miércoles, 5 de enero de 2022

TREBALLS FORESTALS A LES ARENES

 Ja fa forces dies que, al fer servir l'aparcament de les Arenes sentia molta fressa de motoserres. Normalment d'aquest parquing busco el Ripoll i el creuo per anar a la zona del Castelló i demés, però avui he anat a treure el cap per veure els treballs que s'hi duen a terme, i fer-ne quatre fotos per traslladar-les al blog. Aquests treballs han començat al desembre del 2021 i no se fins quan els faran durar, ni quanta area volen abastar.

Area aproximada que s'ha treballat fins al moment

Si alguna cosa sabem, i darrerament s'ha divulgat prou als medis majoritaris, és que el nostre bosc és de molt poca qualitat. Es diu que esta "molt brut", i no es refereixin a que estigui ple de llaunes (que també) sinò que la massa vegetal és massa abundosa. El sotabosc, selvatic. Els pins creixen un al costat de l'altre amb separacions minimes, i el fet de no posseir prou espai vital, els aboca a un futur en que seran arbres raquítics, amb formes estranyes, amb les quals busquen arrivar al cel i obtenir els fotons que necessiten. No seran arbres de qualitat. Els arbres lluiten entre ells, en silenci, i dia a dia, per colonitzar tot l'espai del que puguin disposar. Val a dir que aquest és el seu comportament natural, doncs el seu progenitor es va dedicar a estendre pinyons pertot el seu voltant. Estem dient doncs, que hem d'interferir en el procès natural, hem d'alterar la savia naturalesa en uns processos que porten milions d'anys funcionant a la seva manera? Doncs sí. I és que el mètode de regulació natural del bosc és el foc, i avui dia, els humans no ens podem permetre el foc.
Som homo sapiens, la nostra naturalesa és la de canviar el medi que ens envolta. I si ja hem arrivat fins aqui, si el sedentarisme ens ha portat a crear ciutats monstruoses, kilometres i kilometres cuadrats plens de formigó, xarxes de comunicació que travessen tota la terra, mines i abocadors gegantins, ja que hem canviat la morfologia del planeta, ja que hem arrivat fins aqui, no abandonem els boscos.
Els boscos sempre havien estat treballats pels nostres avantpassats. Del bosc s'en treia llenya i carbó, i també carn de caça és clar. La mentalitat era la mateixa que avui, la de treure'n el maxim profit, i tot i així, ho feien de manera més o menys sostenible doncs sabien que del bosc en depenia també la seva descendencia.
Val a dir que el més habitual de fer amb un bosc no sempre era aprofitar-lo. De fet, si hi havien els recursos i les ganes suficients, la pràctica més habitual al llarg dels segles ha estat la d'arrassar el bosc per a fer-hi terres de cultiu. En aquest sentit es podria dir que els nostres avantpassats eren més grollers, que no tenien cap tipus de consciencia ambiental. Però és que necessitaven el maxim de superficie per conrear, doncs la productivitat agraria era molt menor. La revolució verda va canviar això, i arran de l'abandonament dels conreus i de la vida rural, els boscos han anat recuperant aquest territori que els haviem arrabassat al llarg de les centuries. Aquests boscos, "nous", creixen sense cap control i esdevenen selvatics. Aquests boscos, abandonats a la seva sort, desenvolupen molta biomassa, que en cas d'incendi esdevè un veritable polvorí. De fet, la raó de que la gestió forestal torni a estar de moda, de que es torni a parlar dels boscos, és perque els incendis cada cop són més intensos, més esfereïdors, i això a portat a buscar-ne les causes. Es a dir, parlem de la solució perque portem molts anys experimentant el problema, quan el millor hagues sigut parlar de solucions abans de trobar-nos el problema. En tot cas, aquest tema mereix d'una reflexió i desenvolupament profunds, i ara només estic escrivint quatre ratlles per acompanyar les fotos de les feines que s'estant duent a terme.



Jo, com a usuari habitual del bosc, i estudiant de Gestió Forestal, també recolzo la tesis de que hem d'intervenir al bosc. Penso que fan falta més actuacions, que fa falta una explotació del bosc. Tenim una gran riquesa en forma de fusta/llenya, que amb la tecnologia actual (em refereixo als grans avenços pel que fa a la biomassa, com per exemple les estufes de pellets) ens permetria no dependre tant d'energies fossils, les quals ja sabem quant perjudicials són per al planeta. La fusta també pot esdevenir un material de construcció enfront del formigó, els processos d'extracció del qual castiguen força el medi. El problema és de recursos, la llenya no dona prous diners, ni pel propietari, ni per l'explotador, i els peons normalment estan mal pagats i amb contractes precaris (ho sé de primera ma). Resulta crucial doncs, la implicació de les administracions.

