dir a prop d'aquí. Aquesta zona del Pinetó es veu sensiblement afectada per la presencia d'aquesta invasora.
També vull fer menció a la gran quantitat d'avistaments de cabirol, si bé això ja no és noticia.

Cylindropuntia tunicata

LES FEINES FORESTALS

Tot el sot del Serradell, junt amb d'altres terres veines, formen la Parcela 54C, que s'ha treballat forestalment durant aquest 2023. Aquestes terres pertanyen al Sabater Vell.
Cal destacar d'aquest sector la frondositat i l'estat selvàtic en que es troben els torrents, com és natural. Quan hi aneu, us fixareu que segueixen així, salvatges, destacant en contraposició al bosc que es veu aclarit. Resulta que en feines amb sensibilitats "ecologistes", com és aquesta, els enginyers fan deixar algunes porcions de terreny sense treballar, perque exerceixin de refugi i amagatall a la fauna que viuen en aquest tipus de selves. Llogicament el cap de colla sempre deixa aquestes zones allà on és més complicat intervenir. En el cas d'aquesta finca, he limitat les zones sense intervenir al torrent i els dos torrents secundaris, sé que pot semblar contraproduent, ja que en cas d'incendi, el foc podria ascendir per aquests torrents cap a la muntanya. Cal fer un apunt: en general, la vegetació que es troba als torrents és la que té un index d'humitat més elevada i la que hauria de cremar amb més dificultat. A part, els torrents treballats en aquest sot, són molt curts, i hem netejat les seves capçaleres perque el foc no pogues passar als Sots amb els que fa frontera.
També cal indicar que la Gestió Forestal dels despatxos, sempre topa amb la realitat del terreny i del pressupost. Si una zona s'ha de deixar bruta, per indicació de l'enginyer, sempre es deixara la zona que de per si tingui més densitats; això disminuirà la feina a fer, els dies a la finca, la gasolina cremada... etc.

El cas d'aquesta finca és prou especial. És impossible introduir-hi maquinaria; s'hauria d'obrir una pista que seria molt costosa de fer, i a més, s'hauria d'obrir per la zona que toca al Cadafalch, cosa que faria que costes molt més temps arrivar a la finca. Afortunadament, aquesta pista no s'ha fet, i per això, no hi ha aprofitament possible d'aquesta finca, això vol dir que la fusta que es treu es deixa al bosc perque es podreixi, amb l'excepció de les alzines que es troben a la vora del camí, i relativament properes a l'ultim lloc on pot arrivar el cotxe: aquestes alzines s'han baixat a mà i s'han vengut a Castellar del Vallès.
Aquestes finques són les més maques de treballar: el fet de no dependre d'uns resultats extractius permet entrar al bosc amb una òptica no productivista, sinò de millora del bosc. Nosaltres, d'arbres grossos quasi no n'hem tirat, es deixen al territori esperant que algun dia algun d'ells pugui esdevenir monumentals. Els arbres madurs i vells són un gran refugi per a la fauna del bosc.
Al no haver-hi aprofitament, s'ha optat per no tallar pins de forma brusca, per tant, la densitat segueix sent elevada. En general s'han tallat els pins joves, petits, o clarament dominats. Es busca aconseguir una massa de pins madura i regular, és a dir d'edats similars. Això hauria de desembocar en el futur en una superficie continua de copes i ben aixecada del terra. El que es coneix com a "vol". Aquestes copes allunyades del terra conformen el vol. Sota seu, tenim un subvol format per les alzines que poc a poc van creixent sota la seva ombra, i els arbustos propis de la regió.
Aquestes zones s'estan treballant perque els bombers consideren que són critiques si hi hagues un gran incendi forestal en aquestes terres. Per això les actuacions s'orienten sobretot a fer el bosc més resilient als incendis.
Un concepte clau és el de la continuitat vertical: Es vol evitar que un foc generat al terra, i que avança arran de sòl cremant herbes i matolls, pugui arrivar a les copes dels arbres i originar un incendi total, que avanci per terra i pel vol de les copes. Per trencar aquesta continuitat vertical, cal tallar els arbres petits i arbusts que podrien fer de connexió entre el terra i les copes dels pins. Això implica, forçosament, tallar arbusts i arbres petits. Per això, a les feines d'aquest sot, han patit molt especialment els llentiscles, càdecs, i aladerns, també alguns brucs, que de mides mitjanes, són els que donen aquesta continuitat vertical al bosc. i malauradament són els que més cauen. Cal dir que aquests arbusts són exageradament nombrosos al parc natural de Sant Llorenç del Munt, sent la base arbustiva comuna a tot el Parc Natural. També cal aclarir que les feines no s'han basat en fer una erradicació sistèmatica d'aquestes especies. Els que s'han tallat són els que creixien inmediatament sota un arbre i podien connectar el foc amb la copa; exemplars aïllats, o que creixen a una distancia prudencial de l'arbre han quedat dempeus per conservar la biodiversitat del bosc. 
Seguint amb el concepte de la continuitat vertical, també cal podar tots els arbres que queden dempeus, per impedir que el foc puji per les seves branques "bajeras" i seques. Per tant s'ha aplicat la poda a tots els arbres, més o menys fins l'alçada del cap de l'operari. Això a part de trencar continuitat vertical, reenvia les energies que feien creixer aquestes branques cap a la punta de l'arbre, que creix més vertical. 
Altres conceptes que busca aquesta actuació són els de sempre. Reduir competencia entre arbres, sobretot perque els que queden dempeus puguin abastar els recursos que els fan falta per a viure i creixer. Reduint la competència ens assegurem que els arbres que deixem puguin creixer més, al no haver de barallar-se ferotgament pels recursos i rebre més aigua i llum del sol. Com més creix un arbre, més CO2 absorbeix.
Una altra avantatge que cada cop veureu més a la tele deguda la sequera que vivim és la de l'aigua: si un bosc té una gran densitat d'arbres, i la terra és seca, quan plou, quasi bé tota l'aigua és absorbida pels arbres. Si el nombre d'arbres baixa, el consum d'aigua és forçosament menor. Això fa que l'aigua de la pluja arrivi en major mesura al riu, així com als aqüifers subterranis. Cal però, trobar un equilibri, doncs ja sabem que si d'arbres n'hi ha massa pocs, el sòl queda desprotegit i exposat a l'erosió per les plujes.
També es busca afavorir les alzines per davant dels pins, allà on això és possible, intentant ajudar aquestes a succeïr més rapidament la pineda. No oblidem que l'alzinar i la roureda són els boscos primigenis d'aquestes terres.
Parlant d'alzines  cal destacar que en aquest sot hem trobat centenars d'alzines mortes, seques, amb la copa marró, victimes de la cruel sequera que patim. Aquestes alzines s'han tallat; les soques subterranies brotaran de nou quan el context sigui l'adequat.

Si bé aquesta gran quantitat d'alzines mortes s'han abatut perque són un polvorí, pot sorprendre a l'excursionista veure grossos pins morts dempeus. Si veieu arbres morts, és perque els ultims estudis demostren que els arbres morts i no tombats a terra són un gran refugi per moltes especies d'animals, sobretot insectes, però també d'ocells. Inclus a alguns arbres (2 per hectarea) s'els ha pràcticat una corretjeta, una tècnica forestal que resulta en deixar l'arbre dempeus però mort (és la tècnica que desafortunadament es va aplicar al pi pinyer del Sabater Vell).

Sempre s'intenta respectar els roures degut a la reduïda població que tenen enfront del pi o l'alzina

ELS CAMINS

Aquest apartat cal llegir-lo tot revisant el mapa. Al sector que ens ocupa, el Sot del Serradell, hi han 2 camins que solquen les dues carenes, i desprès un antic camí de desembosc que passa pel mig a la seva part baixa. 
Per començar, com arrivem al Sot? Cal agafar la pista que arrenca en forta pujada des de les barbacoes de les Arenes. Aquesta pista és el principal eix d'aquesta zona i l'accès motoritzat del Serradell. Pujem la pista i rapidament arrivem a una cruïlla. Podem tirar a l'esquerra, passariem pel Cal Bord, i acabariem arrivant a la torre d'alta tensió, on mor la pista. Nosaltres però tirem a la dreta. Fem plans, revoltem, pujem una mica i arrivem a la Bassa del Serradell, bassa de bombers. Sobre aquesta bassa n'adjunto una noticia ben recent: Noticia l'Actual Basses de bombers. Veiem que de la bassa surt un corriol, que ve del Mas Pinetó i que s'enganxa a la pista on som (no l'hem d'agafar pas aquest corriol). Seguim avançant i poc desprès arrivarem a l'ultim punt on es pot deixar el cotxe. La pista que recorriem es transforma en un camí de muntanya que va ascendint per la carena. L'agafem i comencem a pujar. Pocs segons de seguir aquest camí veiem un desviament a mà dreta. Expliquem-lo: aquest camí, que devia obrir-se per algunes feines forestals anteriors, avança paral·lel al torrent del Serradell. Un parell minuts desprès d'haver-lo agafat, fa una curva i va desdibuixant-se fins a perdre la traça enmig del bosc. Veiem com, sota aquesta corva que he comentat, s'ajunten el Torrent del Serradell (principal) i un torrentó secundari, en el que hi creixen figueres més amunt. 

