Com bé sabeu, l'objecte principal d'estudi d'aquesta pagina web és un tros de terra, un territori conegut amb el nom de Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Òbac, i filant més prim, sobretot s'estudia la vessant Est del mateix, és a dir, la conca del Riu Ripoll. Hom, com a excursionista en el sentit més ampli de la paraula té inquietuds de moltes variants, ja siguin historiques, socials, botàniques, zoologiques, esportives i demés. Un tema que sempre m'ha interessat molt, per deformació professional, és el de la ciencia forestal, diguem-ne el saber de boscos i arbres.
M'agrada estar ben informat, coneixer els arbres, i segueixo amb interès els canvis que els afecten. He explicat en varis articles, alguns aqui al blog d'altres en premsa, sobre la silenciosa desgràcia que afecta des de fa uns anys els nostres boscos. Degut a la severa sequera que experimentem des del 2020 més o menys, gran quantitat d'arbres han mort al Parc Natural. Molts d'anonims, i altres de ben coneguts. Jo ho percebo com una catàstrofe, si bé és un procès natural que s'ha repetit en infinitat d'ocasions durant la llarga vida del globus. Em sentia altament interpel·lat a escriure sobre l'assumpte de la mort de varis arbres notables del Parc Natural, i aquest és l'article que us porto avui.
Era principis de juliol que rebia un missatge de l'Òscar Masó (
https://masogarcia.com/); em comunicava la mort de varis pins singulars del massís. La majoria els coneixia però m'en va dir algun que em va venir de nou i em va sobtar molt. Quedavem la setmana seguent per visitar-los plegats.
Els que heu seguit l'obra dels germans Masó sabeu que són un bon exponent del que és un excursionista total: fan molta activitat esportiva sí, han caminat, grimpat, i escalat per tota la muntanya. Però això no és el més important, són excursionistes multidisciplinars: interessats per la historia, el patrimoni, la natura. Com a tals, també han escrit sobre arbres. Són destacables els seus treballs "Els pins monumentals de la Vall de Mur" ( Ronda Vallesana XXXII) i "Proposta de catalogació i conservació dels arbres més singulars del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'exemple del vessant sud-est del massís." (VII Trobada d'Estudiosos).
Així doncs una setmana més tard del missatge ens endinsavem plegats a les boscúries. Mentre els visitavem, s'anava cuinant la idea de divulgar el que estava (i està) succeint als nostres boscos. Així començava la creació de l'article: "Trist adeu a uns pins singulars i monumentals", que hem fet conjuntament, jo escrivint els textos i fent sortides a camp, l'Òscar corregint, revisant, confeccionant mapes, aportant dades, fotografies, i el seu amplíssim coneixement, a més d'encarregar-se de la publicació de l'article amb totes les gestions que comporta... Moltissimes gracies company per fer-ho possible.
Aquest article l'hem publicat en una revista amb molta solera, la Muntanya, que, juntament amb la Vertex, conformen les dues revistes de muntanya més serioses del nostre pais. Les 16 pagines que ha ocupat no reflecteixen la quantitat d'hores que hi ha al darrere, sobretot trescant la muntanya per visitar els arbres... Hores ben ocupades.
Així doncs avui porto aquest article a qui més s'el mereix, els meus veritables lectors, membres d'un reduït (molt reduït) i irreductible club de romantics irremediablement enamorats de la muntanya bonica, del mont alegre, del massís de la graella, en definitiva del rocam rogenc.
Adjunto en primer lloc l'article tal i com s'ha publicat a la revista, en format PDF. L'enllaç us dirigirà a la pagina dels germans Masó, concretament a la secció dels articles publicats a la revista Muntanya. Només cal que busqueu l'article en questió i li feu click per accedir-hi.
I tot seguit, aquí sota us deixo l'article. Recomano llegir el PDF, però creia que aquest text havia de quedar reflectit al blog, i per això ho adjunto.
Salut i muntanya!!!
Trist
adéu a uns pins singulars i monumentals
Crònica
d’una tragèdia silenciosa al vessant llevantí del massís de Sant
Llorenç del Munt i l’Obac
Autors:
Aleix
Schkot Casas
(Text,
aportació de dades i gran part del treball de camp)
https://rocamrogenc.blogspot.com/
Òscar
Masó Garcia
(Revisió
i aportació de dades)
https://masogarcia.com/
 |
| Una gran mortaldat de pins afecta els boscos llorençans |
INTRODUCCIÓ
Hi
ha anys que són recordats per tothom. Normalment són anys tràgics,
proclius com som els sàpiens al victimisme i a llepar-nos les
ferides. A l'alt Vallès, mai s'oblidarà l'any 1962, quan les
intenses pluges van fer créixer el riu desmesuradament;
aquest va desfermar el caos als pobles acariciats
pel
Ripoll i les rieres de les Arenes i de Rubí. També el 2003 està
gravat a foc en la memòria d’aquesta regió, any del fatídic
incendi, que va engolir 4600 ha de bosc i matà 5 persones.
