ARBRES SINGULARS

ELS BOSCOS I SANT LLORENÇ DEL MUNT

Sant Llorenç del Munt i l'Òbac és una regió molt boscosa (tot i que no sempre ha sigut així) i com a tal acull un bon nombre d'arbres especials, singulars, amb caracteristiques que fan que els diferenciem de la resta. Alguns destaquen per les seves dimensions, altres per les formes, altres per la historia que els acompanya.

Faig un breu repàs de com són els boscos llorençans: Les alzines (Quercus ilex) comparteixen el protagonisme dels pins, formant els boscos caracteristics de les parts altes del massís. Els alzinars són boscos ombrívols, frescs, vestits de verd tot l'any. El sotabosc acostuma a ser un xic selvatic, quantes esgarrinxades... Desprès de l'alzina l'especie més abundant és el pi, el trobem formant boscos mixtes o extensos boscos de només pi. A Sant Llorenç distingim el Pi blanc (Pinus halepensis), que és el cosí més abundant a les parts baixes del massís sobretot. També hi ha el Pi pinassa (Pinus nigra), més altiu i bonic, amb la caracteristica escorça grisenca, no és molt abundant però encara forma bons rodals, com ara a la Vall de Mur, molt bonics. Per ultim hi ha el pi roig (Pinus sylvestris) que el trobem poc, però n'hi ha al nord del massís sobretot. Pel que fa als roures, també es troben exemplars dispersos per molts indrets, però també aconsegueixen formar petits boscos a algunes zones.

En menys quantitat que les tres especies anteriors, i algunes d'elles desenvolupades només en estat arbustiu, al Massís també hi trobem  l'arç blanc, el boix, la savina, el ginebre, el càdec, l'avellaner, el garric, el llentiscle, el castanyer, la noguera, el lledoner o el plàtan.

Els boscos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han patit una explotació important al llarg dels segles. Els primers pobladors sedentaris del Massís van alterar la massa forestal, i més tard els ibers van incrementar també les terres de conreu i pasturatge. Aquest procès es va anar fent més intensiu amb el pas de la historia, fins arrivar al segle XX on es va invertir la tendencia, degut a molts factors pero sobretot a l'èxode rural, i la desaparició de molts oficis dedicats al medi natural que es van veure detruits per la industria. Això ens porta al present, on la majoria de territori del parc esta cobert pels arbres, avui dia podem gaudir del bosc tot i que no cal oblidar la bogeria urbanistica i els incendis que han arrasat parts importants del Parc. El foc és en realitat un fenomen natural. El formigó no.

No és pot dir que hi hagi cap treball o informe important oficial sobre els arbres singulars del parc, tanmateix, a la xarxa es pot trobar molt material d’aficionats i apassionats del massís. I és que al Parc, només hi ha un arbre catalogat com a monumental per la Generalitat de Catalunya: el Pi de les Quatre Besses (Numero d'identificació:40.223.01).Al parc trobem tres arbres amb plaques i que acostumen a constar en els mapes del Parc, diguem-ne que són la tríada dels arbres singulars; aquests són el Pi de les Quatre Besses, l’Alzina Bonica o del Vent, i el Roure de Palau. 
La web trailsantllorenç (més que recomanable) inclou un registre força extens dels arbres singulars del parc: http://trailsantllorenc.blogspot.com.es/2012/09/index-dels-arbres-de-sant-llorenc-del.html#.WqVYJmrOXIU

Totes les mesures de diametre dels arbres han sigut preses a 1'40m del terra.

ARBRES SINGULARS

En repassaré aquests 7, tots molt coneguts ja, i un d'extra desconegut

PINASSA DE LA VINYA VELLA
Aquest és un exemplar de Pi Pinassa (Pinus nigra) ben altiu i espectacular.
El trobem ubicat a la Vall de Mur, un paratge excepcional encara prou desconegut que es troba entre el Sot de Matalonga i la Vall d'Horta. És sabut que aquestes contrades acollien uns boscos vells de gran bellesa, amb exemplars que de ben segur eren increibles. La intensa activitat forestal ens ha deixat poc més que algun testimoni, com aquest, un veritable avi del bosc que pertany a una altra generació. Sempre que passo pel camí on es troba (s'alça a 3 o 4 metres del camí) és un plaer veure'l sobresortir entre les seves companyes pinasses, i a mesura que t'hi acostes te n'adones de la seva grandiositat. L'arbre rep el nom del rodal on es troba, que antigament s'anomenava de la Vinya Vella (avui dia, la Obaga del Dalmau).
Tot seguit adjunto un text molt interessant, un extracte del llibre Excursions pels arbres singuars del Vallès Occidental, de l'autor Albert Vicens, un gran coneixedor del parc i autor d'altres llibres relacionats amb el massís: "Temps era temps, l'Obaga de la Vall de Mur era coberta d'un ufanós bosc de pinasses. Eren arbres esvelts, de tronc gruixut i recte, que devien superar amb escreix els 20 metres d'alçària. Però, a la darreria del segle XVIII, arribà a l'Alt Vallès un equip d'inspectors de marina amb la missió de catalogar tots aquells arbres que podien ésser emprats en la construcció dels vaixells de l' Armada Reial Espanyola. En pocs anys, les pinasses sucumbiren a la destral, convertides en pals de veler. Tot i això, al segle XIX encara es conservava un clap d'arbres de grandària considerable que la gent de la contrada anomenava el Bosc Vell. L'esclat de la darrera Guerra Civil Espanyola (1936-1939) suposà la fi d'aquell bosquet: totes les pinasses foren abatudes per tal de satisfer la gran demanda de fusta que comportava l'enfrontament armat. Avui, a l'Obaga del Dalmau (temps enrere anomenada La Vinya Vella),hi resta, solitària, aquesta pinassa supervivent d'aquell bosc monumental."

