LA CAIGUDA D'UN GEGANT

 Molt bones!

El Xaragall del Foio és un indret de Castellar on s'hi troba un sector d'escalada esportiva. Jo sempre hi he estat força implicat i ho sento molt meu; crec que en conec cada racó. Doncs bé, com que feia ja mesos que no hi pujava a causa de la feina, aquesta tarda he decidit de pujar-hi, i per aprofitar-ho, de renovar les ressenyes que hi vaig posar ja fa més d'un any; el que passa és que aquelles ressenyes, en comptes de plastificar-les les vaig posar dins d'un fastener que vaig grapar per l'obertura per tal que no hi entres aigua. Tenia la sospita que ja no hi serien i aixi era (és el que té fer les coses de qualsevol manera). Les que he pujat avui estan plastificades com déu mana i segur que duraran més.

Tot pujant pel camí (el més vertical, el que surt de la pista Castellar-Catafau) m'he sorpres d'allò més: hi ha un halepensis tombat a mig camí. Però no és un pi qualsevol, sinò que és d'una magnitud molt considerable: prou com perque tingui ganes de plasmar-ho al blog. 

Déu ni do quin pinardu ha hagut de caure... Les fotos no li fan justicia, pero els numeros sí: a 1'30 de la soca m'ha donat un diametre de 0'75. És un exemplar més que destacable! Un altre gegant que perdem a l'entorn de Castellar; però no cal posar-se trist, doncs és el cicle de la vida. Tard o d'hora (més aviat tard) s'acabara descomposant i sumant-li riquesa al sòl. I l'espai que ocupava la seva capçada ben aviat serà assaltat per d'altres arbres, que han vist molt augmentada la quantitat de fotons que ara reben, i que veuen l'alliberació d'aquest espai com una nova oportunitat per expandir-se.
Una cosa sí que és certa, ara el camí està ben brut! I sincerament crec que aquest pi passarà a formar part del camí de per vida, perque al trobar-se casi a dalt de tot, i tenir una magnitud de por, no sé pas qui pujara fins aqui amb la motoserra... Amb mi que no comptin 😂
En aquests casos sempre m'agrada fer exercici de la imaginació i penso: quin terrabastall va fer això en el moment de la catastrofe? M'hagues agradat veure-ho la veritat.

Aquí vivia el pi fins el dia de la seva mort

Un cosí germà de la generació del pi finat, que encara aguanta ferm

Un cop passat al pi, arrivem al sector. Sempre m'agrada pujar-hi i em desperta l'anyorança de les tardes que passavem aqui amb el meu company Eugin, la nostra principal preocupació era escalar, i hi passavem tantes hores que estavem plens d'aquella sensació embriagadora de: ser els locals.

M'hi passejo pertot, veig les alteracions del territori... El foio és una contrada que muta molt, doncs hi passa molta gent. Les ressenyes de l'any passat no hi són, era d'esperar, tot i així en trobo algunes restes.

El Foio és un xaragall (sinonim de sot petit, de barranc...) que es va estretint, i si no vols tornar per on has vingut, i sortir-ne per la capçalera, has de fer una petita grimpada. Avui hi he pujat amb la meva parella, i no les tinc totes; però és una crack. Pujem per la grimpadeta fins a enganxar el camí que puja al Puig de la Creu, el que és coneix com el camí de bombers. Anem a buscar el Sot d'en Goleres, i ja davallem fins al poble. S'ens ha fet fosc. Coses del desembre.

Adjunto algunes fotos de com ho he trobat tot plegat.

L'escletxa del Foio

La coveta del Foio, és curios que amb lo propera que és a la paret, no la conegui ningu. Només s'ha de fer una petita emboscada per trobar-la... Pero vaja, els escaladors esportius van al que van

L'antiga ressenya

La nova fa més goig

Detall folcloric

Això és la capçalera del Xaragall

El Foio, el Carener de Canyelles, i la Mola; i també els omnipresents cables d'alta tensió, que travessen el xaragall de dalt a baix...

Abans de plegar, voldria afegir una cosa. A darrere el parquing del Foio (el més utilitzat, que es troba al camí Castellar-Catafau) s'hi troba una roca de certa entitat, que fa un sostre força gros. Aquest sempre havia estat ple d'esbarzers, i també de deixalles, doncs està molt aprop del camí i ha servit d'abocador per a més d'un. Doncs bé, el Tomàs, que és un dels equipadors del Foio l'ha netejat aquest 2021 i hi ha posat uns parabolts, que no es pot dir que conformin una via, ja que no té reunió, però que alla estan. Crec que val la pena ressenyar-ho i n'adjunto algunes fotos:

La "via"

Seient

Testimonis de l'aprofitament de la pedra

El sostre

Per últim, adjunto un article on parlo extensament del Foio:

https://rocamrogenc.blogspot.com/2018/05/el-xaragall-del-foio.html

Salut, muntanya, i republica!
I bon nadal estimat lector.

EL BOSC VOL AIGUA

En primer lloc, espero que aquest 2021 estigui sent de profit pels lectors del blog, i que estigueu trescant el massís amb més il·lusió que mai. 

Per a mi, aquest és l'any que menys connectat estic a Sant Llorenç. La vida laboral m'ha portat a viure a la vall de Campmajor; contrada que, si bé és tant preciosa i bucòlica com han d'esser les terres garrotxines , i a més conserva la genuïtat d'uns habitants dedicats a l'agricultura i la ramaderia, no pot treure'm l'enyor profund que sento cap al nostre massís. Les ganes de retrobada amb la muntanya, el voler tornar a estar al dia de l'actualitat, el no voler perdre el coneixement dels camins que es va rovellant a mesura que no els practiques, el voler seguir escrivint en aquest blog... Tot això accentua la nostalgia.