Salvant
les distàncies, molt grans,
ens
agradaria proposar com a any remarcable aquest 2024, si més no, tots
els amants de la natura segurament ho percebran com ho fem nosaltres.
Durant
aquest any han anat traspassant un seguit d'arbres especials per
causes diverses que ens han deixat orfes d'aquests gegants botànics.
L'objectiu d'aquest article és donar la notícia dels fets, més que
intentar fer una autòpsia dels arbres i revelar-ne el motiu de la
mort, car no som botànics ni biòlegs sinó excursionistes. També
enfrontarem les últimes mesures tretes d'aquests arbres amb mesures
del passat.
Cal
comentar que, si bé ressenyem la mort d'arbres singulars i coneguts
per tothom, ells no són els únics afectats, puix que una gran
mortaldat afecta tots els pins del massís, i la majoria dels finats
són herois anònims, que defalleixen lentament i tenyeixen de marró
els nostres boscos.
Tots
els arbres que s'esmenten es localitzen a la Vall de l'Alt Ripoll,
situada a la comarca del Vallès Occidental i emmarcada dins del Parc
Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Aquests
arbres pertanyen als termes municipals de Castellar del Vallès,
Matadepera i Sant Llorenç Savall.
El
context en aquest territori ha estat el d'una sequera ininterrompuda,
almenys des del 2021. En aquest any vaig escriure un
article al meu blog on m'exclamava de la sequera que estava tornant
brunes les alzines llorençanes. No em podia imaginar que quedaven
tres anys de sequera, fins al dia d'avui, on encara ens hi trobem
immersos i no en veiem pas el final. Les alzines, si bé van patir
molt al principi, i n'han mort moltes, deixen caure la part aèria i
tenen la capacitat de rebrotar quan les
condicions milloren, i actualment no se les veu tan afectades. Les
coníferes, en canvi, entre les que s’inclouen els pins, no són
capaces de rebrotar i un cop seques no hi ha volta enrere. Tots els
arbres singulars que han finat recentment i que recollim en aquest
article són pins. És destacable la quantitat d'arbres especials que
tenim (o teníem) a Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, si tenim en
compte
el context d'aquests boscos: han sigut explotats des de molt antic, i
fins als anys seixanta del segle passat el carboneig encara
treballava
a bona part de la muntanya. Malgrat això, a redós d'algunes cases o
en indrets
prou inexpugnables, o fins i tot moltes vegades al bell mig del bosc,
han sobreviscut arbres significatius, aquests darrers segurament per
clemència dels carboners o petició expressa dels propietaris de la
terra.
A
continuació es descriuen diversos d’aquests pins destacats,
seguint aquest ordre: primer els morts, després els moribunds i
finalment els que estan en bon estat de salut.
 |
| Situació dels arbres estudiats |
CRITERIS
DE MESURA
Tot
i que el criteri dins el món forestal és medir els arbres a 1'30m
del terra, en aquest article les
mesures s'han fet a 1 metre del terra per poder enfrontar-les amb
mesures antigues fetes d'aquesta manera en els arbres que es
ressenyen. Quan l'arbre es troba en un pendent, es medeix des de la
part més elevada del naixement del tronc. Quan es mesura amb cinta
mètrica tot el contorn del tronc, s'està mesurant el perímetre.
Per extreure el diàmetre a partir d'aquest perímetre, cal dividir
el perímetre pel número pi (3,1415...).
ARBRES
MORTS
EL
PI PINYONER DEL SABATER VELL
“El
pi bord, de dimensions gegantines pels estàndards mediterranis i amb
gairebé un segle d'edat, va ser abatut per unes fortes ventades
l'any 2009. La pèrdua d'un arbre d'aquestes característiques sempre
és tràgica, però la pena s'esmorteïa en pensar que el seu cosí,
el pi pinyer, s'alçava formós i amb un futur prometedor...”
Aleix
Schkot (2023).
El
Sabater Vell és una antiga i bella masia situada a tramuntana de
Castellar del Vallès, a la part baixa del Sot de la Carda, que
actualment està ocupada per masovers. Aquesta masia comptava fins fa
poc amb dues valuoses possessions, dos majestuosos pins, un de bord
(Pinus
halepensis)
i un de pinyer (Pinus
pinea).
El pi bord fou plantat el 1911 amb motiu del naixement de la neta del
masover, i va anar creixent a plaer fins a assolir unes destacables
mides (0'92m de diàmetre mesurat a 1m de terra, i 25 metres
d'alçada). El 2009 va ser abatut a causa d'unes fortes ventades que
van tenir un cert impacte sobre els boscos de la zona.