No penso que s'hagi d'arrassar el bosc, i convertir-lo en feixes on plantar-hi vinya o qualsevol altre cultiu; com quan mires fotos antigues del Puig de la Creu, i està tot pelat. No, jo penso que el bosc ha de tenir el seu espai, com més ampli millor, però ha de ser un bosc del que s'en faci un manteniment. La selecció dels arbres, la reducció de competència entre ells mateixos, la regulació de l'espai que poden abastar... aquestes actuacions permeten un creixement saludable del bosc, i alhora els converteixen en un recurs, del qual s'en pot fer una extracció sense malmetre la qualitat de la forest.
A la Peninsula Iberica, una de les terres més domesticades del planeta, doncs fa molt que els sapiens l'habitem, els boscos primigenis, absolutament salvatges, no existeixen. Des de sempre els hem explotat, tot i que en els ultims temps, en la "vida moderna" ens hem oblidat d'ells. Però hi tornarem; una senyal de que hi tornarem és que cada cop s'en fa més ressó de la gestió forestal i sembla que poc a poc les administracions hi destinen més diners; com ara les administracions que estan sufragant els treballs forestals de les Arenes: veiem-los.




En general, i pel que he vist, crec que no s'esta prioritzant tallar els pins per davant de les alzines. Crec que s'estan extreient per igual (hi han piles de troncs si fa no fa en la mateixa quantitat de les dues especies) i fomentant un bosc mixte d'alzines i pins, que jo trobo d'allò més bonic.

Allà per on han passat, el bosc ha quedat prou aclarit i net, tot i que totes les capçades i fullaraca reposen a terra, suposo que esperant el moment de passar per la trituradora. D'aquesta manera es converteix aquesta biomassa en material menys inflamable i és assimilable pel sól molt més rapidament. 
Aquesta biomassa també es pot transformar en pellets desprès de varis processos, però no sé si serà el cas. Del que estic quasi segur és que, sent una actuació feta en un Parc natural, fomentada per organismes públics, tota aquesta biomassa serà passada per la trituradora i no la deixaran a terra; almenys així ho haurien de fer. 

El Sot de Matalonga 

Marques als arbres

Sí que he vist més d'una soca de pi molt grossa, on hi havien arbres de molts bons diametres (com la de la foto d'aqui dalt). Per a mi és una llastima acabar amb aquests exemplars, que van camí d'esdevenir monumentals. Per a mi aquests grans exemplars, dels que no n'hi han gaires, s'haurien de conservar, i tallar-los em sembla un pecat. Val a dir que molts cops, en aquest casos d'actuacions, el promotor de la gestió forestal paga a l'empresa explotadora molt poc, o directament no paga diners, i l'empresa es lucra a partir de la fusta que treu del bosc gestionat. Així, és normal i llògic que els treballadors vagin a buscar els peus més grossos. És tota una llastima, tot i que parlo per parlar, no se si aquest és el cas d'aquestes feines.

Maquinaria

Es pot observar una certa sensibilitat forestal en les feines; per exemple aquest peu d'alzina, del que s'han tallat algunes ramificacions i s'ha deixat creixer la que és més vertical.

El camí de la dreta és el de sempre, el del Sot de la Matalonga. El de l'esquerra és una pista de desembosc de nova creació. El paisatge muta constantment.

Un altre exemplar de pi de bon diametre que ha passat a millor vida.

lunes, 20 de diciembre de 2021

LA CAIGUDA D'UN GEGANT

 Molt bones!

El Xaragall del Foio és un indret de Castellar on s'hi troba un sector d'escalada esportiva. Jo sempre hi he estat força implicat i ho sento molt meu; crec que en conec cada racó. Doncs bé, com que feia ja mesos que no hi pujava a causa de la feina, aquesta tarda he decidit de pujar-hi, i per aprofitar-ho, de renovar les ressenyes que hi vaig posar ja fa més d'un any; el que passa és que aquelles ressenyes, en comptes de plastificar-les les vaig posar dins d'un fastener que vaig grapar per l'obertura per tal que no hi entres aigua. Tenia la sospita que ja no hi serien i aixi era (és el que té fer les coses de qualsevol manera). Les que he pujat avui estan plastificades com déu mana i segur que duraran més.

