EL SECTOR DEL CASTELLÓ I LES ROQUES D'AGUILAR - FITXA TOPONÍMICA

 

UN MUSEU BOSCÀ I UNA BONA PINASSA

 Quan hom fa alguna cosa a la muntanya, com ara arreglar un camí, fixar cordes, col·locar un rètol, equipar una via d'escalada, restaurar una barraca, o quelcom similar, ho fa sense esperar res a canvi, més enllà del reconeixement, que és molt agraït. I d'això va aquest article, de reconeixer tota una feina que s'ha fet en un ombrívol raconet del Parc Natural.

Ens situem al Sot de la Matalonga. Aquest és un llarg torrent que davalla de la muntanya i va fins el riu Ripoll. La conca d'aquest sot, que va d'Oest a Est, té dues vessants, la soleia, al nord on hi tenim les contrades de les Guineueres i de la Furriola, i la vessant sud, on hi tenim la contrada de la Obaga de la Matalonga.
La Obaga de la Matalonga és una contrada molt ben definida: recull la porció de terra que es troba entre el tàlveg de la Matalonga i la Carena de l'Illa.

En un racó de bosc de la Obaga de la Matalonga, s'hi ha fet quelcom destacable: es tracta d'un espai de memoria, al mig del bosc, que vol recordar-nos l'ofici del bosc i sobretot la figura dels carboners. Ara descriurem aquest espai, però primer arrivem-hi. Comencem!

Ens situem a l'aparcament de l'antic berenador de les Arenes, també podem dir-li parquing del Platan pel bell exemplar que hi ha al mig del parquing. Per qui no el conegui, agafarem la B-124 direcció Sant Llorenç Savall, i desprès del kilometre 13 i després d'un revolt, veurem a ma esquerra una petita construcció d'obra de color groc (va pintar-se d'aquest color amb motiu dels presos polítics), doncs aquí hem de sortir i ja som a l'aparcament.
Comencem l'excursió, travessem la cadena i avancem. Travessem el torrent i ens trobem amb la Pedra-Fita de les Arenes. Nosaltres seguim recte ignorant l'ermita. Avancem per la la llera, ignorem un camí a ma esquerra que s'enfila i que busca la Carena de l'Illa. Passem sota un marge terròs que va caient recurrentment i ens trobem en un espai obert on hi tenim dos camins.

L'erosionat marge

Un que marxa a ma dreta cap a les terres de la Furriola, és un camí maco però trist de fer, doncs l'indret és un cementiri de pinasses... Ignorem aquest camí i seguim pujant per la llera. A partir d'ara atents perque la primera sortida a l'esquerra que trobem és la nostra. És un petit corriolet, marcat amb un parell de fites, que puja una mica al bosc per desprès anar avançant paral·lels al camí del que veniem. Poc desprès d'haver agafat el corriolet trobem una bifurcació que agafem a la dreta. Si pujessim per l'esquerra acabariem a la carena de l'Illa. Seguim caminant i veiem, en una alzina a la dreta una pintura d'avenc, de recent factura. On hi ha la pintura sortim del camí i baixem uns metres per la traça més que evident que va buscant un petit torrent, en aquest torrentó s'hi encaixa un petit avenc.
Aquest avenc és una troballa molt recent, del 2023!! Fou descobert per en Marc Camí.
Article sobre el descobriment i la primera exploració: ARTICLE CAUDELGUILLE

Seguim avançant, el bosc guanya amplitud, estem en un rodal precios, amb un vol de pinasses i un subvol de bones alzines, amb el sotabosc prou obert i el sòl cobert de fulles de l'alzinar.
Acabem arrivant a una bifurcació. Ja som a l'indret que buscavem. Tots dos camins formen part del, diguem-ne, "museu boscà".  Com he dit al principi, ho definiria com un espai de memoria que vol recordar els carboners. Pujem primer per l'esquerra on arrivarem a la reconstrucció d'una barraca tradicional de carboners. Dintre la barraca hi trobem objectes dels mateixos carboners que devien reposar en aquesta zona. Ceramiques, ferros, una pala... 