Tanmateix, algun cap de setmana, si no he hagut de treballar el dissabte i no tinc cap compromis, m'escapo a la muntanya. Com aquest dissabte, que vaig pujar a la Mola per camins poc concorreguts.

Un amic estranger (de Malta) de la meva germana l'havia vingut a visitar, i ella volia que fes una visita de qualitat al parc. La veritat és que, si vols impressionar un forani, Sant Llorenç és ideal. I és que s'en fan creus que, a tocar de Barcelona hi hagi un regne de roca ingovernable, boscuries solitaries i camins que es tanquen més de pressa que no pas s'obren. Doncs mans a la obra, la meva parella també s'hi apunta, i tots quatre sortim de Castellar. Aparquem a l'antic bar de les Arenes (és un parquing que queda entre el Mas de l'Illa i el parquing de l'Ermita de les Arenes), agafem la carena de l'illa i cap amunt. Aquest camí t'ofereix magnífiques panoràmiques de les muralles de conglomerat, a les quals et dirigeixes i que més endavant buscaras de superar per alla on la morfologia del terreny t'ho permeti. Passem pel Coll Llarg, agafem la canal dels Arítjols i ens plantem al peu de la Castellassa. Busquem la Canal Amagada, coneguda com Lucky Txei, perque volem portar l'amic maltès per llocs pintorescos. Un cop al damunt, anem a cercar el camí de la Font Soleia, i ens posem a seguir-lo. En aquest recorregut turístic no hi podia faltar una visita als escaladors, que no falten a la seva cita un dissabte, i n'hi ha arreu de les parets de la Soleia. Els seus gossos ens saluden i l'amic es meravella de com pujen i com n'estan de forts. Deixem enrere la seva extravagancia i seguim avançant, passem la Font, caminem una estona i agafem una canal que m'ensenya la meva germana per seguir ascendint. Jo no la coneixia, i no en trobo el nom a l'Alpina ni al Vissir. Per ubicar-la de manera rapida, és la segona canal que s'obre a la roca un cop passada la Font Soleia (en direcció Nord, és a dir, la canal queda a mà esquerra). La canal ens permet superar aquests cingles i va fent, pujant per un caminet altiu de vistes impressionants. El camí porta a la font del Saüc. En aquest punt ens separem. Per motius més que evidents, l'amic estranger ha de veure el monestir. A mi però, em fa bastanta mandra i vull repassar camins pels que fa molt que no hi passo; i és que com he dit a l'inici, aquest any ha sigut nefast per a les meves activitats llorençanes. Així que jo marxo cap al cotxe, i ells van a veure el monestir; quedem que desprès baixaran pel camí dels monjos fins a Sant Feliu, on jo els recolliré. Jo i la meva parella tornarem al cotxe (que el tinc a l'Ermita de les Arenes) i els anire a cercar. Faig els meus calculs i no sé pas qui arrivarà abans. Em poso en marxa, i desfaig el camí fins al camí de la Soleia, on busco el sender que em fa falta. El trobo, i aquest em porta al cingle de la Trona. Davallo cap al seu peu, travesso la canal del Tro i pujo dalt la Castellassa del Dalmau. La zona de la Castellassa del Dalmau té un magnetisme molt fort per a mi. És una zona molt salvatge, on encara pots anar-hi en cap de setmana i no trobar-hi ningu. Els camins, s'han d'intuïr més que una altra cosa. I no és del tot dificil veure-hi cabres. Davallo la Castellassa per la canal que sempre ho faig, no sé el nom, i vaig a cercar el tàlveg de la vall. Aquesta vall es el Sot de la Matalonga, i al seu tàlveg se l'anomena, és clar, torrent de la Matalonga. Aquest és sec, i esdevè un camí de petits codols i sediments que l'aigua ha arrossegat fins aqui, i és de bon caminar. Aquest camí, em retorna directament directament al cotxe. L'agafo i pujo cap a Sant Feliu; aquell parell m'han hagut d'esperar un quart d'hora. 

La raó d'escriure aquest post no és explicar aquesta caminada. El que vull, és deixar constancia de la sequera que esta patint el massís. Ha sigut una tardor calorosa i poc plujosa, i la muntanya se n'està ressentint molt.
En primer lloc i com és normal, la temporada boletaire ha sigut nefasta al massís, si bé tampoc és una contrada molt productiva, la majoria d'anys sempre pots omplir un cistell de camagrocs i carlets si saps on buscar. 

En segon lloc, és clar, les fonts de la muntanya són seques, així com els torrents, rieres... No hi ha aigua. Durant l'excursió que vem fer vem passar per la font Soleia i la font del Saüc i les dues eren seques, ni rastre d'aigua.
En tercer lloc, els més perjudicats són la flora i la fauna del massís. Els usuaris del parc, quan hem acabat l'excursió, anem a casa, obrim l'aixeta i l'aigua és infinita. Pero els habitants reals de la muntanya, que són molts, no tenen aquest recurs, i estan patint força. Almenys puc parlar per la flora, que resta estàtica alla on neix i podem ser testimonis dels canvis que pateix. 

Ja m'havia arrivat que el bosc estava molt sec, però al caminar-hi ho vaig poder constatar jo mateix. I la veritat és que em va esfereir veure l'estat de molts arbres, si bé sóc conscient que el bosc mediterrani és resistent a la sequera i que res d'això és irreversible. Tot i així, la imatge és amarga, doncs a banda i banda del camí apareixen alzines seques. 
Em vaig fixar que a cotes altes la incidència de la sequera semblava molt menor.

