ROCAM ROGENC

martes, 30 de julio de 2024

CONFIRMEM LA MORT DEL PI PINYER DEL SABATER VELL

Ja fa més d'un any, explicava en aquest blog el trist fet que havia patit un arbre ben especial.
L'arbre del que parlem és el Pi Pinyer del Sabater Vell, i el Sabater, és una casa de pagès de Castellar del Vallès.
Ho recollia aquest article: Article Pi del Sabater Vell

El pi pinyer del Sabater Vell era un gran i vell arbre que vivia al costat de la casa.
Durant el 2022, i enmarcat en unes feines forestals que es van fer a la zona del Sabater, i que van entrar dins la mateixa finca de la casa, un treballador anònim va realitzar una corretjeta a aquest arbre. Aquesta tècnica de la corretjeta serveix per matar un arbre però deixant-lo dempeus.

Adjunto l'article que vaig escriure en el seu moment, on queda tot explicat:

"Com a amant del territori i de la història, les masies sempre han exercit un gran magnetisme en mi. Són la conjunció perfecta d'aquests dos conceptes. Aquestes antigues explotacions agrícoles, han modelat la forma de l'entorn de Castellar del Vallès, i també han donat nom a camins, turons, rieres, i cognoms. Les masies són, de fet, l'embrió del nostre poble, doncs és a través dels seus amos més rics, que es va anar bastint un nucli de cases per donar cabuda a excedents de població, i per acollir emigrants que venien a fer de jornalers en aquestes masies. Aquest nucli primigeni de cases es coneixia com les Fàbregues, i correspondria amb l'actual casc antic.

Algunes de les masies castellarenques porten més de 1000 anys feinejant la terra. Per això és molt trist quan aquestes barren portes, i després de lustres d'abandonament, s'acaben ensorrant. I en contraposició, és una gran alegria quan algun d'aquests masos obre les portes a nous i motivats estadants, que la tornen a la vida. És el cas del Sabater Vell, antiga i bella masia situada a tramuntana del poble, a la part baixa del Sot de la Carda, que actualment està ocupada per uns nouvinguts i laboriosos masovers. Vaig fer-los una visita, doncs a traves dels anys sempre he estat pendent d'aquest casalot. Un cop a la finca em van ensenyar un arbre singular que tenia "unes marques estranyes".
Cal aturar el relat aquí i canviar de matèria: ara parlarem d'arbres.
La masia del Sabater Vell comptava fins fa poc amb dues valuoses possessions: dos antics, descomunals, majestuosos pins que s'alçaven vora la casa, un pi bord i un altre de pinyer.
El pi bord, de dimensions gegantines pels nostres estàndards mediterranis i amb gairebé un segle d'edat, va ser abatut per unes fortes ventades l'any 2009. La pèrdua d'un arbre d'aquestes característiques sempre és tràgica, però la pena s'esmorteïa en pensar que el seu cosí, el pi pinyer, s'alçava formós i amb un futur prometedor... Fins l'any passat.
En el món forestal hi ha una pràctica coneguda com l'anellat. Aquesta tècnica consisteix en fer un tall, de poca fondària, però que cobreixi tot el perímetre del tronc. L'aigua, que circula per la part exterior de l'arbre, troba els seus conductes tallats i no pot arribar a la copa, on és un actor indispensable per a fer la fotosíntesi. D'aquesta manera l'arbre s'asseca, lentament, i acaba morint. Doncs aquesta tècnica de l'anellat s'ha aplicat al pi pinyer monumental del Sabater. Aquest noble gegant encara manté la copa verda, però és quasi segur que sucumbirà en un futur pròxim.
I com és possible que es produeixi tal fet? A qui beneficia la mort d'un arbre que és patrimoni de la casa però també de tots els amants del rodal?
El que sé del tot cert és que no podem culpar les entitats promotores de les feines forestals a Castellar, doncs aquestes estan genuïnament interessades a millorar la nostra massa forestal, mitjançant una gestió sostenible recolzada sobre criteris ecològics. Entre aquestes entitats hi ha l'Ajuntament, a qui vull agrair que s'ocupi del maneig sostenible dels nostres boscos, en comptes de talar-los per construir un polígon fantasma, com va passar a Can Bagès. Tampoc es pot culpar l'enginyer responsable de l'obra, respectuós i sensible amb la causa mediambiental, qui en cap cas va donar ordre de matar l'arbre. En aquest cas, no queda cap altra opció que culpar l'últim eslabó, el treballador, qui en un gest espontani i cruel, ha anihilat un dels arbres més especials de la contrada. 5 minuts de motoserra han truncat nombroses dècades de pacient creixement.
No podem detallar l'estat del sector forestal, això mereix un article per si sol; però és un fet que la precarietat del sector es tradueix en treballadors mal formats, sense consciència ambiental, i completament desarrelats del territori.
I són aquest tipus d'accions les que estigmatitzen les feines forestals i perjudiquen tots els professionals del ram, els quals ja es topen habitualment amb el rebuig d'una societat urbanita a qui li manca molta cultura forestal. Per això vull fer un clam a la ciutadania a no ser intransigents amb les feines de millora dels boscos, ans al contrari, cal agrair i apreciar aquestes feines, que ens protegeixen dels incendis i ens subministren energia verda, com són la llenya i la biomassa. També penso que cal valorar molt positivament el paper que juga l'Ajuntament, i els altres actors implicats, en la revitalització del maneig dels boscos castellarencs."