Dins la barraca

Dins la barraca

Dins la barraca

La barraca

La barraca

També anem veient repartides pel bosc, fotos antigues relacionades amb l'ofici.

Vist això, creuem una mica pel bosc per arrivar a la segona part de l'espai, que és on haguessim arrivat si a l'ultima bifurcació haguessim anat a la dreta. En aquest indret hi veiem la recreació d'una carbonera, així com més fotos, i una roda de camió, que suposadament deriva del transport del carbó.

Es nota la feina i l'amistat posada en els gestos, sobretot en els marcs de les fotos que són molt macos tot i la seva rusticitat, o potser precisament per això. Vull agraïr des d'aquestes línies el responsable. Tota aquesta feina humana però, es veu eclipsada com sempre per la feina que fa la natura. Em refereixo a la gran pinassa que habita aqui, ben a prop de la roda i la pseudo-carbonera. Aquest arbre és la principal raó d'haver escrit aquesta peça. La Pinassa de la Roda compta amb un diametre de 81 centimetres i és un més que respectable exemplar. La copa es veu debil, força aclarida. La pinassa és viva però la veig feble i està condemnada a morir, com totes les seves germanes.

Vist el museu, vista la pinassa, podem tornar pel camí d'on veniem o seguir endavant i visitar aquests boscos a travès d'una xarxa de belles traces semi-silvestres.

La propera font de l'Arç

Abans de plegar, aprofito que som a la zona de la Matalonga per ubicar una petita troballa. El torrent de la Matalonga travessa el tàlveg d'aquesta vall, i molts camins aprofiten aquesta via i en segueixen el recorregut, fins que l'acaben abandonant per enfilar-se a la muntanya. Desprès de que en surti l'ultim camí, el torrent s'embruta, es fa selva, i cada cop costa més progressar-hi. És en aquest tram, ja més brut, on hi he trobat un jove boix grèvol vigoròs, una especie dificil de veure a Sant Llorenç del Munt.

El Boix Grèvol creix a la mateixa llera

LA ROCA CASTELLARENCA AGAFA RESSÓ

És ben conegut pels lectors del blog que, dins del terme municipal de Castellar del Vallès hi han forces sectors d'escalada esportiva, concretament sis. D'aquests sis sectors (dos els hem obert i explicat per primera vegada en aquest blog, i estic preparant l'article d'un tercer), n'hi ha dos de molt coneguts, el Xaragall del Foió (ampliament explicat en aquest blog) i la coneguda com a Paret de les Arenes o Paret de les Roques d'Aguilar. Doncs em complau informar-vos que durant aquest any 2024 ha vist la llum una guia d'escalada que recull ambdos sectors!

Parlem de la guia d'escalada: Barcelona y alrededores parte Norte. Aquest és el segon i ultim volum d'aquesta col·lecció que detalla parets de la provincia de Barcelona. El primer volum recollia escalades de la part Sud (Garraf, Penedes, Baix Llobregat...). L'autor, Luis Alfonso, és l'escriptor i ressenyador principal de l'escalada esportiva al nostre pais i molt conegut en el mundillo vertical.

El llibre el podeu comprar a l'enllaç d'aqui sota:

https://www.libreriadesnivel.com/libros/barcelona-y-alrededores-vol-ii-parte-norte/9788412230635/

Observem, amb cert orgull però també una mica de recel, com es fa cas als nostres sectors locals. Sobretot en el cas de les Arenes, doncs si bé el Xaragall del Foio ja és molt conegut, i l'afluència acostuma a ser abundant, l'altre sector -més amagat a la muntanya- es conservava més anonim. Tanmateix el caràcter del mateix segurament no el convertiran en un producte de consum massiu, i la tranquilitat i familiaritat s'hi mantindran intactes.

