ROCAM ROGENC: APROFUNDINT AL SOT DE L'ENRIC

ARTICLE ESCRIT A PRINCIPIS DE 2022

Molt bones, i bon 2022 a tothom que llegeixi això!

Avui vinc a parlar d'una contrada que conec d'allò més bé, el Sot de l'Enric, i de la que ja vaig parlar en un article anterior, aquest: https://rocamrogenc.blogspot.com/2019/09/contrades-el-sot-de-lenric.html. Tanmateix, rellegint aquest article, del 2019, em dono compte que vaig ser molt breu i que moltes coses van quedar-se al tinter. Amb aquest article vull aprofundir més sobre aquesta zona i aportar coses noves.
Cal fer un apunt. El Sot de l'Enric és una petita fondalada recollida entre la Carena Sud-Oest i la Carena Sud del Castelló. Tanmateix, a l'article no em centrare exclusivament en aquesta petita porció de terra, i potser toquem algun element que quedi fora d'aquest sot tant definit. Podriem dir que parlem de la vessant sud del Turó del Castelló, altiu guarda i vigilant d'aquestes terres.

El medi natural és molt canviant. A la natura, poques coses es mantenen inmutables, i per això sempre hi ha nova informació per copsar i explicar. Per això vull tornar a parlar d'aquesta contrada, perque hi han coses noves per a explicar. Hi ha un nou i molt petit sector d'escalada, noves vies a la Paret del Dragó, hi ha algun camí nou, la zona ha rebut visitants il·lustres... i molt més.

Començarem la descoberta d'aquesta zona amb un croquis, un dels meus mapes que he fet sobre la zona del Sot de l'Enric.

Aquest croquis no preten ser una guia exacta del terreny, però sí que pot ser de gran ajuda per entendre on trobar els elements d'interes que recull aquesta contrada. Cal pensar que esta fet en "3D", i la perspectiva hi juga el seu paper. Sé que no és dels meus millors croquis, i si no s'està familiaritzat amb la zona pot semblar un garbuix, però sentia la necessitat de recollir el Sot de l'Enric en paper. Tal i com diu la llegenda, el color vermell ens indica la xarxa de camins d'aquesta zona; si bé hi ha alguna traça que a vegades faig servir i no he fet constar, doncs crec que quan deixi de passar-hi quedaran tapades amb poc temps.
Si us hi fixeu bé hi veureu una zona marcada com la Paret del Castelló; aquest és un petit sectoret d'escalada nou. També m'he pres la llibertat de donar nom a un rocam amb entitat propia que queda practicament enganxat al Castelló, el Contrafort del Castelló. No de forma gratuita, sinò que en parlarem durant l'article i el fet de batejar-lo permet descriure millor el terreny. Bé doncs, hem poso mans a la obra, vull parlar de moltes coses, però no vull que aquest article sigui caotic. Així que anirem punt per punt. Som-hi.

Contrafort del Castelló

LA PARET DEL DRAGÓ

La Paret del Dragó és el reclam principal d'aquesta zona, i la que va fer que jo hi vingues tant sovint. Doncs en aquesta paret jo i un company hi vem equipar un sector d'escalada esportiva. Llegint l'article original del Sot de l'Enric, del 2019, em dono compte que quasibé hi vaig passar de puntetes pel tema de la paret, quan en realitat, aquesta ha estat una empresa que ha comportat molts dies de feina, moltes il·lusions, moltes hores pensant en la paret i el seu entorn, molta motivació, també molta plenitud de saber que hi ha anat gent a escalar i s'ho han passat d'allò més bé. La brevetat en aquell article obeïa a un cert anonimat amb el que ens voliem cobrir. Avui però, ja fa dos anys de l'equipament, i es veu tot amb més perspectiva; vull explaiar-me una mica més sobre l'obertura de la paret, doncs com bé resa la descripció del blog, aquest és un contenidor on puc abocar tot allò que em vingui de gust. Del lector depen llegir-ho o no.