Doncs bé, anaven passant els mesos, i semblava que el pi aguantava. Conservava verda la capçada i no donava pistes de malaltia.

Aqui observem el pi, viu, al cantó de la casa

Ha sigut durant els mesos del 2024 que l'arbre s'ha anat apagant, fins al punt de mostrar una copa totalment bruna ja al juny.

El pi ja apareix mort del tot

Veient que qualsevol esperança era nul·la i que el majestuos pi havia finat, vaig parlar amb el masover de la masia, per fer-los una visita i atansar-me a l'arbre per ultima vegada.

Així doncs el 8 de juliol d'aquest any 24 em dirigia al Sabater Vell, ens acostavem al peu i en certificavem la mort.

Aleshores en vaig prendre les mesures, que de fet era l'objectiu de la visita.
Em va donar, mesurat a 1'30 del terra, 0'78 de diametre. Aquestes mesures, les he enfrontat amb les mesures de l'Òscar Masó, recollides al seu magnific llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras. La seva mesura al 2011 era de 0'74, per tant, podem afirmar que l'arbre seguia en tendencia positiva i encara creixia i tenia marge per creixer més. Se sap que els arbres moribunds, per vells o malalts, no creixen o ho fan amb numeros ridiculs. El pi del Sabater Vell, en canvi, seguia progressant, la qual cosa ens indica que la seva mort ve estrictament relacionada per la ferida que li van ocasionar. Cosa que, en realitat, ja sabiem, però la comparativa de mides ens ho confirma.

Fotos fetes poc desprès del succès, amb l'arbre viu

La maleida corretja...

Foto recent. Ja només és un cadaver...

Toca acomiadar-se d'aquest majestuos arbre. Lustres i lustres creixent vora la casa, recollint sota la seva aura els habitants del mas. Tot es va truncar amb 5 minuts de motoserra. És una eina molt poderosa la motoserra. Capaç del millor i del pitjor; com sempre, l'eina només és una eina, són les mans que la porten les que ho decideixen tot.
Recordo com vaig acabar l'article en que parlava d'aquest arbre: "Cal destacar que l'arbre, quasi bé un any desprès del fatídic dia, segueix verd en la totalitat de la copa. Hi han esperances, més per il·lusió que per empirisme, per pensar que el colòs pot sobreviure a la corretjeta que se li va fer."

Definitivament l'empirisme ha guanyat la il·lusió. La realitat ha enfonsat el somni.

Aquest arbre només ha estat una victima mortal més d'aquest any 2024, un any que recordarem sempre per la gran mortandat entre els arbres especials del massís. Però d'això en parlarem molt aviat, en aquest blog. No deixeu de llegir-lo!

LES TERRES ALTES DEL SERRADELL

Fa poc vaig publicar un article sobre la contrada del Serradell (article en questió), on dividia aquesta zona en varies parts. Una d'elles era la de les terres altes del Serradell. És alla on la carena és més elevada, i aquesta s'estreteix, avança en algun tram planer, i finalment decideix fundir-se amb la massa de les roques d'aguilar.
La carena separa dos sots, el Sot de Turell, a migdia, i el Sot del Carme a tramuntana.
Aquest tram final de la carena contè dos avencs, un abocat al Carme i l'altre a Turell, i algun arbre interessant. ( I a part d'allò que considerem "destacable" no podem oblidar les incontables belleses que contè un bosc llorençà, per discret que ens pugui semblar).