Em complau dir que les ressenyes del Foio s'han basat en les meves, que de fet fins ara eren les uniques ressenyes del sector. Tot i així, i per ser previsor en temes de copyright, m'abstindré de compartir les noves ressenyes del llibre. Si em tanquessin aquesta pagina, que ja té els seus anyets, per quatre ressenyes, no sé pas que faria.
Adjunto en tot cas les meves:

CONFIRMEM LA MORT DEL PI PINYER DEL SABATER VELL

Ja fa més d'un any, explicava en aquest blog el trist fet que havia patit un arbre ben especial. 
L'arbre del que parlem és el Pi Pinyer del Sabater Vell, i el Sabater, és una casa de pagès de Castellar del Vallès.  
Ho recollia aquest article: Article Pi del Sabater Vell

El pi pinyer del Sabater Vell era un gran i vell arbre que vivia al costat de la casa.
Durant el 2022, i enmarcat en unes feines forestals que es van fer a la zona del Sabater, i que van entrar dins la mateixa finca de la casa, un treballador anònim va realitzar una corretjeta a aquest arbre. Aquesta tècnica de la corretjeta serveix per matar un arbre però deixant-lo dempeus.

Adjunto l'article que vaig escriure en el seu moment, on queda tot explicat:

"Com a amant del territori i de la història, les masies sempre han exercit un gran magnetisme en mi. Són la conjunció perfecta d'aquests dos conceptes. Aquestes antigues explotacions agrícoles, han modelat la forma de l'entorn de Castellar del Vallès, i també han donat nom a camins, turons, rieres, i cognoms. Les masies són, de fet, l'embrió del nostre poble, doncs és a través dels seus amos més rics, que es va anar bastint un nucli de cases per donar cabuda a excedents de població, i per acollir emigrants que venien a fer de jornalers en aquestes masies. Aquest nucli primigeni de cases es coneixia com les Fàbregues, i correspondria amb l'actual casc antic.