Efectes de la sequera a la Carena de l'Illa. És veu les alzines en marró, molt castigades per la falta d'aigua, i els pins, dels quals la majoria encara resten verds.

De totes les especies del bosc, tinc clar que l'alzina és la que més ha patit els efectes de la sequera. És l'especie de la que es veuen més individus afectats, clarament molt per sobre del pi, que no tenen tanta set, i no estàn ni de bon tros tan tocats; si bé també en vaig veure de morts. 

L'alzina és un arbre extremadament valuòs per al massís. És un vestigi del bosc primitiu, on hi manaven els Quercus, i on l'alzina i el roure eren els reis del bosc. És un arbre de creixement lent, ella va a poc a poc, el que indica que la seva fusta es de qualitat; de molta qualitat. El carboneig havia estat tant intens a Sant Llorenç del Munt perque la presencia de l'alzina hi era molt gran. I avui en dia, segueix sent un arbre molt apreciat per a la producció de llenya. A més l'alzina produeix aglans, un aliment molt nutritiu que fa les delicies de la fauna, sobretot dels senglars. I més enllà de totes aquestes virtuts, té quelcom més, que la converteixen en una super estrella dels arbres. És un arbre noble, robust, un emblema de la terra, un model de disciplina. La seva robustesa és admirable, i la seva ombra... Per a quants haurà servit de refugi al llarg de l'era dels homes?
Per tot això (i molt més) sap greu veure un numero tant alt d'alzines afectades per la sequera. Tanmateix, l'alzina també és un arbre amb gracia per defugir la mort, i per a reviure i reproduir-se (no en và és l'arbre més abundant a la peninsula ibèrica). Moltes d'aquestes alzines que avui apareixen marrons, fullaran verd quan torni l'aigua. Moltes altres moriran, potser, però sols la part aeria, doncs el més possible és que rebrotin de soca a la primavera i segueixen buscant i creixent cap el cel. 

Adjunto un fragment d'un estudi que es va presentar a la cinquena Trobada d'Estudiosos, del 2002, i que tracta sobre l'afectació de la sequera del 1994 envers la població de Quercus Ilex al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El seu autor és en Carles Castell Puig, doctor en ecologia per la UAB i investigador del CREAF:

Les alzines no són les uniques especies perjudicades per la sequera. Els Juniperus també els vaig veure crítics. Així com el Bruc, el Galzeran, l'Estepa... A tots els costa perviure. De pins, també n'hi ha de secs; si bé són una clara minoria. El llentiscle, per contra, el vaig veure molt poc afectat.

Galzeran

Juniperus

Llentiscle

Pi

El bosc és sec, molt sec. En general aquesta tardor s'ha endarrerit molt respecte d'anys passats. I és que hem passat un setembre i un octubre força més calorosos per sobre de la mitjana. Això ha estat el principal causant de la sequera, si bé també s'observa que ha plogut una mica menys durant aquest setembre i octubre del que ho va fer l'any passat durant aquests dos mesos. Les dades les he agafat de la web www.meteo.cat, i l'estació metereològica que he emprat és la de Sant Llorenç Savall, que per proximitat a la banda de llevant del massís, penso que és la més representativa. La pluja, a més, aquest any ha caigut en dies més localitzats, on han caigut molts litres. Per exemple el dia 16 de setembre de 2021, aquell dia van caure 26 litres per metre quadrat. Al caure tanta aigua en poc temps, i amb tanta intensitat, el bosc no té temps d'absorbir-la, i la majoria de l'aigua acaba fugint per les escorrenties, torrenteres, rieres i rierotes, trobant el Ripoll, i en ultima instancia, desembocant al mar Mediterrani. El bosc prefereix una pluja lenta, suau, constant, que li doni temps a la terra de xopar-se i impregnar-se bé del liquid sagrat. 

Adjunto uns gràfics d'una altra web, www.meteoblue.com que resumeixen la temperatura i pluviometria del setembre i l'octubre, tant del 2020 com del 2021.

Font: www.meteoblue.com

Per concloure, adjunto varies fotos de l'estat del bosc, totes elles pertanyen a la zona de la Carena de l'Illa, és a dir, cotes baixes del massís, i de la banda Est de Sant Llorenç del Munt. La veritat és que la resta de la muntanya no sé com estarà, jo només parlo per aquesta contrada, però no crec que variï gaire d'una zona a una altra. També vull afegir que em sap greu si aquest post ha tingut un to alarmista. El bosc mediterrani pot suportar sequeres com aquestes, i estic segur que s'en sortirà sense problemes. D'aqui poc tornarem a gaudir d'un bosc en millor estat hídric. 

És clar que el pessimisme, en aquesta època que ens ha tocat viure ens acompanya sempre. Això ho dic perque si el canvi climàtic segueix en augment (que ho seguirà indubtablement degut a l'estultícia i la cobdicia inherents al Sapiens) i la temperatura no para de pujar, el paisatge de Sant Llorenç pot canviar molt. Si no posem fre al major problema de la nostra era, l'estimada Mola esdevindrà una muntanya arida, una muntanya pelada. Pero no serà pas pelada a causa de l'aprofitament dels seus boscos, o pel conreu de les seves feixes, no. Serà pelada perque no hi haura cap especie que hi pugui sobreviure. Serà una muntanya desertica. De segur que seguiria sent bella... Pero sense vida. 

De totes formes, amb vegetació o sense, ella ens sobreviura a tots.  Quan nosaltres no hi siguem, ella seguirà damunt el seu pedestal, altiva, imperial, dominant i ensombrint la plana del Vallès i sent peça central del paisatge i reclam a la vista (com ho ha sigut sempre) de qui sigui que pugui guaitar-la.

Adjunto una piulada que he trobat per la web. No en conec pas el creador i espero que no el molesti que ho comparteixi.