En aquest article descriurem breument les terres altes del Serradell (ja que en l'article dedicat a la totalitat del Serradell les vaig obviar), fent incís especial en les feines forestals que s'hi han fet. D'aquestes feines n'hem parlat molt al blog, avui vull ampliar la fotografia i també prometre que sera l'ultim article dedicat al Serradell.

EL PROJECTE "CUIDEM EL BOSC, EL BOSC ENS CUIDA"
Perque, des de fa un parell d'anys sembla que el bosc castellarenc estigui ple de motoserristes?
Tot deriva d'un pla, força ambiciòs, on hi han participat molts actors i que té Castellar del Vallès com a epicentre. És una mica enrevesat.

Un dels actors d'aquesta pelicula és l'Associació de Propietaris Forestals de Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall, i Gallifa, que alhora s'enmarca dins de BOSCAT (un dels altres actors). BOSCAT és una federació que aglutina moltes associacions de propietaris forestals de Catalunya.

L'associació de Propietaris va dissenyar, al 2020, un projecte anomenat "Cuidem el Bosc, el Bosc ens cuida" (a partir d'ara en direm "Cuidem el bosc") davant la preocupació d'un incendi forestal de gran virulència a les nostres contrades. Van presentar-lo a l'ajuntament de Castellar del Vallès, qui s'hi va posar molt de cara, i hi va invertir 100,000 euros per engegar-ho. El projecte de "Cuidem el Bosc" citant una noticia oficial (link) busca el seguent: "Els seus objectius principals són reduir el risc d'incendis forestals i la seva afectació, restaurar zones forestals afectades per incendis, impulsar les iniciatives que ajudin a trencar la continuitat forestal del paisatge, reduir la càrrega de combustible i millorar l'adaptació dels espais agroforestals als efectes del Canvi Climàtic. També es preten comunicar i implicar la població en la importancia de la gestió forestal i usar-la com a vehicle d'inserció social"

És a dir, que el projecte té una vessant forestal, de treball, i una altra de pedagògica. Mostra d'això és el circuit pedagògic, amb rètols explicatius, que trobarem als voltants de l'ermita de les Arenes.
La primera pedra d'aquest projecte, i de quasi tots els projectes forestals, és el Pla Tècnic. Aquest és un document el·laborat per enginyers forestals que inventaria els boscos a treballar i en descriu les feines a fer-hi, de forma més o menys concreta. Aquest pla el va el·laborar l'empresa codinenca Agro90. És va el·laborar amb col·laboració dels Bombers, concretament amb el cos dels GRAF. Aquests van establir les Àrees de Gestió Prioritaries, actuant sobre les zones que creien crucials tenir endreçades en cas que s'esdevingues un incendi a la zona.

Un dels altres actors és el Centre de la Propietat Forestal, aquest és l'organ gestor de les feines forestals al nostre pais, que penja de la Generalitat de Catalunya. Ells van enmarcar el projecte de "Cuidem el Bosc" dins dels projectes PROMACC (Projectes de Mitigació i Adaptació al Canvi Climatic).
Us adjunto un petit resum del que són els PROMACC (la informació no és meva):

Els projectes PROMACC, alhora, penjen del Life Climark, (ja us he dit que era enrevesat). El Life Climark és un projecte europeu que ha tingut una implantació especial de moment a Catalunya. Pel que entenc, la proposta principal del Life Climark són els crèdits climàtics. Aquests crèdits són donacions que poden fer empreses privades per compensar les seves emisions de CO2.
Els diners que aporten aquestes empreses han de ser destinats a gestions forestals del s.XXI, és a dir gestions responsables que busquen millorar el bosc, no arrasar-lo.

Ja veiem doncs que aquest és un projecte polièdric, amb molts actors, administracions, i empresaris implicats. De moment han fet ús dels crèdits climàtics dues empreses, la Caixa, i una empresa sabadellenca anomenada Grup Bombardó. La majoria del finançament ha sortit de la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Castellar del Vallès.

