ROCAM ROGENC: EL BOSC VOL AIGUA

En primer lloc, espero que aquest 2021 estigui sent de profit pels lectors del blog, i que estigueu trescant el massís amb més il·lusió que mai.

Per a mi, aquest és l'any que menys connectat estic a Sant Llorenç. La vida laboral m'ha portat a viure a la vall de Campmajor; contrada que, si bé és tant preciosa i bucòlica com han d'esser les terres garrotxines , i a més conserva la genuïtat d'uns habitants dedicats a l'agricultura i la ramaderia, no pot treure'm l'enyor profund que sento cap al nostre massís. Les ganes de retrobada amb la muntanya, el voler tornar a estar al dia de l'actualitat, el no voler perdre el coneixement dels camins que es va rovellant a mesura que no els practiques, el voler seguir escrivint en aquest blog... Tot això accentua la nostalgia.

Tanmateix, algun cap de setmana, si no he hagut de treballar el dissabte i no tinc cap compromis, m'escapo a la muntanya. Com aquest dissabte, que vaig pujar a la Mola per camins poc concorreguts.

Un amic estranger (de Malta) de la meva germana l'havia vingut a visitar, i ella volia que fes una visita de qualitat al parc. La veritat és que, si vols impressionar un forani, Sant Llorenç és ideal. I és que s'en fan creus que, a tocar de Barcelona hi hagi un regne de roca ingovernable, boscuries solitaries i camins que es tanquen més de pressa que no pas s'obren. Doncs mans a la obra, la meva parella també s'hi apunta, i tots quatre sortim de Castellar. Aparquem a l'antic bar de les Arenes (és un parquing que queda entre el Mas de l'Illa i el parquing de l'Ermita de les Arenes), agafem la carena de l'illa i cap amunt. Aquest camí t'ofereix magnífiques panoràmiques de les muralles de conglomerat, a les quals et dirigeixes i que més endavant buscaras de superar per alla on la morfologia del terreny t'ho permeti. Passem pel Coll Llarg, agafem la canal dels Arítjols i ens plantem al peu de la Castellassa. Busquem la Canal Amagada, coneguda com Lucky Txei, perque volem portar l'amic maltès per llocs pintorescos. Un cop al damunt, anem a cercar el camí de la Font Soleia, i ens posem a seguir-lo. En aquest recorregut turístic no hi podia faltar una visita als escaladors, que no falten a la seva cita un dissabte, i n'hi ha arreu de les parets de la Soleia. Els seus gossos ens saluden i l'amic es meravella de com pujen i com n'estan de forts. Deixem enrere la seva extravagancia i seguim avançant, passem la Font, caminem una estona i agafem una canal que m'ensenya la meva germana per seguir ascendint. Jo no la coneixia, i no en trobo el nom a l'Alpina ni al Vissir. Per ubicar-la de manera rapida, és la segona canal que s'obre a la roca un cop passada la Font Soleia (en direcció Nord, és a dir, la canal queda a mà esquerra). La canal ens permet superar aquests cingles i va fent, pujant per un caminet altiu de vistes impressionants. El camí porta a la font del Saüc. En aquest punt ens separem. Per motius més que evidents, l'amic estranger ha de veure el monestir. A mi però, em fa bastanta mandra i vull repassar camins pels que fa molt que no hi passo; i és que com he dit a l'inici, aquest any ha sigut nefast per a les meves activitats llorençanes. Així que jo marxo cap al cotxe, i ells van a veure el monestir; quedem que desprès baixaran pel camí dels monjos fins a Sant Feliu, on jo els recolliré. Jo i la meva parella tornarem al cotxe (que el tinc a l'Ermita de les Arenes) i els anire a cercar. Faig els meus calculs i no sé pas qui arrivarà abans. Em poso en marxa, i desfaig el camí fins al camí de la Soleia, on busco el sender que em fa falta. El trobo, i aquest em porta al cingle de la Trona. Davallo cap al seu peu, travesso la canal del Tro i pujo dalt la Castellassa del Dalmau. La zona de la Castellassa del Dalmau té un magnetisme molt fort per a mi. És una zona molt salvatge, on encara pots anar-hi en cap de setmana i no trobar-hi ningu. Els camins, s'han d'intuïr més que una altra cosa. I no és del tot dificil veure-hi cabres. Davallo la Castellassa per la canal que sempre ho faig, no sé el nom, i vaig a cercar el tàlveg de la vall. Aquesta vall es el Sot de la Matalonga, i al seu tàlveg se l'anomena, és clar, torrent de la Matalonga. Aquest és sec, i esdevè un camí de petits codols i sediments que l'aigua ha arrossegat fins aqui, i és de bon caminar. Aquest camí, em retorna directament directament al cotxe. L'agafo i pujo cap a Sant Feliu; aquell parell m'han hagut d'esperar un quart d'hora.