RESSENYES DEL FOIO

 El Foio (sector d'escalada castellarenc ampliament explicat en aquest article: http://rocamrogenc.blogspot.com/2018/05/el-xaragall-del-foio.html) es compon de tres subsectors, d'esquerra a dreta, o de Nord a Sud, aquests són: Sector Canyetes, Sector Central i Sector Foio o Sector de Baix. 
He elaborat unes ressenyes, molt senzilles, per pujar-les al sector, ja que la majoria de nouvinguts van força perduts; i és que les ressenyes que hi han a la paret estan molt desfassades ja que s'hi han seguit obrint vies.
Les adjunto tot seguit: 

Espero poder portar proximament les ressenyes del sub-sector que falta, el Sector Canyetes.

A CASTELLAR NO HI FALTA LA PEDRA

Molt i molt bones.
Avui vull ubicar una petita franja de roca, molt propera al poble (5 minuts llargs des de l'Era d'en Petasques), on hi destaca un pany de paret, de potser 6 o 7 metres d'amplada i 4 d'alçada on hom hi pot passar una bona estona en solitud i penjat de la roca.
Va trobar-la el meu company Gerard al febrer del 2020, i amb un matí vam netejar practicament tota la brolla. Jo no hi vaig tornar fins ahir, que vaig fer-hi 4 fotos, però ell hi ha anat pujant a netejar i a passar l'estona, al cap i a la fi és un racó prou bonic i molt, molt a prop de casa.
Per anar-hi agafem la coneguda com "drecera del Puig"; un camí que s'enfila de l'Era d'en Petasques i que va a espetegar al camí dels bombers, una de les dues pistes que porten al capdamunt del Puig de la Creu, el nostre estimat i més que trepitjat cimall. No confondre amb la pista que arrenca també de l'Era d'en Petasques i que es dirigeix cap al Sot d'en Goleres, doncs aquesta és més planera i molt més ampla. 
Bé, pujem per la drecera i tot seguit passem el Bosc de les Pedres (una bonica iniciativa del Grup de Pedra Seca, que mai sera viable ja que molts joves esbojarrats es dediquen a embestir les filigranes d'altres), veiem un camí prou marcat que marxa cap a ma dreta. L'agafem i seguim uns 5 minuts, fins a arrivar un punt on veiem uns marges esglaonats, que ens queden a ma esquerra i s'enfilen prou amunt. Hi pujem tot amunt fent la nostra traça i superat aquest desnivell, trobarem una petita franja de roca que s'esten cap ma esquerra i ma dreta. A vegades quasi no sobresurt, a vegades fins i tot va sota terra, i a vegades s'alça i s'eleva uns quants metres sobre el terra. La resseguim fins a trobar-ne la part indicada, que serà facil de reconeixer perque és neta, al contrari que la majoria de la franja que resta com tot el bosc castellarenc: bruta i plena de pins bords pel terra.
No són gaires bones indicacions i no adjuntaré mapa, però la zona és petita i la facilitat de trobar aquesta pedra gran. Un cop trobada aquesta franja només cal resseguir-la, primer cap a l'esquerra i si trobes que tornes a ser a la drecera del Puig, la segueixes cap a l'altra banda fins trobar-la.
La roca és excepcionalment dura, tot i que cal dir-ho, molt erosiva. Cal tenir els callos i les duricies a punt! En aquesta roca s'hi poden veure marques que suggereixen processos d'extracció, és a dir que en el passat s'havia tret roca d'aquesta contrada per a abastir les construccions del poble.

Bona raconada que promet una certa ombra els dies d'estiu. No hi aneu només per a escalar doncs us podria decepcionar.

Deveu pensar que una pedra així no mereix pode un article, més quan l'he repassat tant per sobre, sense mapa, amb indicacions vagues. La veritat és que la publicació d'aquesta roca no és més que una excusa per a penjar quelcom, doncs fa massa que el bloc resta inactiu, i sobretot per escriure unes poques línies que van a continuació:

El que em preocupa és que es doni aquest bloc per mort: no ho està; si bé sóc conscient que mai ha estat viu del tot, doncs un bloc d'aquestes característiques, tant local, pot contar els seus lectors (als quals estic molt agraït) amb els dits de les mans. 

Tanmateix, degut a certs viatges que m'han allunyat del nostre tant volgut massís aquest 2020, conjugat amb una certa accídia que m'agafa ultimament a l'hora d'escriure. fan que el bloc resti en l'abandó. Realment el fet d'escriure és quelcom que no es pot forçar.
No crec que l'inactivitat recent canvii en els proxims mesos, cal ser sincer. Sí que tinc tanmateix un parell d'articles en ment que espero materialitzar quan arrivi la tardor, i segueixo buscant bones panoramiques per a poder fer-ne ressenyes il·lustrades com les que acostumava a penjar abans, i que van ser de fet, per a les que vaig crear el bloc, per a poder-les compartir.

Gracies als que llegiu això, només volia traslladar-vos que aquest portal web no és mort ni morirà, almenys de moment.

No podria acomiadar-me sense dedicar unes línies a en Josep Maria Torras, que ha mort el dia 6 d'aquest maig del 2020. Sens dubte el muntanyenc més ilustre que ha tingut el nostre poble. Sempre m'en penediré de no haver-lo conegut, o haver-li expressat la meva admiració, quan he tingut ocasions per a fer-ho. Us adjunto un article de la desnivel on repassen la seva trajectoria. 