Aquest camí ha mort, tornem enrere a buscar el que seguiem. Aquest camí, que és la continuació de la pista, va enfilant-se i pujant per una traça molt definida. Aquest és el principal camí del serradell i l'unic que aconsegueix la distinció als mapes del ICGC (als mapes de l'Alpina en canvi també hi surten els camins que solquen la carena de la Torre i la carena del Carner). Aquest camí és conegut i frequentat, sobretot per terroristes, ai, vull dir, motoristes de trial als quals sembla que, dissortadament, els agrada aquesta zona. Bé, anem progressant fins que hem trobat com a ma esquerra s'ens ha unit un camí. Aquest camí ve de la torre d'alta tensió i recorre el llom de la carena de la Torre. A la confluència de camins, podem observar una antiga fita de pedra, que separa els limits de les finques del Sabater Vell i de l'Illa.
Seguim progressant, ara el camí ha virat una mica cap a l'est i seguim pujant; el camí en tot moment exerceix de límit i frontera del Sot del Serradell, això és llogic, és un camí carener i com a tal un punt de divisoria d'aigues. Seguim pel camí i finalment veiem com a ma dreta s'ens uneix un camí, de traça molt menys definida que el nostre. Aquest camí és el que ve de la carena del Carner, i el que tanca el Sot per l'altra banda. La confluència d'aquests dos camins és el final del sector del Sot del Serradell. Ara, si seguissim el camí muntanya amunt, solcariem ja la unica carena del Serradell, que travessa el sector de terres altes (cal recordar que aquests noms són meus per a subdividir el Serradell) fins arrivar a la pista de les Roques d'Aguilar.
Però tornem enrere. Hem de saber on comença i com agafem el camí que ressegueix la carena del Carner. Per a fer-ho, tornem a baix del Sot, allà on els cotxes s'han d'aturar perque s'acaba la pista. Fixem-nos com en aquest punt el torrent fa una giragonsa i canvia de direcció, tot travessant un roquissar. Bé, si pujavem per la pista, ens hem de fixar, uns 30 metres abans que aquesta mori, en un esborradís corriol que marxa a ma dreta. Ara la distinció és facil, doncs aquest corriol exercia de limit de la finca que s'ha treballat, per tant, en una banda veurem el bosc aclarit i treballat i en l'altra el bosc brut. Agafem aquest corriol, que dona mostres de ser molt antic, per uns certs treballs de pedra seca que l'acompanyen. Seguim el caminet fins que rapidament ens apareix a la vista la bellíssima casa del Carner de Turell. 

Tant bon punt la veiem, fixem-nos com a la nostra esquerra es comença a definir una carena. Aquesta és la carena del Carner, tota solcada per un camí, que és el limit Est del sot del Serradell.

El Casalot del Carner / Carner de Turell

EL PASSAT DEL SOT
És més que evident que aquesta terra, així com casi totes les de la contrada, tenia una funció productiva antigament, una producció que no devia ser forestal sinò agrícola. Com sempre, els marges de pedra seca aixi ho testimonien. Fins i tot hi trobem una barraca de pedra seca: cal dir però, que d'aquesta barraca, veus pedrasequers expertes opinen que podria ser una cabana de pastor. 

La ma de l'home s'endevina, a més de a les construccions de pedra, als arbres que hi trobem. Els ullastres podrien ser descendents d'antigues oliveres que habitaven als marges. Els pins pinyoners, que es troben casualment als dos fils careners, a la vora del camí, quasi segur que van ser plantats per algú, probablement ja en els ultims moments d'abandonament d'aquest sector, doncs no deuen tenir més de 50/70 anys.
Els garrofers que hi he trobat són molt joves i em pregunto com han arrivat a aquest indret, si són descendents d'algun antic cultiu en aquesta zona, o les seves llavors han arrivat aqui de forma casual i han prosperat. 

Un altre testimoni de que aquesta terra es treballava és el fragment que he trobat d'una eina antiga, possiblement un podall.

Aquesta zona es dedicava a la vinya. Es pot dir amb seguretat: tinc un mapa, cortesia del mestre Roura, que data del 1853. Aquest mapa es titula, atenció: "Plano geométrico del termino jurisdiccional de S. Esteban de Castellá, partido judicial de Tarrasa, levantado por el agrimensor asociado a la comisión de estadistica, D. Pedro Moreno y Ramirez". Aquest planol enumera totes les finques de Castellar, i ve acompanyat d'una llibreta on explica, de cada tros, qui n'és el propietari i quin ús té.

D'aquesta forma, podem veure que les terres del Sot quedarien fragmentades en 4 finques, la 65, 66 i 67 senceres, i una petita part de la 63. Pel mapa, sembla clar que el límit entre la parcela 63 i la 65 i la 66 és el torrent del Serradell. Les linies verdes ressegueixen, la de l'Oest la carena de la Torre i la de l'Est la carena del Carner. 

La parcela 63, molt grossa, pertanyia a un tal Francesc Roca. Si ens fixem en el fragment de mapa, veiem que el Sabater Vell surt anomenat com a C. Roca (casa Roca?). Així que és prudent pensar que el propietari de la gran finca era l'amo del Sabater. 
La 65 consta a nom de Joan Borell, dedicada a la vinya. La 66 a nom de Pere Girbau, dedicada a la vinya. I la 67, també viticola, és de Miquel Carner. El nom, i la proximitat del camp amb la casa de pagès, fa pensar que Miquel Carner era l'amo del Casalot del Carner.

ELEMENTS D'INTERÈS
Ja només ens queda veure els elements més singulars d'aquesta zona. L'actor principal de l'indret és l'avenc del Solei d'Aguilar.
Descriuré els elements de Sud a Nord. Podem observar al mapa gran quantitat d'elements, perque també en surten alguns de les inmediacions. Tanmateix em disposo a descriure exclusivament els que són dins el sot, com ja sabem aquest sot té unes fronteres molt clares així que no hi hauran dubtes.

· CÀDEC DEL CARNER: El Càdec (Juniperus oxycedrus), és un d'aquests arbustos de gran tamany, que sota les condicions adequades, pot creixer amb un sol tronc i elevant-se cap amunt, semblant un arbre. Aladerns i arboços tenen comportaments similars. S'en diuen: arbustos de port arbori.
El Càdec és una conifera molt corrent al nostre pais, li agraden les solanes, i conviu perfectament amb els nostres pins i alzines. És de la familia de les Cupresacies (xipresos) i del gènere Juniperus. Els seus cosins germans són el ginebró i la savina, amb qui comparteix primer nom (Juniperus comunis i Juniperus phoenicia respectivament).
L'arbre es troba al mig d'una vessant que va pujant fins el carener. A l'altre banda del carener hi ha la casa del Carner de Turell. El càdec es troba rodejat de pins bords, que amenacen de tancar-li l'accès al cel, circumstancia que ha canviat arrel de les feines forestals que s'hi estan fent ara mateix, al febrer del 2023. 
L'arbre amida 62 centimetres de perimetre, mesurat a 1'30 d'açada. Fa ben bé 8 o 9 metres d'alt.
El tronc té nombroses cicatrius, testimoni d'una vida llarga. L'enginyer que du el control d'obra de les feines forestals, bioleg de carrera, m'ha dit que li suposa una vida molt llarga, tot i que no ha aventurat cap numero. 