Algunes de les masies castellarenques porten més de 1000 anys feinejant la terra. Per això és molt trist quan aquestes barren portes, i després de lustres d'abandonament, s'acaben ensorrant. I en contraposició, és una gran alegria quan algun d'aquests masos obre les portes a nous i motivats estadants, que la tornen a la vida. És el cas del Sabater Vell, antiga i bella masia situada a tramuntana del poble, a la part baixa del Sot de la Carda, que actualment està ocupada per uns nouvinguts i laboriosos masovers. Vaig fer-los una visita, doncs a traves dels anys sempre he estat pendent d'aquest casalot. Un cop a la finca em van ensenyar un arbre singular que tenia "unes marques estranyes".
Cal aturar el relat aquí i canviar de matèria: ara parlarem d'arbres.
La masia del Sabater Vell comptava fins fa poc amb dues valuoses possessions: dos antics, descomunals, majestuosos pins que s'alçaven vora la casa, un pi bord i un altre de pinyer.
El pi bord, de dimensions gegantines pels nostres estàndards mediterranis i amb gairebé un segle d'edat, va ser abatut per unes fortes ventades l'any 2009. La pèrdua d'un arbre d'aquestes característiques sempre és tràgica, però la pena s'esmorteïa en pensar que el seu cosí, el pi pinyer, s'alçava formós i amb un futur prometedor... Fins l'any passat.
En el món forestal hi ha una pràctica coneguda com l'anellat. Aquesta tècnica consisteix en fer un tall, de poca fondària, però que cobreixi tot el perímetre del tronc. L'aigua, que circula per la part exterior de l'arbre, troba els seus conductes tallats i no pot arribar a la copa, on és un actor indispensable per a fer la fotosíntesi. D'aquesta manera l'arbre s'asseca, lentament, i acaba morint. Doncs aquesta tècnica de l'anellat s'ha aplicat al pi pinyer monumental del Sabater. Aquest noble gegant encara manté la copa verda, però és quasi segur que sucumbirà en un futur pròxim.
I com és possible que es produeixi tal fet? A qui beneficia la mort d'un arbre que és patrimoni de la casa però també de tots els amants del rodal?
El que sé del tot cert és que no podem culpar les entitats promotores de les feines forestals a Castellar, doncs aquestes estan genuïnament interessades a millorar la nostra massa forestal, mitjançant una gestió sostenible recolzada sobre criteris ecològics. Entre aquestes entitats hi ha l'Ajuntament, a qui vull agrair que s'ocupi del maneig sostenible dels nostres boscos, en comptes de talar-los per construir un polígon fantasma, com va passar a Can Bagès. Tampoc es pot culpar l'enginyer responsable de l'obra, respectuós i sensible amb la causa mediambiental, qui en cap cas va donar ordre de matar l'arbre. En aquest cas, no queda cap altra opció que culpar l'últim eslabó, el treballador, qui en un gest espontani i cruel, ha anihilat un dels arbres més especials de la contrada. 5 minuts de motoserra han truncat nombroses dècades de pacient creixement.
No podem detallar l'estat del sector forestal, això mereix un article per si sol; però és un fet que la precarietat del sector es tradueix en treballadors mal formats, sense consciència ambiental, i completament desarrelats del territori.
I són aquest tipus d'accions les que estigmatitzen les feines forestals i perjudiquen tots els professionals del ram, els quals ja es topen habitualment amb el rebuig d'una societat urbanita a qui li manca molta cultura forestal. Per això vull fer un clam a la ciutadania a no ser intransigents amb les feines de millora dels boscos, ans al contrari, cal agrair i apreciar aquestes feines, que ens protegeixen dels incendis i ens subministren energia verda, com són la llenya i la biomassa. També penso que cal valorar molt positivament el paper que juga l'Ajuntament, i els altres actors implicats, en la revitalització del maneig dels boscos castellarencs."

Doncs bé, anaven passant els mesos, i semblava que el pi aguantava. Conservava verda la capçada i no donava pistes de malaltia.

Aqui observem el pi, viu, al cantó de la casa

Ha sigut durant els mesos del 2024 que l'arbre s'ha anat apagant, fins al punt de mostrar una copa totalment bruna ja al juny.

El pi ja apareix mort del tot

Veient que qualsevol esperança era nul·la i que el majestuos pi havia finat, vaig parlar amb el masover de la masia, per fer-los una visita i atansar-me a l'arbre per ultima vegada.

Així doncs el 8 de juliol d'aquest any 24 em dirigia al Sabater Vell, ens acostavem al peu i en certificavem la mort. 

Aleshores en vaig prendre les mesures, que de fet era l'objectiu de la visita. 
Em va donar, mesurat a 1'30 del terra, 0'78 de diametre. Aquestes mesures, les he enfrontat amb les mesures de l'Òscar Masó, recollides al seu magnific llibre Descobrint la Castellassa de Can Torras. La seva mesura al 2011 era de 0'74, per tant, podem afirmar que l'arbre seguia en tendencia positiva i encara creixia i tenia marge per creixer més. Se sap que els arbres moribunds, per vells o malalts, no creixen o ho fan amb numeros ridiculs. El pi del Sabater Vell, en canvi, seguia progressant, la qual cosa ens indica que la seva mort ve estrictament relacionada per la ferida que li van ocasionar. Cosa que, en realitat, ja sabiem, però la comparativa de mides ens ho confirma.

Fotos fetes poc desprès del succès, amb l'arbre viu

La maleida corretja...

Foto recent. Ja només és un cadaver...