Si bé havia pujat al Castelló forces vegades, mai m'havia fixat en el cingle que s'estenia ben aprop seu. Per a això feia falta portar ulls d'escalador.
Quan ja portava un temps escalant, em cridava molt l'atenció el fet dels equipadors. Aquests eren uns personatges quasi bé mitics, que dedicaven diners (per a comprar els parabolts, és a dir: els "seguros" que es fan servir per progressar per la paret) i moltes hores de feina (feina que, al desenvolupar-se en la vertical, és feina de risc) a muntar vies a les parets per que els demés les poguessim escalar. No és que l'escalada no m'omplis, és que veia el fet de l'equipació com quelcom més enllà, relacionat amb coses que sempre m'han interessat com el canvi en el medi, la creació de nou "patrimoni", la descoberta de llocs nous. Quan vas a escalar a un sector d'escalada, solques un camí ja traçat. En canvi quan vas a equipar, el camí l'obres tu.
Desprès d'equipar un parell de vies al Foio sota la tutela del Tomàs, l'equipador d'aquella paret, ja sortia a la muntanya amb una altra optica, i vaig esmerçar forces dies buscant parets. Els requisits que havia de complir era que estigues aprop de Castellar, que s'allunyes de l'epicentre del Parc Natural (Mola i Montcau) i que estigues en una zona tranquila. En el procès de trobar la Paret del Dragó (PdD a partir d'ara) vaig fixar-me en d'altres, i m'hi arrivava a peu de paret per tocar-les, veure'n la verticalitat, si la roca era prou bona... Van ser unes jornades d'exploració molt xules i van haver-hi embardissades de tots colors.
De tots els cingles que vaig visitar, (quasi tots ubicats a la vora del Ripoll contraria al massis) la PdD era amb diferencia la més vertical, la més alta, la més bonica i captivadora. Val a dir que la roca no era la més dura, però això és Sant Llorenç i com dirien els anglesos: "it is what it is".

El primer a fer quan vaig tenir clar que era l'escollida era obrir-ne un camí. Fins aleshores, jo m'hi arrivava pujant primer al Castelló, i desprès descendint per la carena que hi menava, doncs aquesta oferia una traça més o menys comode i bastant directa. És clar que haver de pujar al Castelló per arrivar a la PdD no tenia cap mena de sentit, doncs suposava pujar per desprès baixar a una cota inferior, fent volta. Així vaig obrir un corriol molt directe que surt de la pista de les Basses del Barceló i s'enfila directissim fins la PdD. Va ser molt facil d'obrir perque la major part d'ell discorre per un roquissar, i la feina de desbrossar va ser minima.

Punt on s'inicia aquest camí

Camí que vaig obrir

Em constava que hi havia un altre camí, podriem dir el tradicional, que també menava directe a la PdD des de la pista de les Basses del Barceló, però s'agafava més endavant de la pista i anava a buscar la Carena. Aquest camí el coneixia perque l'Albert Antonell, en el seu llibre (d'imprescindible tinènça) Descobrir Castellar el descrivia. Ell va dedicar aquestes linies a aquest camí tradicional i a la Paret del Dragó: "Cal fer una aproximació pel camí-pista de les basses del Barceló [...] quan el camí ja ha fet una bona revoltada i agafa un traçat decididament horitzontal, planer, ens caldrà fixar-nos bé en el punt que cal deixar-lo i començar el corriol. Aqui hem de casar bé el que ens diu el mapa i el que veiem en el terreny. És evident que la carena que hem d'agafar forma amb el camí un accentuat revolt obert a migdia. [...] Al començament, la carena és ampla i anem pujant pel mig del bosc, però aviat es fa més evident i rocosa quan arribem a un petit cim acinglerat pel cantó dret. És un bon mirador." Aquest petit cim acinglerat del que parla és la Paret del Dragó, que forma part del que vaig anomenar (per tal d'ubicar-nos en l'article del Sot de l'Enric) com Carena Sud Oest del Castelló.
Pel que es desprèn de l'explicació de l'Antonell, el camí aleshores ja era de traça amagada i força tancat. Quan jo vaig buscar-lo i el vaig recorrer, em va semblar que del camí en quedava molt poc, que portaria força feina netejar-lo i que a sobre era més llarg que el que jo havia obert per arrivar a la paret (i amb el temps he fet molts viatges a la PdD, i m'he estalviat molt temps anant pel camí més curt), així que mai li vaig fer massa cas. Doncs bé, em satisfà comunicar que aquest camí ha sigut re-obert recentment (ara, a finals del 2021), crec que pels admirats pedraseques, i ara puja ben net per la carena, i ple de fites que fan impossible perdre'l. Més endavant en parlarem més, de la visita dels pedraseques a la zona.

Camí antic, que solca la carena i ha estat netejat recentment.