Una
mica més amunt, i també molt proper a la casa, hi ha el pi
pinyoner. Aquest era un arbre especialment estètic, amb un tronc
gruixut i recte que s'alçava cap al cel, on s'obria una gran i
equilibrada copa, repartida en dues besses principals.
El
fet tràgic d'aquesta pèrdua ha estat el com, ja que aquest arbre ha
mort de la forma més absurda i malaguanyada, de la mà de l’home.
En el món forestal hi ha una pràctica coneguda com l'anella o
corretgeta: aquesta tècnica consisteix en fer un tall, de poca
fondària, però que cobreixi tot el perímetre del tronc. La saba
que circula per la part exterior de l'arbre, sota l'escorça, troba
els seus conductes tallats i no pot arribar a la copa, on és un
actor indispensable per a fer la fotosíntesi. D'aquesta manera
l'arbre s'asseca, i mor lentament. Aquesta tècnica s'utilitza avui
dia per proveir els boscos d'arbres morts dempeus, ja que aquests
compleixen un paper important donant aliment i refugi a molta fauna.
Ara
bé, ningú s'explica, i és poc més que surrealista que aquesta
tècnica s'apliqués a un arbre protagonista, un arbre especial. Ni
la propietat de la finca, ni el Centre de la Propietat Forestal, que
supervisava aquestes feines han tingut cap preocupació sobre aquest
assumpte i l'empresa que va executar aquest arbre continua treballant
els boscos catalans. L'única protesta fou un article que vaig
publicar al medi local de Castellar del Vallès, l'Actual,
i que podeu rescatar sota el títol: “La
mort d'un gegant”.
Després
d'aquesta acció sobre l'arbre, que va tenir lloc el 2022, l'arbre
seguia verd i hi havia certes esperances, més per il·lusió que per
empirisme, per pensar que el colós podia sobreviure a la corretgeta
que se li havia practicat. Definitivament, l'empirisme ha guanyat la
il·lusió i el pi ha mort durant aquest 2024. Toca acomiadar-se
d'aquest preciós arbre. Lustres i lustres creixent vora la casa,
recollint sota la seva aura els habitants del mas, i tot truncat amb
cinc minuts de motoserra. És una eina molt poderosa la motoserra,
capaç del millor i del pitjor; com sempre, l'eina sols és eina, són
les mans que la manen les que ho decideixen tot.
Les
mesures d'aquest arbre, un cop traspassat, han estat de 2'43 metres
de perímetre, o sigui 0'77 metres de diàmetre mesurats a 1 metre
del terra.
L'aspecte d'aquest arbre, abans del succés, era el
d'un exemplar vigorós i en bon estat de salut, i per tant la seva
mort ve estrictament provocada per la ferida que se li va ocasionar.
 |
| La infame corretjeta |
 |
| L'arbre, totalment mort |
EL
PI DE LES QUATRE BESSES
“No
som prou nosaltres per a descriure l'impacte que produeix la
contemplació d'aquest majestuós pi pinyoner mil·lenari, de quatre
branques bessones que es troba a la conca del Dalmau. Arbre clàssic
de la nostra terra, exemplar únic, on hom resta abstret davant
l'obra de la Naturalesa.[...] Nosaltres no coneixem a Catalunya un
altre pi tan bonic i corprenedor.”
Lluís
Vergés i Solà (1971).
“ Però
ell és l'ésser viu més antic de la contrada i els seus records són
innombrables. Per això, quan mori, desapareixerà l'unica presència
viva que uneix la muntanya amb el passat remot, i quelcom
irrecuperable es perdrà per sempre.”
Antoni
Ferrando (1991).
L'arbre
que ressenyem, és sense cap mena de dubte l'arbre més mediàtic i
conegut de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. No en va és l'únic de
tot el massís catalogat com a arbre monumental, una distinció que
atorga la Generalitat de Catalunya i que blinda i protegeix els
exemplars que formen part d'aquesta llista.
Aquest
arbre ha estat extensament
visitat i estudiat: és un vell i grandiós exemplar de pi pinyer, de
belles formes, que arrenca del terra amb molta corpulència i abans
dels dos metres es divideix en 4 besses o branques, molt simètriques
i de dimensions similars, que apunten cap al cel. La copa, molt
elevada, dona esveltesa a tot el conjunt. Segles de creixement es
condensen al seu peu, on haurem de donar vàries passes per tal
d'encerclar-lo! Realment parlem d'un pi gegantí. Però no només
conté grans dimensions sinó també molta història. S'ha dit d'ell
que és un arbre mil·lenari, si bé autors més moderns com l’Albert
Vicens situen la seva edat entre els 300 i els 500 anys.