Que descansi en pau.

https://www.desnivel.com/escalada-roca/escaladores/adios-a-josep-maria-torras-pionero-de-la-escalada-y-la-espeleologia-catalanas/

PETITA PEÇA VISUAL

Petites peces audiovisuals, de 1 minutet que hem fet amb un amic:

CONTRADES - EL SOT DE L'ENRIC

Bon dia a tothom! Torno desprès d'una llarga temporada, durant la qual no he estat al Vallès i per això el blog ha restat en l'oblit. He estat vivint a l'Alta Anoia, terra de secà, tocant a la Segarra, plena de castells i castellets testimonis d'una epoca on aquelles contrades servien de frontera entre moros i cristians. Tot i ser una zona que em desperta molt d'encant i interès, és molt agradable tornar a Castellar i veure des de la finestra les ondulacions que crea el territori, i tota la verdor que hi creix; doncs aquella és una terra plana i groga.
Però anem al tema: vull parlar d'una contrada que em va acollir durant moltes hores aquesta primavera, i on hi ha varis elements d'interès que comentaré tot seguit.
Primer cal situar-nos: la zona de la que vull parlar es troba dins el terme municipal de Castellar, i sota la vigilancia del rocallòs puig del Castelló. Més concretament vull parlar d'un Sot o una petita fondalada (una vall en miniatura). Aquest sot té una direcció Sud - Oest, i queda delimitat per dues carenes que davallen del cim del Castelló. Per una banda hi ha la Carena Sud, i per l'altra tenim la Carena Sud-Oest (aquesta em genera un dubte toponímic, doncs surt senyalada com la Serra Alta al mapa de l'Alpina, més endavant en parlarem). Aquestes dues carenes formen el Sot del que parlarem. Adjunto una foto orientativa perque us feu una idea d'aquest racó:

Vista del sot des del cim del Castelló

A continuació també adjunto un altre mapa (fragmentat en dos) amb els elements d'interès que trobarem en aquesta zona. El mapa comença allà on sortim de la B-124; doncs la descripció d'aquesta contrada la faré tot descrivint una excursió.

APUNT TOPONÍMIC ABANS DE COMENÇAR

Abans de començar he de fer una petita explicació: aquest Sot del que vull parlar avui, no consta de nom, ni als mapes de l'Institut Cartogràfic Català (Vissir) ni a l'Alpina. Però n'he de parlar força, així que m'he de poder referir a ell amb comoditat per a tal de descriure'l. L'he anomenat com el Sot de l'Enric de la Fonda, doncs les aigues que aquest Sot recull són les que alimenten la Font de l'Enric de la Fonda. Aquesta Font sí que queda recollida amb aquest nom, així doncs crec que el nom més encertat per a referir-me a aquest tros de territori serà el de Sot de l'Enric de la Fonda, o abreviant, Sot de l'Enric. La bauma obrada que hi he trobat a dins, i de la qual no n'he trobat cap informació, durà doncs el mateix nom (Bauma de l'Enric). Faig l'apunt perque sapigueu que no és toponimia oficial, sinò tant sols com l'anomeno jo.

Seguim parlant de toponimia. En aquest cas del toponim: la Serra Alta. Així és com el mapa de l'Editorial Alpina etiqueta la Carena SW del Castelló, una de les que tanquen el Sot de l'Enric. Tanmateix al mapa del ICGC aquesta carena no rep cap nom, i això sempre fa sospitar. Segons he llegit al caudelguille, la Serra Alta és com la gent de Sant Llorenç Savall anomena o anomenava el Turó del Castelló. Això voldria dir que l'Alpina s'equivoca en aquest toponim, ja que en el mapa identifiquen clarament la Serra Alta amb la Carena SW (i alhora nombren el Turó del Castelló com a tal). Jo durant l'article em referiré a aquesta elevació com la Carena SW i ens oblidarem del toponim proposat per l'Alpina. Si algú té més informació la podeu escriure als comentaris, gracies!
Com a ultim apunt de toponimia, cal parlar de l'origen del nom "Enric de la Fonda". El tal Enric es deia Enric Olivé i era llorençà. La seva familia regentava una fonda actualment desapareguda, i sembla ser que tenien horts en aquesta zona. En aquesta contrada hi trobareu també un avenc d'en Ramon de la Fonda, qui resulta ser, el pare de l'Enric. Explicació més completa sobre aquest toponim en aquests dos excelents blogs:
http://pedrasecacastellar.blogspot.com/2017/11/restaurant-la-barraca-numero-16.html
http://caudelguille.net/caus/101-ramon-de-la-fonda-avenc

LA CAMINADA

Començo a descriure l'excursió que ens dura per aquests voltants. Un cop acabada l'explicació, repassarem un per un els elements d'interès que hem vist durant la ruta.