Aquest link us permetrà llegir de primera ma tot el que he resumit:
PROJECTE: CUIDEM EL BOSC, EL BOSC ENS CUIDA

LES ÀREES DE FOMENT DE LA GESTIÓ
El Pla Tècnic Conjunt de Castellar del Vallès defineix 7 arees, conegudes com a AFG (Àrees de Foment de la Gestió). Aquestes són: "La Sorra" (?), Can Sallent, Can Font, Can Riera, Turell-Airesol, Sant Feliu del Racó, i les Arenes.

Tant per nombre d'hectarees com de pressupost, la zona cabdal és la de les Arenes.
Es va començar, al 2021 de forma timida, a treballar la primera AFG (Arenes), la qual encara està en marxa. Segons aquest document es pretenen treballar 105 hectarees a la zona de les Arenes, de les quals amb la meva colla n'hem treballat unes 20, amb molt criteri, totes al Serradell.

LES FEINES A LES TERRES ALTES
L'últim que hem treballat al Serradell (i ja no hi tornarem més) ha estat una parcel·la que ocupava les terres altes del Serradell, durant el novembre i desembre del 2023. Aquesta no només s'ocupava del carener de les terres altes del Serradell, sinò que també requeria endreça tota la vessant Oest del carener, és a dir totes les terres abocades al torrent del Carme fins arrivar practicament al tàlveg del mateix. Una feina ben dura i vertical, doncs la falda de la carena davalla amb força, fins i tot hi ha una petita paret, i altres franjes de roca.
Les feines que hi hem fet responen als criteris habituals, explicats ja moltes vegades, així que no hi entro i solament faré una breu descripció de la petita contrada.

Croquis del google earth:

Sectors del Serradell

Croquis on apareix l'ultima parcel·la treballada

Les terres altes del Serradell es componen d'una carena prou estreta. Aquesta carena té dues vessants, la Nord-Oest, que aboca al Sot del Carme, i la Sud-Est, que aboca al Sot de Turell. El terreny és complex, sobretot a la banda del Carme. La verticalitat és molt més acusada aqui que a la banda de Turell. Fortes pendents on s'hi alternen codines amb boscos de la salvatjor més intensa. Aqui hi trobem l'autentica jungla vallesana: alzines totes elles presoneres de l'arítjol, acompanyades de tot un reguitzell de sotabosc tal com aladerns, brucs, i llentiscles. I un parell d'avencs.
Però primer, arrivem-hi. És clar que per arrivar a la part alta del Serradell podriem aparcar a les Arenes i remuntar tot el carener, però en descriure'm l'accès des de l'Est, per Can Cadafalch. Hi podriem arrivar en bici des de Castellar, per exemple.
Ens ubicarem a l'antiga masia del Cadafalch, la més alta del terme.

La pista que travessa les terres del Cadafalch és una de ben coneguda, que ve de Castellar del Vallès i va carenejant fins anar a buscar la BP-1241 (Savall - Gallifa), i de camí ens ofereix sortides cap a Sentmenat, Caldes, Sant Llorenç Savall, Sant Sebastià de Montmajor...
Als encontorns de la casa del Cadafalch o Catafau, neixen dues conegudes pistes que davallen per anar a buscar el Riu Ripoll. Totes dues són paral·leles i neixen molt a prop l'una de l'altra. Nosaltres agafarem la que arrenca més al Sud, no ens podem perdre, doncs la nostra pista és la guardada amb una cadena. Tot i que aquesta senyal no pot ser més evident, si en voleu un altra, heu de fixar-vos que la Pista de la font del Platan (la que no volem agafar) és recorreguda per un GR, ben senyalitzat. La pista de la font del Platan, si la seguissiu, us deixaria en el Parquing del gual de la Font del Platan. Aquest parquing és el que hem fet servir tant per accedir a la Paret del Dragó i al Turó del Castelló.
Però no ens desconcentrem i fixem-nos en l'objectiu: la nostra pista, guardada per la cadena, va recorrent tot el Carener de les Roques d'Aguilar, sense perdre gaire altitud, i ens dirigeix al petit i precios massís de les Roques d'Aguilar. Arranquem en baixada sostinguda fins arrivar a un encreuament prou important: Els Pals; dit així per dos pals de la llum que reposant un sobre l'altre, indiquen aquest coll. Aquí a l'esquerra neix un camí, que va a buscar la Serra de Pinòs, petit carener que es dirigeix al Balcó de Sant Llorenç, al Sot del Ginebre, al carener de Canyelles...
Seguim per la pista, de molt bon fer observant a esquerra i dreta vestigis d'antigues feines forestals, fetes fa uns 10 anys curts. Poc desprès dels Pals, la pista es bifurca. A ma esquerra surt una pista que també va a buscar la Serra de Pinòs, però ho fa més endavant per buscar les febleses de la muntanya. Seguim rectes per la pista.