Aquest
arbre ha sobreviscut durant segles a la destral, al foc, a les
nevades i a les ventades, com està ben documentat. L'any 1986, unes
fortes ventades varen
abatre una grossa branca del pi
(no era pas una de les quatre besses);
això va permetre, mitjançant un exercici de dendrocronologia,
esbrinar l'edat de la branca. Va resultar que tal branca havia nascut
l'any 1796. El cert és que la mort d'aquest arbre ha estat la menys
sorprenent, doncs era ben sabut que l'arbre tenia els dies comptats.
L'any 2012 en va caure una
bessa que feia anys que era morta. A principis del segle XXI es va
diagnosticar que
l'arbre estava afectat per una malaltia, i se'n va preveure la mort
imminent. En una entrevista del 2013, l'Albert Vicens (autor del
recent llibre “La
vegetació: Sant Llorenç del Munt i l'Obac”),
premonitòriament, li calculava deu anys més de vida, a tot estirar.
Dit i fet. Al 2022 l'arbre encara mantenia la seva verdor, si bé
estava molt esclarissat, i durant gran part del 2023 també. Ha sigut
a cavall del 2023 i 2024, i sobretot durant el 2024 que el seu
declivi ha esdevingut total. Els autors de l'article el vam visitar
junts el juliol i l'arbre ja era un cadàver. La defunció d'aquest
arbre no pot ser atribuïda a la sequera sinó a la seva longevitat i
la seva salut, si bé és més que evident que la sequera i el canvi
climàtic n'han accelerat i agreujat el procés.
La
mort d'aquest arbre, en el panorama llorençà, és una notícia de
primeríssim ordre.
El
Pi de les Quatre Besses fa uns 27 metres d'alçària.
Pel
que fa al diàmetre, podem enfrontar les dades de l'expert i estudiós
del massís, l’Antoni Ferrando, al llibre “La
vall del Riu Ripoll”,
publicat el 1997. En aquella època el pi tenia un diàmetre de
1'40m, mesurat a 1 metre del terra. 27 anys després, l'arbre amida
1'42m de diàmetre mesurat a la mateixa alçada. El creixement ha
estat molt lent, la qual cosa és natural en arbres molt ancians o
amb mala salut.
No
podríem cloure aquesta tràgica notícia sense adjuntar un conegut
poema dedicat a aquest monument, que ens fa
de testimoni de l'estima que aquest pi ha rebut de la gent del
territori al llarg de la seva longeva
vida:
“Jo
sé d'un arbre alterós,
amb
quatre branques a l'atzur:
arbre
esvelt, prodigiós
fa
guany de mèrit segur.
Li
ha escaigut un veïnatge
de
bosc, de serra i convent:
dicta
l'amor al paisatge
brandant
les testes al vent.
Els
quatre simbols aireja
fent
valdre'n la justa llei.
És
l'avi que senyoreja
patriarcal
com un rei.”
Francesc
Vila i Plana (1960).
LA
PINASSA
DE LA BALMA DE LA PINASSA
“Ja
sabem que, un dia o un altre tots
els éssers
vius han de finir. Però és molt trist veure quan això es produeix
i assisteixes impotent a l'agonia d'un arbre tan formós,
bonic, i gran que t'ha donat companyia i acolliment tantes
vegades.”
Albert
Antonell (1995).
Tant
el pi
del Sabater Vell com el de les Quatre Besses són pins pinyers. Els
que veurem a continuació seran pinasses (Pinus
nigra),
cosines del mateix
gènere. Si el pinyer és un arbre mediterrani, les pinasses tenen un
caràcter més continental, necessiten més aigua i agraeixen més el
fred. Els boscos de Castellar del Vallès i de Sant Llorenç Savall
han sigut molt rics en pinasses històricament, acollint rodals
mítics com ara el Bosc Vell del Dalmau. Si bé les pinasses encara
perviuen a les faldes més obagues i fresques de la muntanya, pensem
que estan condemnades a desaparèixer dels boscos vallesans, i
segurament les pròximes generacions no les podran admirar. La pujada
de temperatures any rere any, així com la baixa precipitació que
recull aquesta terra fan difícil la seva supervivència, i moure's
per qualsevol bosc on hi hagi aquesta espècie és passejar per un
cementiri: si us hi fixeu, veureu la gran proporció que hi ha de
copes brunes i troncs rònecs.
Si
bé a la vall del Ripoll hi ha pocs boscos
de pinassa, la Catalunya Central és una zona on hi són abundants.
Bages, Moianès i Solsonès acullen grans poblacions de pinasses que
els últims anys han patit una gran mortaldat.
Aquesta mortalitat tan elevada s'atribueix a la conjunció de la
pujada de temperatures, la sequera perllongada, i un fong, la
Diplòdia (Diplodia
sapinea),
que ha brollat amb força gràcies
a les causes anteriors.