Aquest càdec compta amb un article per ell sol en aquest blog, el trobareu aquí: ARTICLE CÀDEC DEL CARNER

· PINASSES: Les nombro i situo al mapa precisament per la raresa d'aquestes. En tot aquest sot només n'hi ha dues, allà on marca el mapa (l'elaborat per mi). Totes dues són ben seques i mortes.
Les pinasses són, a Sant Llorenç, el més clar testimoni de com el canvi climàtic està canviant el nostre entorn. Hi ha un article, d'aquest mateix blog, on reflexiono sobre el tema. El trobareu aquí: LA MORT DE LES PINASSES

 

· BARRACA DE PEDRA SECA - CARLES SIMÓN

Aquesta barraca porta el nom del descobridor, un noi del Balcó de Sant Llorenç que va trobar-la i ho va comunicar al grup de la pedra seca de Castellar del Vallès. Quan jo vaig trobar-la, totalment engolida pel bosc, al veure-la tant abandonada i sense restauració, vaig pensar que l'havia descobert. Malauradament en vaig fer difusió, per rebre rapidament el correctiu que mereixia. Bé, passem rapidament sobre aquest afer...

Aquesta barraca es troba a tocar del torrent secundari, el qual també en podem dir torrent de les figueres. La barraca es troba força a prop de la confluència d'aquest torrent amb el principal. La barraca es troba en una vessant que s'enfila sostingudament, i es troba en una petita terrassa. És petita, repenjada sobre la muntanya, i de bella factura. El sostre de lloses encara aguanta, i en general tota ella està en bon estat, tot i ser de la època. Davant seu hi ha un ullastre jove i vigoròs, i a la seva vora, dos pins bords la guarneixen. Observem al costat de la barraca, a dintre el torrent una figuera, i uns murs de pedra seca ferms. 

El bosc que envolta la barraca és el més habitual, pins blancs crescuts i joves alzines progressant sota seu.
Cal destacar el fet que la barraca, desprès de decàdes a l'atur, ha tornat a la vida laboral, guardant-nos les eines i objectes personals durant les dues setmanes que hem estat per la seva vora.

· Garrofers
Sense més interes que el de ser prou inusuals, ressenyo la parella de joves garrofers que he trobat dins el bosc. Són marcats al mapa i n'adjunto alguna foto:

· Pi de la roca

Aquest pi sobreviu ancorat al rocam rogenc, exposat al medi i a les inclemencies d'aquest. Això, per si sol, no el fa especial. El ressenyo a mode d'homenatge perque aquest pi protagonitza una de les fotos del llibre de l'Albert Antonell, de principis dels 2000, precisament acompanyant les linies amb les que aquest autor descrivia la carena del Carner. El llibre de l'Antonell, Descobrir Castellar, ocupa el lloc més privilegiat de la meva biblioteca.

· AVENC DEL SOLEI D'AGUILAR

Petit avenc que trobem a la vessant de llevant. Apareix en un tros de bosc molt bonic, ja que aqui trobem una concentració prou elevada de pins bords de destacables dimensions, barrejats amb formoses alzines. Tot aquest racó de bosc ha quedat molt endreçat, sempre procurant no tapar l'avenc. 
Per trobar aquest avenc, caldra que pujem per la carena del Carner. Arrivats al turó que corona aquesta carena, busquem una traça a ma esquerra, recentment renovada i ben indicada per fites de pedra. 

Aquest avenc fou descobert per l'inscansable Jordi Guillemot, i crec que no hi pot haver millor informació possible que la que ell mateix va publicar. Així que l'adjunto a continuació: ARTICLE CAUDELGUILLE AVENC DEL SOLEI D'AGUILAR

El nom de l'avenc ens remet a un nou toponim: el Solei d'Aguilar. Aquest toponim és recurrent, ja que també apareix al llibre de Fonts del CEC. Apareix en els capitols de la font del Carme: "Posicionada en una coma del solell de l'Aguilar i a la dreta d'un torrent..." i també en el capitol dedicat a la font de Cal Bord: "Queda en el marge esquerre del Ripoll, en la part baixa del solell de l'Aguilar...".
Cal pensar que aquest toponim definiria el mateix accident del Serradell, es a dir, són sinonims.

Arran les feines forestals, ha quedat ben endreçat i visible

· AVENCÓ DE LES FEIXES
Petit forat, ubicat a la vessant de ponent del Sot. De poc interès. També descobert per en Jordi Guillemot, adjunto un article seu que es dedica en exclusiva a aquest accident: ARTICLE CAUDELGUILLE AVENCÓ DE LES FEIXES

És perillos treballar-hi a la vora

· LA FITA
En el punt on es troben la carena de la Torre i la carena Central, trobarem una bonica i vella fita de pedra. Aquesta fita marca els limits de finques entre la propietat de l'Illa i la propietat del Sabater Vell.
Aquesta fita no té cap inscripció ni marca, sols pedra nua. Sí que té una pintada moderna, de color blau, indicant la proximitat d'una cavitat. Sobre aquestes pintades, tant esteses als boscos de Castellar, m'encantaria saber-ne l'autoria. 

· Els boixos
A tocar de la fita, pujant pel camí, veurem a ma esquerra del camí una bona concentració de boixos. Aquests apareixen vigorosos, d'un verd intens, i esborren les pors del passat, quan creiem que per culpa de la infame papallona ens quedariem sense boixos als nostres boscos.

Sector segon: EL SECTOR DE LA TORRE

El segon sector és més dificil de definir que el del Sot del Serradell. Podriem dir que s'estructura principalment al voltant de la torre d'alta tensió.
Es troba al Sud amb el sector de Cal Bord, a l'est amb el Sot del Serradell. Al nord de la torre, les terres baixen rapidament cap al sot del Carme.
La torre es troba al mig d'una carena que es va enfilant fins a fusionar-se amb la carena central del Serradell, quedant integrat el conjunt. De la torre estant, si mirem a l'Est, veiem tota una vessant que va enfilant-se pel Serradell fins arrivar a la carena Central. A l'altra banda del canvi de rasant, hi ha el Sot del Serradell. Aquesta vessant és prou empinada i hi viu una bona comunitat d'aladerns, la més nombrosa de l'indret. Pins i alzines complementen el bosc, de força pendent. Afloren roques pinyolenques arreu, petites franjes, blocs, també algun cingle en miniatura. En aquesta vessant que descrivim hi trobem dos forats i un arbre destacable. Surt indicada al mapa com a Vessant dels Aladerns.
El sector de la Torre està molt proper al Sot del Carme i la majoria dels seus atractius, com són la font homonima, una cova, dues poderoses alzines... Tot i la proximitat no descriure aquests elements, reservant-los per un article proxim dedicat al Sot del Carme.
Les inmediacions de la torre, així com la vessant dels Aladerns, han estat treballats forestalment. Especialment un tros de bosc que es troba sota la torre. En aquest indret hi havia una classica selva llorençana. Petites alzines atapeides, acompanyades d'una maranya impenetrable d'arítjols. Ha estat una feina intensa i d'alta dificultat, també tenint en compte les pendents d'aquest bosc. Allà on hi ha la frontera entre el bosc treballat i el bosc salvatge es pot apreciar la magnitud de tot plegat.

Adjunto el mapa d'aquest sector:

MORFOLOGIA
Dificil de definir, aquest sector no té unes fronteres clarissimes i definides com ara el Sot del Serradell.
Tanmateix, podriem dir que el sector s'estructura al voltant de la carena de la Torre. A mitja carena hi trobem la torre d'alta tensió. La carena de la Torre segueix ascendint fins que s'ajunta amb la Carena Central. Entre totes dues carenes es forma un sot, de molt petit recorregut, que va a desguassar al Ripoll, per tant és una de les dues conques internes del Serradell i s'anomena Torrent del Senta. Aquest toponim està extret del magnific llibre de Fonts del Centre Excursionista de Castellar del Vallès. També vaig llegir un altre autor emprar aquest toponim, però no he pogut tornar a trobar la font i no recordo de qui era. Dins d'aquest torrent, hi trobarem la Font del Sabater, que subministra d'aigua, o subministrava, car ara és casi sempre seca, la casa del Sabater Vell.

CAMINS

Hi han dos camins principals per arrivar a la torre. El primer és seguint la pista que estructura tot aquest sector, aquesta és, la que arrenca a l'area d'esplai de les Arenes i s'enfila cap a la muntanya. A la primera bifurcació de la pista, agafem la de l'esquerra, i la seguim fins arrivar a la Torre, on mor aquesta pista.
Una altra opció és agafar el camí del Sot del Carme. Aquest camí arrenca a prop del riu i va remuntant la part baixa del sot fins trobar-se amb la pista esmentada abans. Per agafar-lo, cal entrar a l'aparcament de les Arenes i continuar cap a l'esquerra, com si anessim al poble. Passem el parquing de la font de la Boixa, i aparquem a un petit pla que ens queda a ma dreta. Un cop aparcats, pujem un nivell, una feixa, i veiem com s'ens ofereix un camí. L'agafem, i passarem primer per la Font del Carme, desprès per la Plaça de les Alzines, desprès passem a tocar de la cova dels dos forats, i finalment enllaçem amb la pista principal d'aquest sector, la que neix a les barbacoes. La seguim un parell de minuts per arrivar a la torre.