Tot pujant pel camí (el més vertical, el que surt de la pista Castellar-Catafau) m'he sorpres d'allò més: hi ha un halepensis tombat a mig camí. Però no és un pi qualsevol, sinò que és d'una magnitud molt considerable: prou com perque tingui ganes de plasmar-ho al blog. 





Déu ni do quin pinardu ha hagut de caure... Les fotos no li fan justicia, pero els numeros sí: a 1'30 de la soca m'ha donat un diametre de 0'75. És un exemplar més que destacable! Un altre gegant que perdem a l'entorn de Castellar; però no cal posar-se trist, doncs és el cicle de la vida. Tard o d'hora (més aviat tard) s'acabara descomposant i sumant-li riquesa al sòl. I l'espai que ocupava la seva capçada ben aviat serà assaltat per d'altres arbres, que han vist molt augmentada la quantitat de fotons que ara reben, i que veuen l'alliberació d'aquest espai com una nova oportunitat per expandir-se.
Una cosa sí que és certa, ara el camí està ben brut! I sincerament crec que aquest pi passarà a formar part del camí de per vida, perque al trobar-se casi a dalt de tot, i tenir una magnitud de por, no sé pas qui pujara fins aqui amb la motoserra... Amb mi que no comptin 😂
En aquests casos sempre m'agrada fer exercici de la imaginació i penso: quin terrabastall va fer això en el moment de la catastrofe? M'hagues agradat veure-ho la veritat.

Aquí vivia el pi fins el dia de la seva mort

Un cosí germà de la generació del pi finat, que encara aguanta ferm

Un cop passat al pi, arrivem al sector. Sempre m'agrada pujar-hi i em desperta l'anyorança de les tardes que passavem aqui amb el meu company Eugin, la nostra principal preocupació era escalar, i hi passavem tantes hores que estavem plens d'aquella sensació embriagadora de: ser els locals.

M'hi passejo pertot, veig les alteracions del territori... El foio és una contrada que muta molt, doncs hi passa molta gent. Les ressenyes de l'any passat no hi són, era d'esperar, tot i així en trobo algunes restes.

El Foio és un xaragall (sinonim de sot petit, de barranc...) que es va estretint, i si no vols tornar per on has vingut, i sortir-ne per la capçalera, has de fer una petita grimpada. Avui hi he pujat amb la meva parella, i no les tinc totes; però és una crack. Pujem per la grimpadeta fins a enganxar el camí que puja al Puig de la Creu, el que és coneix com el camí de bombers. Anem a buscar el Sot d'en Goleres, i ja davallem fins al poble. S'ens ha fet fosc. Coses del desembre.

Adjunto algunes fotos de com ho he trobat tot plegat.


L'escletxa del Foio

La coveta del Foio, és curios que amb lo propera que és a la paret, no la conegui ningu. Només s'ha de fer una petita emboscada per trobar-la... Pero vaja, els escaladors esportius van al que van

L'antiga ressenya

La nova fa més goig

Detall folcloric



Això és la capçalera del Xaragall

El Foio, el Carener de Canyelles, i la Mola; i també els omnipresents cables d'alta tensió, que travessen el xaragall de dalt a baix...


Abans de plegar, voldria afegir una cosa. A darrere el parquing del Foio (el més utilitzat, que es troba al camí Castellar-Catafau) s'hi troba una roca de certa entitat, que fa un sostre força gros. Aquest sempre havia estat ple d'esbarzers, i també de deixalles, doncs està molt aprop del camí i ha servit d'abocador per a més d'un. Doncs bé, el Tomàs, que és un dels equipadors del Foio l'ha netejat aquest 2021 i hi ha posat uns parabolts, que no es pot dir que conformin una via, ja que no té reunió, però que alla estan. Crec que val la pena ressenyar-ho i n'adjunto algunes fotos:

La "via"

Seient


Testimonis de l'aprofitament de la pedra

El sostre



Per últim, adjunto un article on parlo extensament del Foio:

https://rocamrogenc.blogspot.com/2018/05/el-xaragall-del-foio.html

Salut, muntanya, i republica!
I bon nadal estimat lector.