Fóra
agosarat relacionar aquest fong amb la mort de les pinasses que
ressenyem aquí, i com que no n'estem segurs, no ho farem. Des de
l'oficina del Parc Natural, ens expliquen que la hipòtesi més
versemblant és que hi ha tot un conjunt de factors que causen
afectacions als arbres del parc: hi ha Diplòdia, però també
Tomicus (aquest és un insecte, considerat una plaga que s'alimenta
dels pins), i segurament poblacions de Ips (un gènere de coleòpters
que també és considerat plaga forestal ja que afecta les
coníferes). Tots aquests patògens aprofiten el debilitament de la
massa
forestal provocada per l'estrès hídric.
Amagada
per les parts altes de la Mola hi ha la Balma de la Pinassa. És un
refugi de la muntanya prou conegut, una balma que
ha estat
obrada
pels muntanyencs, especialment per joves pertanyents a la SEAC
(actual Centre Excursionista de Castellar del Vallès). Davant la
balma hi ha una gran pinassa que dona nom a la cavitat. És l'arbre
situat a més altitud d'aquest article. Aquesta pinassa també és
molt coneguda degut a les seves notables dimensions; doncs bé, cal
notificar el traspàs d'aquest arbre.
La
mort d'aquesta pinassa no sorprendrà ningú, doncs ja fa lustres que
està malalta, i la seva aparença ha sigut la d'un moribund durant
molts anys.
Fixem-nos
que ja el 1995, fa quasi 30 anys, l'Albert Antonell, gran estudiós
d’aquest
vessant llorençà,
escrivia una crònica al butlletí de la SEAC on notificava el seu
estat de salut i la qualificava de "ferida de mort".
Com
escrivia l'Antonell, sempre ens quedarà el topònim que l'arbre va
inspirar, i els que l'hem vista en vida, sempre la recordarem.
L'any
1997 l'Antoni Ferrando determinava el perímetre d'aquest arbre en
2'80m de perímetre, mesurat a 1m de terra, és a dir que comptava
amb un diàmetre equivalent de 0'89m.
La mesura feta aquest 2024
indicava un perímetre de 2'90m, per tant, el diàmetre és de 0'92m.
LA
PINASSA DE LA VINYA VELLA
“Fins
ben entrada la dècada dels anys quaranta, en aquesta raconada vivien
una munió d'arbres gegantins: pinasses, pins bords i alzines
centenàries creixien arreu. Els més vells de la contrada
encara recorden amb admiració aquell bosc, que ha esdevingut gairebé
mític, el qual descriuen com una veritable selva encatifada tostemps
de molsa.”
Antoni
Ferrando (1997).
Si
bé la Pinassa de la Balma era una "crònica d'una mort
anunciada", la defunció de la Pinassa de la Vinya vella ha
estat
quelcom
molt més xocant. Era principis de juliol quan vaig rebre un missatge
de l'Òscar Masó; em comunicava la mort de diversos pins singulars
del massís, alguns
ja els coneixia, però quan vaig llegir el de la Pinassa de la Vinya
Vella em vaig sorprendre molt. Havia visitat la pinassa per últim
cop crec que a principis del 2023, i si bé era evident que no
travessava els seus millors moments, l'arbre era verd... Una setmana
més tard, tots dos ens acostàvem als seus peus i en constatàvem la
defunció. La copa, del tot seca, encara conservava algunes acícules
brunes quan el vam visitar.
Aquest
era un arbre de gran bellesa que s'alça amb un tronc esveltíssim.
La copa, molt aèria,
transmet la sensació de verticalitat. També coneguda com a pinassa
de la Baga del Dalmau, aquest arbre és l'únic supervivent del Bosc
Vell, una boscúria que es tenia per una de les més antigues i bones
del país. Amb ell, mor el record d'un passat de semideus arboris, de
monuments vegetals, que els humans ens hem encarregat d'abatre un
rere l'altre per alimentar les nostres indústries (un petit incís:
les pinasses generen uns troncs molt rectes, cosa que les ha fet
sempre interessants per indústries com la de
la construcció o la naval).
Indiquem
que aquesta zona està rebent alguna mena d'estudi per part de les
autoritats del Parc. Hi ha rètols, zones delimitades, i molts arbres
tenen clavades xapes identificatives (entre elles la mateixa
Pinassa).
L'Antoni
Ferrando li atorgà un diàmetre de 0'86m, mesurada a 1m del terra,
en el seu llibre "La Vall del Riu Ripoll" (1997). L'última
mesura, amb l'arbre ja mort, ens mostra un diàmetre de 0'87m, també
mesurada a 1m del terra. Una comparativa de dades un xic estranya, si
tenim en compte que aquest arbre ha gaudit de bona salut durant gran
part del segle XXI, però tot i així el seu creixement ha estat
minúscul.