Som a la torre i la pista mor aqui, però la xarxa de camins no. Neixen dos corriols en aquest punt. Un segueix el traçat que oferia la pista, i va remuntant la carena de la Torre. Aquest camí, ben vertical, acaba trobant el camí que solca la carena central, i que podem considerar el camí principal del Serradell. Conflueixen just en el punt on hi ha l'antiga fita de pedra, marcada als mapes.
A banda i banda d'aquest camí podem observar les feines forestals d'aquest 2023.
L'altre corriol surt de la petita placeta que es forma sobre la torre. Aquest corriol, cau a ma esquerra, i ens aboca al Sot del Carme. Aquest és un camí oblidat, que apareixia brut i tancat, i que he recuperat una mica. Aquest corriol va davallant per la selva llorençana que he comentat abans, la qual ha sigut treballada i ha mutat en un alzinar obert on també s'hi troben alguns halepensis aïllats. El camí va davallant, en un cert punt s'arriva on acaben les feines forestals i es penetra en la boscuria, la mateixa que inundava abans tota la parcel·la. Seguim davallant fins arrivar a la llera del Sot del Carme. En aquest racó podem veure un avenc. Sembla que el camí mor aqui, tanmateix, hi ha una antiga traça que travessa el Sot del Carme de dalt a baix pel bell mig per una careneta, un camí que estic recuperant poc a poc, i que ressenyaré quan escrigui l'article del Sot del Carme.

EL BOSC
Quan parlem del sector de la Torre, cal dividir-lo entre dues parts prou diferenciades. Per una banda, totes les terres que s'aboquen al Sot del Carme i formen part de la conca d'aquest. Per l'altra, la vessant soleia que es va enfilant pel Serradell fins arrivar a la Carena Central. El camí que remunta la carena de la Torre exerceix de partió entre aquestes dues zones. 
A la primera zona, les obagues que cauen cap al Carme estan compostes per un bosc extremadament dens, conegut com a alzinar mediterrani. Es compon sobretot, d'una elevada densitat d'alzines, que malden per arrivar als recursos. Per tant, creixen primes, esveltes, llargues buscant la llum del sol. Si hi ha algun pi a les parts més elevades, van desapareixent a mesura que ens enclotem. El sotabosc és selvàtic i impenetrable, es compon de marfulls, aladerns, arboços, brucs... Tanmateix el que genera la barrera vegetal són els arítjols, una enfiladissa punxeguda increiblement abundant a Sant Llorenç del Munt. Porto mitja vida batallant contra aquests esbarzers, els quals conquereixen tot espai que poden.
Si abans m'hi barallava quan volia obrir un camí, o caminar per dintre el bosc, o per netejar una mica el jardí, ara ho faig a la feina i la frustració és inclus major. Treballar un bosc tant exageradament dens és molt complicat. Els aritjols, s'enfilen pels troncs i es desenvolupen a les copes, on s'agafen a tot arreu, intentant agafar els maxims espais possibles a les capçades. Això genera una xarxa d'aritjols a les copes dels arbres, una xarxa continua que ho agafa i ho lliga tot. Així, quan talles un arbre, aquest no cau a terra, sinò que es queda suspès, levitant a l'aire, agafat per tots els aritjols de la copa i cosit als arbres de la vora. Aleshores ve la feixuga feina d'estirar-lo fins fer-lo caure, o si això no és possible, anar treient els seus arbres veins i debilitant la xarxa d'arítjols que subjecta tota la massa.
En aquest alzinar cal destacar la presencia de forces alzines madures, que conviuen amb les joves i petites (que són majoria) així com un nombre decent de roures que creixen en aquesta zona, un dels quals prou gros.

La segona zona, descrita al començament d'aquest apartat, és una zona més soleia i oberta. És una vessant que es va enfilant pel Serradell cap a les altures. El bosc d'aquesta vessant és molt més agradable que el de les obagues descrites abans. Ja per començar, s'hi pot transitar sense gaires problemes. En aquesta vessant concreta, destaquen amb molta força els falsos aladerns. Aquests són molt nombrosos, i s'hi poden observar exemplars molt ben formats. Els altres protagonistes d'aquesta zona són els pins bords, ben presents. S'ha fet una selecció per deixar-ne els millors peus. A part hi trobarem llentiscles, algunes alzines...

Les dues fotos que adjunto a continuació, són una mostra de l'estat en que es trobava el bosc abocat al Sot del Carme.
Les fotos mostren un abans i un desprès, i estan tirades des del mateix indret.
Sóc conscient que les fotos agradaran a uns i desagradaran a d'altres. Podem debatre als comentaris amb els interessats sobre el tema.

ELEMENTS D'INTERÈS

FORAT DEL BORD I FORAT DE LES ARRELS

A la vessant que es va enfilant a l'est de la Torre, que coneixerem com la vessant dels aladerns, hi trobem dos petits forats, per bé que petits, són els màxims exponents de les cavitats d'aquest sector. 

Aquests forats els trobem a tocar a prop de la carena central, i es troben un al cantó de l'altre, en la mateixa cota de nivell, als peus d'un petit cingle pinyolenc. 
Mirem primer com arrivar-hi. Quan pujes per la carena de la Torre, en cert moment es pot veure en un arbre una marca d'avenc, de color blau. Està feta més o menys a la cota dels forats, i representa que hom hauria de sortir aquí del camí per anar-los a buscar. Ja us avanço que amb aquesta indicació és quasi impossible trobar-los, perque queden lluny i el camí no és gens evident.
        

Senyal, no gaire util, aporta confusió

Una aproximació molt més llogica és: pujem per la carena de la Torre, veiem la senyal d'avenc, sí, però l'ignorem i seguim pujant. Arrivem a la carena central, som a la fita de pedra. Girem cap a la dreta i davallem uns 50 metres, fins que arrivem a un indret reconeixible: a la dreta del camí veiem una petita codina amb un isolat i robust halepensis. Sota aquest pi bord, en veiem un altre ben mort i sec. I a ma esquerra del camí hi tenim un pinea, no hi ha perdua. En aquest punt del camí doncs, gir de 90 graus cap a la dreta i anem davallant pels roquissars, baixem una petita feixa rocosa i ens col·loquem al peu de la mateixa, on són els forats. La seguim cap a l'esquerra i en pocs segons trobem els forats.
Cal dir que he marcat amb fites de pedra, així que seguint aquestes n'hi hauria prou. Però hom sap que les fites no duren per sempre, i avui hi són però potser dema no.

Punt més complicat de l'aproximació: hem de baixar i desprès tornar per aqui

El primer que s'ens apareix és el Forat del Bord. És dificil fixar-s'hi, doncs la vista és veu magnetitzada per un molt gros halepensis que s'alça a la vora. Un dels millors pins de la zona, si no el millor. També l'acompanya un formos fals aladern. El forat és petit, una persona no hi cap, però profunds sens dubte, doncs no s'en veu el fons.

En aquesta foto veiem el pi bord, el fals aladern, i el forat del bord

Detall de l'halepensis

Detall de l'halepensis

Vist aquest forat, ens desplacem uns metres i ja trobem l'altre. Aquest s'el coneix com a Forat de les Arrels. Està rodejat d'alzines i sembla tenir més interès espeleologic que el primer.

Forat de les arrels

BAUMETA DELS ESPARRECS

Aquesta petita baumeta es troba en la vertical dels forats, una mica més avall. També es troba en la vessant dels aladerns. Aquesta vessant és plena d'afloraments rocosos, que emergeixen d'entre la terra; tots de dimensions molt modestes. Ressenyo aquesta petita bauma com a exemple, ja que per ella sola no mereix una menció. Avui la farem representant de la munió de petits accidents, que no destaquen a la nostra vista, i que romanen anonims. Tots ells però, formen part de la muntanya tant com les parets més altes i els arbres més vells.

Dita dels esparrecs perque al moment de trobar-la els voltants n'eren plens.