En suau baixada arrivarem a un lloc on la pista s'eixampla per un moment, desprès d'aquest punt començara a guanyar altitud. Podem veure a ma dreta un corriol, si bé molt discret, que he marcat en lila al mapa perque l'ICGC no el contempla. Aquest corriol busca el cim Est de les Roques d'Aguilar, la cota màxima d'aquest petit massis amb 633 metres. Ha tingut variacions al llarg dels anys, hi ha bastant trafic motorista en aquesta zona. Aquest corriol acaba tornant a la pista, la qual fa una marcada giragonsa.
Doncs seguirem pujant per la pista fins que arrivem a una marcada pujada, força recta, desprès de la qual la pista fa un marcat revolt a ma dreta. En aquest punt surt el nostre camí, el camí que recorre el Serradell de dalt a baix, pel seu carener.

Bé, per fi a l'inici del Camí del Serradell, per la part superior. Comencem a caminar i ens endinsem al Serradell. Pocs metres caminats, trobem un rètol que resa: MAS PINETO. Sobre aquest rètol n'he parlat en aquest Article

Seguim avançant pel camí, que baixa suaument. Observem que només està treballat el bosc a ma dreta, fins que uns minuts desprès veiem que els boscos esquerrans també estan aclarits. No gaire llunyans d'aquest punt hem de començar a afinar la vista per veure una pintada blava d'avenc, en un pi, a ma dreta.

AVENC DE LES FOIXINES
Un cop trobem aquesta pintada haurem trobat l'inici de l'Avenc de les Foixines, avenc abocat al Sot del Carme.
Aquesta pintada és una mica embolicada, doncs al veure-la, hom per llògica davalla la forta pendent buscant en la vertical l'esperat avenc. Però més aviat hem de descendir fent una diagonal cap a la dreta. L'avenc no és dificil de trobar a causa d'un rètol cridaner proper. Ja som davant l'avenc. Aquest és un avenc petit, d'uns -10 metres. També el trobareu com a Avenc de les Fusines. Sobre si Foixines o Fusines, no hi entro, per desconeixement absolut. He agafat la forma de "Foixines" perque així surt al ICGC. Cal puntualitzar però que en el mapa del ICGC, aquest avenc surt mal indicat, molt desplaçat cap al sud de la seva ubicació real.

L'avenc de les Foixines

Marca que senyalitza l'avenc

Antic rètol que marcava l'avenc. Va apareixer semi-enterrat, a uns 50m del forat

El rètol

Halepensis de les Foixines: Hi ha 3 exemplars de pi blanc propers a l'avenc, que si bé no són monumentals ni si acosten, són macos i robustos, a més de gaudir d'una acceptable salut. Per a visitar-los, ens situarem primer a l'avenc. Desprès avancem cap al sud sense perdre cota, uns 100 metres, entrarem a una franja de bosc aclarida, visualment bella, que permet el pas allà on abans constituïa una muralla. A la part alta de la franja hi ha 3 pins, que semblen col·locats matemàticament, en una mateixa cota i separats per uns 25 metres entre tots ells. L'exemplar més destacable és el central, del qual lamentablement n'he perdut les mides. Repeteixo, no els visiteu si busqueu arbres monumentals.

L'AVENC DE LES DUES BOQUES
Vist l'avenc de les Foixines, tornem a la carena, i la seguim cap avall. Poc desprès veiem que la carena es fa una mica estreta i a ma esquerra s'ens obre un petit roquetar. En aquest roquetar hi hauria d'haver una bona fita de pedres, i més endavant, un arbre amb el simbol d'avenc. Ignorarem l'arbre, que no és una bona referència, i anirem cap a la fita de pedres. Davallem cap a l'esquerra, per un tros de bosc aclarit. Sortirem a una codina, aqui ja baixem del recte per la traça fins trobar l'avenc. La traça, recien oberta, també acabara esborrada si la gent no visita aquests atractius. Si més no l'he marcat amb fites conglomerades.
L'avenc és espectacular, amb dues grans boques d'accès que et deixen veure fins el fons. Les dues boques estan separades entre elles. A la primera que trobem quan veiem del camí, hi veiem un rètol dels antics que col·locaven des del Centre Excursionista de Castellar. Per anar a l'altra boca seguirem el corriol, que ens portarà a un precios indret. Un espai recollit, guardant la boca de l'avenc, cobert per bones alzines.