ARBRES
MORIBUNDS
LA
PINASSA
DEL DALMAU
“L'enorme
exemplar de pinassa llueix els senyals d'algunes perdigonades a la
seva escorça. I és que en això de fer punteria sembla ser que els
salvatges tenen especial predilecció pels arbres vells.”
Albert
Vicens (2004).
Toca
parlar d'un arbre majúscul. Aquest arbre ha sigut, durant decennis,
el rei de les pinasses de tot el massís. Si arribeu a visitar-la,
cal mostrar-li respecte. Us trobeu davant del número 1, d'un antic
monarca a punt de defallir i deixar pas a noves generacions.
És
aquesta la pinassa més gruixuda del Parc Natural, i si bé no és
morta, el seu aspecte fa témer el pitjor. No és agosarat concloure
que aquest arbre està en els seus compassos finals, i animem a
tothom a veure-la in situ abans de la seva mort. Aquest arbre també
tenia l'honor de ser el segon pi
més gros de Sant Llorenç del Munt (aquí englobem tots els pins que
trobem al Parc Natural: pins pinyers, pins bords/blancs, pinasses,
pins rojos o rojalets), només superat pel Pi de les Quatre Besses.
Rere la mort d'aquest, la Pinassa del Dalmau s'ha convertit
segurament en el pi més gros de tot el Parc Natural, si bé és un
títol amb caducitat
pròxima que acabarà quan mori l'arbre, previsiblement aviat.
Els
autors d'aquest article ens acostàvem al seu peu i observàvem el
seu decaïment, que si bé no és del tot recent, s'ha accelerat molt
ràpidament durant aquests anys vint. L'arbre en general apareix en
mal estat, la coberta és molt clara, de fet moltes branques ni tan
sols presenten fullam. De les acícules que resten a l'arbre, una
gran proporció són de color marró. A més, l'escorça del tronc
està molt foradada, segurament per acció de la fauna, que aprofita
la
debilitat del majestuós arbre.
Enfrontem
les mides del 2007 recollides per Òscar Masó, amb les mides
actuals. Durant aquell any la pinassa comptava amb un diàmetre
de 0'97m, mesurada a 1m del terra. En aquest 2024, de les mesures en
resulta quasi la mateixa xifra, un diàmetre de 0'98m. Observem com
el seu creixement ha estat mínim
durant aquesta última dècada.
 |
| La copa, mig verda mig bruna |
LA
PINASSA
DE LA SOLELLA DE MATALONGA
“Només
ens cal donar la nostra incondicional acollida a aquest formós
exemplar, nou exponent de la força de creació
de la natura i símbol de l'esperança per la preservació, estimació
i continuïtat de futur d'aquest inigualable espai natural que ens
envolta. No en va tots nosaltres, benvolguda
pinassa, els amants de la naturalesa i l'excursionisme et reservem a
partir d'ara un bocí del nostre cor!”
Òscar
Masó (2008).
A
continuació parlem d'un arbre que fou descobert el 2008. Sí, un
arbre majestuós i grandiós, que no va ser descobert fins al segle
present! Els artífexs de
la descoberta foren l'Albert Antonell, que el veié de lluny, en Pere
Cardona, que en trobà el peu, i l'Òscar Masó, qui els acompanyà
en aquelles sortides i en féu una detallada crònica pel Butlletí
del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (la
podeu llegir a l'exemplar número 480 d'aquesta publicació).
La
Pinassa de la Solella de Matalonga és un formós arbre, de tronc
molt recte i vertical.
La copa arrenca força amunt i la visió total de l'arbre és prou
vertiginosa. Com hem comentat abans, la pinassa
és un arbre de caràcter continental, que vol d'una certa humitat.
Si aquest exemplar s'ha desenvolupat en aquest indret, d'orientació
sud i, per tant, molt exposat a la insolació, és perquè la
trobarem just al tàlveg d'un petit torrentó, que recull totes les
aigües caigudes als rocaters que té al damunt. Aquests rocaters, de
grans dimensions, formen una mena de circ pinyolenc que actua com
un embut i canalitza totes les aigües cap a les arrels de la
pinassa. Aquest context li ha permès prosperar i esdevenir un dels
arbres més notables de tot el Parc Natural. Quan fou descoberta, es
va situar com a la segona pinassa més grossa de tot aquest parc,
sols
superada per la Pinassa del Dalmau. Quan la Pinassa del Dalmau,
bastant debilitada, fineixi, la Pinassa de la Solella de Matalonga
obtindrà l'honorable títol de tenir el tronc més gruixut de tots
els seus congèneres llorençans.
Repassem
l'estat de l'arbre. Sens dubte, és viva, però no podríem catalogar
el seu estat de conservació com a bo. Té fins a 5 branques
completament seques, sense cap acícula. Les branques baixes,
visibles des de terra, apareixen bastant esclarissades. El tronc està
en bon estat i no presenta forats. Si pugem als roquetars que
l'envolten, en podrem veure tota la capçada, i veiem que encara
conserva fullam verd i una certa densitat. Gaudeix de força millor
salut que la Pinassa del Dalmau. Estem segurs que aquest arbre
escaparà la maledicció del 2024, però ens preguntem, raonablement,
si sobreviurà aquesta dècada.
