LLENEGUES I UN FORN DE PEGA

Hom pot passar jornades trepitjant sistemàticament una zona i no trobar res d'especial. I de la mateixa manera hom pot sortir, amb una navalla i un cistell, i sense voler-ho topar amb el patrimoni.

Em va passar el 18 d'octubre de 2024. Sortiem amb el meu company Carles a buscar bolets, i ens enfilavem amb el 4x4 fins el Coll Monner, ens dirigiem a una vessant que conec i em semblava que podia ser bona, una obaga que mira cap a Caldes i on tot feia presagiar que caçariem més d'un bolet. De bolets, ben pocs, només algunes timides potes de perdiu i mollerics van sortir a saludar. La pota de perdiu (també anomenada cama o bec de perdiu) és un bolet de segona divisió, però força agraït perque s'en troba força, si bé en quantitats petites. És a dir, és un bolet que sempre portes al cistell, però dificilment portaràs un cistell on només hi hagi pota de perdiu. Penso que també s'en troba força perque molta gent no la coneix o bé l'evita. No l'ajuda el fet que aquest bolet, quan es cuina, agafa un to violeta d'allò més malaltís, que podria fer enrere més d'un boletaire aprenent.

Potes de perdiu

El que sí que va sortir del mig del bosc és una grossa barraca de pedra seca, en força bon estat tot i no haver rebut clarament cap rehabilitació moderna. Una peça ben robusta, que malauradament ha servit d'abocador a la gent de la zona. Cal dir que es troba en una mena de barri, on hi ha 3 cases o xaboles repartides pel bosc. Una contrada singular, i tot i així, bonica.

Any 2024.

Més endavant ho comunicava al Jordi Guillemot (https://caudelguille.net/), l'autoritat local competent, qui em confirmava que ja tenia controlada la barraca. Concretament aquesta és la barraca del Camí de Collmonner, no.203. Es troba a les coordenades 41.6674517,2.0906817. En Guillemot també em puntualitzava que, al 2011, la llinda de la barraca seguia a lloc, i m'ho demostrava amb la foto que us adjunto a continuació:

Any 2011. Autor Jordi Guillemot

Així doncs, aquest bosc no va donar ni bolets ni descobriments. Vem recollir i decidir tornar a Castellar per la pista de la Font del Platan, fins agafar la carretera, i així fer una mica de circular ja que al Coll Monner hi haviem pujat per la Pista de Canyelles i el Puig de la Creu. Tornavem cap al Cadafalch i als volts de la masia agafavem la pista que baixa (la que coincideix amb el GR, ja que la seguent, que recorre el carener de les Roques d'Aguilar i que ha aparegut moltes vegades en aquest blog, esta guardada amb una cadena). Baixavem per aquesta pista, prou bona per al cotxe, fins arrivar a la font. 

Ja que el lector està mentalment viatjant pel bosc amb un tot-terreny (activitat que, tot i el soroll i el CO2 emès, és sumament plaent, cal reconeixer), aprofitem per parlar d'una problematica relacionada amb el transitar que afecta els nostres boscos locals. Estem inmersos dins d'una sequera que dura anys (no deixeu que les plujes tardorenques us enganyin), una sequera que ha matat gran quantitat d'arbres, sobretot pins, que resten dempeus al bosc. Quan els boscos han de suportar una tempesta, i els vents es fan forts, molts d'aquests arbres cauen a terra, aixafant les joves alzines i arboços que creixen sota seu. Això no és més que un fet natural que no ens hauria de preocupar. Si bé els arbres caiguts al bosc ens mereixen poca consideració, una altra cosa són els arbres que cauen enmig del camí. Ja poden caure 1000 arbres dintre el bosc que tothom estarà ben tranquil, ara bé, si en cau un al camí, tothom s'esvera. És normal que ens preocupin els afers que afecten la nostra vida, en aquest cas, el nostre dret a transitar. La questió és que els camins van plens d'aquests arbres, si bé al terme municipal de Castellar tant Bombers Voluntaris, ADF, Serna, propietaris i usuaris del bosc fem bona feina i aquests arbres són retirats poc desprès de caure. 
A sota aquestes linies, alguns pinets que he retirat recentment del camí de l'Ermita de les Arenes:

Fet aquest parentesis tornem a la crònica. Desprès d'una estoneta de pista finalment arrivavem a la Font del Platan, o més ben dit a la cruïlla de la font del Platan. 