La raó d'escriure aquest post no és explicar aquesta caminada. El que vull, és deixar constancia de la sequera que esta patint el massís. Ha sigut una tardor calorosa i poc plujosa, i la muntanya se n'està ressentint molt.
En primer lloc i com és normal, la temporada boletaire ha sigut nefasta al massís, si bé tampoc és una contrada molt productiva, la majoria d'anys sempre pots omplir un cistell de camagrocs i carlets si saps on buscar.

En segon lloc, és clar, les fonts de la muntanya són seques, així com els torrents, rieres... No hi ha aigua. Durant l'excursió que vem fer vem passar per la font Soleia i la font del Saüc i les dues eren seques, ni rastre d'aigua.
En tercer lloc, els més perjudicats són la flora i la fauna del massís. Els usuaris del parc, quan hem acabat l'excursió, anem a casa, obrim l'aixeta i l'aigua és infinita. Pero els habitants reals de la muntanya, que són molts, no tenen aquest recurs, i estan patint força. Almenys puc parlar per la flora, que resta estàtica alla on neix i podem ser testimonis dels canvis que pateix.

Ja m'havia arrivat que el bosc estava molt sec, però al caminar-hi ho vaig poder constatar jo mateix. I la veritat és que em va esfereir veure l'estat de molts arbres, si bé sóc conscient que el bosc mediterrani és resistent a la sequera i que res d'això és irreversible. Tot i així, la imatge és amarga, doncs a banda i banda del camí apareixen alzines seques.
Em vaig fixar que a cotes altes la incidència de la sequera semblava molt menor.

Efectes de la sequera a la Carena de l'Illa. És veu les alzines en marró, molt castigades per la falta d'aigua, i els pins, dels quals la majoria encara resten verds.

De totes les especies del bosc, tinc clar que l'alzina és la que més ha patit els efectes de la sequera. És l'especie de la que es veuen més individus afectats, clarament molt per sobre del pi, que no tenen tanta set, i no estàn ni de bon tros tan tocats; si bé també en vaig veure de morts.

L'alzina és un arbre extremadament valuòs per al massís. És un vestigi del bosc primitiu, on hi manaven els Quercus, i on l'alzina i el roure eren els reis del bosc. És un arbre de creixement lent, ella va a poc a poc, el que indica que la seva fusta es de qualitat; de molta qualitat. El carboneig havia estat tant intens a Sant Llorenç del Munt perque la presencia de l'alzina hi era molt gran. I avui en dia, segueix sent un arbre molt apreciat per a la producció de llenya. A més l'alzina produeix aglans, un aliment molt nutritiu que fa les delicies de la fauna, sobretot dels senglars. I més enllà de totes aquestes virtuts, té quelcom més, que la converteixen en una super estrella dels arbres. És un arbre noble, robust, un emblema de la terra, un model de disciplina. La seva robustesa és admirable, i la seva ombra... Per a quants haurà servit de refugi al llarg de l'era dels homes?
Per tot això (i molt més) sap greu veure un numero tant alt d'alzines afectades per la sequera. Tanmateix, l'alzina també és un arbre amb gracia per defugir la mort, i per a reviure i reproduir-se (no en và és l'arbre més abundant a la peninsula ibèrica). Moltes d'aquestes alzines que avui apareixen marrons, fullaran verd quan torni l'aigua. Moltes altres moriran, potser, però sols la part aeria, doncs el més possible és que rebrotin de soca a la primavera i segueixen buscant i creixent cap el cel.