Un cop feta la connexió, ja vem treballar la Paret. Ens penjavem dels pins de damunt, buscant les linies més boniques per escalar, aleshores tocava sanejar la roca, provar les vies de top-rope, posar-hi les assegurançes...

Reunió per despenjar-se sobre la paret

Tanmateix no tot es limitava a la vertical, doncs per mi la Paret mai ha sigut l'unica prioritat, sinò també el seu medi, l'entorn on es troba. Totes les singularitats que l'envolten, per a mi són importants. Així vaig anar descobrint totes les connexions, el bosc dels voltants, vaig trobar la Bauma, l'Avenc... La Paret és un atractiu més d'aquesta zona, d'aquesta contrada tant rica i bella. Altres potser hi veuen només un tros de bosc. Ja se sap que "la belleza esta en los ojos del que mira".

L'equipament de la paret es va fer al 2019, i des de llavors fins ara, he anat visitant molt la paret, a vegades per escalar, a vegades per fer una mica de manteniment, a vegades només per visitar-la. Ha sigut ara a finals de 2021 que l'hem tornat a treballar una mica, amb l'apertura de dues vies noves. A part, hem allargat una mica una de les antigues, pujant la reunió (la reunió és on acaba una via d'escalada) més amunt de la paret per a tal que quedi una via més llarga amb més metres d'escalada.

Recordo una reflexió que vaig recollir en l'article del 2019 de la Paret del Dragó on deia que aquest sempre seria un sector marginal i que no calia patir per la massificació. Doncs bé, en aquests 3 anys que porta obert el sector, puc contar amb les dues mans les vegades que han vingut escaladors a la paret que no fossim nosaltres els equipadors. De moment, segueix sent un territori desconegut per la comunitat escaladora. Per una banda, això mantè la genuïtat de la paret i la puresa d'aquest espai, la tranquilitat, pau i silenci que s'hi respiren són embriagadors. Per l'altra banda, des de l'optica equipadora, sap greu que ningu gaudeixi de la feina i la inversió que hi ha sobre la paret. Però per ser sincer, preval i per golejada el sentiment de voler mantenir aquest espai anonim.

Si mai es vol difondre això, la manera per fer-ho és penjar les ressenyes al forum del web http://santllors.com/. Aquest forum fa a dia d'avui d'àgora de la comunitat escaladora de Sant Llorenç. A dir veritat, encara que s'hi penjessin les ressenyes l'afluència seria minima, doncs aquest sector és practicament anecdòtic al costat dels grans sectors llorençans (com ara les populars parets de la Font Soleia), i cal ser sincer: les vies no són gaire llargues, la roca no és massa bona, i les dificultats no són gaire altes. Si parlessim de la qualitat d'aquest sector amb una visió purament escalatoria, rascariem un suficient.

Com que la paret ha patit algunes modificacions, la ressenya ha quedat desfassada. La que adjunto a continuació és l'ultima edició, del desembre del 2021, és a dir és la bona.

LA PARET DEL CASTELLÓ

Nova zona d'escalada al Sot de l'Enric! No és mereix dir-ne sector, doncs tant sols recull 4 vies, de nivell molt baix, en un pany de paret que presentava una certa verticalitat.

Aquestes vies es troben al Turó del Castelló. Aquest turó presenta, a la part més alta, un allargassat roquissar que va davallant cap al Ripoll per la seva Carena Sud, a vegades de forma suau i a vegades de forma més abrupta. Es al principi d'aquest roquissar, és a dir, a baix del cingle, on s'ofereix el pany més vertical del Castelló. Aquest tros de paret, comença just en l'aflorament del Castelló, és a dir, on la terra es converteix en roca. Amb una foto s'entendrà molt millor:

Aquest sector no té cap plantejament ambicios, més aviat és un complement, un acompanyament de la Paret del Dragó. La seva vocació és clarament la de ser, com es coneix en l'escalada, un sector escola; és a dir una paret ideal per iniciar-se en la practica de l'escalada. Què fa que un sector sigui escola? Doncs bé, les dificultats de les vies són molt baixes, i les assegurances estàn prou juntes com perque no hi hagi risc de patir mal en alguna caiguda.