Toca acomiadar-se d'aquest majestuos arbre. Lustres i lustres creixent vora la casa, recollint sota la seva aura els habitants del mas. Tot es va truncar amb 5 minuts de motoserra. És una eina molt poderosa la motoserra. Capaç del millor i del pitjor; com sempre, l'eina només és una eina, són les mans que la porten les que ho decideixen tot. 
Recordo com vaig acabar l'article en que parlava d'aquest arbre: "Cal destacar que l'arbre, quasi bé un any desprès del fatídic dia, segueix verd en la totalitat de la copa. Hi han esperances, més per il·lusió que per empirisme, per pensar que el colòs pot sobreviure a la corretjeta que se li va fer."

Definitivament l'empirisme ha guanyat la il·lusió. La realitat ha enfonsat el somni.

Aquest arbre només ha estat una victima mortal més d'aquest any 2024, un any que recordarem sempre per la gran mortandat entre els arbres especials del massís. Però d'això en parlarem molt aviat, en aquest blog. No deixeu de llegir-lo!

LES TERRES ALTES DEL SERRADELL

Fa poc vaig publicar un article sobre la contrada del Serradell (article en questió), on dividia aquesta zona en varies parts. Una d'elles era la de les terres altes del Serradell. És alla on la carena és més elevada, i aquesta s'estreteix, avança en algun tram planer, i finalment decideix fundir-se amb la massa de les roques d'aguilar.
La carena separa dos sots, el Sot de Turell, a migdia, i el Sot del Carme a tramuntana.
Aquest tram final de la carena contè dos avencs, un abocat al Carme i l'altre a Turell, i algun arbre interessant. ( I a part d'allò que considerem "destacable" no podem oblidar les incontables belleses que contè un bosc llorençà, per discret que ens pugui semblar).

En aquest article descriurem breument les terres altes del Serradell (ja que en l'article dedicat a la totalitat del Serradell les vaig obviar), fent incís especial en les feines forestals que s'hi han fet. D'aquestes feines n'hem parlat molt al blog, avui vull ampliar la fotografia i  també prometre que sera l'ultim article dedicat al Serradell.

EL PROJECTE "CUIDEM EL BOSC, EL BOSC ENS CUIDA"
Perque, des de fa un parell d'anys sembla que el bosc castellarenc estigui ple de motoserristes?
Tot deriva d'un pla, força ambiciòs, on hi han participat molts actors i que té Castellar del Vallès com a epicentre. És una mica enrevesat.

Un dels actors d'aquesta pelicula és l'Associació de Propietaris Forestals de Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall, i Gallifa, que alhora s'enmarca dins de BOSCAT (un dels altres actors). BOSCAT és una federació que aglutina moltes associacions de propietaris forestals de Catalunya. 

L'associació de Propietaris va dissenyar, al 2020, un projecte anomenat "Cuidem el Bosc, el Bosc ens cuida" (a partir d'ara en direm "Cuidem el bosc") davant la preocupació d'un incendi forestal de gran virulència a les nostres contrades. Van presentar-lo a l'ajuntament de Castellar del Vallès, qui s'hi va posar molt de cara, i hi va invertir 100,000 euros per engegar-ho. El projecte de "Cuidem el Bosc" citant una noticia oficial (link) busca el seguent: "Els seus objectius principals són reduir el risc d'incendis forestals i la seva afectació, restaurar zones forestals afectades per incendis, impulsar les iniciatives que ajudin a trencar la continuitat forestal del paisatge, reduir la càrrega de combustible i millorar l'adaptació dels espais agroforestals als efectes del Canvi Climàtic. També es preten comunicar i implicar la població en la importancia de la gestió forestal i usar-la com a vehicle d'inserció social"

És a dir, que el projecte té una vessant forestal, de treball, i una altra de pedagògica. Mostra d'això és el circuit pedagògic, amb rètols explicatius, que trobarem als voltants de l'ermita de les Arenes.
La primera pedra d'aquest projecte, i de quasi tots els projectes forestals, és el Pla Tècnic. Aquest és un document el·laborat per enginyers forestals que inventaria els boscos a treballar i en descriu les feines a fer-hi, de forma més o menys concreta.  Aquest pla el va el·laborar l'empresa codinenca Agro90. És va el·laborar amb col·laboració dels Bombers, concretament amb el cos dels GRAF. Aquests van establir les Àrees de Gestió Prioritaries, actuant sobre les zones que creien crucials tenir endreçades en cas que s'esdevingues un incendi a la zona. 