Acomiadarem els articles sobre el Serradell amb el present. Abans de cloure però, un recull de fotos de la contrada:

Aquesta foto i la seguent són preses en un mateix dia.

Una antiga aixada abandonada

Fites per arrivar a l'avenc de les dues boques

Fins als punts més recondits hi trobaras brossa

Cylindropuntia tunicata, una especie invasora pràcticament inmortal

Una alzina, tota morta, que mostrava un brot verd. No es va deixar més que el troncs i el brot, sembla que puja amb força.

Vista de la parcel·la treballada des de l'altra banda del Sot del Carme.

Curiositats que hom troba pel bosc

martes, 27 de febrero de 2024

LES NADALES DEL DRAGÓ

Hom haurà notat que en aquest blog la qualitat dels articles és dispar. A Rocam Rogenc hi trobareu articles molt elaborats, amb profunditat, que requereixen de moltes hores sobre al terreny, i algunes, forces menys, a l'ordinador. Aquests articles tenen una certa pretensió, en el sentit que volen incorporar nous detalls i nova informació a la extensíssima bibliografia llorençana. L'últim exponent d'aquests articles és el petit estudi toponímic sobre la façana oriental de Sant Llorenç del Munt: el trobareu aquí.
Alternats amb aquests podem llegir articles curts, petites capsules que a vegades semblen més un diari personal que articles com a tals. En ells parlo del que veig a la muntanya, l'últim exponent d'aquestes peces és aquesta.
Aquests articles em permeten escriure sense cap pressió sobre la qualitat del text. També em permeten ser més personalista, parlar de la meva experiencia i els meus moviments. També, aquests petits articles m'ajuden a mantenir amb vida la pagina web. Avui porto una altra d'aquestes petites capsules. Som-hi!

Tota la muntanya de Sant Llorenç del Munt és especial, però dins la mateixa també hi han contrades més estimades que d'altres. Una d'aquestes és la de la Paret del Dragó, per la feina feta, les hores passades, la bellesa de l'indret. N'estic enamorat. Per això intento passar-hi regularment.
Hi he accedit per la xarxa de pistes que connecten Sant Llorenç i Castellar passant per Catafau, així doncs, el primer lloc on he arrivat ha estat el cim del Castelló. Arrivant al cim ja he vist novetats, algú hi ha deixat un rètol indicador.

El rètol resa: "el mirador". Em sembla una mica desafortunat. De miradors, al massís, n'hi ha moltissims. No fòra més adequat indicar el nom del turó, per si algun nouvingut no coneix el nom del cimall que petja?

Del rètol que voldria veure, indicant el nom del turó, jo mateix en vaig col·locar un en aquest cim, que va ser remogut poc temps desprès.

Una breu pinzellada sobre el nou rètol. N'he trobat més del mateix autor pels entorns de Castellar. Crec que la seva activitat ha començat fa poc doncs abans no n'havia vist mai, d'aquests rètols, i són ben reconeixibles perque la firma d'aquest muntanyenc/a és que crema les fustes que fan de rètol. Aquesta tècnica, ben coneguda pels Japonesos, allarga la vida de la fusta.
Un altre d'aquests "rètols cremats" el podem trobar al camí del Serradell, que travesa aquesta muntanya de dalt a baix. N'hem parlat molt extensament del Serradell, i aquest camí principal hauria de ser conegut per tot lector fidel: ARTICLE SERRADELL. El rètol cremat el trobem a dalt de tot, i de baixada, és a dir, si de les Roques d'Aguilar volguessim baixar cap a les Arenes travessant tot el Serradell, el primer que trobariem seria el rètol. Ara bé, aquest rètol resa: Mas Pinetó.