Aquesta paret i la del Dragó es miren de cara, és a dir, tenen orientacions antagòniques. La paret del Dragó (orientació Sud-Est) és un sector ideal per l'hivern, doncs és molt assolellat, i encara que siguem a ple hivern, si no hi ha nuvols, hi estarem de luxe. A l'estiu per contra, i depen del dia, ens hi podem morir de la calor. En canvi la Paret del Castelló (orientació Nord-Oest) està en una zona força obaga, el peu de via cobert per l'ombra que proporcionen unes belles alzines, i a l'estiu s'hi esta molt fresc i a gust. A l'hivern per contra, hi pots passar molt fred, sobretot als matins. El sol no hi penetra fins el migdia.
Totes dues s'enlairen majestuoses, i recullen als seus peus el Sot de l'Enric. Actuen de capçalera d'aquest sot. Bé, la Paret del Castelló és una petita porció del mateix Castelló, que és qui actua de capçalera en aquest escenari.

Aquesta paret la vaig mirar i tocar quan buscava parets, abans de trobar la PdD. Llogicament va restar oblidada durant l'equipament de la PdD, que la superava en tot. Tot i així ja tenia la idea de muntar-hi alguna via, doncs la roca m'havia semblat força bona, i tot i que sabia que les vies serien molt facils, em semblava interessant muntar-ne un parell per venir a escalar amb nens petits o gent inexperta.
La paret es va muntar entre el 2019 i el 2021, molt a poc a poc, amb un espaiament molt gran en el temps dels dies de feina; potser s'hi treballava un dia cada tants mesos. Però en tenia constancia en tot moment i he anat fent, fins ara, nadals del 2021.
El que més feina ha portat en aquesta paret, no ha sigut la feina vertical, sinò la horitzontal, doncs el peu de paret era absolutament selvàtic. En el petit replà que s'obre a redòs de la paret, hi han unes alzines força altes, i d'aquestes penjaven un exercit d'arítjols que feren de la tasca de neteja una feina àrdua. Desprès de la neteja però, ha quedat un peu de via molt agradable, ombrívol, net, i bonic, que no té res a veure amb el peu de via de la PdD, que si bé està net perque es troba en un roquissar, no es gaire agradable perque sempre hi ha el perill de caure avall.

L'agradable peu de via, ben net

La paret

Curiosa i afilada roca que surt del terra

Per a arrivar a aquest sector, el camí és clar i directe. Del parquing habitual per a accedir a aquesta zona, en comptes d'anar cap a la Font del Platan, agafem l'altra pista, que va paral·lela al riu. Creuem la cadena, desprès el Torrent del Castelló, i tot just passat aquest a ma dreta surt un camí. Aquest camí és el que busca la Carena Sud del Castelló, i porta de manera directa al sector. Quan arrivem al punt de l'aflorament rocòs del Castelló, virem a l'esquerra i ja som a la paret.

Un cop a la paret, podeu veure que hi ha una traça que té més recorregut. Aquesta és força visible, té fites, i s'enfila a dalt el Castelló per una canaleta que discorre entre el Turó i el Contrafort.

Tot seguit adjunto la ressenya d'aquestes poques vies:

VISITANTS DEL SOT

El Castelló és un turó de molta afluència, és facil trobar gent a dalt. Al trobar-se en un punt intermig, tant llorençans com castellarencs s'hi acosten a gaudir de l'escenari que ofereix. Crec que la majoria, però, ho fan per l'ample pista que hi arriva per darrere, per la xarxa de pistes que uneixen Castellar i Sant Llorenç pel sector del Cadafalc. Crec que és la minoria la que s'aventura al Sot, els que baixen a tocar la paret, o davallen per les dues carenes que van a buscar el Ripoll. Però segur que també hi han hagut forces visitants que han gaudit d'aquesta zona.
Dels que jo vull parlar és dels visitants que han deixat petja, el rastre dels quals és molt facil de reconeixer.

Comencem amb els Pedraseques de Castellar, un grup del Centre Excursionista de Castellar, que no limiten la seva activitat a restaurar barraques, sinò que el seu manteniment del rodal de Castellar del Vallès va molt més enllà. Crec que no necessiten presentació, i si el lector hi està una mica ficat ja sap de qui parlo.
Bé doncs a finals d'aquest 2021 aquesta gent, a qui professo molta admiració, han fet una visita a la Paret. Ho sé perque han deixat una nota al pot de registre, deixant constancia del seu pas per la contrada.

Pot de registre

Aquesta gent, és molt treballadora, i el seu pas pel Sot ha sigut molt notable, doncs han contribuit i molt a l'arranjament d'aquest tros de territori.