Un dels altres actors és el Centre de la Propietat Forestal, aquest és l'organ gestor de les feines forestals al nostre pais, que penja de la Generalitat de Catalunya. Ells van enmarcar el projecte de "Cuidem el Bosc" dins dels projectes PROMACC (Projectes de Mitigació i Adaptació al Canvi Climatic). 
Us adjunto un petit resum del que són els PROMACC (la informació no és meva):

Els projectes PROMACC, alhora, penjen del Life Climark, (ja us he dit que era enrevesat). El Life Climark és un projecte europeu que ha tingut una implantació especial de moment a Catalunya. Pel que entenc, la proposta principal del Life Climark són els crèdits climàtics. Aquests crèdits són donacions que poden fer empreses privades per compensar les seves emisions de CO2.
Els diners que aporten aquestes empreses han de ser destinats a gestions forestals del s.XXI, és a dir gestions responsables que busquen millorar el bosc, no arrasar-lo. 

Ja veiem doncs que aquest és un projecte polièdric, amb molts actors, administracions, i empresaris implicats. De moment han fet ús dels crèdits climàtics dues empreses, la Caixa, i una empresa sabadellenca anomenada Grup Bombardó. La majoria del finançament ha sortit de la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Castellar del Vallès.

Aquest link us permetrà llegir de primera ma tot el que he resumit:
PROJECTE: CUIDEM EL BOSC, EL BOSC ENS CUIDA

LES ÀREES DE FOMENT DE LA GESTIÓ
El Pla Tècnic Conjunt de Castellar del Vallès defineix 7 arees, conegudes com a AFG (Àrees de Foment de la Gestió). Aquestes són: "La Sorra" (?), Can Sallent, Can Font, Can Riera, Turell-Airesol, Sant Feliu del Racó, i les Arenes.

Tant per nombre d'hectarees com de pressupost, la zona cabdal és la de les Arenes.
Es va començar, al 2021 de forma timida, a treballar la primera AFG (Arenes), la qual encara està en marxa. Segons aquest document es pretenen treballar 105 hectarees a la zona de les Arenes, de les quals amb la meva colla n'hem treballat unes 20, amb molt criteri, totes al Serradell. 

LES FEINES A LES TERRES ALTES
L'últim que hem treballat al Serradell (i ja no hi tornarem més) ha estat una parcel·la que ocupava les terres altes del Serradell, durant el novembre i desembre del 2023. Aquesta no només s'ocupava del carener de les terres altes del Serradell, sinò que també requeria endreça tota la vessant Oest del carener, és a dir totes les terres abocades al torrent del Carme fins arrivar practicament al tàlveg del mateix. Una feina ben dura i vertical, doncs la falda de la carena davalla amb força, fins i tot hi ha una petita paret, i altres franjes de roca.
Les feines que  hi hem fet responen als criteris habituals, explicats ja moltes vegades, així que no hi entro i solament faré una breu descripció de la petita contrada.