També el trobo desafortunat, doncs el camí, si no et desvies, et deixa a l'area d'esbarjo de les Arenes. Ara bé, és molt cert que al punt del diposit de bombers, hi ha un trencall ben conegut que va a petar al Pinetó. Però el Pinetó no és el destí del camí principal... No m'agradaria que aquestes disgressions es confonguessin amb un atac. Encoratjo aquesta activitat i aquests rètols, tan macos si bé toponímicament no gaire acurats, ja formen part de la muntanya, i la persona responsable, els ha fet amb amorosia i dedicació, esmerçant temps i materials propis.

Seguim amb l'article. Ja som al damunt del Castelló i les vistes ens corprenen. Veiem tota la façana oriental de Sant Llorenç, i no només això, sino totes les carenes i turons que davallen del massís, cada cop més suaus i amables, fins arrivar al riu Ripoll, tàlveg final d'aquesta gloriosa vall.
Aquest és un punt adequadíssim per portar una copia de l'ultim dibuix toponímic i dedicar una estona a comparar la il·lustració amb la realitat i absorbir tanta toponímia com poguem.
Us adjunto el dibuix sota aquestes línies.

Ara bé, el massís apareix en la llunyania. Però molt a prop, a tocar, hi han altres relleus destacables.

En aquesta fotografia superior hi he marcat 4 relleus propers al Castelló. El turó de la Furriola i el Puig Rodó queden a l'altra banda de la carretera. El riu i la carretera creuen la vall del Ripoll pel mig i en separen les terres. Més proper al mirador hi he marcat un relleu que no us sonarà, doncs és toponimia propia. Parlo del Turó de la Cova de l'Aigua. Aquest és un relleu menor, molt marcat pel riu. És un petit turonet que fa anys vaig explorar i sobre el que n'havia de fer un article que no va sortir mai. En aquest petit turonet hi han varis elements d'interès, com ara un parell de barraques, un parell d'halepensis destacats, i sobretot la Cova de l'Aigua, descoberta d'en Jordi Guillemot. No entraré més en matèria doncs encara tinc l'esperança d'escriure un article per aquest petit puig. Sí que n'adjunto el dibuix que vaig fer en el seu moment.

Topografia d'aquest petit turó. La cota máxima són 477m.
Veiem com queda molt delimitat entre la carretera i el riu.

Fem una parada i resituem-nos: seguim estant al capdamunt del Turó del Castelló. Dels petits relleus que he marcat en la foto anterior, el més proper i destacable és la Paret del Dragó. Aquest petit cingle rogenc forma part de la carena Sud-Oest del Castelló. Sota nostre veiem també la carena Sud del Castelló, que al tram final apareix despullada de bosc. Les dues carenes recullen el Sot de l'Enric al seu interior. Totes dues carenes tenen respectius camins que les solquen, sent el camí de la Carena Sud el més conegut.

Tram final de la Carena Sud del Castelló

Tanmateix m'ha sorpres veure el camí de la carena Sud-Oest molt marcat, simbol inequívoc que la gent el fa servir. Aquest és un camí que sabem que és antic, però que el temps havia esborrat i difuminat. Al 2021 fou re-obert, i sembla que s'ha convertit en circuit habitual de muntanyencs. Malauradament he d'avisar de les més que evidents traces de motoristes que hi he trobat. Aquests motoristes són la sorpresa més desagradable que pots trobar-te en un passeig, i no sé si és la meva sensació però em sembla que cada cop en veig més i en llocs més agosarats. El simple fet d'escoltar-los és suficient per posar-te de mal humor. Dins la seva fantasia mental es creuen part fundamental del medi perque segons ells mantenen els camins oberts i fan "tallafocs".
Bé, parlavem del camí que solca la carena Sud-Oest del Castelló. Com que aquest article és una miscelania de moltes informacions, adjunto les linies que en el seu dia vaig escriure sobre aquest camí per qui vulgui saber més d'aquest corriol: "Em constava que hi havia un altre camí, podriem dir el tradicional, que també menava directe a la Paret del Dragó des de la pista de les Basses del Barceló, però s'agafava més endavant de la pista i anava a buscar la Carena. Aquest camí el coneixia perque l'Albert Antonell, en el seu llibre (d'imprescindible tinènça) Descobrir Castellar el descrivia. Ell va dedicar aquestes linies a aquest camí tradicional i a la Paret del Dragó: "Cal fer una aproximació pel camí-pista de les basses del Barceló [...] quan el camí ja ha fet una bona revoltada i agafa un traçat decididament horitzontal, planer, ens caldrà fixar-nos bé en el punt que cal deixar-lo i començar el corriol. Aqui hem de casar bé el que ens diu el mapa i el que veiem en el terreny. És evident que la carena que hem d'agafar forma amb el camí un accentuat revolt obert a migdia. [...] Al començament, la carena és ampla i anem pujant pel mig del bosc, però aviat es fa més evident i rocosa quan arribem a un petit cim acinglerat pel cantó dret. És un bon mirador." Aquest petit cim acinglerat del que parla és la Paret del Dragó, que forma part del que vaig anomenar (per tal d'ubicar-nos en l'article del Sot de l'Enric) com Carena Sud Oest del Castelló.
Pel que es desprèn de l'explicació de l'Antonell, el camí aleshores ja era de traça amagada i força tancat. Quan jo vaig buscar-lo i el vaig recorrer, em va semblar que del camí en quedava molt poc, que portaria força feina netejar-lo i que a sobre era més llarg que el que jo havia obert per arrivar a la paret (i amb el temps he fet molts viatges a la PdD, i m'he estalviat molt temps anant pel camí més curt), així que mai li vaig fer massa cas. Doncs bé, em satisfà comunicar que aquest camí ha sigut re-obert recentment (ara, a finals del 2021), crec que pels admirats pedraseques, i ara puja ben net per la carena, i ple de fites que fan impossible perdre'l."