domingo, 14 de noviembre de 2021

EL BOSC VOL AIGUA

En primer lloc, espero que aquest 2021 estigui sent de profit pels lectors del blog, i que estigueu trescant el massís amb més il·lusió que mai. 
Per a mi, aquest és l'any que menys connectat estic a Sant Llorenç. La vida laboral m'ha portat a viure a la vall de Campmajor; contrada que, si bé és tant preciosa i bucòlica com han d'esser les terres garrotxines , i a més conserva la genuïtat d'uns habitants dedicats a l'agricultura i la ramaderia, no pot treure'm l'enyor profund que sento cap al nostre massís. Les ganes de retrobada amb la muntanya, el voler tornar a estar al dia de l'actualitat, el no voler perdre el coneixement dels camins que es va rovellant a mesura que no els practiques, el voler seguir escrivint en aquest blog... Tot això accentua la nostalgia.
Tanmateix, algun cap de setmana, si no he hagut de treballar el dissabte i no tinc cap compromis, m'escapo a la muntanya. Com aquest dissabte, que vaig pujar a la Mola per camins poc concorreguts.

Un amic estranger (de Malta) de la meva germana l'havia vingut a visitar, i ella volia que fes una visita de qualitat al parc. La veritat és que, si vols impressionar un forani, Sant Llorenç és ideal. I és que s'en fan creus que, a tocar de Barcelona hi hagi un regne de roca ingovernable, boscuries solitaries i camins que es tanquen més de pressa que no pas s'obren. Doncs mans a la obra, la meva parella també s'hi apunta, i tots quatre sortim de Castellar. Aparquem a l'antic bar de les Arenes (és un parquing que queda entre el Mas de l'Illa i el parquing de l'Ermita de les Arenes), agafem la carena de l'illa i cap amunt. Aquest camí t'ofereix magnífiques panoràmiques de les muralles de conglomerat, a les quals et dirigeixes i que més endavant buscaras de superar per alla on la morfologia del terreny t'ho permeti. Passem pel Coll Llarg, agafem la canal dels Arítjols i ens plantem al peu de la Castellassa. Busquem la Canal Amagada, coneguda com Lucky Txei, perque volem portar l'amic maltès per llocs pintorescos. Un cop al damunt, anem a cercar el camí de la Font Soleia, i ens posem a seguir-lo. En aquest recorregut turístic no hi podia faltar una visita als escaladors, que no falten a la seva cita un dissabte, i n'hi ha arreu de les parets de la Soleia. Els seus gossos ens saluden i l'amic es meravella de com pujen i com n'estan de forts. Deixem enrere la seva extravagancia i seguim avançant, passem la Font, caminem una estona i agafem una canal que m'ensenya la meva germana per seguir ascendint. Jo no la coneixia, i no en trobo el nom a l'Alpina ni al Vissir. Per ubicar-la de manera rapida, és la segona canal que s'obre a la roca un cop passada la Font Soleia (en direcció Nord, és a dir, la canal queda a mà esquerra). La canal ens permet superar aquests cingles i va fent, pujant per un caminet altiu de vistes impressionants. El camí porta a la font del Saüc. En aquest punt ens separem. Per motius més que evidents, l'amic estranger ha de veure el monestir. A mi però, em fa bastanta mandra i vull repassar camins pels que fa molt que no hi passo; i és que com he dit a l'inici, aquest any ha sigut nefast per a les meves activitats llorençanes. Així que jo marxo cap al cotxe, i ells van a veure el monestir; quedem que desprès baixaran pel camí dels monjos fins a Sant Feliu, on jo els recolliré. Jo i la meva parella tornarem al cotxe (que el tinc a l'Ermita de les Arenes) i els anire a cercar. Faig els meus calculs i no sé pas qui arrivarà abans. Em poso en marxa, i desfaig el camí fins al camí de la Soleia, on busco el sender que em fa falta. El trobo, i aquest em porta al cingle de la Trona. Davallo cap al seu peu, travesso la canal del Tro i pujo dalt la Castellassa del Dalmau. La zona de la Castellassa del Dalmau té un magnetisme molt fort per a mi. És una zona molt salvatge, on encara pots anar-hi en cap de setmana i no trobar-hi ningu. Els camins, s'han d'intuïr més que una altra cosa. I no és del tot dificil veure-hi cabres. Davallo la Castellassa per la canal que sempre ho faig, no sé el nom, i vaig a cercar el tàlveg de la vall. Aquesta vall es el Sot de la Matalonga, i al seu tàlveg se l'anomena, és clar, torrent de la Matalonga. Aquest és sec, i esdevè un camí de petits codols i sediments que l'aigua ha arrossegat fins aqui, i és de bon caminar. Aquest camí, em retorna directament directament al cotxe. L'agafo i pujo cap a Sant Feliu; aquell parell m'han hagut d'esperar un quart d'hora. 