Cal dir que aquesta baumeta, molt humil i petita, amaga dins seu dues estalactites i una columna, de mides minuscules. Està marcada al mapa però sense nom, sols el simbol (al mapa que he elaborat jo, és clar. No a l'Alpina o ICGC)

Les "estalactites"

Columna en miniatura

BARRACA JOAN AVELLANEDA
Molt propera a la torre hi tenim aquesta formosa barraca de pastor. Fixem-nos en el punt on el camí que ve de la Font del Carme es troba amb la pista del sector. Ens situem en aquest punt i baixem pel camí com si ens dirigissim a la Font del Carme. Aviat a ma esquerra s'endevina un corriol, marcat amb fites de pedra. El seguim i arrivarem a la barraca. 
La barraca sorpren, és de bella factura, construida amb grosses pedres sobretot a la porta. 

En Jaume Avellaneda és un actiu membre dels pedraseques, que dona nom a la barraca. També n'és el padrí. 
Dins la barraca trobem un pot de registre, on s'expliquen les desventures de la barraca. Resulta que va patir un esfondrament parcial, i els pedraseques van posar fil a l'agulla el març del 2022. Catalans ferms van tornar-la a aixecar, específicament: Jaume Gual, Joan Roura, Quim Pijoan, Josep Llinares, Pep Aced, Francesc Vilanova, Eudald Sellès.
L'última pagina de la llibreta d'anotacions conclou amb un escrit del padrí, en Joan Avellaneda, explicant que degut a una lesió de la cama, i a l'avançada edat, segurament seria l'ultim escrit i visita a la barraca. Qui fara el relleu a aquests homes, herois del rodal de Castellar?? Es busquen interessats.

Hi ha una petita olivera plantada a la vora

FONT DEL SABATER
Des de la barraca estant, anem baixant per una traça que s'endevina i que tira per on hi ha la petita olivera, i que ens endinsa al sot del torrent d'en Senta. Rapidament arrivem a la font del Sabater, la qual no és facilment identificable, doncs hi ha tota una serie d'instal·lacions hídriques en aquest indret.
Jo crec que la font és el primer que trobes. Hi ha una tapa, de clavegueram per entendre'ns, sota la qual es veu una escletxa en la roca mare, que segons interpreto és la deu original.  D'aqui, un tub soterrat dirigeix les aigues a una bassa d'obra tancada molt propera. Es pot obrir la tapa superior d'aquesta bassa, i veure'n un parell de pams d'aigua. Fora murs, també hi ha una acumulació d'aigua, on hi he vist sabaters, capgrossos, i granotes. Estic segur que aquest bassal té un gran interès ecològic. D'aquesta bassa surt un tub negre de PVC que dirigeix les aigues a la masia del Sabater Vell. 
La sequera d'aquests ultims anys ha sigut severa amb aquesta masia, així com amb quasi totes les del pais. Cal dir que aquesta font actualment no és capaç d'abastir d'aigua el Sabater, que ha necessitat importar cubes d'aigua recurrentment. Quan jo he visitat la font, ho he fet desprès d'unes anormals plujes que han estat abundoses i que han donat molt aire a aquests boscos, que eren tant secs. Jo passo tots els dies a bosc i he vist com la terra s'ha anat xopant, amarant a poc a poc, es pot dir que ha quedat ben regat aquest maig. Tanmateix l'estiu serà molt llarg, i el que està clar és que tal i com jo he vist la font, amb aigua, humida, i vida, és un miratge, doncs aviat tornarà al penos estat en el que s'ha trobat ultimament.

La bassa tancada

Fora la bassa s'acumula l'aigua

Sota aquesta tapa hi ha la que crec és la font original

Crec que això és la deu primigenia

Tercer sector: SECTOR DE CAL BORD

El tercer sector és el de Cal Bord i és on trobem l'element més singular de tot el Serradell: l'antiga casa de pagès de Cal Bord. Com he explicat al principi de tot, aquest article es va publicar per si sol, abans d'engrescar-me a fer una definició completa de tot el Serradell. Així, potser podeu apreciar que l'estructura del text serà lleugerament diferent. Notareu que no hi han gaires explicacions forestals, tot i que aquesta zona de Cal Bord també ha sigut intensament treballada. L'explicació no diferiria molt de les anteriors, ja que el bosc és molt similar als descrits abans: són molt propers. Sí que puc destacar que el sector de Cal Bord està millor comunicat i més accessible amb cotxe. Per això la majoria de pi i alzina que ha sortit d'aquest indret s'ha pogut aprofitar. 
Trobareu repetit, per exemple, l'accès al Serradell, que ve a continuació, i que no vull esborrar, la informació mai sobra:

Faig una breu introducció sobre com arrivar a les terres de Cal Bord i els principals eixos d'aquesta zona. 
Cal aparcar al parquing de l'Area d'Esplai de les Arenes, molt gros, que trobem al km 12 de la carretera Castellar-Savall, en una llarga recta. Un cop aparcat el cotxe, creuem el riu pel punt més evident, una passera que té una tanca perque no hi entrin els cotxes. Avancem per l'ample camí i aviat veiem quelcom destacable: una grossa i bella alzina ens esguarda a l'esquerra del camí. Té un diametre de 81 centimetres, així que ja us podeu imaginar les dimensions d'aquest monument arbori.

L'alzina de les barbacoes

Passem l'alzina i avancem fins les barbacoes. Trobem un petit edifici, i prop seu un cobert amb taules a sota. Passat el cobert, una ampla pista s'enfila decidida cap amunt. Aquesta pista és l'eix principal de la contrada de Cal Bord. Agafem la pista fins que trobem una bifurcació. Cap de les dues pistes que neixen de la bifurcació no tenen continuitat (de camins i corriols sí, però per circular amb cotxe no), i totes dues variants moriran aviat. Veiem com: som a la bifurcació, la variant de la dreta mor en una bassa de bombers, i és necessaria per al manteniment de la mateixa i per a que hi accedeixen les cubes que necessiten el tant preuat liquid. La pista de l'esquerra, és més llarga, peròno gaire. Acaba morint en una torre d'alta tensió, de la omnipresent linia que travessa aquestes terres. Aquesta pista és necessaria doncs per al manteniment de la torre electrica. En aquest punt de la torre, on mor la pista, tenim una vista prou espectacular, doncs podem veure sota nostre el marcat Sot del Carme, una més de les dotzenes de petites valls que viuen a Sant Llorenç del Munt. El Sot del Carme, sobretot a la part baixa, on hi ha la Font del Carme, i les dues alzines del Carme, és un indret ben especial que penso ressenyar aviat. Aquest Sot queda recollit entre el massís de les Roques d'Aguilar i la carena del Serradell; dos accidents geografics protagonistes d'aquestes terres.

La finca a treballar és un bosc en general assolellat, amb forces codines escampades. Aquesta finca era coberta per un bosc molt dens, que s'ha volgut aclarir en el context del projecte "Cuidem el bosc, el bosc ens cuida", projecte impulsat per l'Associació de Propietaris Forestals de Castellar, Savall, i Gallifa, l'Ajuntament de Castellar del Vallès, i la Federació de propietaris forestals Boscat, subvencionat en part amb diners del fons Next Generation europeus. Aquest projecte ha suposat treballar moltes hectarees d'aquesta zona del Parc Natural, la zona de les Arenes, per fer-la més resilient al foc (entre d'altres coses).

Detall de les feines: abans

Detall de les feines: desprès

El més important d'aquest sector són unes ruines que he trobat al mig de la finca a treballar.
Les ruines són d'una masia abandonada, un mas rònec que s'en diu. El nom de ruina ja ho diu tot, i la casa no té sostre, ni portes, ni pis, ni totes les parets. Tanmateix, es prou sencera com per fer-te una idea clarissima de com era aquest mas, i és facil imaginar la preciosa estampa que faria la casa, sencera, penjada d'entre totes les feixes en aquest racó de món, voltada de vinya.  

Si bé algun cop l'havia vist de passada, doncs des de la pista propera se n'endevinen els murs, mai m'hi havia atansat ni preguntat gaire cosa. Així que el primer que calia fer era averiguar-ne el nom. Al mapa de l'ICC no el trobo, tot i que es ressenya una font propera, la font de Cal Bord. Recorro a les escriptures sagrades; al Descobrir Castellar, de l'Albert Antonell. En aquest llibre, al capitol adequat, trobo el que buscava: 

"A l'antigor, tota aquesta zona complementava els assentaments pagesos de les Arenes, l'Illa i el Sabater Vell. Ens ho proven, a part de les nombroses restes de paret seca de les feixes, l'existència de les ruïnes de dos casalots, el casalot del Sabater, petit i totalment derruït, i les restes de Cal Bord, més gran, i que conserva moltes parets i un petit cup. Força a prop un de l'altre, aprofitarien modestament unes terres afavorides per l'existencia de quatre fonts a la vora."
Albert Antonell, Descobrir Castellar, 2006, Forja.