He de dir que no puc afirmar del tot que ells hagin sigut els responsables de les feines que descriuré, doncs jo tot el que tinc és una nota escrita que testimonia el seu pas per la paret. Però m'extranyaria molt que les feines no les haguessin fet ells, sabent del seu tarannà i podent-los ubicar al 100% en aquest indret.

Una de les coses que han fet ha estat marcar, amb pintura blava, l'existencia de l'Avenc del Ramon, i de la Bauma de l'Enric. També han fet fites en punts conflictius, per exemple per marcar el corriol que, de dalt de la Carena SO davalla cap al sector d'escalada.

Això pel que fa a l'inmediatesa de la paret. Però si ens allunyem una mica, hi veurem més actuacions.

Han arranjat i netejat el camí del que he parlat abans, aquell que surt de la pista de les Basses del Barceló i que va descriure l'Antonell. Aquest camí enfila tota la Carena Sud Oest del Castelló fins a arrivar al cim del mateix, i a mig camí passa per damunt de la Paret del Dragó.
Ara, torna a estar obert i net, i al punt on comença hi han fet una de les seves marques blaves. Aquesta marca al principi em va sorprendre, doncs pensava que hi havia alguna singularitat alla a la vora. Desprès de buscar una mica i no trobar, crec que amb aquesta marca es volen referir a l'avenc i la bauma que es troben a tocar de la Paret.

És en aquest camí, però ja a la part més superior, molt aprop del cim del Turó, on vaig veure una de les seves marques indicant un avenc. Sorpres perque no en tenia coneixènça, vaig pentinar aquell tros fins que vaig trobar al que es referien. És una mena d'avencó, molt ple de terra i fulles. Al fons de l'accident, sembla que el forat s'enfonsi una mica a terra, però és dificil de dir. En tot cas és una petita singularitat, una troballa, de la que n'adjunto fotos:

També han netejat la part frontal de la Bauma de l'Enric, que quedava amagada dins del bosc i a la qual s'hi accedeix per darrere.
Parlar de la Bauma em porta a parlar d'un altre visitant il·lustre. En aquest cas en Quim Solbas, savi de la muntanya s'hi va deixar caure i va escriure'n el nom dins de la mateixa. Així, tot visitant en podra saber el toponim. Crec que ell és l'autor doncs em consta que fa aquests escrits, que he vist en moltes altres coves i baumes del massís. Això no ha sigut recent com la visita dels pedrasequers sinò que va ser a finals de 2019 o principis de 2020.
La Bauma de l'Enric és l'unica troballa "d'importancia" que he fet a la muntanya, i veure que rep tantes atencions em fa molt cofoi.

Uns altres visitants habituals del Sot són els "llentisclers". Aquest és un fet molt repetit al Parc des de fa molt temps. Els llentisclers són colles, que a la tardor i l'hivern acudeixen al bosc i recol·lecten branques de llentiscle. Crec que la finalitat és fer servir aquest llentiscle en rams fúnebres o bé rams de nadal. A la seva manera fan un aprofitament del bosc, llogicament il·legal, perque sobre el paper no et pots endur ni una flor d'un Parc Natural. Tanmateix, no crec que ho facin per vocació i segur que ells voldrien treballar en alguna feina reglada, i de més benefici. Sí que ho veig una mica perillòs, doncs els llentiscles de les cotes baixes acaben arrassats, tanmateix, no sembla que l'explotació sigui prou com per posar en perill aquesta especie arbustiva, tant abundant a Sant Llorenç del Munt. Jo sincerament preferiria que no es fes aquesta activitat, però entenc la seva necessitat i entenc que mentre existeixi la demanda d'aquest material, no faltarà qui el reculli.
El seu rastre és molt manifest:

Ram que s'han deixat enrere

Uns altres visitants habituals d'aquesta zona són els caçadors. D'aquests, globalment, en tinc bona opinió. Però particularment, pots trobar personatges d'enteniment molt limitat.

RECULL DE FOTOS I UNA MICA DE TOT
Ja per acabar l'article, faig un recull de fotos per fer un repàs a tot allò que no hem tocat.

L'avenc d'en Ramon de la Fonda, on a l'hivern sembla que les salamandres hi fan colonia. És dificil d'apreciar a la foto, però si hi treus el cap en veus forces. No sé si hi han caigut i no saben sortir o si es la seva llar.

L'embassament que recull les aigues de la Font de l'Enric de la Fonda està, actualment, buit d'aigua. És el moment ideal per arranjar i netejar aquest espai.