L'ENTORN INMEDIAT DE LA FONT DEL PLÀTAN
Primer de tot ubiquem-nos. Som al punt geogràfic  41°39'12.9"N 2°04'13.6"E.

Aquí sota adjunto un mapa de propia factura on podem veure els elements més interessants de l'indret. També adjunto una captura del vissir:

Aquest és un punt important. És una cruïlla de camins i també un indret d'aiguabarreig. De camins, perque d'aquí surt una pista que s'enfonsa cap als boscos de Savall, i que ens permet, entre d'altres coses, pujar dalt del Turó del Castelló; mentre que la pista principal, com ja hem dit, mena a can Cadafalch. 
I d'aiguabarreig, perque aqui es barrejen les aigues recollides al Sot de l'Àliga i altres sots menors, amb les aigues que baixen del torrent del Castelló (aquest té el seu començament a la falda sud d'aquesta muntanya, on fa un curt recorregut fins arrivar a aquesta cruïlla). 

Anant al detall, al mapa hi apareixen apuntats varis atractius, que tot seguit repassarem. Comencem pels arbres: en podem veure fins a tres de destacables. El primer, tal i com venim de la pista, és una bonica alzina de tres vesses, que compta amb una pintada de GR a la seva soca. El seu diàmetre és de 51 centimetres. Seguim avançant i trobem un formòs platàn, amb una copa que es va eixamplant a mesura que guanya alçada. Aquest exemplar de Platanus hispanica amida un diàmetre de 62'4 cm, i sembla ser l'origen de la toponímia d'aquest lloc. Una mica més amunt, a la vora esquerra de la pista que mena al Castelló, podem veure un pi, que destaca per la seva esveltesa i altitud. És també l'arbre més gruixut dels tres, amb 71'65cm de diàmetre. Al costat d'aquest pi hi ha un petit espai, ideal per aparcar-hi el cotxe.

Quercus ilex

Platanus x hispanica

Pinus halepensis

També hi podem veure una caseta d'instal·lacions. Aquesta amaga un dipòsit i una estació de bombeig per subministrar d'aigua la masia del Cadafalch. Davant la caseta, a l'altra banda de la pista, hi ha el pi i un petit aparcament. Si ens hi endinsem uns segons, podrem observar una bonica balmeta de pedra tosca, amb un parell de forats naturals a la paret.

Caseta d'instal·lacions

Petita balmeta de pedra tosca

Seguim amb els elements hídrics. Al mapa hi apareixen els cursos fluvials de la zona, aquests són el Torrent del Castelló i el Torrent del Sot de l'Aliga. Tots dos s'ajunten i agafen el nom del primer. També hi podem veure un parell de fonts: del Plàtan i de Sant Jordi: A tocar de la pista i a la llera del torrent (el del Sot de l'Àliga, doncs el torrent del Castelló se li ajunta just desprès), hi trobarem la Font de Sant Jordi, adornada amb la ceràmica del Sant Jordi "decapitat":

Hi ha un error molt comú entre aquesta font i la propera del Plàtan. És d'allò més popular anomenar la font de Sant Jordi com la del Plàtan.