El llibre ens parla de Cal Bord, casa que conserva un petit cup. Efectivament, el cup és molt distintiu de les ruines, així que no tinc dubtes. Per si això no fos prou, el llibre contè una foto del mas; millor impossible.
L'Antoni Ferrando també en parla al seu llibre La Vall del Riu Ripoll:

"Mas en ruïnes del sector de les Arenes, situat sobre la riba esquerra del Ripoll, a la banda oposada del Sabater Vell. L'edifici, que es conserva força sencer, és format per dos cossos que semblen datar del segle XVIII, els quals estan voltats per feixes de conreu abandonades. S'hi arriba fàcilment per pistes forestals que passen a tocar de les ruïnes. Hom recorda haver sentit dir a alguns avis de la zona que els darrers habitants de cal Bord marxaren a viure a Sabadell a les darreries del segle passat."
Antoni Ferrando, La Vall del Riu Ripoll, 1997, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Més endavant he constatat que el mas sortia marcat al mapa de l'Alpina.

El mas vist des de la pista

Hi he passat molts dies en aquesta zona, en direm, la contrada de Cal Bord, i l'he caminada tota. He pogut arrivat a coneixer bé aquest tros de terra, i vull traslladar-ho als lectors interessats. Encara que ho sembli, no és facil definir un terreny, per petit que sigui. Intentaré acompanyar-ho tot de proutes fotos i croquis per ser prou clar. 

Aquesta zona, ara neta desprès de l'actuació que hi hem fet, és de gran bellesa, sobretot per la historia que s'hi respira. Animo tothom a visitar-la abans el bosc no la torni a engolir.

Adjunto un mapa de la zona que vull descriure. És una petita porció de terreny. 

Com veiem tota la contrada presenta una certa pendent. Això es perque ens trobem als principis d'una elevació important, la carena del Serradell. El terreny ha començat a enfilar-se des del Ripoll, i segueix pujant en aquesta muntanya del Serradell, que va a connectar amb el massis de les Roques d'Aguilar.
Aquesta pendent és la que ha propiciat que tot el terreny fos esglaonat per feixes de pedra seca, de les quals en parlarem molt. 
Les terres més inmediates del mas queden ben definides, tancades per dos torrents, un al Nord i l'altre al Sud de la casa. Obviament són torrents secs, que només porten aigua quan plou, i la desguassen al Ripoll. Som molt a prop del riu. En aquests torrents, hi ha una gran quantitat de vegetació, sobretot alzines. El tros delimitat entre aquests dos torrents, i on és la casa, té dues zones definides per la seva vegetació. Als entorns de la casa i fins arrivar al torrent sud, la zona és assolellada, i el bosc esta força clapejat de roquetars. Hi han pins blancs, força grossos i prou espaiats, i sota seu hi creixen alzines, la majoria de les quals apareixen brunes, mortes de set per la sequera d'aquest estiu. De la casa fins el torrent Nord, en canvi, el bosc és més obac, i els pins i les alzines s'hi troben en el mateix nombre. Les alzines d'aquesta part són verdes i ufanoses. En moltes zones, hi tenen gran densitat, creixent espigades i molt verticals.
Més amunt de la casa, hi ha una pista feta per els afers forestals, que ha sigut re-oberta aquest desembre (2022). Al final de la pista hi ha una plaça que permet donar la volta.

La contrada per això és més gran que no pas el tros de terra definit entre els dos torrents.
Anem a comentar doncs, tots els atractius d'aquesta contrada, que trobem recollits al mapa d'aqui sobre, i començarem per l'element més singular, la casa.

LA CASA DE CAL BORD
Com he comentat, si he visitat tant la zona és per treball, en el marc d'una aclarida forestal que hem fet en aquest bosc.
Fruit d'aquest treball he pogut netejar la casa per dins i per fora. 
La casa estava engolida pels esbarzers i demés arbustos, i ara té l'interior net per a que s'en puguin apreciar tots els detalls. Com és natural, han crescut arbres dins la casa, que no he volgut tirar per por de malmetre l'antiga construcció. D'igual manera, es pot observar una densitat de pins més elevada als voltants de la casa; és pel mateix motiu, no em volia arriscar a que algun pi caigues sobre la casa i enfonses les ruines. Aquests pins blancs, normalment prims, però molt alts, i amb la copa molt concentrada al capdamunt, són dificils d'abatre cap on es vol.

Interior de la casa abans

Interior de la casa desprès

Replà (plaça) front la casa abans

Replà (plaça) front la casa desprès

El Mas es troba elevat, una mica enllomat, a la vessant de la muntanya. Desprès de la neteja forestal de la zona, és ben visible des de la pista. Destaquen la successió de feixes, que comencen a la vora de la pista, i segueixen amunt de la casa. Les feixes són més nombroses, i més notories, a la part Nord de la casa, i més o menys al mateix nivell de la mateixa, on fins a 6 terrasses, creen espais plans aptes per al cultiu, i se succeeixen una sota l'altra. La majoria mostren detalls d'un gran maneig de la pedra seca, i són força senceres i clarament reconeixibles. Aquestes feixes han passat de ser una jungla a un bell bosc mixte de pi blanc i alzina. Desprès d'aquestes feixes, el torrent nord, que presenta en alguns trams una conducció de l'aigua també amb murs de pedra seca, marca el limit de les feixes. A l'altre vessant de la muntanya ja no n'hi ha. 

La casa, més aviat modesta, és de petites dimensions. Reposa damunt d'un petit replà, recollit en una banda per un mur de contenció de pedra seca força destacable. A sobre aquest marge, i davant la casa, hi ha un petit repla, que seria el pati principal de la casa i per on passaven totes les anades i vingudes. També feia una mica de distribuidor, plaça, barri, o digueu-li com vulgueu, doncs totes les portes dels edificis s'encaren a aquest repla. Em sorpren que no estigui enrajolat o empedrat, lo qual el convertiria en una era. Pot ser que ho estigui sota la terra, no hi he furgat massa, però per la quantitat d'arbres que hi creixen, i les arrels que els hi suposo, no crec.

Damunt d'aquest mur està el nivell de la casa

Adjunto un croquis que he fet del mas. Desprès del croquis, farem una descripció de la casa. Amb el croquis com a suport tot serà més facil d'entendre:

El mas esta format per 3 cossos. El cos principal, o el més gros, és el que es troba més al Nord Oest.Aquest tenia dues plantes, doncs es poden veure clarament els forats on anaven les bigues que conformaven el terra del segon pis. La teulada era a dues aigues, que desguassaven cap al Nord i el Sud.
La planta del cos gros feia 32 metres quadrats.

Una porta comunica el cos gros amb el cos mitjà. En realitat, totes dues estances són iguals de tamany, però a un edifici li presuposo dos pisos, i a l'altre un. En aquesta primer cos es poden veure fragments de l'antic enguixat que cobria les parets. També s'hi aprecien una serie de detalls interessants que podrem copsar a les fotos.

Petit emmagatzematge d'obra

Forats de les bigues que sostenien el primer pis, i fragments de l'antic arrebossat interior

Els interiors d'algunes bigues encara aguanten l'erosió

Interior del cos gran. S'aprecia una finestra del segon pis

Petit forat esculpit en una roca del qual en desconec la funció

Porta que uneix l'estança gran amb el cos del mig

El cos mitjà té les mateixes dimensions que el gros més o menys, però crec que només tenia un pis. Bé, no n'estic del tot segur. El fet és que en aquest edifici, també s'observen forats a les parets on hi anirien encaixades les bigues que farien el terra del primer pis. Però aquests forats són en un nivell força inferior dels forats del cos gran. És possible que també tingues dos pisos, pero que tot l'edifici en general estigues a menys altura que el cos gran.
En aquest cos es podria trobar l'entrada principal a la casa, doncs és conserva una llinda preciosa de travertí. Si bé les dimensions de la mateixa no són molt grans, la casa tampoc ho és, i podria ser perfectament la porta principal. És el component més noble que es conserva de l'edifici. El cos gran, podria haver acollit també una porta d'entrada a la casa, amb sortida a la plaça del mas, com la de roca travertina. Però és molt dificil de dir, perque aquell pany de paret on aniria la porta està completament ensorrat, i fa molt dificil intuir si alla hi havia la porta principal, una porta secundaria, o potser no hi havia porta, i només es podia entrar i sortir de Cal Bord per la llinda que he descrit del cos del mig.
La teulada d'aquest cos també era a dues aigues. 