En primer lloc cal agafar la B-124, un dels dos eixos més importants del Parc (l'altra és la BV-1221).
Si anem en direcció N (és a dir, anem de Sabadell o Castellar cap a Sant Llorenç Savall), entre els quilometres 13 i 14 passarem per un Pont, anomenat el Pont de les Arenes. Un cop hem circulat per aquest pont, cal buscar el primer trencall que abandona la carretera (a ma dreta). Recentment, l'entrada d'aquesta sortida ha sigut arreglada i ara és molt més accesible. Agafem doncs aquest trencall (és una pista de terra, que comença a baixar) i circulem fins que ens trobem el Gual de la Font del Platan, que ens permetra creuar el Riu Ripoll. El creuem i aparquem en l'esplanada que s'obre davant nostre. Si som a l'estiu, és possible que aquesta zona estigui ben bruta de brossa, doncs en aquesta zona s'hi ajunten tota mena d'irresponsables (a fer picnics i menjades) que desprès no creuen convenient netejar tot allò que han consumit. Un cop aparcats comencem la caminada; tot just sortim de l'esplanada veiem que surt un trencall del camí principal a ma esquerra. Si seguissim pel camí gros (pel qual hi transcorre un GR, el 173), aquest ens menaria a la Font del Platan (o de Sant Jordi), i uns quilometres de pujada més enllà, ens acabaria deixant al mas castellarenc de Can Catafau (o Cadafalch); l'hem d'ignorar, i prenem el camí de l'esquerra, que apareix barrat per una cadena metalica. És una cadena ben inofensiva, doncs els irresponsables també hi posen ma, movent-la i entrant amb cotxes i motos en aquest camí. És millor no pensar-hi per no encendre's.
Bé, prosseguim pel camí de l'esquerra, creuem el Torrent del Castelló (amb aigua casi tot l'any menys les temporades sequera més contundents) i seguim planers per un camí sota l'ombra dels pins. Si us hi fixeu, en un moment de claror del bosc, podem veure al cantó del Riu una pedra ben grossa (un bloc) anomenat La Mandonguilla. Seguim pel camí i en pocs minuts trobarem una altra passera per travessar el Ripoll. En aquest punt, si voleu podeu agafar un corriol que surt a ma dreta, i que va paral·lel al riu, tot passant per sota unes imponents parets de conglomerat. Tanmateix posem que heu seguit pel camí principal. Uns minuts desprès de travessar la passera, surt un corriol a ma esquerra; si el seguiu us durà amb un parell o tres de minuts a una Barraca de pedra seca, més concretament és la nº84, tot i que també té nom: és la Barraca del Jesus Ballestar. Seguim pel camí, i pocs minuts desprès haurem de travessar un altre gual, que ens permetra superar el Ripoll de nou. Aqui trobem una pujada costeruda que està asfaltada. Apretem les cames i cap amunt! Mentre la fem veiem, a ma esquerra, una bonica esplanada al mig de la qual hi destaca una bassa de bombers; és una de les Basses d'en Barceló, molt frequentades pels banyistes als mesos de calor. Seguim caminant, el camí és fa més planer; veiem com la bassa ens queda a la nostra esquerra i seguim fent traça. Trobem uns rètols indicadors, que ens donen la direcció de la Font de Can Barceló. Si la voleu veure amb un parell de minuts hi sereu, és una antiga font que no veurem pas rajar a l'estiu. Tornem al camí que feiem i seguim ascendint. Anem pujant i de sobte ens apareix a ma esquerra una barraca d'allò més bella. És la Barraca nº16. M'ha donat aixopluc durant dues plujes i us puc ben dir que no entrava ni una gota. Desprès de visitar-la seguim endavant. Veiem que el camí és bifurca per deixar espai a un formòs pi i es torna a tancar rere seu. Vira lleugerament a l'esquerra i comença a pujar. En aquesta pujada, si teniu bona vista, veureu un petit corriol (a ma esquerra) que us dura a la Font de l'Enric de la Fonda. Prosseguim per la pista, fins que arrivem a un tancat revolt a ma esquerra. Tot just hem fet el revolt, busquem una entrada al bosc a ma dreta. Hi ha una senyal que us pot ajudar: en una roca a ma dreta s'hi veu una pintada blava. L'entrada al corriol és just a l'esquerra d'aquesta pintada. No és en absolut un trencall llògic, doncs hem de pujar per la vora del camí que és molt abrupta (1 metre d'alt). Tanmateix si l'heu agafat bé, us trobareu en un petit corriol que està marcat amb fites i que no es fa massa perdedor. És questió de pujar per aquest corriol, que s'enfila ben empinat per dintre el Sot de l'Enric, per la vessant hidrogràfica dreta. Aquest corriol ens acabara fent penetrar un petit bosquet ombrívol, mixte d'alzines i pins. Tot just entrem al bosquet, veiem que un petit corriolet davalla a la nostra esquerra; mena directament dins la Bauma de l'Enric, una bonica troballa que agradara als apassionats de la pedra. Desprès de veure-la, tornem al corriol principal i seguim pujant, ajudats en un petit ressalt per unes cordes, i de sobte ens apareix davant una espectacular paret, la Paret del Dragó, que forma part de la carena que coneixem com la Carena SW del Castelló. Un cop som al peu d'aquest cingle, el resseguim cap a la dreta i trobem un corriolet que ens durà per dintre l'alzinar fins dalt del cingle. Un cop damunt la paret, totes les vistes s'eixamplen. Veiem davant nostre el Turó del Castelló, i entre tots dos el Sot de l'Enric com davalla cap al Sud-Oest.

Aquí acaba l'excursió descrita. No vull allargar l'article excessivament descrivint l'ascensió al Castelló; i és que des d'aquest punt, al capdamunt de la Carena SW, hi ha un corriol que ens duria al cim del Castelló, i desprès podriem baixar pel camí de la seva carena Sud, que ens duria just a la cadena que hem sobrepassat al principi de l'excursió, quedant-nos així una circular d'allò més bonica. Tanmateix vull dedicar un article sencer al Castelló i a tots els seus accessos, i crec que aquell sera l'espai apropiat per parlar d'aquests camins i connexions.

ELEMENTS D'INTERÈS

LA MANDONGUILLA

La Mandonguilla és un bloc que trobarem a la vessant dreta del Riu Ripoll (sempre en el sentit de la marxa del riu), i fa uns 3 metres d'alçada. Ha sigut i diria que encara és usada per a fer-hi escalada, tot i que les opcions són llògicament tant reduides com la propia pedra. La Mandonguilla i forces altres roques i agulletes del parc de la seva categoria (són accidents geografics minusculs, però amb una certa entitat i prou destacables a la vista com per a voler saber-ne el seu nom) porten ja uns quants anys plasmats als mapes de l'Editorial Alpina, gracies a una col·laboració que aquesta editorial va fer amb els germans Masó.