Agafarem aquest camí per baixar a la Paret del Dragó. Encara som al cim del Castelló, mirem al voltant, veiem que el pessebre nadalenc ja ha sigut recollit pels seus autors. Baixem cap a la dreta i agafem el corriol i descendim. Poca estona desprès de baixar la carena el camí es posa planer i ja veiem com davant nostre solca el cingle del Dragó per sobre. Localitzem una fita a ma esquerra i davallem cap al peu de via. Aquest trencall, que vaig obrir jo i que connecta la Carena Sud-Oest amb el peu de via del cingle apareix brut i tancat en contraposició amb el camí de la carena. Sembla que poca gent de la que passa per la carena baixa a la Paret, perdent l'oportunitat de visitar un avenc i una balma obrada.
Seguint aquesta traça hem arrivat al peu del cingle.

Fixem-nos en el camí que hem fet per arrivar al peu d'aquest cingle i desfem-ne un petit tros. Just abans de sortir a l'espai obert de la paret, passem per un petit indret molt bonic. Enganxat a la paret, hi ha un petit espai pla i allargassat, on hi veiem un parell d'aladerns ben podats, al terra una catifa d'herba verda, i emergint d'aquesta, una més que notable població de petites flors.

L'herba al peu de la paret es mantè verda gracies a la (poca) aigua
de la pluja que davalla per la mateixa fins tocar terra.

L'aladern protagonista d'aquest petit espai,
creix a redòs de la paret.

Hi podem veure l'orella d'os

Fruit d'una primavera molt puntual, la delicadesa de les petites flors destaca amb la brutalitat del cingle, que creix aqui al costat.

Aquesta preciosa flor es diu Nadala Menuda, també coneguda com a Narcís Blanc. El seu nom científic és Narcissus dubius. És una de les flors més primerenques del Parc Natural. Segons autors importants, és una especie poc freqüent que creix en zones concretes del massís; la Paret del Dragó sembla ser una de les zones afortunades.

Si parlem de botànica i de Sant Llorenç del Munt, cal parlar de l'afegit més important a la bibliografia llorençana de l'any 2023. Es tracta del llibre "La vegetació - Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac". Firmat per Mertxe Pamplona i Albert Vicens i editat per Farell, és el primer d'una col·lecció anomenada Morral del Drac que presuposo que recollirà llibres de temàtica llorençana.

Aquest llibre repassa els principals habitats del Parc Natural, que els autors divideixen en: Camps de conreu, brolles, pinedes de pi blanc, l'alzinar, boscos caducifolis, canals, codines, cingles, i vegetació de ribera. A travès d'aquesta estructura el llibre va parlant de moltes especies botàniques diferents, tot vestit amb gran quantitat de fotos i croquis per a identificar especies.
En definitiva, aquest és un llibre molt complet que penso no pot faltar a cap biblioteca.

Sobre el trosset on creixen les nadales, cal fer-ne un apunt. Els dos pins bords que protegien l'indret han mort fruit de la sequera dels ultims anys. Ni són els primers ni seran els ultims.