RESSENYES DEL FOIO DEFINITIVES I ACTUALITZACIÓ DEL SECTOR

Molt bones.

Avui porto les ressenyes definitives del Foio, i una petita actualització d'aquesta la nostra paret. 
Per que dic ressenyes definitives? Doncs perque amb les ultimes vies que he equipat, no queda ni un pany de roca verge, i veig dificil que s'hi puguin obrir més itineraris. Dificil i improbable, doncs l'únic interessat a fer-ho fins ara he sigut jo, i tinc clar que al Foio no hi equiparé més.

En total aquest 2022 he muntat 3 vies, totes són de grau molt baix, de fet jo diria que les vies noves són amb diferencia les 3 vies més facils de la paret. És de llògica, només quedaven per equipar els trams més tombats i menys interessants esportivament.
Parlo concretament d'una via a l'esquerra del tot de la paret, que esdevè d'aquesta forma, i si comptem d'esquerra a dreta, la primera via de la paret. Li he posat de nom Via 08211 en honor al poble de Castellar.
També d'un pany de paret que quedava recollit entre el Sector Foio (el que es troba a menys altitud i on hi han les vies més dificils) i el sector Central. Era un tros de paret més baix que les que tenia a la vora, i a més amb força inclinació. Aqui hi he fet dos vies, que han sortit llogicament facils. Però com que parlem d'un sector escola, estic segur que faran les delicies de molta gent que d'ara endavant, les faran servir per practicar, i segur que són les primeres vies que escala més d'un. 
No sols hi ha hagut l'equipament, sinò que he seguit amb la feina de treure terra de peu de via per fer més llargues les vies. Aquesta és una practica que s'ha fet al Foio des del seu naixement, i ha estat el factor que ha fet mutar més aquesta zona.

Així doncs, ja que hi han vies noves, m'he decidit a treure les primeres ressenyes completes del Foio.
Aquesta no és l'unica raó. El Xaragall del Foio és un sector que va equipar-se al 2012, i enguany som al 2022. M'ha semblat idoni celebrar el seu desè aniversari treient una edició decent de ressenyes.

Aquestes són les ressenyes, fetes amb el meu estil habitual. La ressenya del primer sector, el sector Canyetes, és representativa, doncs no puc treure cap foto de la paret per desprès fer-ne el croquis.

Com deia abans, el Foio va començar a equipar-se al 2012, que es quan es va fer quasi totes les vies i la feina més dura. Posteriorment, hi han hagut dos episodis més d'activitat: un va ser al 2016. En aquell any es van equipar la Hostiaputa, la Sardanes i ranxeres, i la via Insubmisió. Al 2018 i de forma aïllada vaig equipar la via GIA. 
L'altre episodi d'activitat ha sigut el recent, ara al 2022, que s'han incorporat les vies 08211, Sant Llorenç, i la Trinxera.

Estic prou convençut que el Foio no coneixera més taladro, però això mai se sap, i qui sap quina empenta i quines idees duran els futurs escaladors. 

També vull comentar que estem renovant la majoria de materials per despenjar-se que trobem a les reunions. Molts mosquetons i maillons per despenjar-se estan en estat crític (crec que algun és original), d'altres reunions han desaparegut pq la gent s'els emporta... D'aqui poc tot el material serà de primera i esperem que duri alguns anys.

Com sempre cal agraïr als equipadors originals, Gerard Cantero, Jordi Homet, Tomas Valverde. Sobretot a aquest últim que és el que sempre ha estat més connectat a l'indret.

Abans de plegar, vull deixar escrit en algun lloc una anecdota del Foio, simplement perque no caigui en l'oblit. L'anecdotari d'un lloc, per a mi és important, m'encanta saber quins fets, quines anomalies, han passat en un lloc concret.
Com que jo transito molt la zona, i sempre hi vaig sol, és facil conversar amb altres solitaris amb els que et creues. Un d'ells és un caçador, al que em trobo a vegades i hem fet petar una mica la xerrada.
Aquest caçador, natural de Castellar del Vallès, té 2 gossos caçadors, de la raça Braco Aleman.
Doncs aquest senyor m'explicava com un dia, passejant pel camí de sobre el Foio, els gossos van sortir esperitats perseguint alguna cosa. Aviat els va perdre de vista, i els va sentir gemegar de ben lluny. Resulta que els malaurats cànids havien caigut de daltabaix del Foio, una caiguda esfereïdora. 
L'home els sentia plorar, i de primer pensava que estaven enganxats amb algun senglar. M'explica que va anar amb una correguda a casa seva (viu en la més proxima inmediatesa al Puig de la Creu), va agafar una destral, i va fer cap al Foio. Allà els va trobar a terra, molt malferits, i els va dur a casa en braços. Em va dir que van tenir una recuperació lenta.
Mentre m'explicava tot això, els dos gossos en questió anaven donant voltes i corrent pel bosc seguint rastres i entretenint-se com ho fan els gossos. Jo m'en feia creus, primer que no morissin al caure, i segon que no quedesin lisiats. Així de durs són els animals... Però cal dir que un dels dos gossos, el més vell, ha quedat coix. Aquesta anecdota va ocorrer al 2021. 

Salut i muntanya!