Croquis del google earth:

Sectors del Serradell

Croquis on apareix l'ultima parcel·la treballada

Les terres altes del Serradell es componen d'una carena prou estreta. Aquesta carena té dues vessants, la Nord-Oest, que aboca al Sot del Carme, i la Sud-Est, que aboca al Sot de Turell. El terreny és complex, sobretot a la banda del Carme. La verticalitat és molt més acusada aqui que a la banda de Turell. Fortes pendents on s'hi alternen codines amb boscos de la salvatjor més intensa. Aqui hi trobem l'autentica jungla vallesana: alzines totes elles presoneres de l'arítjol, acompanyades de tot un reguitzell de sotabosc tal com aladerns, brucs, i llentiscles. I un parell d'avencs.
Però primer, arrivem-hi. És clar que per arrivar a la part alta del Serradell podriem aparcar a les Arenes i remuntar tot el carener, però en descriure'm l'accès des de l'Est, per Can Cadafalch. Hi podriem arrivar en bici des de Castellar, per exemple.
Ens ubicarem a l'antiga masia del Cadafalch, la més alta del terme.

La pista que travessa les terres del Cadafalch és una de ben coneguda, que ve de Castellar del Vallès i va carenejant fins anar a buscar la BP-1241 (Savall - Gallifa), i de camí ens ofereix sortides cap a Sentmenat, Caldes, Sant Llorenç Savall, Sant Sebastià de Montmajor...
Als encontorns de la casa del Cadafalch o Catafau, neixen dues conegudes pistes que davallen per anar a buscar el Riu Ripoll. Totes dues són paral·leles i neixen molt a prop l'una de l'altra. Nosaltres agafarem la que arrenca més al Sud, no ens podem perdre, doncs la nostra pista és la guardada amb una cadena. Tot i que aquesta senyal no pot ser més evident, si en voleu un altra, heu de fixar-vos que la Pista de la font del Platan (la que no volem agafar) és recorreguda per un GR, ben senyalitzat. La pista de la font del Platan, si la seguissiu, us deixaria en el Parquing del gual de la Font del Platan. Aquest parquing és el que hem fet servir tant per accedir a la Paret del Dragó i al Turó del Castelló.
Però no ens desconcentrem i fixem-nos en l'objectiu: la nostra pista, guardada per la cadena, va recorrent tot el Carener de les Roques d'Aguilar, sense perdre gaire altitud, i ens dirigeix al petit i precios massís de les Roques d'Aguilar. Arranquem en baixada sostinguda fins arrivar a un encreuament prou important: Els Pals; dit així per dos pals de la llum que reposant un sobre l'altre, indiquen aquest coll. Aquí a l'esquerra neix un camí, que va a buscar la Serra de Pinòs, petit carener que es dirigeix al Balcó de Sant Llorenç, al Sot del Ginebre, al carener de Canyelles...
Seguim per la pista, de molt bon fer observant a esquerra i dreta vestigis d'antigues feines forestals, fetes fa uns 10 anys curts. Poc desprès dels Pals, la pista es bifurca. A ma esquerra surt una pista que també va a buscar la Serra de Pinòs, però ho fa més endavant per buscar les febleses de la muntanya. Seguim rectes per la pista.

En suau baixada arrivarem a un lloc on la pista s'eixampla per un moment, desprès d'aquest punt començara a guanyar altitud. Podem veure a ma dreta un corriol, si bé molt discret, que he marcat en lila al mapa perque l'ICGC no el contempla. Aquest corriol busca el cim Est de les Roques d'Aguilar, la cota màxima d'aquest petit massis amb 633 metres. Ha tingut variacions al llarg dels anys, hi ha bastant trafic motorista en aquesta zona. Aquest corriol acaba tornant a la pista, la qual fa una marcada giragonsa.
Doncs seguirem pujant per la pista fins que arrivem a una marcada pujada, força recta, desprès de la qual la pista fa un marcat revolt a ma dreta. En aquest punt surt el nostre camí, el camí que recorre el Serradell de dalt a baix, pel seu carener.

Bé, per fi a l'inici del Camí del Serradell, per la part superior. Comencem a caminar i ens endinsem al Serradell. Pocs metres caminats, trobem un rètol que resa: MAS PINETO. Sobre aquest rètol n'he parlat en aquest Article

Seguim avançant pel camí, que baixa suaument. Observem que només està treballat el bosc a ma dreta, fins que uns minuts desprès veiem que els boscos esquerrans també estan aclarits. No gaire llunyans d'aquest punt hem de començar a afinar la vista per veure una pintada blava d'avenc, en un pi, a ma dreta.