La raó d'escriure aquest post no és explicar aquesta caminada. El que vull, és deixar constancia de la sequera que esta patint el massís. Ha sigut una tardor calorosa i poc plujosa, i la muntanya se n'està ressentint molt.
En primer lloc i com és normal, la temporada boletaire ha sigut nefasta al massís, si bé tampoc és una contrada molt productiva, la majoria d'anys sempre pots omplir un cistell de camagrocs i carlets si saps on buscar. 
En segon lloc, és clar, les fonts de la muntanya són seques, així com els torrents, rieres... No hi ha aigua. Durant l'excursió que vem fer vem passar per la font Soleia i la font del Saüc i les dues eren seques, ni rastre d'aigua.
En tercer lloc, els més perjudicats són la flora i la fauna del massís. Els usuaris del parc, quan hem acabat l'excursió, anem a casa, obrim l'aixeta i l'aigua és infinita. Pero els habitants reals de la muntanya, que són molts, no tenen aquest recurs, i estan patint força. Almenys puc parlar per la flora, que resta estàtica alla on neix i podem ser testimonis dels canvis que pateix. 
Ja m'havia arrivat que el bosc estava molt sec, però al caminar-hi ho vaig poder constatar jo mateix. I la veritat és que em va esfereir veure l'estat de molts arbres, si bé sóc conscient que el bosc mediterrani és resistent a la sequera i que res d'això és irreversible. Tot i així, la imatge és amarga, doncs a banda i banda del camí apareixen alzines seques. 
Em vaig fixar que a cotes altes la incidència de la sequera semblava molt menor.

Efectes de la sequera a la Carena de l'Illa. És veu les alzines en marró, molt castigades per la falta d'aigua, i els pins, dels quals la majoria encara resten verds.


De totes les especies del bosc, tinc clar que l'alzina és la que més ha patit els efectes de la sequera. És l'especie de la que es veuen més individus afectats, clarament molt per sobre del pi, que no tenen tanta set, i no estàn ni de bon tros tan tocats; si bé també en vaig veure de morts. 






L'alzina és un arbre extremadament valuòs per al massís. És un vestigi del bosc primitiu, on hi manaven els Quercus, i on l'alzina i el roure eren els reis del bosc. És un arbre de creixement lent, ella va a poc a poc, el que indica que la seva fusta es de qualitat; de molta qualitat. El carboneig havia estat tant intens a Sant Llorenç del Munt perque la presencia de l'alzina hi era molt gran. I avui en dia, segueix sent un arbre molt apreciat per a la producció de llenya. A més l'alzina produeix aglans, un aliment molt nutritiu que fa les delicies de la fauna, sobretot dels senglars. I més enllà de totes aquestes virtuts, té quelcom més, que la converteixen en una super estrella dels arbres. És un arbre noble, robust, un emblema de la terra, un model de disciplina. La seva robustesa és admirable, i la seva ombra... Per a quants haurà servit de refugi al llarg de l'era dels homes?
Per tot això (i molt més) sap greu veure un numero tant alt d'alzines afectades per la sequera. Tanmateix, l'alzina també és un arbre amb gracia per defugir la mort, i per a reviure i reproduir-se (no en và és l'arbre més abundant a la peninsula ibèrica). Moltes d'aquestes alzines que avui apareixen marrons, fullaran verd quan torni l'aigua. Moltes altres moriran, potser, però sols la part aeria, doncs el més possible és que rebrotin de soca a la primavera i segueixen buscant i creixent cap el cel. 
Adjunto un fragment d'un estudi que es va presentar a la cinquena Trobada d'Estudiosos, del 2002, i que tracta sobre l'afectació de la sequera del 1994 envers la població de Quercus Ilex al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El seu autor és en Carles Castell Puig, doctor en ecologia per la UAB i investigador del CREAF:

Les alzines no són les uniques especies perjudicades per la sequera. Els Juniperus també els vaig veure crítics. Així com el Bruc, el Galzeran, l'Estepa... A tots els costa perviure. De pins, també n'hi ha de secs; si bé són una clara minoria. El llentiscle, per contra, el vaig veure molt poc afectat.