Cal
fer menció que en aquest mateix torrent, uns 50 metres més avall de
la pinassa, trobarem un altre exemplar de dimensions més modestes,
però igualment notables. El seu estat de salut és similar al de la
Pinassa de la Solella de Matalonga.
Pel
que fa a l'amidament, l'any de la seva descoberta, el 2008, i
mesurada a 1m del terra, la pinassa gaudia d'un perímetre just de 3
metres, per tant, el diàmetre era de 0'95m. Mesurada a la mateixa
altura el 2024,
la pinassa ens donava un perímetre de 3,04m, sent el diàmetre
resultant de 0'97.
Ja veiem que les mides són gegantines per als nostres estàndards
mediterranis.
Les
mides de la seva germana petita, la pinassa que es troba més avall
del mateix torrent, són de 2'49m de perímetre i diàmetre de 0'79m
(mesures preses a 1m del terra).
 |
| La pinassa es veu malmesa però encara aguanta prou bé |
ARBRES
EN BON ESTAT DE SALUT
LA
PINASSA DE LA CASTELLASSA DEL DALMAU
“La
rectitud geomètrica del seu tronc, vertical i llarguíssim, demostra
que l'arbre ha hagut d'elevar-se més del compte per buscar la llum
que no trobava al fons de l'enclotada canal, on es troba ben
arrecerada dels forts vents.”
Òscar
Masó (2007).
Ens
apropem a una de les poques pinasses venerables que no està
moribunda o en procés
d'esdevenir-ho.
Aquest
arbre és especial, segurament per com queda emmarcat en el seu
entorn i pel fet que, de lluny estant, el podem veure gairebé en la
seva totalitat; i
és que molts dels altres arbres ressenyats, amagats dins del bosc,
no ens ofereixen una imatge total, i això
ens fa menystenir la seva grandiositat.
Aquest
exemplar de pinassa el trobem encaixonat dins d'una canal prou
vertical, que es fa servir per pujar a dalt de la Castellassa del
Dalmau, un cim ple
d'atractius.
En destaca el tronc, ben recte, ferm, i molt llarg. A dos terços del
tronc comença la copa, esglaonada i més aviat estreta. Aquesta
manté la seva verdor i densitat... Un bri d'esperança entre tanta
dissort.
La
toponímia d'aquest arbre ha generat confusions.
Un corrent prou estès l'anomena Pinassa del Palleret, i cal dir que
aquest Palleret de la Castellassa del Dalmau és una agulla
arrodonida que forma part dels atractius d'aquest cim. Tanmateix, el
Palleret es troba en un vessant totalment diferent d'on es troba la
pinassa, i per tant aquest arbre s'ha d’anomenar Pinassa de la
Castellassa del Dalmau, i no Pinassa del Palleret, ja que aquests dos
elements no tenen cap relació física. El primer que va batejar
aquest arbre fou
l'Antoni Ferrando i ho feu amb el nom que indiquem com a correcte.
Tanmateix, la toponímia és una ciència popular sobre la que és
difícil teoritzar o imposar-s’hi, i la cultura del boca a boca
anomenarà aquest arbre com més li plagui; toca respectar-ho.
L'Antoni
Ferrando deia l’any 1997 que: "El seu aspecte és molt
saludable". Esperem
que aquestes paraules tinguin vigència durant molts lustres.
Aquest
mateix autor establia el seu diàmetre, el 1997, en 0'79m, i avui en
dia mesura un diàmetre de 0'86m. Han estat uns anys ben
productius per a aquest arbre.
Cal
fer constar que, una mica més avall d'aquesta pinassa, n'hi ha dues
de ben destacables, si bé no arriben a la magnitud de la
protagonista.
 |
| L'altiva pinassa encaixonada a la canal. Veiem sota seu dos exemplars destacables. |
EL
PI
PINYONER DE COLL DE GRUA
“L'esplèndid
pi pinyoner del coll de Grua reforça l'aparença prístina i
salvatge de la capçalera de la canal homònima”.
Òscar
Masó (2008).
De
tots els arbres ressenyats, aquest és el més anònim i discret de
tots. Reposa en una canal feréstega, d'aquelles que reben pocs
excursionistes. Una d'aquestes canals en què posar un peu fora del
corriol implica lluitar aferrissadament contra els arítjols.