BARRACA JESUS BALLESTAR (nº84)

Un cop hem agafat el corriol, en pocs minuts ens dura davant d'aquesta formosa barraca (el corriol per això no acaba aquí sinò que es segueix enfilant). Aquesta barraca, numerada amb el nº84 (de l'inventari de Castellar del Vallès, doncs ens trobem encara al terme municipal de Castellar), fou restaurada el 2009, i porta el nom de Barraca Jesus Ballestar. Aquest home fou un estudiòs sabadellenc del territori i portà a terme un extens cataleg sobre les barraques de pedra seca de Sant Llorenç Savall. En total en va trobar 286, que es diu rapid... El grup de pedra seca de Sant Llorenç Savall es diu Grup de pedra seca Ballestar en honor a ell.

Si voleu saber més sobre aquesta barraca, que millor que llegir el que el seu restaurador, l'incansable Jordi Guillemot, ha escrit sobre ella. Us adjunto el link de l'article:

http://caudelguille.net/barraques/castellar-del-valles/646-barraca-del-jesus-ballestar

BASSA D'EN BARCELÓ

Hem seguit l'itinerari i el camí ens fa passar pel costat d'una esplanada on al bell mig s'hi aixeca una bassa. És una de les dues basses de Can Barceló (agafen el toponim del mas Can Barceló, situat a les cases de les Arenes, que sembla ser que tenia els seus horts en aquesta zona), concretament la més grossa que, teoricament és d'us restringit a bombers per a recarregar les cubes d'aigua. En la pràctica, també són molts els banyistes que hi passen. Jo fa molts anys que m'hi banyo i assiduament, recordo baixar-hi amb les bicis des de Sant Feliu, i el moment de capbussar-s'hi desprès de la suada del camí era quelcom gloriòs... Però avui en dia és molta la gent que hi va, i no tots els banyistes són iguals, molts cops hi veureu irresponsables, o més aviat, el rastre de plastic, papers de vater, roba interior... que deixen rere seu.

Bassa gran

Uns metres per darrere aquesta bassa, trobem l'altra, de dimensions més reduides, accès més brut, i tancada amb una valla. Totes dues fan una bona feina recollint les aigues de la contrada.

Bassa petita

FONT D'EN BARCELÓ
Antiga font que recull les aigues de la fondalada on es troba, que de fet és la que estudiem en aquest article. Només hem de sortir un parell de minuts del camí que seguiem per trobar-la; si seguissim per aquest corriol trobariem altres fonts molt properes (del Carner, dels Avellaners, de la Falguera).

 No sempre raja.

BARRACA DE L'ENRIC DE LA FONDA (nº16)
Si seguim la ruta i no ens hem perdut (seria molt dificil fer-ho) ens apareix a mà esquerra una curiosa barraca. Està catalogada a l'inventari de barraques de Castellar del Vallès amb el numero 16, i batejada com la Barraca de l'Enric de la Fonda (com veieu, un toponim recurrent). Ha sigut restaurada recentment, el 2017, i a mi em sembla especialment bonica, se la veu esvelta, i té una petita finestreta just a sobre la llinda. Potser li tinc més afecció pel fet que m'ha aixoplugat de la pluja i complint a la perfecció la funció per la qual fou erigida. Si voleu més informació sobre la barraca, al Blog del Grup de Pedra Seca del CEC n'hi dediquen un article que adjunto tot seguit:
http://pedrasecacastellar.blogspot.com/2017/11/restaurant-la-barraca-numero-16.html

FONT DE L'ENRIC DE LA FONDA
Aquesta font recull les aigues que baixen del Sot de l'Enric. Sota la font, hi ha construïda una bassa de dimensions gens despreciables, que devia ser un recurs important a l'hora de regar els cultius que hi havia en aquesta zona (encara s'endevinen feixes de conreu, en un tros avui dia tant ombrívol i selvàtic). Avui dia la bassa esta plena de vegetació, força bruta. La font no raja a l'estiu, però la resta de l'any gaudeix d'un sorprenent cabalet continu, mantenint d'aquesta manera plena la bassa, que fa goig tot i la malesa.

Antigues feixes d'aquest indret, testimoni mut de molta suor

BAUMA DE L'ENRIC
Arrivats a aquet punt, ja hem abandonat l'ample camí agafant un corriol que ens fa enfilar pel marge dret del Sot de l'Enric. Pujant i pujant, i fent cas de les fites, ens hem endinsat en un bosquet. Abans de fer-ho per això, veiem a mà esquerra un seguit de blocs. Formen part de la bauma, però la intensa vegetació impedeixen distingir-ho. Per això hem d'entrar-hi per darrere. Seguim el corriol, enfilem un petit resalt i entrem al bosc. Només entrar-hi, cal fixar-se a mà esquerra com un corriolet sembla davallar i entaforar-se entre 2 blocs. Aquest corriolet ens porta (amb 10 o 20 segons...) a l'interior de la bauma.

Corriol

A l'esquerra s'obre la bauma

 Aquesta bauma aprofita un gran bloc que devia caure tard o d'hora de la paret, i que avui dia fa la funció de sostre. A l'orientació Est, per on s'obre el bloc, hi ha un mur de pedra seca, que per vell que sembla, encara aguanta els embats del temps i la vegetació. 

Interior de la bauma

Mur obrat

Ja fora de la bauma, tocant el mur obrat la malesa és molta i per això aquesta entrada, que podria considerar-se més lògica i frontal no és gaire accessible, i camufla del tot la balma amb el medi. 