Galzeran

Juniperus

Llentiscle

Pi


El bosc és sec, molt sec. En general aquesta tardor s'ha endarrerit molt respecte d'anys passats. I és que hem passat un setembre i un octubre força més calorosos per sobre de la mitjana. Això ha estat el principal causant de la sequera, si bé també s'observa que ha plogut una mica menys durant aquest setembre i octubre del que ho va fer l'any passat durant aquests dos mesos. Les dades les he agafat de la web www.meteo.cat, i l'estació metereològica que he emprat és la de Sant Llorenç Savall, que per proximitat a la banda de llevant del massís, penso que és la més representativa. La pluja, a més, aquest any ha caigut en dies més localitzats, on han caigut molts litres. Per exemple el dia 16 de setembre de 2021, aquell dia van caure 26 litres per metre quadrat. Al caure tanta aigua en poc temps, i amb tanta intensitat, el bosc no té temps d'absorbir-la, i la majoria de l'aigua acaba fugint per les escorrenties, torrenteres, rieres i rierotes, trobant el Ripoll, i en ultima instancia, desembocant al mar Mediterrani. El bosc prefereix una pluja lenta, suau, constant, que li doni temps a la terra de xopar-se i impregnar-se bé del liquid sagrat. 

Adjunto uns gràfics d'una altra web, www.meteoblue.com que resumeixen la temperatura i pluviometria del setembre i l'octubre, tant del 2020 com del 2021.

Font: www.meteoblue.com



Per concloure, adjunto varies fotos de l'estat del bosc, totes elles pertanyen a la zona de la Carena de l'Illa, és a dir, cotes baixes del massís, i de la banda Est de Sant Llorenç del Munt. La veritat és que la resta de la muntanya no sé com estarà, jo només parlo per aquesta contrada, però no crec que variï gaire d'una zona a una altra. També vull afegir que em sap greu si aquest post ha tingut un to alarmista. El bosc mediterrani pot suportar sequeres com aquestes, i estic segur que s'en sortirà sense problemes. D'aqui poc tornarem a gaudir d'un bosc en millor estat hídric. 
És clar que el pessimisme, en aquesta època que ens ha tocat viure ens acompanya sempre. Això ho dic perque si el canvi climàtic segueix en augment (que ho seguirà indubtablement degut a l'estultícia i la cobdicia inherents al Sapiens) i la temperatura no para de pujar, el paisatge de Sant Llorenç pot canviar molt. Si no posem fre al major problema de la nostra era, l'estimada Mola esdevindrà una muntanya arida, una muntanya pelada. Pero no serà pas pelada a causa de l'aprofitament dels seus boscos, o pel conreu de les seves feixes, no. Serà pelada perque no hi haura cap especie que hi pugui sobreviure. Serà una muntanya desertica. De segur que seguiria sent bella... Pero sense vida. 
De totes formes, amb vegetació o sense, ella ens sobreviura a tots.  Quan nosaltres no hi siguem, ella seguirà damunt el seu pedestal, altiva, imperial, dominant i ensombrint la plana del Vallès i sent peça central del paisatge i reclam a la vista (com ho ha sigut sempre) de qui sigui que pugui guaitar-la.









Adjunto una piulada que he trobat per la web. No en conec pas el creador i espero que no el molesti que ho comparteixi.



viernes, 16 de octubre de 2020

RESSENYES DEL FOIO

 El Foio (sector d'escalada castellarenc ampliament explicat en aquest article: http://rocamrogenc.blogspot.com/2018/05/el-xaragall-del-foio.html) es compon de tres subsectors, d'esquerra a dreta, o de Nord a Sud, aquests són: Sector Canyetes, Sector Central i Sector Foio o Sector de Baix. 
He elaborat unes ressenyes, molt senzilles, per pujar-les al sector, ja que la majoria de nouvinguts van força perduts; i és que les ressenyes que hi han a la paret estan molt desfassades ja que s'hi han seguit obrint vies.
Les adjunto tot seguit: 





Espero poder portar proximament les ressenyes del sub-sector que falta, el Sector Canyetes.