El
Coll de Grua és un indret de referència, sobretot per
als castellarencs i santfeliuencs que
el recorren per pujar a la Mola pel camí normal. Al vessant oest del
coll hi tenim el Sot de la Codoleda, i al vessant est el Sot
del Coll de Grua. És
en aquest
sot on trobarem l'arbre. Aquest arbre creix a la vora d'un cingle, i
té el tronc rogenc, molt vinclat i abocat al tàlveg del sot. Això
ens fa endevinar que a sota terra té unes poderoses arrels que
aguanten el pes de la copa, que fa palanca perpetuament. A uns nou
metres del terra es bifurca en dues grosses branques (si bé sota la
creu neix una branca menor). Podem observar com la paret que té al
darrere presenta un tall que forma una concavitat, just a l'esquena
de l'arbre. Aquesta concavitat recull les aigües de les pluges que
cauen en aquest tram de paret i les aboca directament al peu de
l'arbre. Gràcies a tanta humitat podem observar com
la part baixa d'aquesta concavitat està encatifada d'heura, orella
d'os i falguera de bosc.
Per veure'n la copa, ens haurem de
desplaçar a l'altre vessant del sot i guanyar altura. Aleshores
veurem una copa verda, ufanosa, que destaca per golejada sobre els
arbres propers. Definitivament, podem dir que gaudeix de bona salut,
potser pel fet d'estar poc exposat
als elements. Cal assenyalar, també, que el pi pinyoner (Pinus
pinea)
és un arbre de caràcter més mediterrani que la pinassa (Pinus
nigra)
i, per tant, més resistent a les calors i a la manca
d'aigua.
Aquest
arbre va ser dona't a coneixer per primer cop al llibre: “Descobrint
la Castellassa de Can
Torras”
(Òscar Masó), obra del 2008. El seu autor el va trobar gràcies a
les indicacions d'en Pere Cardona, un excursionista històric del
Centre Excursionista de Castellar del Vallès.
En
els mesuraments que l'Òscar Masó va fer, l’any 2008, aquest arbre
posseïa uns poderosos 0'76m de diàmetre, mesurats a 1m del terra.
Un formós arbre, si bé es tracta d’un dels més petits de
l'article.
Aquest
arbre ha estat mesurat a principis d'octubre de 2024, constatant que
gaudeix d'un diàmetre de 0'82m. Dels arbres apareguts a l'article,
és dels que experimenta un creixement més important. Si segueix
creixent a aquest ritme, esdevindrà un arbre majúscul del Parc
Natural.
 |
| La bonica capçada d'aquest pi, amb brots enèrgics |
BIBLIOGRAFIA
ANTONELL
RIBATALLADA, Albert:
La
pinassa està malalta de mort.
Butlletí del Centre Excursionista de Castellar. Número 338,
novembre 1995.
FERRANDO
i ROIG, Antoni:
Anecdotari ocult
d'una muntanya màgica.
Editorial Ègara.
Terrassa, 2a edició, 1991.
La
Vall del Riu Ripoll.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1997.
Arbres
notables de Sant Llorenç del Munt.
Butlletí de la Unió Excursionista Sabadell. Número 78, 1986.
MASÓ
i GARCIA, Òscar:
Descobrint la
Castellassa de Can Torras i els seus voltants.
Editorial Farell. Sant Vicenç de Castellet, 2008.
El
monumental pi blanc del Sabater Vell ens ha deixat.
Setmanari La Forja. Número 1375, 6 de febrer de 2009.
La
pinassa de la Solella de Matalonga: Un nou gegant del bosc a Sant
Llorenc del Munt i l'Obac.
Butlletí del Centre Excursionista de Castellar. Número 480,
octubre 2008.
MASÓ
i GARCIA, Òscar i Albert:
Ronda Vallesana
XXXII. Els pins
monumentals de la Vall de Mur. Edita la Unió Excursionista de
Sabadell, 2011.
VII
Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
“Proposta de catalogació i conservació dels arbres més
singulars del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
L’exemple del vessant sud-est del massís”.
Edita
la Diputació de Barcelona, 2011.
SCHKOT
CASAS, Aleix:
La
mort d’un gegant.
L’Actual, núm.700, abril de 2023.
VERGÉS
i SOLÀ, Lluís:
Foranies
i altres coses de Sant Llorenç Savall.
Autoedició.
Sant
Llorenç Savall, 1971.
VICENS
LLAURADÓ, Albert:
Excursions
pels arbres singulars del Vallès Occidental.
Editorial Farell. Sant Vicenç de Castellet, 2013.
VILA
i PLANA, Francesc:
Els
versos de Sant Llorenç.
Editorial La Mola, Sabadell, 1960.
WEBGRAFIA
AGRAÏMENTS:
Agraïm
a l’oficina del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
les explicacions sobre l'afectació de la Diplòdia al parc natural.
Agraïm
als masovers del Sabater Vell per la seva disposició i amabilitat
al deixar-nos mesurar el Pi Pinyoner del Sabater Vell, situat a dins
de casa seva.