Malesa exterior

AVENC D'EN RAMON DE LA FONDA
Es força facil trobar aquest avenc, tot i que ens hem d'endinsar minimament al bosc. Hem entrat al bosquet pel corriol (punt on hem davallat a l'esquerra per veure la bauma) i en aquest moment, seguim resseguint en paral·lel la paret cap a la dreta (direcció NE) fins que toparem amb l'avenc.
Fa 4'50 metres de fondaria, i té una boca força grossa. Us adjunto un link on el seu descobridor (en Guillemot) ens explica com van trobar-lo el 2007 (juntament amb en Quim Solbas) i el perquè del parentesc toponímic.

http://caudelguille.net/caus/101-ramon-de-la-fonda-avenc

PARET DEL DRAGÓ
Per últim, toca explicar el motiu real del perquè he freqüentat tant aquesta zona; i aquest motiu és la Paret del Dragó. Aquesta paret és un cingle que s'alça al mig de la Carena Sud-Oest, i que assumeix una alçada d'uns 20m llargs. S'esten del SW al NE, i està format per un conglomerat força pobre i de poca qualitat. Tot i algunes ondulacions, apareix sobretot tombada i sense una verticalitat excessivament acusada.

Com en altres articles on ja hi he parlat, sé que és dificil considerar-se ecologista i alhora obrir un sector d'escalada esportiva, doncs tot i que l'impacte sobre el medi a l'hora d'equipar-lo és petit, no és tant aquest impacte el preocupant, sinò el que podrien exercir sobre el territori el dia de demà una hipotetica munió d'escaladors. Tanmateix i per sort, crec que aquest indret mai s'haurà de preocupar d'una massivitat o un excès d'escaladors a la contrada. L'aproximació llarga, la roca de qualitat força compromesa, la manca de vies dures/atractives, i la poca difusió que rebrà, faran que aquest sector no sigui més que per a locals i enamorats del Parc.

Si seguim amb el fil de l'excursió descrita, per arrivar-hi només hem de travessar el petit bosquet cap amunt (el mateix bosquet on tenim la Bauma de l'Enric i l'Avenc d'en Ramon), superar un ressalt de pedra ajudats per una corda, i de seguida ens barrarà el pas la imponent paret.

Aquesta paret fou equipada durant la primavera i estiu del 2019, amb parabolts del nº10. Consta de 7 vies, de les quals una és un cinquè i la resta són sisens. Vies en general curtes, d'uns 15m, amb un bon i generos equipament. El pitjor d'aquest sector és sens dubte la poca qualitat de la roca, que fa molt dificil escalar amb confiança. Tanmateix les assegurances a poca distancia ens impediran passar més por de la necessaria.

Tot seguit us n'adjunto les ressenyes:

Al principi de trobar aquesta paret, i consultar-ne referencies a l'Alpina, vaig pensar que el nom més lògic per ella era la Paret de la Serra Alta, ja que la carena on es troba rep aquest nom en el mapa de l'Alpina. Però com he ja he explicat en l'incís toponímic del principi, aquest nom fa grinyolar i segurament no sigui encertat per a referir-se a la Carena SW del Castelló. Paret de l'Enric també fou una opció, però sembla una repetició de la referencia ja exagerada, a part la paret com a tal no es troba dins el Sot de l'Enric, sinò que en fa de capçalera. Així doncs, i com que tot sector d'escalada ha de tenir un nom, Paret del Dragó és l'escollit; per certa anecdota que va ocorrer en aquesta paret amb un dragó, i també perque la paret sembla ser un espai idíl·lic per aquests animals.

El Dragó de la Paret

LA CARENA SW

Un cop ens trobem al peu de via de la Paret del Dragó, ja només ens falta pujar fins dalt de tot per acabar l'itinerari. Resseguim la paret cap a la dreta, i de seguida trobarem un corriol que enfilant-se per la ombrívola canal ens durà dalt de la Carena SW, i resseguint aquesta cap a l'esquerra ben aviat ens trobarem sobre l'allargassat turó que descansa sobre la Paret del Dragó.

El cim allargassat

Corriol de pujada

Aquest turó és força pelat i allargassat, amb estimball a dues bandes (el que s'alça a l'altra banda de la Paret del Dragó, es a dir mirant al NW no és tant alt ni imponent). Molt abundant en farigola i romaní. Les vistes sobre el vessant de llevant de Sant Llorenç del Munt són impresionants. Amb la vista comencem per la Mola i anem avançant cap a la dreta, Morral del Drac, el conjunt de cimalls de la Canal de Santa Agnès, els Òbits, la Morella, les Fogueroses, el Montcau, els Emprius, la capçalera de la Vall d'Horta... I d'entre tots aquests grans protagonistes encara podriem nombrar molts altres actors secundaris, que conformen amb el seu rocam i la seva quietud, la façana d'aquest massís que tant ens corpren.

Adjunto unes poques fotos, de poca qualitat però que poden servir de referència per ubicar alguns dels relleus més importants de Sant Llorenç:

RECULL DE FOTOS DE LA CONTRADA

Troballa tot fent fites

En una de tantes penjades a la Paret del Dragó

Des de dalt la paret del Dragó, tenim una vista espectacular del Castelló

Petits blocs dins el Sot de l'Enric

Corda que ens ajuda a superar l'ultim ressalt abans de trobar la Paret del Dragó

Grans amics, millors treballadors

Detall del camí

Una de les 3 passeres que travessarem per superar el Ripoll

Pi situat al bell mig del camí: us servira de referència

Cim del cingle de la Carena SW

Banc idíl·lic que trobem dalt la Carena SW

Una altra foto de la Paret del Dragó

Aquest és just el punt del revolt marcat. Aquí s'ajunta el tàlveg del sot de l'Enric amb el camí

Una escalada

Un mar de roca a la Paret del Dragó