Ara bé, l'autentica Font del Platan es troba dins el torrent del Castelló, en el seu curs primigeni, és a dir, abans d'ajuntar-se al torrent que baixa del Sot de l'Aliga. Aquesta surgència va ser captada per portar les seves aigües a la masia del Cadafalch, mitjançant la instal·lació de bombeig que hem mencionat abans.
Ja hem esclarit que la Font del Platan i la de Sant Jordi són dues fonts ben diferenciades. Ara bé, si la corrent popular coneix la font de Sant Jordi com la del Platan (i això ha sigut així des de que jo puc recordar), podriem concloure que hi han dues fonts del Platan, la original, i la popular. Aquesta segona és la coneguda per tothom (la original s'amaga dintre el bosc) i també rep el nom de font de Sant Jordi. Que cadascú li digui com vulgui.
Aquesta font em desperta molts records ja que el meu pare (ell també li deia malament el nom) m'hi portava de petit, ompliem garrafes d'una aigua ben fresca que desprès beviem a casa. Em considero afortunat en tant que potser sóc l'ultima generació en haver viscut aquest tipus de coses. No el fet d'anar al bosc, la qual cosa serà inmortal, sinò el fet de recollir aigua de fonts naturals. Avui dia aquesta font dificilment raja, i fins tot desprès d'una tardor ben plujosa, li ha costat molt rajar i ho ha fet durant poques setmanes.

Pel que fa la confusió, les administracions no ajuden, doncs al costat de la font de Sant Jordi hi veiem aquest rètol: 

Ja només ens queden per comentar dues industries antigues que apareixen al mapa. Hi ha un forn de calç, força gros, que trobarem davant de la Font de Sant Jordi, a l'altra banda de la pista. L'he netejat fa poc i ara es pot entrar i visitar sense esgarrinxades. 

I si sou coneixedors del patrimoni del terme, us sorprendrà veure-hi anunciat un Forn de Pega... Del qual en parlarem més endavant. Ara tornem a la crònica del ja llunyà 18 d'octubre de 2024.
Aturava el cotxe davant la font i baixavem a veure si rajava, sense més interes que aquest, quan de sobte, albiro just al costat de la font, repeteixo just al costat, una lleneguera d'allò més bonica d'on hi naixien cinc o sis precioses llenegues negres. La llenega és un dels bolets més exquisits. Són saboroses, carnoses, meloses, i dificilment es corquen, i a més, al no ser molt abundants (almenys a la nostra contrada) trobar-les és un gran exit. 

Llenega negra

Totes les llenegues es diuen de primer nom Hygrophorus, paraula que deriva del grec i significa, literalment, "portadora d'humitat" (phorus=portador, hygro=humitat). N'hi ha de varis tipus, però la més bona, la classe superior, és la Llenega negra, en llatí Hygrophorus latitabundus. Altres llenegues que podem trobar per Sant Llorenç del Munt són la Llenega blanca (Hygrophorus gliocyclus), també molt apreciada, i la Llenega d'alzina (Hygrophorus persoonii), de classe inferior. D'aquestes ultimes en trobo forces pels meus sectors de Sant Llorenç oriental. Les que afloraven al cantó de la font eren de les negres, no m'ho podia creure, en un lloc tant transitat com aquest, trobar un ram de llanegues, que ademés, eren ben grosses i madures es a dir que portaven uns quants dies, sino setmanes, en posició.
No hi havia altra opció que aparcar el cotxe correctament i endisar-nos dins el bosc. Així ho feiem, rebuscant pels entorns de la font. En el meu cas, panxa a terra i enfilant-me en la vertical de la font, ben brut d'esbarzers. Pocs metres per sobre la font trobava una mena de cavitat que semblava d'obra humana. Li vaig fer unes fotos i en vaig guardar la ubicació. 

Vora la font no vem trobar gran cosa, alguna pota de perdiu, llengua de bou, i encara van sortir un parell de llenegues més. Marxavem cap al poble.
Evidentment vaig tornar a investigar la troballa, amb tisores i destral. Desprès de desbrossar el lloc apareixia el que semblava ser un forn de l'època.