El portal conservat, amb la notable llinda sense inscriure

Interior del cos mitjà, al fons veiem el portal que es conserva sencer

Aqui podem apreciar com la teulada del cos mitjà estava per sota de la del cos gran. 

Mateix detall

Interior del cos mitjà. Veiem una paret que s'ha enfonsat. També veiem els forats a les parets per posar-hi bigues, això voldria dir que aquest cos també tenia dos pisos. El segon pis, que serien unes golfes, devia tenir el sostre força baix.

Enganxat a aquest cos del mig, hi trobem les corts, o el que jo penso que són les corts. Les corts era la part de les cases on vivien els animals. Si ho crec és perque a la part exterior de l'edifici hi ha un forat, una menjadora, per on es tirava el pinso per alimentar les besties. El fet de que sigui l'estança més petita, i sense finestres, crec que em dona la raó. Les corts no estan connectades amb cap porta amb la resta de l'edifici, tot i que toquen paret amb paret. La porta d'aquest cos es troba al carrer, encarada a la plaça on surt la porta que jo suposo la principal, la porta de travertí de la que hem parlat abans. Aquest edifici és força petit, uns 8 metres quadrats. És possible que també tingues dos pisos, els forats per a bigues aixi ho testimonien.  Aquest cos de l'edifici està una mica penjat, reposant sobre una feixa que esta en un nivell inferior que el de la casa. Sota les corts, hi ha una molt petita estança fosca que no sé quina utilitat tenia. El sostre d'aquesta és una volta de canó que suporta el pes del terra de les corts.
La teulada de les corts també era a dues aigues, ubicades en el mateix sentit que les anteriors. 

Interior de les corts

Porta de les corts (la de l'esquerra). La de la dreta és el portal principal.

Menjadora, forat per on s'abocava el menjar de les besties.

A sota les corts hi ha aquest petit espai. No se quina funció podia tenir. 

Detall de la rústica i molt precaria biga d'aquest espai.

Sobre aquesta volta hi han les corts.

La casa compta, a més, amb un annex que és la major singularitat del conjunt. Es tracta d'un cup, enganxat a la paret nord del cos del mig. De dimensions petites, crec, tot i que no en se gaire de cups, més enllà de que era quelcom destinat a la producció del vi, però no se si tenia importancia en els processos d'elaboració del mateix, o d'enmagatzematge. 

El cup, en bon estat estructural

Interior del cup, conquerit per marfulls

La llinda, de fusta, té els dies comptats

Les parets del cup són de rajoles

Petit enmagatzematge d'obra sobre el cup

A part del cup, encara tenim una altra edificació auxiliar. Aquesta és molt petita, de planta quadrada, i tenia una teulada (ara desapareguda) a una aigua. Aquesta edificació és la unica que està aillada, és a dir no forma part del conjunt del mas. Tot i així es troba a escasos metres, allà on s'acaba el replà o plaça enfront la casa que he nombrat ja tantes vegades. La porta d'aquest edifici mirava cap a la casa.
Suposo que es feia servir com a magatzem, potser d'eines, potser de farratge... No ho sé. A dins aquest edifici hi ha crescut una alzina.

L'edifici en questió

Això ha sigut la descripció de les cinc parts diferenciades de l'edifici (Cos gran, cos mitjà, les corts, el cup, l'edifici aïllat). 
Per cloure amb el tema de la casa, algunes fotos globals:

LA FONT DE CAL BORD
Un altre dels elements d'interès d'aquesta contrada és la Font de Cal Bord, font que subministrava d'aigua el mas. La casa i la font són molt properes.
La font actualment és seca. Si pensem en el passat, ens pot fer enveja el fet que els antics trobessin aigua a molts més llocs dels que trobem ara. La majoria de fonts i deus eren actives, les mateixes que avui dia no deixen anar ni una gota durant tot l'any. La culpa no és de ningu més que dels humans, la seva activitat i sobretot de la sobrepoblació dels mateixos. Estem exprimint els recursos d'un territori que no està preparat per a la pressió que exercim desenes de milers de persones. 
Aquesta tendencia a assecar les fonts és més acusada en els ultims lustres. La font de Cal Bord n'és l'exemple, doncs hi tenia aigua constantment fins fa poc. I si no us ho creieu, llegiu aquest fragment, d'un llibre local, del 2003, que és un extens i treballat recull de totes les fonts de Castellar del Vallès:

"Repeuada en el marge rocós, la font queda enclotada a l'interior d'una mina natural. Al seu redós, hi ha llorers, alzines, joncs i roldors. La deu acumula l'aigua a la cavitat mitjançant un graó davanter, del qual a poc a poc traspua un rajolinet, que alimenta un petit bassal del seu davant. Té poc cabal."
Les fonts de Castellar, Pere Cardona, Josep Sors, Ramon Vila, 2003, Centre Excursionista Castellar.

El llibre ens parla d'una font activa, que si bé tenia poc cabal, per l'explicació s'intueix que aquest era constant. 
El més dificil ha estat localitzar la mateixa font. La ressenya, tot i que escueta, era prou aclaridora. El problema era el terreny: la font estava completament engolida per la malesa, i això que està a tocar de la pista. Dues pedres, una sobre l'altra, em van fer sospitar que eren una antiga fita. I sortint de la fita, hi havia un intent de traça. A quatre grapes, vaig poder arrivar a la font. Bingo! Amb 15 minuts de desbrossadora la font apareixia neta i recuperada per a l'observació dels excursionistes.

Abans

Desprès. Les fotos són preses des del mateix lloc. Tingueu com a referencia un petit arbret vora la fita, i el gros roure que reposa sobre la font.

Interior de la mina. Hi han dues galeries, la més llarga segueix recta, i una més curta surt a mà dreta,

EL ROURE DE LA FONT
Reposant a la feixa inmediata sobre la font, trobem l'arbre més singular d'aquest paratge. S'ha aprofitat de la humitat i les aigues d'aquesta font per creixer amb vigorositat. Destaca molt, entre les alzines i els pins, per ser l'unic representant de la seva especie a aquesta banda de la pista. També destaca per les seves dimensions i la bellesa del seu port.
L'arbre, recte i vertical, s'enforca a 3 o 4 metres del terra. Les dues vesses van pujant cap al cel mentre es ramifiquen i creen una copa prou equilibrada. Té una cicatriu d'una poda potent, li van treure una branca molt grossa que creixia practicament arran de terra. Està molt afectat per la heura, o més ben dit estava. La heura ara és morta i s'assecara amb els anys i tard o d'hora caura. 
D'altura li calculo uns 14 o 15 metres. 
El seu diametre és de 0'43 centimetres (mesurat a 1'30 del terra).

COVETA OBRADA
El terme, coveta obrada, potser fara empipar a més d'un, però no se com dir-li.
He mencionat abans que el treball de la pedra seca, als entorns d'aquesta casa, és d'allò més profesional. Una mostra la trobem en un dels murs que conformen les feixes. Aquest mur es troba just a sota la pista de desembosc, i a l'inici del Torrent Nord. 
En aquest mur podem apreciar, en primer lloc, una escala construida al mateix mur, en forma de lloses que sobresurten del mur. Sempre és interessant apreciar aquestes feines fetes per algun artista de la pedra. Però això no és l'unic, perque un parell o tres de metres a l'esquerra de l'escala, apreciem, a nivell del terra, una petita cavitat, al mig del mur de pedra seca, que aprofita segurament algun forat natural. Crea una petita estança, la funció de la qual suposo que era per guardar les eines. Pujar-les cada cop des de la casa no devia ser gaire eficient, i segur que aquest forat complia a la perfecció la seva tasca.

L'escala obrada

Detall dels esglaons

El forat, coveta, magatzem, amagatall...

Interior del forat

El conjunt. A l'esquerra, el forat, a la dreta, l'escala.

PETITA BAUMETA
En aquesta zona podem trobar repartides pedres grosses, que en molts casos s'aprofiten construint-hi els murs de pedra seca a sobre seu. Es curios observar que moltes d'aquestes pedres, a sota, no acaben de tocar terra amb pedra, i donen espai a petites baumetes, de no més de 20 o 30 centimetres d'alçada.
Sense més interès que el de la curiositat, n'he volgut ressenyar una, que apareix al mapa de la contrada que trobem al principi de l'article. Aquesta en concret, es troba força per sobre de la casa, i no està integrada a cap feixa, sinò sola al mig del bosc.