PINASSA DE LA CASTELLASSA DEL DALMAU

Un altre exemplar de Pi Pinassa dels que comptem al Parc. Aquest és molt espectacular, es troba en una canal de la banda Nord de la Castellassa del Dalmau. La seva longitud i la seva blancor, fan que sigui visible des de molts punts del Parc. Tal i com he dit destaca pel seu llarg tronc, que busca la preuada llum del sol de totes les maneres.

A aquest arbre també se l'anomena Pinassa del Palleret, fent referencia al Palleret de la Castellassa del Dalmau. 

PI DE LES QUATRE BESSES DEL DALMAU
El Pi de les Quatre Besses és un enorme pi pinyer (Pinus pinea) situat a la Vall de Mur, vora la finca del Dalmau, la qual a dia d'avui és pública i pertany a la Diputació de Barna. És sens dubte l'arbre estrella del parc. En primer lloc és l'unic arbre de tot el parc declarat monumental per la Generalitat de Catalunya. Figura en aquest registre, amb el numero d'identificació 40.223.01. Aquest link us durà a la seva fitxa elaborada per la Generalitat: http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/coneixeu-nos/arbres_monumentals/arbres_monumentals_fitxes/valles-occidental/pi-quatre-besses-dalmau/pi_quatre_besses_dalmau_fitxa.pdf
El que fa aquest arbre tant assenyalat és el fet que a 2 metres de la base, el pi es divideix en quatre besses simètriques de gran amplada. A més és tracta d'un dels arbres més vells del parc, qui sap si el que més. Els retalls d'historia que coneixem ens deixen ben clar que aquest arbre les ha passat de tots colors. L'any 1917, per exemple, hi va haver un incendo que no va cremar-lo per molt poc, gracies a l'acció del mossèn Salvador Codina a qui els amants dels arbres estem ben agraïts. El 1937, en plena Guerra Civil, s'el volia tallar per a l'obtenció de fusta però el propietari de la finca Pere Dalmau va aconseguir evitar-ho. El 1986, va perdre una de les quatre besses arran d'una gran nevada, aleshores es van comptar els anells i el resultat fou que havia nascut el 1796 (la branca, no l'arbre). Hi ha qui considera aquest arbre mil·lenari.

ALZINA DE LES ARENES
L'alzina de les Arenes (Quercus ilex) s'alça orgullosa al mateix cantó de l'Ermita de les Arenes; aquesta és una petita ermita romànica que fou bastida entre els segles XI i XII per ordre del monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. Aquesta modesta ermita, amb tants segles d'historia, sempre ha comptat amb devots ben fidels i ha estat des de temps ençà lloc de reunió dels habitants de l'Alta Vall del Ripoll... Quantes histories hauran passat a l'ombra d'aquesta imponent alçada? És tracta d'un arbre sa, amb una gran troncada i una bona capçada que ha servit de resguard a molts. 

ALZINA DE CAN TORRAS
L'alzina de Can Torras és una enorme alzina que s'alça a l'era de l'historic mas de Can Torras, molt a prop de Matadepera. L'alzina destaca pel seu tronc, que és molt gruixut assolint un perímetre de tres metres i mig. Segons he llegit, la seva edat està estimada sobre els 500 anys, tot i que amb molta inexactitud.

ALZINA DEL VENT
L'alzina del Vent, també coneguda com l'Alzina Bonica és un dels arbres singulars més bells del parc. El seu principal atractiu són les moltes branques que ramifiquen del tronc amb molta horitzontalitat. Això conforma un arbre molt especial, amb molta magnitud i de molt bon observar. Pode aquest tret tant especial li va permetre sobreviure a les tales del carboneig, molt intenses en aquestes contrades.
El 2010 la Diputació de Barcelona va dur a terme un tractament de poda de les branques mortes i també unt ractament fitosanitari contra diverses plagues.
L'alzina del Vent és un lloc recurrent on els excursionistes hi col·loquen pessebres per nadal.

ROURE DEL PALAU
El Roure del Palau apareix just a la vora del camí que porta del cim del Montcau al de la Mola, la Carena del Pagès. És un arbre que destaca per la seva altura sobretot, i també perque al parc no hi ha una població massa abundant de roures. Té una molt bona troncada, i el fet de trobar-se en un dels camins més massificats del parc el converteixen en un dels arbres més famosos i coneguts. A més té un indicador a peu d'arbre que n'indica el nom.

PI DE LA SATINA
Aquest pi potser no és tant magnific com la resta que he inventariat, però és un Pi Blanc força gros i imponent. A mi m'agrada molt, el trobo majestuos, tot i no tenir la mida, historia, o anyada d'altres companys arbres. El trobem per Sant Feliu, a la vora del riu, just davant la fabrica de la Satina (però a l'altra banda del riu esclar). M'imagino que és molt desconegut, doncs s'allunya de qualsevol itinerari o excursió interessant, està en un lloc força amagat.