Tot seguit trucava al Joan Roura, autoritat local competent, qui hem feia saber que els de la pedra seca ja tenien coneixença d'aquest forn i que es tractava d'un forn de calç. Tanmateix hi havien indicis de que el descobriment podia ser quelcom novedos. Primer, l'absoluta mancança de cap traça humana al voltant del descobriment. Segon, que la morfologia d'aquest forn, que presentava dos forats, un per sobre de l'altre, no coincidia amb la morfologia d'un forn de calç, que només presenta una sola "cavitat" o "olla". Tercer, el fet de saber que just a la vora (ni 50 metres de distancia) hi ha un conegut forn de calç, feia sospitar que el conegut era al que es referia el Roura, i el noutrobat era, en efecte, nou (aquí farem un incís que hem fet tantes vegades al blog. Parlem de quelcom nou, quan és evident que la troballa és quelcom antic. També parlem de descoberta, quan és evident que aquest forn de pega ja era conegut per humans, de fet, és tant evident com que van ser humans qui el van construir. El fet de troballa o descoberta es deu al fet que no hi ha ningu viu a l'actualitat que el conegui. Tots els que en sabien de la seva coneixença han mort i no n'han deixat cap menció, escrita, ni oral, que hagi perviscut. Per tant el fet de trobar-lo, i divulgar-lo significa donar a coneixer un element que abans desconeixiem totalment).

La questió és que vaig insistir al Roura i un mes desprès l'anavem a visitar plegats.
Els pedrasequers tenien una feina molt propera, consistent a arranjar el cabal de la Font del Carner, la qual no rajava tot i les recents i abundants pluges. Cal fer notar que van desenvolupar la missió amb exit. No entrarem en detalls ja que l'article no va d'això però us adjunto unes fotos, i us encoratjo a visitar el seu blog: Blog dels pedrasequers. Són uns grans artistes.

Aprofitant l'avinentesa de la proximitat de la seva feina jo i en Roura anavem a fer un cop d'ull al forn. Jo hi havia obert un accès i hi arribavem sense problemes.

Allà en Joan Roura em confirmava que era una troballa desconeguda. El catalogava, sense beneficis del dubte, com un forn de pega. I afegia que fins al moment, al terme municipal de Castellar del Vallès només es coneixia un forn de pega. Podriem dir que hem duplicat els forns de pega de Castellar.

Jo seguia arranjant el forn mentre ell en prenia mides. 

En Joan Roura,  exponent de la vella guardia del Centre Excursionista de Castellar, i d'una generació que ha fet moltíssim per la muntanya local.

Intuïa que la troballa era del gust de'n Roura i que hi esmerçariem més esforços.

Un mes més tard, el grup de recerca de la pedra seca del CEC hi anava i creava un nou accès, més planer, per bé que no tant llogic, alhora que començaven l'extracció de terra i pedres de dins el mateix forn. Concretament això fou el 7/01/2025. Cal indicar que els pedrasequers, tot i l'avançada edat que tenen, poseeixen una empenta i una força trepidants, i quan tots es posen a treballar constitueixen una elevada força de treball. A vegades però, l'energia i la potencia desbocades poden ser contraproduents en una feina més aviat delicada com aquesta, més propia d'arqueolegs que de mestres constructors. Hi dediquen un matí però l'estabilitat de les poques restes del forn queda un xic compromesa i s'aturen les feines sense marcar un proxim dia per tornar-hi. 

Al butlletí del febrer de 2025 el portaveu dels pedrasequers dona la noticia del descobriment del forn, sense concretar-ne l'autoria:

I això ens porta al dia d'avui, ja a l'abril del 2025. La troballa resta pendent de restauració, però si més no gaudeix d'un camí per arrivar-hi. En vistes de que dificilment hi hauran canvis aviat, decideixo publicar aquest article, que ja porta forces mesos esperant al calaix. Si hi han més noticies, les plasmarem al blog. De moment però, podem dir amb certesa que el partimoni local de Castellar del Vallès, i de la muntanya de Sant Llorenç del Munt en general, ha estat ampliat.

Salut i muntanya!