Rocam pinyolenc que genera un abalmament sota seu

La petita baumeta

EL CASALOT DEL SABATER
Antigues ruïnes d'una molt modesta casa que subsistia a la vora de Cal Bord. Totes dues són molt properes, però aquesta és a l'altra banda del camí. 
Les ruïnes estan en molt mal estat, però encara queden traçes de l'antiga casa.

http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#CA245 En aquest link, d'una web classica, hi ha fotos de millor qualitat per veure la casa.

LA BALMA DE CAN BORD
La cavitat més gran de la contrada. Per contrada entenem la casa i les seves inmediacions, és a dir un tros petit de terreny. Ho dic perque molt aprop d'aqui hi ha la Cova dels dos Forats, però no, aquesta queda fora dels limits del sector que avui tracto.
Aquesta balma aprofita un gran bloc que hi ha en una vessant soleia. L'espai abalmat és poc i arran de terra, tot i així, s'hi pot seure i quedar completament a recer. Aquesta balma és molt propera a la pista, però bastant dificil de veure des de la mateixa.

AMAGATALL OBRAT
Petita obra de pedra seca que trobem en una de les múltiples feixes de la zona. 
En aquest cas hi ha dues pedres naturals que queden separades una de l'altra per poc espai. Els antics hi van posar una coberta de pedra, i així tenien un petit espai arrecerat on, potser, guardar les eines o el menjar del dia. 

PETITA DISGRESSIÓ
El que més m'agrada d'aquesta zona és l'intensa activitat que devia contenir. Dues cases de pagès, casi bé a tocar, que devien conformar un petit veïnat, a les que s'afegeix, per molt propera, la casa del Casalot del Carner o el Carner de Turell. Aquesta és una casa, al sud-est de Cal Bord, habitada actualment, que jo creia d'obra nova. Però em van dir recentment que aquesta s'havia aixecat sobre una antiga construcció. Aquestes cases formaven part del sector de les Arenes, i segur que anaven a resar a l'Ermita del mateix nom. Alla es trobaven, per fer missa, almenys un cop per setmana amb les demés families del sector. La gent de les grans cases del Sabater Vell i de l'Illa, els amos del Mas Pinetó, els del mas de les Arenes i els de Can Barceló.
M'imagino una zona amb molta concurrència, amb anades i vingudes, amb mil histories vitals. El paisatge, tant diferent al que observem ara, devia estar arranjat per tot arreu. Feixes, cultius, basses, horta, camins, barraques, fites... Multitud de singularitats on ara només hi ha bosc. 
El que sembla és que no els faltava l'aigua, tal i com senyala el mestre Antonell, aquesta zona és prou abundosa en fonts.
Tot això ja no hi és, forma part del passat.
D'un passat amb una intensa activitat agrícola arrivem a un present amb una intensa activitat forestal.
I es que aquest sector està sent molt treballat recentment. L'any passat és va treballar amb intensitat a la zona de la Font del Carme, fins arrivar a la torre electrica d'alta tensió que s'alça sobre el Sot del Carme.
Aquesta zona queda al Nord de Cal Bord. I aquest any s'ha treballat la zona de Cal Bord, així com les terres més proximes al diposit d'aigua de bombers, que es troba al costat del Carner de Turell. 
D'aquestes actuacions s'en deriva un bosc més resilient als incendis, que optimitza millor l'aigua que hi cau, i alhora s'en treu pi, destinat a trinxat i biomassa, i alzina, destinada a la llenya. 

Mapa en clau forestal. La parcela 52 va ser feta l'any 2021, i la 53, 54, i 54b, entre el desembre del 2022 i el gener del 2023. A la dreta de la parcela 54, tot i no apareixer al mapa, hi ha la parcela 54C, que compren tot el Sot del Serradell.

RECULL DE FOTOS SECTOR DE CAL BORD:

Les alzines són les mestresses de les zones més obagues i fresques

Detall de la casa

Detall de les feines

El Sabater Vell, proper a aquest sector, però a l'altra banda del riu i la carretera. En destaca el seu gran pi, moribund, del que ja n'hem parlat en articles anteriors.

Sistema de feixes proper a la casa de Cal Bord

Un brot amb molt de futur

La casa de Cal Bord, visible ara des del camí

Un dels pins més destacables de la comarca. Si les seguents colles forestals i els desastres climàtics el respecten esdevindra monumental

Feixes que feien possible el conreu de la muntanya

La ruïnes de Cal Bord

El marcat Sot del Carme, amb la linia d'alta tensió que el cobreix per dalt

Detall del bosc

Petit arbre plantat per algú, segurament en record d'alguna persona estimada

Bones eines fan bones feines

La Mola, omnipresent

Ens ha nevat i tot!

Ultims sectors: TERRES ALTES I TERRES BAIXES

Ja per concloure, farem quatre pinzellades dels ultims sectors dels que es compon el Serradell, però de forma brevíssima.
Recordem els sectors en que hem dividit el Serradell: 

El sector de Terres Baixes, correspondria a tota la zona inferior de l'elevació del Serradell. Són unes terres arran de riu, amb molta amplitud, i es fa dificil veure-les integrades en el conjunt. Aquestes terres acolleixen l'Area d'Esbarjo de les Arenes, així com la Font de la Boixa.

Només faré esment a una barraca de pastor, que es troba molt propera a l'Area d'Esbarjo. És aquesta:

Podem observar que la barraca havia patit un petit esfondrament. Doncs deixo per escrit que els diligents pedrasequers ja l'han restaurat, durant aquest 2023.

El sector de les Terres Altes sí que forma part decididament del Serradell, sent de fet la culminació d'aquest i també l'enllaç del Serradell amb el seguent accident: les Roques d'Aguilar. 

Les terres altes són travessades per ja una unica carena, resultat de la unió de les carenes de la Torre, Central, i del Carner. Aquesta carena va avançant, amb un recorregut força planer. Mentre pujem, a ma esquerra tenim el Sot del Carme i a mà dreta el Sot de Turell. 
Ens fixem en el bosc i el veiem salvatge, ja que aquestes terres no han sigut afectades per les feines forestals, degut a la seva llunyania i poca accessibilitat. Per la carena observem una pineda mixta amb alzines. A mesura que ens enclotessim a una o altra vall de les que ens rodejen, els pins anirien retrocedint progressivament enfront l'alzina.
Pel que fa als elements d'interès d'aquesta zona, he de ser sincer: no l'he explorat gaire. 
Tanmateix hi ha dos avencs, que són de menció obligada.
Com hem dit, en aquest sector de la muntanya avancem per un fil carener, prou estret. Doncs aquests dos avencs es troben un a cada banda.

El primer és l'avenc de les Fusines, o Foixines. Aquest es troba a mà esquerra, per tant, ja en dominis del Sot del Carme. Sobre aquest avenc, com que no l'he pogut localitzar, el guardo per més endavant, i ja l'explicare quan dediqui un article complet al Sot del Carme. 

El segon avenc és l'avenc de les dues boques, i cal parlar d'un avenc de certa categoria. Aquest es troba, quan pujem per la carena, a ma dreta, és a dir abocat sobre el Sot de Turell.
Situem-nos a l'ultim punt de confluència de carenes, això és, on s'ajunten la Carena Central i la Carena del Carner, formant un sol fil carener. Avancem 5 minuts escassos per aquest fil carener, fins que arrivem a una petita codina, queda a ma dreta del camí. S'endevina una fita de pedra. L'avenc és aqui sota, una mica amagat, si bé no gaire lluny, unes quantes voltes per aqui sota us l'acabaran trobant. No hi ha un camí definit i clar.

Aquest avenc no és gaire profund, uns 18m, tanmateix, el que el fa especial són les dues boques que li donen nom. Són molt grosses i vistoses. L'avenc conserva el rètol de la campanya que va fer el Centre Excursionista de Castellar, on es van rotular molts avencs del terme municipal.
Adjunto un article que parla d'aquest avenc: Trail Sant Llorenç : avenc dues boques
I algunes fotos, és clar: 

Amb la ressenya d'aquest avenc, tanco el Serradell. Espero que hagueu gaudit d'un article que estic segur serà llarg i farragòs. És clar que només és de lectura voluntaria.
La meva intenció és dibuixar un tros de terra amb lletres, i això és d'allò més dificil. 

Per concloure definitivament, adjunto l'últim recull de fotos de l'article:

Torrents salvatges

La torre d'alta tensió

La farigola explota a la primavera

I el marfull també

Fa poc hem afegit la STIHL MS241 a la plantilla. Són compactes i lleugeres, si bé a vegades es troba a faltar una mica de potència i de qualitat en els materials.

Vistes de la muntanya

Vistes de la muntanya