Adjunto un fragment d'un estudi que es va presentar a la cinquena Trobada d'Estudiosos, del 2002, i que tracta sobre l'afectació de la sequera del 1994 envers la població de Quercus Ilex al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El seu autor és en Carles Castell Puig, doctor en ecologia per la UAB i investigador del CREAF:

Les alzines no són les uniques especies perjudicades per la sequera. Els Juniperus també els vaig veure crítics. Així com el Bruc, el Galzeran, l'Estepa... A tots els costa perviure. De pins, també n'hi ha de secs; si bé són una clara minoria. El llentiscle, per contra, el vaig veure molt poc afectat.

Galzeran

Juniperus

Llentiscle

El bosc és sec, molt sec. En general aquesta tardor s'ha endarrerit molt respecte d'anys passats. I és que hem passat un setembre i un octubre força més calorosos per sobre de la mitjana. Això ha estat el principal causant de la sequera, si bé també s'observa que ha plogut una mica menys durant aquest setembre i octubre del que ho va fer l'any passat durant aquests dos mesos. Les dades les he agafat de la web www.meteo.cat, i l'estació metereològica que he emprat és la de Sant Llorenç Savall, que per proximitat a la banda de llevant del massís, penso que és la més representativa. La pluja, a més, aquest any ha caigut en dies més localitzats, on han caigut molts litres. Per exemple el dia 16 de setembre de 2021, aquell dia van caure 26 litres per metre quadrat. Al caure tanta aigua en poc temps, i amb tanta intensitat, el bosc no té temps d'absorbir-la, i la majoria de l'aigua acaba fugint per les escorrenties, torrenteres, rieres i rierotes, trobant el Ripoll, i en ultima instancia, desembocant al mar Mediterrani. El bosc prefereix una pluja lenta, suau, constant, que li doni temps a la terra de xopar-se i impregnar-se bé del liquid sagrat.

Adjunto uns gràfics d'una altra web, www.meteoblue.com que resumeixen la temperatura i pluviometria del setembre i l'octubre, tant del 2020 com del 2021.

Font: www.meteoblue.com

Per concloure, adjunto varies fotos de l'estat del bosc, totes elles pertanyen a la zona de la Carena de l'Illa, és a dir, cotes baixes del massís, i de la banda Est de Sant Llorenç del Munt. La veritat és que la resta de la muntanya no sé com estarà, jo només parlo per aquesta contrada, però no crec que variï gaire d'una zona a una altra. També vull afegir que em sap greu si aquest post ha tingut un to alarmista. El bosc mediterrani pot suportar sequeres com aquestes, i estic segur que s'en sortirà sense problemes. D'aqui poc tornarem a gaudir d'un bosc en millor estat hídric.

És clar que el pessimisme, en aquesta època que ens ha tocat viure ens acompanya sempre. Això ho dic perque si el canvi climàtic segueix en augment (que ho seguirà indubtablement degut a l'estultícia i la cobdicia inherents al Sapiens) i la temperatura no para de pujar, el paisatge de Sant Llorenç pot canviar molt. Si no posem fre al major problema de la nostra era, l'estimada Mola esdevindrà una muntanya arida, una muntanya pelada. Pero no serà pas pelada a causa de l'aprofitament dels seus boscos, o pel conreu de les seves feixes, no. Serà pelada perque no hi haura cap especie que hi pugui sobreviure. Serà una muntanya desertica. De segur que seguiria sent bella... Pero sense vida.

De totes formes, amb vegetació o sense, ella ens sobreviura a tots. Quan nosaltres no hi siguem, ella seguirà damunt el seu pedestal, altiva, imperial, dominant i ensombrint la plana del Vallès i sent peça central del paisatge i reclam a la vista (com ho ha sigut sempre) de qui sigui que pugui guaitar-la.