AVENC DE LES FOIXINES
Un cop trobem aquesta pintada haurem trobat l'inici de l'Avenc de les Foixines, avenc abocat al Sot del Carme. 
Aquesta pintada és una mica embolicada, doncs al veure-la, hom per llògica davalla la forta pendent buscant en la vertical l'esperat avenc. Però més aviat hem de descendir fent una diagonal cap a la dreta. L'avenc no és dificil de trobar a causa d'un rètol cridaner proper. Ja som davant l'avenc. Aquest és un avenc petit, d'uns -10 metres. També el trobareu com a Avenc de les Fusines. Sobre si Foixines o Fusines, no hi entro, per desconeixement absolut. He agafat la forma de "Foixines" perque així surt al ICGC. Cal puntualitzar però que en el mapa del ICGC, aquest avenc surt mal indicat, molt desplaçat cap al sud de la seva ubicació real.

L'avenc de les Foixines

Marca que senyalitza l'avenc

Antic rètol que marcava l'avenc. Va apareixer semi-enterrat, a uns 50m del forat

El rètol

Halepensis de les Foixines: Hi ha 3 exemplars de pi blanc propers a l'avenc, que si bé no són monumentals ni si acosten, són macos i robustos, a més de gaudir d'una acceptable salut. Per a visitar-los, ens situarem primer a l'avenc. Desprès avancem cap al sud sense perdre cota, uns 100 metres, entrarem a una franja de bosc aclarida, visualment bella, que permet el pas allà on abans constituïa una muralla. A la part alta de la franja hi ha 3 pins, que semblen col·locats matemàticament, en una mateixa cota i separats per uns 25 metres entre tots ells. L'exemplar més destacable és el central, del qual lamentablement n'he perdut les mides. Repeteixo, no els visiteu si busqueu arbres monumentals.

L'AVENC DE LES DUES BOQUES
Vist l'avenc de les Foixines, tornem a la carena, i la seguim cap avall. Poc desprès veiem que la carena es fa una mica estreta i a ma esquerra s'ens obre un petit roquetar. En aquest roquetar hi hauria d'haver una bona fita de pedres, i més endavant, un arbre amb el simbol d'avenc. Ignorarem l'arbre, que no és una bona referència, i anirem cap a la fita de pedres. Davallem cap a l'esquerra, per un tros de bosc aclarit. Sortirem a una codina, aqui ja baixem del recte per la traça fins trobar l'avenc. La traça, recien oberta, també acabara esborrada si la gent no visita aquests atractius. Si més no l'he marcat amb fites conglomerades.
L'avenc és espectacular, amb dues grans boques d'accès que et deixen veure fins el fons. Les dues boques estan separades entre elles. A la primera que trobem quan veiem del camí, hi veiem un rètol dels antics que col·locaven des del Centre Excursionista de Castellar. Per anar a l'altra boca seguirem el corriol, que ens portarà a un precios indret. Un espai recollit, guardant la boca de l'avenc, cobert per bones alzines.

Acomiadarem els articles sobre el Serradell amb el present. Abans de cloure però, un recull de fotos de la contrada:

Aquesta foto i la seguent són preses en un mateix dia.

Una antiga aixada abandonada

Fites per arrivar a l'avenc de les dues boques

Fins als punts més recondits hi trobaras brossa

Cylindropuntia tunicata, una especie invasora pràcticament inmortal

Una alzina, tota morta, que mostrava un brot verd. No es va deixar més que el troncs i el brot, sembla que puja amb força.

Vista de la parcel·la treballada des de l'altra banda del Sot del Carme.

Curiositats que hom troba pel bosc